3r comentari Romanització PDF

Preview

Summary

3r comentari Romanització...

Description

COMENTARI: IUS LATII (CONCESSIÓ ALS HISPANS)

1. Identificació.

Es tracta de quatre lleis (text literari: Plini, text jurídic: Gai, textos legals: Lex Irnitana i Constitució Antoniana) que fan referència i que són claus en el procés de romanització de la Península Ibèrica, concretament pel canvi que hi va haver en la seva administració jurídica. Així, abarquen un període comprès entre l’any 73-74 aC fins l’any 212 dC. a) La primera llei forma part del llibre III de l’obra Historia naturalis de Gai Plini (el Vell) Segon (Itàlia 23 dC-79 dC). Escriptor llatí, científic, naturalista i militar romà. Membre de la classe social dels cavallers romans (equites) ja que el seu pare pertanyia a l’ordre eqüestre, mentre que la seva mare era filla de senador. Després d’estudiar a Roma va començar la seva carrera militar a Germania de manera que va arribar a ser comandant de cavalleria abans de tornar a Roma on va dedicar-se a l’estudi de les lletres. Així, l’any 69 va exercir una sèrie de càrrecs oficials al servei de l’emperador Vespasià com a procurador de la Galia i posteriorment de la Hispania Tarraconense l’any 73 Dc. A més, en el seu retorn a Roma va acceptar un càrrec que consistia en atendre les consultes de l’emperador abans de dedicar-se a les seves ocupacions oficials. Gairebé arriba a completar la seva gran obra Historia Naturalis, una enciclopèdia en què hi reuneix gran part del saber del seu temps: zoologia, biologia, botànica, etc. i, per tant, conté informació de tipus demogràfic i jurídic. Plini va publicar els deu primers llibres l’any 77 i es va ocupar de revisar i ampliar la resta durant els dos últims anys de la seva vida. Finalment, el seu treball va ser publicat pel seu nebot Plini el Jove. Aquest fragment correspon al llibre 3, títol 3 o4 i fragment 30. b) La Lex Irnitana és un bronze gravat amb ordenances romanes. L’any 1981 es van trobar, en un lloc proper a Sevilla, sis de les deu taules de bronze que composaven la Lex municipii Flavii Irnitanii, cinc de completes i una fragmentada. La casa en la qual es van localitzar semblava ser un taller de bronzistes on havien estat traslladades per la seva fundició cap al segle III-IV. És la llei municipal romana més completa de les que es coneixen ja que de les de les altres ciutats no se’n té fragments i, àduch, alguna taula completa. Conté la regulació municipal de la ciutat hispanoromana de Irni (ciutat habitada per indígenes

situat a Sevilla) i està firmada per l’emperador Domicià a Circei l’any 91. En realitat, el text de la llei era l’únic per totes les ciutats que tenien rang de municipi, de manera que només variava el nom quan s’inscrivia a les taules de bronze per la seva exposició pública. Així, conté una reorganització general de les estructures de govern local al llarg de l’imperi que atorga les institucions de dret llatí a totes les seves ciutats per tal de millorar els impostos recaptats. La llei Irni apareix com a text principal relegant en un segon pla les lleis de Salpensa i Màlaga. (s. I d.C.)

c) El tercer text forma part de les institucions de Gai (La seva obre més important, Instituciones, que es va trobar a Verona en forma de palimsest, no es va conèixer en la seva integritat fins al segle XIX), una obra que consta de 4 llibres on hi ha una exposició sistemàtica del dret. S’han conservat quasi íntegrament, mercè a un codi del segle V de la biblioteca de Verona. A Egipte es trobaren papirs amb una pàgina del llibre IV. Les seves Institucions (petit manual per conèixer dret romà) tenen una gran difusió durant el Dominat de manera que Justinià les utilitzà com a text pels estudiants de dret. Així, no és d’extranyar que aquest text tingui un component descriptiu dels drets llatins majors i menors. Fragment 96 del llibre I. És un manual per estudiar dret romà clàssic. d) La constitució Antoniana de Caracala del 212 és un edicte que estenia la ciutadania romana a tots els habitants lliures de les províncies. La finalitat era millorar la unitat política de l’Imperi i elevar els ingressos fiscals. Va donar un gran impuls a la romanització deixant al marge de la ciutadania poblacions rurals i bàrbars instal·lats a les fronteres. Les notícies que posseíem sobre tal constitució, no permetien grans precisions sobre el seu contingut. Algunes fonts literàries que la citaven només aportaven el següent: “Els que estan en l'orbe romà es van fer ciutadans romans per una constitució de l'Emperador ANTONINO (D.1.5.17 Ulp 22ed). No obstant, el Papir Giessen 40, editat per vegada primera per MEYER en 1910, va suposar una importantíssima informació complementària. El Papir ofereix

tres constitucions de l'emperador, una d'elles justament la relativa a la concessió de la ciutadania; però les mutilacions i llacunes del text i la poca claredat de la seva redacció han suscitat una sèrie de problemes que han donat motiu a una bibliografia pràcticament inabastable. L'esmentat Papir suscita les següents qüestions: donades les llacunes de lletres existents, el Papir ha de ser reconstruït; així mateix, el text una vegada reconstruït ha de passar per la perillosa tasca de la interpretació. Una primera part del text sembla que amb certa seguretat pot ser reconstruïda d'aquesta manera: “A tots els pelegrins que es troben en l'orbe romà, concedeixo la ciutadania romana...”. Segueix després una àmplia llacuna en la qual només són llegibles algunes lletres, i que comença amb la paraula grega “menontos”, és a dir, “quedant subsistent”; com la resta de la frase no és llegible, desconeixem què és el que queda subsistent; s'ha fet conjectures aportant que el que queda subsistent és el règim jurídic de les diferents ciutats, o el dret local d'aquestes ciutats, o la participació en els beneficis dels ciutadans que abans ja existien (KIESSLING). Tan sols a títol d'exemple, recollim una de les hipòtesis de reconstrucció de l'originari text llatí de la Constitució, que gaudeix de molts partidaris: “concedeixo a tots els pelegrins que es troben en l'orbe romà, la ciutadania romana, subsistint els actuals estatuts de les ciutats, excepte els de els dediticios”. Com pot apreciar-se, el problema és, ara com ara, insoluble; qualsevol solució proposada és simplement conjectural; i sembla perfectament lògica i raonable la postura de A. D’ORS, que propugna la necessitat de sostreure's de l'esclavitud que suposa aquesta obsessió de reconstruir aquest text mutilat i dirigir la investigació per la llera de contrastar què és el que va succeir en la pràctica (jurídica, social, fiscal, etc.), després de la concessió de la ciutadania que sens dubte va contenir la constitució de CARACALLA.

2. Context històric.

Pel que fa a la situació preromana de la Península, s’ha de dir que amb l’arribada dels habitants indoeuropeus del centre d’Europa cap a l’any 1000 aC aquesta quedà formada pels Celtes (actual Galícia i Cantàbria), Íbers (costa mediterrània) i els Celtíbers (Messeta central). Aquests eren els pobles que hi habitaven quan al segle III aC arribaren les tropes procedents de Roma.

Els romans arriben a la Península Ibèrica l’any 218 aC, desembarquen a Empúries amb la finalitat de guanyar les guerres contra els cartaginesos (II Guerres Púniques). S’ha de dir que en aquest context, Roma es trobava en plena expansió territorial conformant així el seu gran Imperi, de manera que per tal de fer efectiva l’ocupació d’Occident i Orient van fer falta més de cent anys de Guerres Púniques (en van fer tres). Així, el 280 aC ocupen tot Itàlia, entre el 264 i el 146 aC tot Occident dins del qual hauríem de remarcar l’ocupació de la Península: val a di que fou ràpida, arriben el 218 aC de manera que el 206 Ac ja havien ocupat la cota mediterrània, el 178 Ac la vall de l’Ebre i la Messeta inferior i el 133 aC el centre i el nord peninsular. De manera que només quedava l’actual País Basc que no s’ocupà fins l’any 19 Ac per obra directa d’August. Pel que fa a la part Oriental de l’Imperi, quedà ocupat al segle II Ac. Un cop feta la guerra, els romans decideixen quedar-se per una qüestió purament colonial, és a dir, per tal d’explotar els recursos peninsulars (mineria, etc.) la qual cosa suposarà un procés de transició en què els indígenes que hi habitaven, abandonaran les seves arrels i es passaran a la cultura i a les formes de vida romanes. Per tant, aquest procés és el que anomenarem romanització. La romanització social es basa en quatre grans canvis: a) El règim de les ciutats: a.1. COLÒNIES: De peregrins: Persones que procedeixen de diferents llocs de l’Imperi.  De romans: Habitades per ciutadans romans.  De llatins: Habitants del Laci que se’ls permet que s’instal·lin aquí. El fet que aquestes persones poguessin habitar-hi, ve donat perquè les colònies era un centre fundat per Roma on hi reproduïa el seu model de vida, per tant, es poden considerar prolongacions de la ciutat. 

a.2. MUNICIPIS: És la forma d’organització social que correspondria al model de vida que Roma difonia als seus municipis, també podia estar habitat per romans o llatins. Eren ciutats que s’adapten a les formes de vida romanes ja que al col·laborar amb Roma se’ls atorgà un sistema de govern organitzat a l’estil romà. Això es notava amb la possibilitat d’ascendir socialment segons els favors que es feien a Roma (llatins majors i menors, ho comentarem en el context jurídic). a.3. CIUTATS:







Federades: Ciutats que pacten amb Roma de manera que aquesta els respecta la seva autonomia però no poden aconseguir la ciutadania romana i han de pagar impostos. Lliures: No havien fet cap pacte però se’ls concedia les mateixes condicions que les anteriors, tot i així se’ls hi podia derogar quan Roma volgués. Estipendiàries: Ciutats que es van resistir a l’ocupació de manera que aquesta es va fer efectiva militarment, pagaven impostos, per això eren les més nombroses.

b) La influència de l’exèrcit romà: Hi ha factors secundaris, com el fet que alguns indígenes van passar a formar part de l’exèrcit romà, però el factor principal va ser el fet que els seus membres van instal·lar-se a viure a la Península en quarters d’un any ja que durant l’estiu eren itinerants. Al voltant d’aquest van aparèixer un conjunt de persones que comerciaven amb els soldats i feien les cabanae (habitatges de l’estil romà). Aquí és on van néixer les primeres relacions entre romans i indígenes que se’ls concedí una situació de parella de fet (concubinat). A més, l’exèrcit romà va ser el responsable de que el llatí vulgar s’implantés a la Península Ibèrica.

c) La transformació del comerç i les comunicacions: Com ja s’ha dit, després de la guerra contra els cartaginesos, els romans decideixen quedar-se per tal d’explotar els recursos peninsulars de manera que per tal de fer efectiva aquesta explotació, es va haver d’instal·lar una xarxa viària de comunicacions i vies romanes que permetien transportar els minerals.

d) L’administració: Cap a l’any 206 aC, es començaren a enviar magistrats (pretor o cònsol) pel govern dels pobles sotmesos, així, l’any 197 aC es divideix la Península en Hispania citerior (més propera a Roma) i Hispania ulterior i s’estableix un govern definitiu en la Península. En temps d’August es divideix en tres províncies, dues de les quals són imperials i una, senatorial: Lusitania i Tarraconense, i Bètica, respectivament. Des del segle I Dc, aquestes es dividien en conventus, circumscripcions de caràcter judicial segons la Història Natural. Finalment, l’emperador Dioclesià va dividir l’Imperi en: Orient i Occident, en aquest últim hi trobem diferents prefectures com les Galies on hi havia la Hispania ara dividida en: Bètica,

Lusitania, Gallaecia, Mauritania Tingitana.

Balearia,

Tarraconense,

Cartaginense

i

També hi havia un consell provincial atès que els membres elegien un ecamen per retre culte a l’emperador i també feia la funció de síndic de greuges.

3. Context jurídic. Totes les quatre lleis fan referència a la romanització jurídica de la Península Ibèrica, és a dir, com s’explica que tot i haver habitants abans de la romanització amb drets propis, van deixar les seves arrels i es passaren a la cultura i formes de vida romanes incloent-hi el seu dret. Sobre drets primitius que hi havia a la Península preromana, es coneixen mercè les explicacions de Justí i Estrabó. El primer, parlava de lleis escrites en vers en el poble dels Curetes per part del rei Habis, tot i que en forma de llegenda. El segon, en la seva obra “Geografia” parlava de costums matriarcals en el poble dels càntabres. Quan els romans arriben a la Península el 218 aC, inicien un procés de transformació en què qualsevol element diferent al dret romà queda eliminat, per la qual cosa aquests drets preromans no tindran molt futur, sobretot tenint en compte que els romans aporten una cultura patriarcal. Seguint l’explicació del context històric, trobem que dins el règim de les ciutats, les úniques colònies a les quals es podia aplicar el ius civile romà eren a les de romans. Ens trobem, per tant, en una situació en què els romans havien de civilitzar els indígenes per poder aplicar-los el seu dret: pel que fa als municipis, al ser ciutats que ajuden als romans i reben un sistema de govern organitzat, es donà la possibilitat d’obtenir la ciutadania romana als llatins majors (si exercien dos càrrecs públics al municipi) i als menors (si n’exercien un). Tenint en compte que els càrrecs públics s’escollien cada any i a cada municipi hi havia quatre magistratures, part de la Península Ibèrica va adquirir la nacionalitat romana. Pel que fa a les ciutats federades i lliures, mantingueren els seus drets propis però això suposà la no obtenció de la ciutadania. Pels romans, quan s’instal·len, hi havia tres tipus de drets diferents: els romans que viuen aquí fan servir el dret romà, o ius civile; els indígenes que viuen aquí, considerats peregrins o estrangers, els apliquen el dret peregrí, o ius gentium; finalment, els romans en base a aquesta col·laboració amb els indígenes introdueixen el dret llatí, o ius latii. Aquest té molta importància per nosaltres. Vol dir que els romans reconeixen que hi ha persones amb característiques especials, que són el ius connubium i ius comercium. Significa que aquests individus llatins poden exercir amb els romans contractes i tenen dret a casar-se legítimament amb els romans. 73-74 d.C. , l’emperador Vespasià, concedeix a tots els habitants de la Península el ius latii, a través del qual cada any unes quantes famílies i els seus futurs successors es converteixen en romans, fet que provoca que poc a poc tota la població vagi convertint-se en romans. Finalment, l’any 212 dC, l’emperador Caracal·la va fer un edicte: la Constitució Antoniana mitjançant la qual concedia a tots els habitants de l’imperi la ciutadania romana. Val a dir que d’entrada aquest edicte anava dirigit a tothom, però s’ha de tenir en compte que gran part de l’Imperi ja estava romanitzat, sobretot si pensem amb els llatins majors i menors atès que, a l’exercir càrrecs públics al municipi, no només ells adquirien la ciutadania sinó que la seva família també. Amb la qual cosa, s’entén que això es va fer pensant de recaptar més impostos

ja que a Roma no hi havia un impost universal, només n’hi havia un sobre la transmissió d’herència que pagaven els romans cada any. Per acabar, només cal dir que en un poble situat a la Saragossa actual, Contrebia, s’han torbat uns documents escrits de l’any 89 aC on hi consten les normes utilitzades pels pretors, cosa que posa de manifest que a la Península Ibèrica ja utilitzaven el mateix sistema processal que a Roma i que, per tant, ja s’hi aplicava el dret romà. La qual cosa voldrà dir que, a partir de llavors, qualsevol canvi en el dret que es produís a Roma, afectaria també a la Península.

4. Idea principal. a) En aquest primer text, Plini redacta la noticia de la concessió del ius latii per part de l’emperador Vespacià, l’any 73-74 d.C., als ciutadans hispànics. D’aquesta manera part de la península gaudia del ius connubium i ius commercium, i la possibilitat de si col·laboraves amb Roma, obtenir la nacionalitat romana. La finalitat era buscar la col·laboració i el suport dels ciutadans de la Península Ibèrica, per part del ‘emperador Vespacià que es trobava en crisi. b) La mateixa rubrica explica la finalitat d’aquesta lex: com adquirir la ciutadania romana. Fa referència a la concessió de la ciutadania a tots aquells que fossin o haguessin estat nombrats magistrats de manera que ells (al pater familias), cònjuges, pares, néts i fills legítims que estiguessin sotmesos a la seva potestat (patria potestas), adquirien l’estatus de cives. Com que les magistratures s’escollien cada any i a cada municipi hi havia quatre magistratures, part de la Península Ibèrica va adquirir la ciutadania amb poc temps. L’única condició que posa és que no hi hagi més quantitat de ciutadans que de magistrats. És la llei del Municipi Flavi Irnita i reproduïa la totalitat dels textos de les lleis Salpensa i Màlaga, de manera que aquestes queden en un segon pla. c) Al tercer text, Gai diferencia entre dret llatí major i menor. Els llatins menors com a mínim han d’exercir un càrrec municipal per ser recompensats amb la ciutadania romana. En canvi, els llatins majors han d’exercir un càrrec municipal i un càrrec provincial per ser considerats ciutadans romans.

d) La Constitució Antoniniana de Caracal·la mitjançant la qual concedeix la ciutadania romana a tots els habitants de l’Imperi menys aquells condemnats per delictes greus (dediticis). El motiu fa referència a la divinitat i l’agraïment als deus per la seva victòria, de manera que concedint la ciutadania romana, permet que totes les persones tinguin dret a retre culte a l’emperador. I és important l’apunt del final ja que diu que convé que tots participin en la victòria i contribueixin en altres coses. Aquesta pretensió fa pensar que es refereix a la contribució fiscal, atès que a Roma no hi havia un impost universal, només un, sobre la transmissió d’herència que pagaven els romans cada any i suposava un 2%. Tot i així, com ja s’ha dit, el fet que gran part de l’Imperi Occidental ja estigués romanitzat fa que aquest edicte només anés dirigit a la part Oriental (Egipcis, Grecs, etc.) que no es volien convertir en romans perquè volien conservar els seus drets, ja que eren

cultures desenvolupades, a diferència de la que hi havia a la Península Ibèrica, que era una cultura primitiva. Pau i Ulpià, juristes i filòsofs epicuris, defensaven que tothom havia de ser romà, perquè tothom era ciutadà del món.

5. Valoració personal. La importància d’aquestes lleis rau en el fet que totes juntes van fer efectiva la romanització jurídica juntament amb tot el que això comporta. I és que el ius latii , creat pels romans en base a la col·laboració amb els indígenes, té molt importància per nosaltres en quan va suposar un canvi del règim jurídic de la Península Ibèrica. L’any 73-74 d.C., l’emperador Vespasià, concedeix a tots els habitants de la Península el ius latii, a través del qual cada any unes quantes famílies i els seus futurs successors es converteixen en romans, fet que provoca que poc a poc tota la població vagi convertint-se en romans. No obstant, el pas més gran cap a la romanització el constitueix l’emperador Antoní Caracal·la, mitjançant el seu Edicte de Caracal·la creat l’any 212 d.C., en favor del qual s’atorga a tots els ciutadans del Imperi romà la ciutadania romana, a excepció dels anomenats dediticis, que eren aquelles persones condemnades per crims greus. Tanmateix, aquest Edicte no va tenir un fort impacte en la Península, ja que, en aquella època la ciutadania romana ja havia quedat estesa per tot el territori ibèric. És per això que aquest Edicte anava dirigit especialment al Imperi d’Orient, com els grecs, siris o jueus, ja que aquests no es volien convertir en romans, conservant les seves lleis. Però, Caracal·la els obligà amb aquesta llei, per tal de que contribuïssin i paguessin impostos, per tant, per motiu fiscal. Al imperi romà, l’únic impost universal era el que afectava als ciutadans romans quan morien, havent de pagar un 2% al Est...