Tema 4 - La primera globalització econòmica en el segle XIX PDF

Preview

Summary

Profesor Xabier Garcia...

Description

Tema 4: La primera globalització econòmica en el segle XIX 4.1. L’evolució del comerç i la integració dels mercats de productes 4.1.1. Expansió de l’oferta i de la demanda La integració dels mercats de factors de producció es van produir exportant factors dels llocs on eren relativament abundants cap a llocs on eren escassos. Per tant, el treball i el capital que es van traslladar on la terra era abundant. Aquesta ocupació de terra en els altres continents, va provocar que els europeus disposessin de sis vegades més de terra cultivable per càpita. La gran emigració europea, representa el major moviment de població de tota la historia de la humanitat. En conjunt, la integració dels mercats implica la extensió del capitalisme a nivell mundial i el domini del món per part dels països capitalistes. El resultat, va ser el sorgiment d’una economia internacional centrada en Europa i en benefici d’Europa, principalment per tres raons: el major valor afegit dels béns industrials, la liquidació de les manufactures tradicionals, que no poden competir amb els productes industrials, i l’increment de la dependència de la resta del món respecte dels països industrialitzats.

Característiques del comerç internacional: -

El creixement del comerç va ser molt superior tant a l’augment de la població com al creixement de la producció.

-

Un creixement desigual.

-

Un clar predomini d’Europa sobre el comerç mundial.

-

Una major separació entre les àrees que ofereixen productes primaris i les que ofereixen productes industrials.

El voler accedir als productes industrials impulsava les economies endarrerides a privilegiar la producció de béns demandats pels països industrials, amb el qual s’intensificaven i concentraven les capacitats productives de cada país cap als productes que li proporcionaven avantatges comparatives en el comerç internacional. Tanmateix, l’augment de la producció i l’explotació feia caure el preu d’aquests productes en els mercats internacionals i generava desavantatges respecte als productes manufacturats.

4.1.2. Costos de transport El creixement del comerç és, a la vegada, conseqüència i factor del desenvolupament tècnic i econòmic que representa la Revolució Industrial i la seva difusió. Conseqüència perquè el desenvolupament provoca l’especialització i, a l’hora, una economia especialitzada necessita intercanviar més coses amb els demés. Així mateix, gràcies a la combinació del augment de les rentes i el descens dels preus, permeten accedir al consum de productes que abans no estaven al nostre abast. I, finalment, perquè la industrialització posa a disposició del comerç mitjans de transport molt més eficaços i barats , que amplien les àrees de mercat. L’increment del comerç és també, un factor de desenvolupament perquè l’increment d’intercanvis permet una major assignació dels recursos econòmics i una major eficiència. Aquestes millores en les comunicacions i els costos del transport va ser degut a varis factors. Pel que fa al transport de carretera, el formigó i l’asfalt van tenir un paper molt important i una millora en el trajecte. Per mar, van haver unes millores tècniques i d’infraestructures, a més, també s’hi van obrir noves rutes pel Canal de sués i el Canal de Panamà. Per rius o llacs, s’hi van construir canals per tal de poder comunicar per l’interior dels països. I, pel que fa el ferrocarril, va tenir una gran expansió i importància del 1830 al 1850 a Gran Bretanya, Alemanya, Bèlgica, EUA i França. Mentre que del 1850 al 1870, es va difondre per la resta del món. I, en les comunicacions, es va potenciar el correu, els telègrafs i l’electricitat. Fets que van comportar una comunicació directe i en molt poc temps a qualsevol punt del món.

4.1.3. Política comercial L’efecte combinat de la industrialització i les millores en el transport, van comportar el creixement comercial, al mateix temps que es va anar difonent la teoria dels avantatges de la llibertat de comerç, del lliurecanvisme. En una primera fase, que va des de 1815 fins al 1847, l’expansió comercial va ser moderada i les polítiques econòmiques van ser proteccionistes i, inclús, prohibicionistes. En la segona fase, del 1847 al 1868, va haver un impuls del comerç, degut a la demanda de matèries primes industrials i a la oferta de productes manufacturats, a la construcció de línies ferroviàries, amb la seva doble incidència sobre la demanda de productes y l’abaratiment del transport. Aquest impuls comercial es va veure reforçat per l’adopció del lliurecanvisme a Gran Bretanya i a la seva difusió cap a altres països. Tot i així, el gran moment lliurecanvista no va arribar fins al 1860, amb l’anomenat Tractat de CobdenChevalier entre França i Gran Bretanya.

La difusió del lliurecanvisme va suposar un paper molt important en la denominada clàusula de nació més afavorida. Mitjançant aquesta, un país concebia a un altre una rebaixa automàtica dels aranzels pactats si un tercer país obtenia un preu més baix. En la tercera fase, que va des de 1868 fins al 1896, les taxes de creixement del comerç van ser molt més baixes que en l’etapa anterior. La desacceleració del comerç va ser important sobretot sobre tot a Europa, per varies raons coincidents: 

La maduresa de les industries nacionals, que permetien estalviar compres a l’estranger.



El fi del primer gran boom de construcció de línies ferroviàries.



Les dificultats de molts països mono-exportadors primaris.



La depressió econòmica (1873-1895) que va comportar la caiguda del poder adquisitiu d’una part important de la població.



La substitució de polítiques de creixement alternatiu per polítiques d’industrialització protegida.

I, per últim, en la quarta fase que és a partir de 1896, s’observa una recuperació de les taxes de creixement i un nou increment del comerç internacional, que s’ha d’atribuir a la superació de la depressió, principalment en dos aspectes. En primer lloc, la recuperació del poder adquisitiu interior, gràcies a la restauració de les rentes agràries i a l’increment dels intercanvis provocats per la difusió dels nous productes. I, en segon lloc, l’aportació del bon funcionament del sistema de pagos internacional, la millora de les comunicacions, l’avantatge que per a les transaccions comercials van significar el telègraf i l’expansió colonial.

4.2. El sistema monetari internacional i els mercats de capitals

4.2.1. Els moviments internacionals de capital Expansió del moviment internacional de capitals mitjançant una forta expansió del comerç i de la inversió estrangera com Alemanya, Gran Bretanya, França... Deguda al sector públic (deute) i al sector privat (FFCC, Serveis, matèries primes...).

4.2.2. Moneda i patrons monetaris La moneda es qualsevol mitjà de canvi generalment acceptat pel públic. La moneda és intrínsecament una unitat de valor que permet comprar qualsevol cosa (bé o servei) respecte a les demés. Aquesta unitat de valor es sol materialitzar en una moneda concreta, que serveix com a mitjà de pagament i també com a forma d’estalvi. Hi ha dos formes de moneda: de compte i efectiva. A la vegada, aquesta última pot ser real o fiduciària. La moneda real acostuma a ser metàl·lica (or o plata). I la fiduciària pot ser metàl·lica o no metàl·lica (paper, targetes de crèdit, etc.). La forma d’organitzar la moneda es diu sistema monetari. Els sistemes monetaris poden ser reals o fiduciaris. Els sistemes reals tenen un patró metàl·lic, és a dir, la unitat monetària està definida per llei en una quantitat determinada de metall noble. Els sistemes de patró, a més, han de complir, en primer lloc, llibertat de circulació i de comerç; i, tenir convertibilitat total de monedes. Els sistemes amb patró metàl·lic poden ser mono-metàl·lics o bimetàl·lics. Els primers tenen un únic patró, or o plata. I els sistemes bimetàl·lics tenen a la vegada un patró or i un patró plata. Estableixen una relació entre el preu dels dos metalls. Aquest sistema permet una major oferta monetària però si hi ha desajustos presenta un problema, la llei de Gresham, que afirma que la moneda dolenta expulsa a la bona. La desaparició de la moneda bona del mercat es produeix per al conversió en tresor on en metàl·lic. Tanmateix, l’especulació més habitual es feia en els mercats internacionals, comprant, amb moneda del metall infravalorat, moneda estrangera del metall sobrevalorat i repetint l’operació a la inversa, Això és el que s’anomena Arbitratge.

4.2.3. Els sistemes monetaris anteriors a 1870 Els sistemes bimetàl·lics es van abandonar a partir del 1870, quan l’abaratiment de la plata va produir un gran desajust fort i ràpid de la rati i, al mateix temps, l’expansió del diner bancari permetia disposar d’una oferta monetària suficient. Fins al 1870, el patró bimetàl·lic s’intenta mantenir mitjançant la Unió Monetària Llatina, però, a causa dels problemes i la inestabilitat a Europa, això comporta la inconvertibilitat de bona part de les monedes europees, excepte Gran Bretanya. D’altra banda, països com Alemanya, Àustria-Hongria, Escandinàvia, Rússia i Orient, tenien una base monetària de la plata, Patró Plata. Però també, la inestabilitat europea portarà a la inconvertibilitat de la moneda fiduciària.

4.2.4. El triomf del patró or En el segle XIX, pràcticament tots els països tenien fixada l’equivalència de les seves monedes, la majoria d’ells amb un patró bimetàl·lic. A partir de 1870, les principals potències comercials van abandonar ràpidament els patrons de plata i es van passar a l’or. Allò va facilitar la creació i el funcionament d’un sistema monetari internacional de pagament del patró or. La formació del sistema de patró or va significar una important mutació. A mitjans del segle XIX, només tenien un sistema monetari de patró d’or Anglaterra, que el va adoptar en el segle XVIII, i Portugal, que el va adoptar al 1854. La resta de països tenien un sistema mono-metàl·lic plata o bé un sistema bimetàl·lic. A partir del 1870, en aquests països, es va donar que entre el valor monetari i el valor de mercat es produïa un desajust creixent i d’un nivell superior al que havia abans del 1870. Davant d’aquesta situació, alguns països van començar a empobrir el patró metàl·lic emetin monedes de plata de valors petits amb un contingut inferior al legal, de manera que hi havia en circulació simultàniament monedes de plata reals, de denominació alta, i d’altres monedes fiduciàries, de denominació baixa. Així, es va iniciar una guerra a la baixa entre varis països que va afectar la credibilitat de la moneda de plata. A més de tot això, s’ha d’afegir que la lliure d’or anglesa era la base principal del comerç internacional. Partint d’aquí, Alemanya va ser qui va abandonar primer el patró plata, al 1871, després de la guerra franco-pursiana, aprofitant la forta indemnització de guerra que França va pagar a Alemanya. Al mateix temps, Alemanya es va transformar en imperi i va canviar la seva moneda de plata, per una nova d’or, el marc. Per fer-ho, Alemanya va vendre plata a canvi d’or en els mercats internacionals, fet que va provocar que encara s’enfonsés més el preu de la plata, i així fent que els altres països es canviessin al patró or en seguida. Tot i l’augment de la disponibilitat d’or i plata, el creixement d’intercanvis exigia una major disponibilitat de mitjans de pagament, que només va ser possible incrementant el diner bancari. El bitllet de banc o paper moneda no va adquirir importància fins al segle XIX, quan l’existència de bancs més segurs i l’escassetat de moneda van contribuir a la seva difusió. Tot i així, el factor principal va ser la concessió als bancs centrals del monopoli d’emissió i amb ella, la garantia de la convertibilitat dels bitllets per part de l’Estat. També va començar a adquirir importància el compte corrent bancari o depòsit a la vista, considerat com moneda, ja que es pot disposar d’ella al moment.

Tant el compte corrent com el bitllet de banc, van incrementar l’oferta monetària. El compte corrent acreix la massa monetària a través de la transferència i el crèdit. I els bitllets emesos van permetre al banc concedir més crèdit, amb el qual va augmentar la velocitat de circulació de la moneda. Els tres països principals (EUA, França i Gran Bretanya) l’oferta monetària es va multiplicar per 20 en molt poc temps, encara que l’oferta metàl·lica només ho va fer per 4. Aquesta creació de diners per part dels bancs va acompanyar a un creixement econòmic que, en cas contrari, es podria haver frenat per l’escassetat de moneda i les seves conseqüències: caiguda dels preus, encariment dels crèdit i disminució de l’activitat econòmica.

A partir del moment en els que els comerciants deixen de viatjar amb els seus productes, el comerç internacional exigeix l’existència d’un sistema internacional de pagament. El sistema idea és el que disposa d’un centre de clearing (compensació) i opera amb monedes de valor fix. Els pagaments mitjançant compensació tenen una doble avantatge: pels particulars, l’estalvi del cost de transport de la moneda i la disminució del risc de pèrdua; i pel conjunt de l’economia, una major disponibilitat de la moneda. En definitiva, el sistema monetari internacional és el pagament que uneix les economies nacionals. El seu paper es posar odre en els mercats de divises i estabilitzarlos, fomentant l’eliminació dels problemes de la balança de pagament i facilitar l’accés als crèdits internacionals en cas de que es produeixin pertorbacions negatives.

A nivell internacional, els pagaments es veuen facilitats per l’estabilitat de les principals monedes, que mantenen una paritat fixa entre elles, encara que normalment els deutes es salden a través de la lletres de canvi. La lletra de canvi ha sigut la principal forma de pagament a distancia i de trasllat de capitals fins l’establiment de les transferències mitjançat ordinadors, en l’època actual. Dins del sistema monetari internacional de pagament del patró d’or, la lletra de canvi era l’instrument idoni per a facilitar els pagaments i els cobros amb la major rapidesa i el menor cost possibles. Si la cotització d’una moneda baixava molt, els deutors podien preferir pagar enviant or. Per això, al cotització de les monedes oscil·lava dintre de la denominada banda d’arbitratge, limitada pels punts d’or, és a dir, les cotitzacions a partir de les quals resultava preferible pagar o cobrar en or en comptes de fer-ho mitjançant lletres de canvi.

Teoria del Patró Or La liquidació internacional de pagaments va arribar a finals del segle XIX a un alt grau de perfeccionament que facilitava en gran part als intercanvis. Això és el que es denomina, Sistema Internacional de Pagaments de Patró Or, que desponia d’uns mecanismes de compensació que evitava els desajustos o els reduïen, fins el punt que es va arribar a creure que l’economia mundial s’autoregulava mitjançant els mecanismes monetaris.

Segons la teoria del patró or, la cotització de les lletres de canvi tenia importants efectes d’equilibri sobre les diverses economies nacionals. Si el mecanisme d’autoregulació que significava el mercat de les lletres resultava insuficient, el patró or encara desponia de dos mecanismes secundaris per a tornar a l’equilibri econòmic: la sortida de l’or per pagar el dèficit dels països deutors amb els països creedors i les variacions en el tipus d’interès. Quan la cotització d’una moneda s’allunya massa de la paritat, fins al punt de sobrepassar el cost del trasllat de l’or (els punts d’or), resulta beneficiós pagar amb or per saldar les quantitats que les lletres de canvi no poden equilibrar. La sortida de l’or significa pel país deutor una disminució de les existències en metàl·lic, que és el suport de l’emissió de moneda. Si es disposa de menys or, s’ha de disminuir l’emissió de paper moneda i de crèdit. Així es genera una deflació, una caiguda dels preus interiors i un encariment dels productes exteriors. Així, els país importarà menys i exportarà més, i tornarà d’aquesta manera a l’equilibri de la balança de pagaments. En realitat, el funcionament del sistema internacional de pagaments de patró or radicava en la lliure esterlina i en la balança de pagaments britànica. Les importacions britàniques superaven en aquella època les seves exportacions, però aquells saldo negatiu de la balança comercial quedava més que superat pel saldo positiu de la balança de pagaments. Aquest superàvit de la balança de pagaments permetia finançar el comerç mundial i les inversions a l’exterior, sense que es produís un atresorament d’or a Londres o un deute creixent respecte a Gran Bretanya. L’estabilitat proporcionada pel patró or beneficiava especialment als països centrals de l’economia mundial. Però la situació dels països perifèrics era molt més insegura. Molts d’ells no disposaven de bancs centrals o els seus sistemes bancaris inspiraven poca confiança. D’altra banda, no els arribava amb tanta facilitat l’ajuda dels bancs centrals europeus i, a més, les seves exportacions, basades en productes primaris, patien grans fluctuacions que afectaven a la seva balança de pagaments i, per tant, posaven en perill la convertibilitat de la seva moneda.

Però no tot eren avantatges amb el sistema internacional de pagament del patró or, ja que els treballadors havien de suportar els mecanismes d’ajust, no tothom podria atraure capital i els països de la perifèria tenien molt problemes. A més, tots els països depenien de Gran Bretanya, que tenia el paper de líder.

4.3. L’emigració massiva: causes i conseqüències

4.3.1. Demografia, diferències salarials i cadena migratòria Com a mínim 44 milions de persones van abandonar Europa definitivament cap a altres continents al llarg del segle que va des de 1815 fins a 1914. Ha estat el moviment de població més important de la historia. L’emigració va ser un procés accelerat. En la primera etapa, l’emigració era tres quartes parts britànica i una quarta part alemanya, i el seu destí era principalment EUA. Des de 1851 fins al 1880, eren britànics, alemanys i dels països del sud d’Europa, dirigint-se principalment a EUA. I, en l’últim període, 1881-1915, les proporcions canvien i ja més de la meitat precedeixen de l’est i el sud d’Europa. Les causes de la migració responen als mecanisme d’expulsió i atracció. L’expulsió pot ser física, com a conseqüència de guerres o persecucions, però la seva importància és petita davant l’expulsió econòmica: pagesos sense terra o bé, obrers sense feina, com a resultat de dos fenòmens: el creixement demogràfic o el canvi tecnològic. I, el factor actiu, és l’atracció, l’esperança d’una vida millor, inclús de l’enriquiment. No es tracta de gent pobre, sinó d’empobrits, és a dir, de gent que té dificultats de mantenir el seu nivell de vida en el seu país.

4.3.2. L’impacte de la migració en els països d’origen i d’arribada dels emigrants Les conseqüències de l’emigració van ser favorables, tant per Europa com per la resta dels països de destinació. En Europa, els efectes principals van ser la disminució de la pressió sobre la terra. Secundàriament, l’emigració va permetre també una millora dels salaris industrials i de l’economia en general. Pels països d’immigració, els beneficis procedien de la possibilitat d’explotació de terres i la inversió de capitals, que només era possible desponen de mà d’obra suficient. La immigració impulsa l’augment de la superfície cultivada i la intensificació de l’explotació, la inversió i la renta.

4.4. Els efectes de la globalització i les llavors de la seva destrucció: política econòmica, evolució de la desigualtat i imperialisme

4.4.1. Distribució de la renta i evolució de la desigualtat interna La globalització liberal augmenta la desigualtat a les dues bandes de l’Atlàntic. A Europa hi haurà una expansió comercial que augmenta les oportunitats per als nous sectors de l’economia, els sectors de l’alta productivitat). I, a més, hi haurà un augment de les desigualtats al tacar les empreses de sectors tradicionals. I, a les noves Europees, hi haurà un augment de les...