Terra Baixa - descripcio general llibre PDF

Preview

Summary

descripcio general llibre...

Description

1. A quina etapa del teatre de Guimerà correspon Terra Baixa? Per què es caracteritza aquesta etapa i quines altres obres en formen part? El teatre d’Àngel Guimerà té tres etapes i, aquesta obra, pertany a la segona, desenvolupada durant l’última dècada del segle XIX (1890-1900). Aquesta etapa està caracteritzada sobretot per l’escriptura de drama realista, i és que Guimerà abandona les idees i històries medievals ambientades en el passat, predominants en l’etapa anterior, i s’acosta a la realitat contemporànea del seu temps amb unes obres d’un rerefons social d’un cert conflicte. Està formada per tres obres capdavanteres, anomendades “La trilogia de la violència’’: En Pòlvora (1893) , la Festa del Blat (1896) i Terra Baixa (1897) a més d’altres tan importants com Maria Rosa (1894) i La filla del mar (1900). Guimerà fa un teatre de sentiments, no d’idees. Dóna molta força a la passió amorosa i conflictivitat social, col·locant l’amor com a motor per a suportar i canviar l’ordre establert. No hi ha cap reivindicació política en les seves obres, sinó que ho fa de forma innocent, creu que amb la fraternitat, diàleg i bona voluntat s’acabaran els conflictes. És per això que només retrata els fets, però no entra a jutjar-los: Guimerà retracta els obres i treballadors (En “la trilogia de la violència” principalment), el món rural i de l’agricultura, i finalment el del mar. És en aquesta etapa on Guimerà esdevé un autor amb un èxit tan ingent com el que coneixem.

2. Quin és el paper de Guimerà en el moviment de la Renaixença? Àngel Guimerà es considerat un autor fonamental de la Renaixença: va ser un defensor de la llengua, la cultura i el país català. Va participar en la redacció de les Bases de Manresa (1892) i el Memorial de Greuges (1885). Va esdevenir president de l’Ateneu de Barcelona en el 1845 i va pronunciar-hi el seu primer discurs en català. També va participar en la formació de la revista La Renaixensa (1871), però la seva feina més notable va ser com a escriptor. Tot i començar escrivint en castellà, al veure els Jocs Florals, uns certàmens literaris clau en la promoció de la llengua catalana durant la Renaixença, es va sentir atret per la potència lingüística del català i hi va començar a escriure. El 1877 va ser nomenat mestre en Gai Saber en els Jocs Florals, el que vol dir que va guanyar en tres disciplines diferents, però finalment es va centrar en el teatre. L’estat del català en aquell moment era el d’una llengua i literatura malmesa després de tres-cents anys de precarietat amb literatura culta d’escassa presència, pel que va haver de recuperar un gènere tan important com el teatre. Per fer-ho, va dur a terme un ingent esforç pel tal d’adaptar aquesta llengua malmesa amb l'objectiu d’escriure un teatre amb pretensions literàries, revitalitzant aquest gènere per fer-lo arribar al model europeu.

3. Quina és la situació del teatre català al s XIX? Què aporta Guimerà a l’escena catalana? En aquell moment l’únic escriptor de teatre en català era Federic Soler conegut (com a Pitarra) , autor de paròdies humorístiques d’un gust relatiu, pel que obtingué molt públic, tot i ser bastes i satíriques. Després de crear la institució Teatre Català, optant per obres costumistes, drames d’autor, va coronar-se com el dramaturg per excel·lència de Barcelona. Els seus personatges eren gent de la Catalunya rural que recuperaven l’honor després de perdre’l i problemes així. Tot i el seu èxit, el major problema de Pitarra era la llengua emprada: un català malmès com el que s’utilitzava oralment. En canvi, Guimerà si que va adaptar la llengua malmesa amb pretensions literàries intentant equiparar aquest gènere al nivell europeu. L’encert de Guimerà consisteix en el fet de saber articular una forma nova de drama en prosa (els anteriors eren en vers) Guimerà va obtenir un èxit notable al presentar les seves obres paral·lel a la baixada de popularitat de Pitarra, pel que el segon malmetia contra el primer, tot i que després es van reconciliar. Finalment, Pitarra va quedar desplaçat pel talent de Guimerà.

4. Quines són les constants del teatre de Guimerà? Guimerà ens presenta un teatre molt passional on els personatges, enduts per la seva passió, són rebutjats, marginats, entre dos mons entre els que no encaixen, però que lluiten per la bonior i l’amor, en situacions de conflictes interiors i viuen l’amor sense mesura. També hi ha present una idealització de la figura de la mare i la figura del nen entre dos mons . Aquestes dues es podrien llegir en clau autobiogràfica, i es que ell era un nen nascut a les Canàries que als vuit anys va anar amb la seva família a viure a Catalunya. Uns exemples en poden ser: Àgata, la filla del mar, és una noia a la que se li fa difícil integrar-se; en Saïd (Mar i cel) és un noi fill de pare àrab i mare cristiana, fet fora del país pel fet de ser mestís; la Marta mateix, de Terra Baixa, es una noia orfe que no se sap ben bé d’on ha vingut. Tots aquests personatges reflecteixen la figura de joves inadaptats, que sovint es diu que poden estar basats en el propi autor.

5. El temps argumental Terra Baixa es distribueix en tres actes amb un equilibri d’escenes: (dotze, deu i onze) i entre tots els actes es narren amb un temps lineal d’onze dies complerts. Entre el primer i segon acte passen deu dies, i entre l’acte segon i tercer passen hores. I és que els fets són tan dramàtics que en els onze

dies es pot desenvolupar tot el clímax narratiu. El primer acte presenta un ritme prou trepidant, àgil, que contrasta amb la calma dels altres dos actes. Aquest comença a la tarda vespre i es va enfosquint per tal que concordi amb l’augment de sospites del Manelic. (L’acte acaba de nit) Al punt de la fugida també s’arriba de nit. (Veure apartats 6. La construcció dels actes i 8. Espai escènic i la seqüència temporal)

6. La construcció dels actes Terra Baixa es distribueix en tres actes amb un equilibri d’escenes: (dotze, deu i onze) i entre tots els actes es narren amb un temps lineal d’onze dies complerts. Entre el primer i segon acte passen deu dies, i entre l’acte segon i tercer passen hores. I és que els fets són tan dramàtics que en els onze dies es pot desenvolupar tot el clímax narratiu. Els actes presenten simetria: tots tres comencen amb un grup de personatges i al final de cadascun és Manelic qui pren el protagonisme: en el primer s’adona que quelcom no va bé, en el segon en pren consciència que és així i després tenim el final de l’obra. També trobem simetria en els monòlegs de la Marta: en fa un en cada un dels actes. El primer acte presenta un ritme prou trepidant, àgil, que contrasta amb la calma dels altres dos actes. A més, aquests compleixen l’estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç, amb canvi d’escena a partir de l’entrada o sortida d’un personatge.

7. Comenta els aparts, monòlegs, acotacions i narracions extrateatrals de l’obra. Per començar, parlaré dels monòlegs, discursos que fa un personatge sense dirigir-lo a cap destinatari: n’hi ha tres, un en cada acte. Tots pertanyen a Marta, un personatge torturat, angoixat, pràcticament sense autoestima, que està molt tancat i només té bona relació amb la Nuri, amb qui es pot obrir una mica més. Els monòlegs poden ser directes o encoberts, simulant un diàleg amb una altra persona però on realment només parla un dels personatges. Amb aquests Marta expressa els seus sentiments: Mirar apartat 20 monòlegs de la Marta. Narracions extrateatrals: l’obra ens presenta diferents narracions extrateatrals, plenes de vivesa i emoció, explicades una mica per l’ermità però sobretot per Manelic. Aquest, amb unes narracions carregades de simbolisme explica anècdotes de la Terra Alta. Parla amb innocència, felicitat, agraïment a la vida, amb consciència sobre els perills de la natura. La finalitat de Guimerà és que empatitzem amb Manelic i puguem conèixe’l més i, per tant, valorar els seus actes amb més condescendència (jutjant-lo amb benevolència).

L’apart: és un recurs del text teatral en què un personatge parla a l'audiència, simulant un pensament en veu alta. Per convenció, l'audiència s'adona que els altres personatges en escena no poden percebre aquesta elocució. Així, introdueixen l’espectador en la falsa situació d’algú que,enmig de l’escena, enmig del discurs d’un altre personatge, fa una consideració, diu un pensament, per a si mateix. L’autor pot fer-los servir per a matisar-nos aspectes psicològics dels personatges i allò que senten en aquell moment. Els personatges que més ho utilitzen són Marta i Manelic.

8. L’espai escènic i la seqüència temporal L’espai escènic està descrit per Guimerà, accentuant la cuina amb un sentit de tancament o angoixa. Guimerà inclou múltiples acotacions on es descriu l’espai intern per a crear major impressió en l’espectador. Tanmateix, no tenim referències geogràfiques d’on es duu a terme la trama, però es pot pensar que es tracta de l’Alt Empordà. L’autor ho fa expressament perquè aquest drama sigui acceptat en altres indrets, convertint l’obra en un clàssic que es pot analitzar atemporalment en diferents cultures. Presenta la dualitat entre Terra Alta i Terra Baixa i, encara que podem entendre que l’escenari és el d’un territori català, l’autor li treu la “catalanitat’’, aquells matisos propis de la cultura per què pugui ser entès en qualsevol altra. La seqüència temporal, tot i estar distribuïda en ordre cronològic, està caracteritzada per les el·lipsis temporals i els cavis de ritme en la narració. Els actes són simètrics i narren un total d’onze dies complets: el primer comença al vespre en que s’ha de casar Manelic i Marta i acaba a la nit, el segon ocorre deu dies després i es desenvolupa al llarg del dia, mentre que el tercer transcorre en la nit següent, on es desenvolupa el desenllaç. Ja en un principi l’autor, com és normal en el teatre, ens presenta la situació sense cap tipus d’introducció, amb el que s’anomena un inici “in medias res”. Mitjançant la conversa entre els Perdigons se’ns fa una nom recurs, presentant-nos un personatge que encara no coneixem: la Marta. A més, s’utilitza la visió innocent d’un infant (la Nuri) per a presentar-nos la relació entre Marta i Sebastià. Conforme avança veiem que no són aquests els únics recursos temporals que fa servir Guimerà: empra l’el·lipsi durant els deu dies que transcorren entre el primer i segon acte, centrant l’acció dramàtica en la nit que vindrà després on es troba el clímax narratiu. Mitjançant la tècnica del somni també podem conèixer situacions fora de la temporalitat dramàtica, on Manelic ens explica el seu anhel per a casar-se amb la dualitat entre Verge i la bruixa. Manelic també ens fa moltes narracions extrateatrals, narracions carregades de simbolisme explica anècdotes de la Terra Alta, la més famosa de les quals és com va matar al llop. A més, la Marta ens fa una anal·lepsi del seu passat, mitjançant un monòleg encobert amb el Tomàs,

on explica allò que va viure de petita i la va portar fins a la situació en la que es troba actualment. A més, hi ha prol·lepsi del final mitjançant la figura simbòlica del llop. (Veure apartat 16. La figura del llop a l’obra)

9. Les tensions dramàtiques Terra Baixa està marcada per tres tensions dramàtiques: la tensió social, la tensió sexual i la tensió ancestral.

-

La tensió social/injustícia del poder

La més clara és la social, on se’ns presenta una societat injusta en la que l’amo mana per sobre de tots els pagesos, una pràctica molt habitual en aquell moment. L’amo els garanteix un mitjà de vida a canvi del seu treball, submissió i obediència, com en una certa pervivència del sistema feudal. Ja en un principi se’ns presenta el poder de l’amo: el Mossèn deixa molt clar que Sebastià és l’amo de TOT. Tanmateix, Sebastià comet errors: voler salvar les terres sense haver de renunciar a la Marta. Això desligitima a un amo qui hauria de posar els seus interessos sobre les terres davant de tot.

-

La tensió sexual/possessió amorosa

Y es que en el fons Terra Baixa no deixa de ser la lluita de dos homes per una dona, per a fer de l’amor un mètode alliberador. Aquest és el precursor de totes les passions, i un dels matisos és l’amor com a tensió sexual. Al principi és un abús de l’amo cap a Marta, ella es debat entre l’estima amb Sebastià i el sentiment de cula. L’amor sempre va lligat a la possessió: Marta sent que l’amo l’estima a través de la possessió, així com finalment també ho fa el Manelic dient-li a Marta: “ -ets meva.” Al principi Marta sent fàstic pel Manelic com a home pel fet de pensar que era sabedor d’allò que passava amb el Sebastià. Marta passa tan ràpid a estimar a Manelic perquè hi va reconeixent un home tendre i bo, que representar la força que ella necessita per sortir de les mans de Sebastià. L’escena que transmet millor la tensió és en la que Marta necessita ser castigada i finalment Manelic li fa mal amb un ganivet per a que brolli la sang que apagui la culpa, símbol d’unes relacions que encara no han tingut. Marta coneix la part bonica de l’amor gràcies al del Manelic, mentre que ell coneixerà tots els aspectes negatius de l’ésser humà. D’altra banda l’amor de l’amo és de possessió i de demostració de la força, un amor que no sap expressar d’una altra manera. Sebastià en el fons és un desgraciat que quan s’adona que no vol perdre-la, ja no pot.. En part, així es veu com l’amor el fa desgraciat.

-

La tensió ancestral: Terra Alta / Terra Baixa

Aquesta obra, ambientada en una zona rural, ens presenta el xoc de dos mons: el de la Terra Alta, un món pur, ple de bondat i idíl·lic que s'enfronta al de la Terra Baixa, una societat corrompuda per l'avarícia, la voluntat de poder i els més baixos desitjos humans. La relació d'exclusió entre els dos espais es veu reflectida més enllà de la simple comparació física dels espais, arribant a estrats com, per exemple, la forma d'actuar o el llenguatge dels personatges dels seus respectius espais. La Terra alta representa un lloc sense pecat i on la corrupció de la mà de l'home no ha arribat, ja que és un lloc verge, un lloc bo per naturalesa on viu en Manelic i, per aquesta raó, ell tindrà les característiques que també pertanyen a la Terra alta. És l'espai utòpic, solitari, irreal i idoni que permet el compliment dels desitjos més pregons. L'altre espai antagònic, la Terra baixa, és l'espai on transcorre la major part de l'obra, i el representa com el lloc on es concentra el mal del món, en el qual la corrupció, el pecat i la malícia de l'home conviuen en un mateix espai, però és especialment marcat en els seus habitants.

10. Marta Marta, una noia orfe, insegura i turmentada que no ha conegut cap més tipus d'amor que el que li donava Sebastià. Marta és obligada, pel Sebastià, a casar-se amb el Manelic per a fer callar els rumors que mantenia una relació amb ella i així poder casar-se amb una pubilla rica. Tanmateix, no la vol lluny perquè, tot i primer haver agusat d'ella, al final acaben mantenint una relació d'amor mutu basada en la voluntat de possessió del Sebastià cap a la Marta, una relació tòxica per tots dos. És per això que, tot i no voler-s'hi casar al principi ja que fins i tot sent fàstic com a home per ell (pensa que és sabedor d’allò que passa amb el Sebastià), la Marta acaba enamorant-se del Manelic, l'home que li ensenya una altra cara de l'amor, una versió més bondadosa, una que no ha conegut mai. Cal destacar que la Marta és una pobra desgraciada, algú que no se sent ningú i que mai ha tingut res seu i, és per això que, quan es casa el Manelic descobreix tot un món desconegut per a ella on sí que té quelcom per anomenar seu: el Manelic Tot i que sembla que els personatges tinguin un caràcter molt delimitat, aquests estan plens de matisos: dolents que fan pena i bons que no són tan bons. Ells evolucionen a mesura que discorre la trama i, el personatge que més ho fa és el de la Marta: passa de no res més que una de les altres

possessions del Sebastià a ser la dona del Manelic, una dona que deixant el passat enrere vol anar a viure a les muntanyes de Terra Alta. Els seus sentiments ens són expressats pels seus monòlegs, així com també la seva evolució: mirar apartat 20, monòlegs de la Marta

11. Manelic Manelic és el personatge principal que ha esdevingut un símbol, ens és presentat com a una persona pura, bondadosa i innocent, que ha nascut i viscut tota la seva vida a la Terra Alta, un espai natural pur on no ha conegut la maldat humana. A més, no ha tingut contacte amb ningú mai a part dels seus pares i en Tomàs. Ell vivia com a pastor, però sempre havia volgut casar-se, pel que li sembla un somni quan Sebastià li proposa casar-se amb Marta. Aquest s’enamora immediatament d’ella. Tot i això, quan arriba a Terra Baixa veu com tots es burlen d’ell i no ho entén i, encara ser bo i innocent, es defensa: no està disposat a que ho facin. I és que també es caracteritza per tenir uns trets primitius i instintius animals. Durant la majoria de l’obra no entén que passa a Terra Baixa, que li amaga aquella societat tant plena de maldat. Allí, és corromput per la hipocresia i el pecat d'aquesta terra. En aquesta terra perd la seva innocència per culpa de l’amor: ell mostra a Marta la cara més tendra i bondadosa de l’amor, mentre que ell coneixerà la part més fosca de l’ésser humà. Embogit per tot el que ha viscut, acaba matant en Sebastià, i diu feliç i rabiós: «He mort el llop». A partir d'aquí, veu que l'única opció per sobreviure és escapar amb la seva dona a la Terra alta, on podran viure lluny del pecat del món urbà, i així, poder fugir de la tortura que representa la Terra baixa.

12. Sebastià En Sebastià té aproximadament quaranta anys i és el gran terratinent de la Terra baixa. Es caracteritza per ser una persona burleta, superba i sense escrúpols. Ell és l'amo de tot, fins i tot de les persones que hi viuen, com és el cas de la Marta, amb la qual manté una relació primer d’abús i després d’una mena de possessió amorosa en secret des que ella tenia quinze anys. L’amo els garanteix un mitjà de vida a canvi del seu treball, submissió i obediència, com en una certa pervivència del sistema feudal. Ja en un principi se’ns presenta el poder de l’amo: el Mossèn deixa molt clar que Sebastià és l’amo de TOT. Tanmateix, Sebastià comet errors: voler salvar les terres sense haver de renunciar a la Marta. Això desligitima a un amo qui hauria de posar els seus interessos sobre les terres davant de tot. L’amor d’ell cap a la Marta és un amor de possessió, de

demostració de la força, i no el sap expressar de cap altra manera. En el fons Sebastià no deixa de ser un desgraciat que quan s’adona que no vol perdre-la, ja no pot evitar.ho. D’aquesta manera, és en part l’amor el que el fa desgraciat. A  quest finalment acaba morint a mans del Manelic.

13. Els personatges secundaris Com a personatges secundaris trobem: en Tomàs, en Xeixa, el Mossèn, en Perruca i la família dels Perdigons, dividida en la Nuri i la resta de personatges (L'Antònia, la Pepa, en Josep i en Nando). ● Tomàs:, un home bo, sense maldat, plantejat com un savi que sap escolar, va planejar casar la Marta i en Manelic sense conèixer l'engany d'aquest matrimoni. Per aquesta raó, quan s'assabenta que aquest matrimoni és una argúcia d'en Sebastià, se sent culpable, ja que s'estima en Manelic com si fos el seu fill. ● Mossèn: majordom  o súbdit  d'en Sebastià. Segons en Tomàs, és anomenat mossèn perquè havia estudiat per ser-ho, encara que en realitat no ho és. El seu caràcter no està gaire marcat per culpa de les poques intervencions durant l'obra, però és conegut per la seva fidelitat a l'amo. ● Xeixa: pagès que feineja per en Sebastià i sap tot el que passa al molí. Aquest personatge només apareix a la primera part de l'obra fins que l'amo Sebastià l'acomiada per haver-li plantat cara d'una manera directa i negar-se a anar al casament d'en Manelic i la Marta; en conseqüència, marxa de la Terra baixa, fet que el fa sentir alliberat d'un pes moral molt important. Se’ns presenta com l’únic personatge que té moral i com a model d’oposició davant la injustícia. Coneix quines són les causes veritables del ca...