Xerrada Art Pompier- 180516 pdf PDF

Preview

Summary

...

Description

L’art Pompier Sergio Fuentes Milà És la tendència que es potencia des dels governs. És una tendència que esta lligada a polítiques de dretes, conservadores, reaccionaries, és a dir, polítiques de França del segle XIX. Ens situem en un moment de dos règims polítics: 1. Monarquia de la burgesia  Monarquia Juliol (1830-1848). La qual potenciara l’art Pompier 2. II Imperi (1851-1870). A l’època dels 80 del segle XX es quan va a començar a destacar l’art Pompier. J.Thullier va ser un historiador que farà una conferencia titulada “Podem parlar d’un art Pompier?”. L’obertura del museu d’Orsay serà basic per entendre la fortuna de l’art Pompier, el qual te la nau principal dividida en tres recorreguts: centre- escultura/ dreta- pintures Pompier (pintura oficial de França)/esquerra- tendències artístiques avantguardistes (Courbet, Manet...) els quals intenten trencar amb la norma. La situació d’aquestes ales i d’aquest tipus de pintura és important per lligar amb les analogies polítiques que tindrà l’art Pompier, ja que aquest art es lliga, com ja hem dit, amb la política de dretes. Pompier=Bomber, és una denominació que pretén ser ofensiva d’aquest tipus de pintura. Hi ha diverses propostes sobre el nom d’aquesta pintura:   



Cascos on el pintor es llueix a nivell tècnic que trobem en la pintura acadèmica de David. La critica de l’època la relaciona amb aquests cascos. Els cascos dels guardes que obrien els Salons. Pompèiste=pompeià que eren els seguidors i els alumnes del taller privat del pintor Ch. Gleyre, un dels grans pintors que formarà aquesta nova generació de pintors Pompiers per excel·lència. La derivació de la paraula “pompe” que son obres amb un esperit de pompositat (elegant) i també pompositat en l’esperit del propi artista (lluir-se com a pintors amb el virtuosisme tècnic).

Per tant, aquesta paraula, surt a l’època en que sorgeix la tendència. Tenim als artistes Pompiers enfrontant-se amb els artistes avantguardistes de l’època (Renoir, E.Degas...). A l’època podem veure constants disputes que ens acaben de definir el terme i la definició de Pompier. Els Pompiers (com Gèrome) representen la tradició, l’expressió fixada i formules de composició establertes. D’altra banda, els avantguardistes representen la novetat, entusiasme, experiència, creació de nous mons... L’art Pompier prové de les acadèmies del classicisme. Paral·lelament trobem altres propostes que marcaran l’inici de l’art Pompier. Imatge: Pollice Verso. J. Gèrome. Phoenix art museum. 1872.

Les característiques generals de l’art Pompier   



Exactitud en la representació, és a dir, per l’espectador ha de ser totalment comprensible i han de ser cossos, detalls, textures perfectes. Profusió de detalls. Riquesa cromàtica. Una paleta molt pensada per a que sigui molt atractiva i luxosa per l’espectador, per exemple, trobem molt daurat combinat amb vermell també les superfícies tractades de manera llisa. La línia per sobre del color. Punt de sensacionalisme. Quadres de tendència clàssica però amb temes i escenes de la vida quotidiana, escenes de gènere inspirades en aquella antiguitat, però amb personatges anònims. Representar les histories anònimes de la historia, perquè el desgast dels temes clàssic limitaven molt més al públic, en canvi, amb aquestes noves temàtiques permet que el públic sigui més ampli i per tant més comercials.

Antecedents 1. David de la ultima època. Època desprès de la caiguda de Napoleó on molts artistes s’exilien, concretament David a Brussel·les. La producció pictòrica de David és el deu de la guerra Mart desarmat per les gracies i de Venus: És un quadre que marca moltes de les pautes dels Pompiers (composició, detalls...). 2. Estil “Trobadour”. Eren quadres de petit format (20x30) on als artistes els interessava l’edat mitjana i el renaixement. Interessen els temes i la composició que cerca el detall. Inspirats en l’edat mitjana trobem episodis intimistes i anecdòtics, és a dir, un punt més íntim, histories d’història, que serà una tendència de principis del segle XIX. A demés, és l’obsessió que tenien aquests artistes, com la tindran també els Pompiers, de copsar tots els detalls de manera perfecte (objectes rescatats de l’edat mitjana...).

Art Pompier i política Estem a l’època del II Imperi (1850). Comte de Nieuwerkerke que es l’amant de la cosina de Napoleó i per tant te una sèrie de privilegis, com per exemple, la fomentació artística de França: creació de museus provincials, els quals seran vestits amb la pintura Pompier com a representació del poder establert, de la bona conducta, la bona pintura en vers la dolenta (avantguardes de l’època). Nieuwerkerke, per tant, potenciarà aquest tipus de pintura. Tenia el seu Quartell general al Louvre i setmanalment organitzava petits còctels on anaven els millors artistes de França (escriptors, escultors, pintors, polítics....). Allà es debatia el que França havia de proposar a nivell artístic i van optar per l’estil Pompier que s’estava redefinint i això fa el lligam entre la política i l’art del moment. A partir d’aquí estableixen dos mecanismes: 1. L’escola de Belles Arts. Es formaven els millors nous artistes de França, ja que era una educació gratuïta. És aquí on es farà el premi de Roma, i aquest concurs era clau per que qui guanyava aquest concurs podia formar-se en l’acadèmia de França de Roma i quan tornaves a Paris t’asseguraves una carrera d’èxit.

2. Els Salons. Es feien al Louvre en un principi. Amb el II Imperi el Saló Francès ja no es farà al Louvre, sino que es reaprofitarà el Palau de la Industria (1 expo. Universal de París) i això provoca que hi hagi més producció. Al 1863, com hi havia tanta producció, Napoleó III proposa exposar totes les obres, però, les obres oficials dintre del Palau i les obres refusades en una altra part on s’indiqui exactament que son obres refusades. Imatge: Jeunes grecs faissant battre des coqs o Bataille des coqs. J. Gèrôme. Orsay. 1846. És una obra molt important per l’art Pompier, la qual va tenir molt d’èxit. Trobem moltes de les formulacions de l’art Pompier però amb la forma de fer de Gèrôme. És un episodi de l’antiguitat amb personatges anònims, concretament una parella d’amants anònima. Gèrôme explota la seva tècnica virtuosa a alhora de copsar tot tipus de detall i textura (plomes dels galls, cossos, línia perfecte, vegetació exòtica de diversos tipus amb textures diferents i contrastos que es contraposen amb el marbre llis). També veiem com els pintors d’aquesta època tenien molt ben codificada l’època que volien representar: Antiguitat (Grecs i Romans) amb una paleta molt continguda que fa mes intel·ligible els episodis que vol representar. La baralla de galls és una petita historia, dintre d’una altre escena de gènere que també es una petita historia, i tot dintre d’una historia general (antiguitat). És com una espècie de collage. Busca que la pintura tingui atractiu i no sigui avorrida. Imatge: Maison Pompeiene du Prince Napoléon. És una casa que es fa construir Napoleó i vol crear un esperit d’aquestes escenografies. Representa una escena pompeiana amb personatges del segle XIX dintre d’una casa pompeiana real. Imatge: La siècle d’Augustes. Gèrôme. Li encarreguen per la 1 exposició universal de paris que s’exposa al Palau de belles arts. És molt gran i li encarreguen una analogia històrica amb els codis de la pintura pompeiana amb dos termes molt clars: els personatges que estan al fons ens recorden a el “Apoteosi d’Homer” d’Ingres. En aquest quadre trobem a august però que fa una analogia amb l’emperador actual. La pau romana va fer que totes les tribus de territori de l’imperi roma passessin a ser ciutadans romans, es a dir, august obra els braços a totes les tribus romanes per a que siguin també ciutadans romans, per tant, l’analogia evident és Napoleó II disfressat d’August i tots els països van a donar-li les gracies pels seus actes. Aquesta pintura te èxit perquè Gèrôme es centra en fer petites escenes de preciosisme (historia dins de la historia), que serveixen per veure com vestien cada una de les tribus, armadures...També un nou imperi que es lliga amb l’antiguitat però també representa la religió. L’anècdota s’acaba menjant els grans temes històrics. Gèrôme, de l’acció agafa un punt d’imatge congelada, és a dir, no agafa un moment de l’acció clara (l’abans o el després) sino que agafa un punt entremig per poder recrear tota l’escena....