Bloc3-flexio-pronominal apunts i exercicis pràctics. Anàlisi de formes. PDF

Preview

Summary

3. La flexió pronominal3 Introducció: la flexió pronominal 3 La flexió pronominal: el pronoms personals forts 3 La flexió pronominal: els pronoms personals febles 3 Reflexions per al portfolio3 Introducció: la flexió pronominal Què saps sobre els pronoms? Intenta explicar les característiques morfol...

Description

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 3

3. La flexió pronominal 3.1 Introducció: la flexió pronominal 3.2 La flexió pronominal: el pronoms personals forts 3.3 La flexió pronominal: els pronoms personals febles 3.4 Reflexions per al portfolio

3.1 Introducció: la flexió pronominal 1. Què saps sobre els pronoms? Intenta explicar les característiques morfològiques d’aquests elements a partir de l’esquema següent: Un pronom és una categoria lèxica que substitueix un element (noms, oracions, un complement introduït per una preposició de, un adverbi(pronom hi)...) que ja ha aparegut en una oració. Pronom: situa també un altre tipus d’elements com els adverbis de lloc o temps. Substitueix un lloc que s’ompli de significat en funció del lloc on està qui ha dit l’oració. Canvien de significat en funció del seu referent. Ara té un signifcat diferent depenent del temps en què ho digues. Segons la deficnició tradicional, els pronoms són els elements que substitueixen al nom, però no s’ajusta ben bé a tots els casos. Perquè també poden substituir adverbis, frases senceres o complements introduïts per preposició. Maria Josep Cuenca no parla de pronoms, sinó de proformes. Dins situa altre tipus d’elements molt curiosos, com els adverbis de lloc o de temps. Perquè aquestos substituiexen un lloc que s’ompli de significat depenent del lloc/temps on es trobe la persona que parla. Canvien de significat en funció del referent. a. Tenen caràcter díctic o anafòric. i. Caràcter díctic: fan referència a una cosa en concret de fora del discurs, fora del context lingüístic. Caràcter referencial. S’omplin de contingut en funció del referent, del context extralingüístic. ii. Caràcter anafòric: Si s’ha dit en el discurs. Caràcter lingüístic. S’ha de tindre present toe el discurs. Exemple: He comprat un llibre. D’on l’has comprat? b. Poden ser forts (o tònics ) o febles (o àtons). La gama de pronoms és molt alta, ara analitzem els personals. N’hi ha de relatius, demostratius, personals, possessius, indefinits, interrogatius, numerals... El seu és el més bonic – El seu cotxe La casa on visc Quina has dit? – Quina pregunta El primer que parle Algú m’ha dit Necessitem un context, per això són anafòrics. Pronom personal: és aquell que substitueix una persona que, normalment, participa en l’acte de l’enunciació. És a dir, la persona gramatical. Aquesta definició s’aplica pràcticament de manera ideal als pronoms personals forts, perquè els febles fan altres coses. Els forts porten accent d’intensitat des del punt 1

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 3

de vista fonològic i fonètic, mentre que els febles són elements àtons. A més, els últims són considerats clítics. Des del punt de la vista de la sintaxi, els pronoms forts són independents, poden funcionar de subjecte. D’altra banda, els febles són dependents d’un vebr, no poden funcionar mai de subjecte, sempre aniran a la vora d’un verb i fent la funció de complement verbal. “Ha vingut amb mi”  els pronoms personals forts poden anar també darrere de preposició, a diferència dels febles. Són terme de preposició. Poden funcionar com a sintagmes. Des del punt de vista del lèxic, els pronoms personals forts fan referència a persones o coses personificades (dibuixos animats, animals), llevat del pronom ell, ella, ells, elles que també pot fer referència a coses, encara que la normativa recomana que no s’use amb referents no personals. Exemple: Hi ha tres articles aprofitables, en ells he observat la importància... Ací és anafòric. Canviaríem per: en aquestos... o hi he observat... i. Forts: jo, tu, ell/ella, nos, vos, ells/elles. Mi, si, vos, nos, vostè. Tradicionalment són díctics. ii. Febles: em, et, es/se, el, la, els, les, ho, ens, us, es. Adverbials: en i hi. Tradicionalment, són anafòrics. c. La majoria comparteixen amb les categories nominals el gènere i el nombre, però, es diferencien perquè també presenten distincions formals relatives a la persona1 i al cas. Des del punt de vista morfològic, el gènere dels pronoms serà masculí o femení depenent del referent. Només en els pronoms personals de 3a persona tenen la marca explícita del gènere, en la resta, com jo, sabem el gènere perquè, a banda del referent, poden tenir, a diferència dels febles, acompanyants (jo mateixa, tu mateix, tu sola, jo sol). El pronom ho és l’únic que pot tindre el gènere neutre. El nombre dels pronoms personals forts no és simètric, només ho és en la tercera persona. En la resta trobem formes totalment diferents per expressar el nombre. La tercera persona és la persona no marcada, la més habitual en la conversa, la primera que s’aprén... Les altres no són tant habituals i per això no tenim clar quin és el gènere, però ho podem saber. Des del punt de vista semàntic, els forts substitueixen persones o coses personificades, a diferència de els febles, que substitueixen complements verbals. El pronom de tercera persona és l’únic que pot, a més, substituir coses. Però la normativa recomana que no ho fem. La persona gramatical és un morfema que trobem en els pronoms(forts i febles), possessius(tant determinants com pronoms) i verbs. El morfema de persona és el que marca els parlants que participen en l’acte de parla. La persona gramatical són els actors de l’acte comunicatiu, de l’acte de parla i, per tant, en català tenim dues esferes, 3 persones gramaticals: els que viuen la situació directa(primera i segona persona) i els que la viuen indirectament (la tercera persona), veuen l’acte de parla des de fora, es parla d’ella o veu des de fora l’acte de parla, no en sap res. 1 Sobre les persones que intervenen en l’acte de parla i les dues esferes en què podem dividir l’acte de parla, vg el material adicional del Campus virtual 1-2persona-vs-3apersona. Qui vulga ampliar sobre el sistema de demostratius, vg. el material addicional del Campus Virtual “Casanova-demostratius”.

2

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 3

El català té dues branques, una en dos graus de locatius i altre amb tres, perquè tenen una esfera de locació de dues esferes (aquest per a l’acte de parla directe) (aquell per a qui no participa de l’acte de parla). Té a veure amb la percepció de l’acte de parla. La diferència entre els catalans que diuen ja vaig | ja vinc. Els de venir ho conceben com a dins de la primera esfera (acte de parla) i anar (fora de l’acte de parla). 3.2La flexió pronominal: el pronoms personals forts 1. La normativa catalana reconeix dues pronúncies diferents i acceptades per al pronom tònic de primera persona: una amb la palatal fricativa ([ Ʒ]) i l’altra amb l’aproximant palatal ([j]). Ara bé, per a la primera i la segona persones del plural no s’accepta tota la variació formal que trobem en la llengua. Aquestes variacions són producte de canvis fonètics .i analògics. Intenta explicar la forma mosatros i de vosatros. La nostra és la segona pronúncia. Mosatros i vosatros  vosaltres > vosatres > vosatros La L cau per dissimilació, perquè n’hi ha 3 consonant, cau la L perquè n’hi ha dues líquides (l i r). Canvis analògics i morfològics: la -e passa a -o perquè la e + s s’associa al femení. Canvia a -o perquè s’associa al masculí, gènere no marcat. La n passa a m perquè les primeres persones es representen amb m (mon pare, ma mare). En els febles, tenim també la m (m’apunte, em fa mal). En els forts, també amb la m (mi). Per tant, analogia. En la flexió verbal, els verbs en primera persona del plural tenen la m com a marca (cantem, cantarem). En català, principalment, la primera persona es representa amb la m. Fonèticament, la m i la n són les dues labials i compartixen molts trets, sonores, nasals... En el català medieval, el pronom de primera persona del plural era nos, i el de segona vos. A més, tenia un altre significat. Nos era la forma majestàtica, era la que gastaven les grans personalitats (reis, papes...). La forma vos era una forma de cordialitat i respecte, parlar de tu es considerava vulgar. En determinats contextos les formes nos i vos es podien confondre, aleshores inventen una nova fórmula afegint -altres al vos. Gastaven vos per als contextos en què es refereixen a un tu. El que li passa al vosaltres, li passa automàticament al nosaltres. Tenen un origen compost, eren dues paraules vos altres i nos altres. Més tard, les paraules acaben fusionant-se ortogràficament i fonètica. Gramaticalització i lexicalització (termes del bloc 1). En el moment que es perd la noció que es tracta de dues paraules diferents, és quan podem començar a operar amb les paraules. Poden començar a patir canvis morfològics i fonètics. a. Esbrinem l’origen de nosaltres i de vosaltres.

3

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 3

DUARTE & ALSINA (1986: 38): “Aquestes dues formes [nós i vós] s’abandonaren cap a la fi de l’edat mitjana en favor de les combinacions amb l’adjectiu altres, nosaltres i vosaltres, que degueren tenir inicialment un valor emfàtic i de contrast d’un grup de persones entre les quals hi ha el qui parla (1ª persona) o els qui escolten (2ª persona) respecte a una persona o grup. A mesura que s’usaren més, en detriment de les formes simples, anaren perdent el valor excloent que tenien com a compostos, fins a esdevenir les úniques formes emprades. Aquesta substitució segurament fou determinada per la necessitat de distingir el singular del plural en la segona persona a causa del manteniment del pronom vós com a tractament de respecte per a un interlocutor singular. Per aquest motiu, en català medieval era més freqüent el compost vosaltres, que no pas el corresponent de primera persona. Aquella persona degué afavorir la fixació del compost nosaltres.” 2. Hi ha altres pronoms forts d’ús més restringit. Què en saps?: a. si: pronom reflexiu no es reconeixia a si mateix Pot tindre valor recíproc (entre si) o reflexiu (sobre un mateix). La normativa recomana l’ús del si reflexiu. Sol ser en usos escrits i més aïna formals. Normalment va acompanyat de l’adjectiu mateix, que reforça l’ús reflexiu. b. vosté, vós i nós: dixi social Com ens adrecem a les persones en general. Joan Coromines “Normes lingüístiques, catalanes: ni antifranceses ni anticastellanes”, Lleures i converses d’un filòleg, 89-90. “Vostè és un tractament cerimoniós, sovint fred i distant, altres vegades no passa de ser molt respectuós. És el propi per a persones de sexes diferents i per als casos de diferència considerable d’edat o de posició social. Tu és propi per a marit i muller, per a germans i altres parents pròxims, també per a amics molt íntims, sobretot els que ho són des de la infància; és un tractament que exigeix una franquesa absoluta i sense reserves, sense això és una grosseria (no ho oblidéssim): no crec errar-me en assegurar que el tarannà català no és gens favorable a una gran extensió del tuteig, i que un tuteig precipitat o barroer ens resulta més nociu que facilitador en el progrés d’una amistat. Vós, en canvi, és un tractament cordial i decorós alhora, que expressa cert respecte amistós, adequat entre persones d’igualtat perfecta pel que fa a la posició social, al sexe i àdhuc a l’edat; és propi sobretot per a correligionaris i per a companys en tots els ordres de la vida, si no hi ha gran diferència en aquells aspectes; també per a amics, àdhuc per a amics de cor, mentre la intimitat no predomini molt sobre el respecte recíproc, i especialment quan l’amistat no data dels anys molt juvenils. Vostè podrà convenir a un que tractem amb indiferència o fredor, fins i tot a un enemic, però mai vós; podrà també convenir a un amic i igual, si l’amistat és de poc o no és sense reserves. Passar d’un tractament a l’altre no sempre és fàcil, sobretot entre gent que ja no és ben jove. Una regla de bona educació és deixar la iniciativa al de més edat i al més respectable.” 3.3La flexió pronominal: els pronoms personals febles

4

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 3

1. Amb quina forma s’aconsella citar els pronoms personals febles? Heus ací un quadre resum de les formes dels pronoms febles en català present en la gramàtica de l’IEC i la de l’AVL. Em separes de tu... pot escriure’s separat o junt al verb. El més habitual és un pronom o dos, simple o binari. L’ordre més habitual és CI – CD. La denominació dels pronoms té dues opcions: la de l’IEC i la de l’AVL. La tradició consensuada i la més estesa és la de l’IEC(la primera).

2. Què vol dir que la major part dels pronoms febles presenten polimorfisme? Exposem els casos i etiqueta’ls. - l’estima proclític elidit - va estimar-lo enclític forma plena - el va estimar proclítc forma reforçada - estima’l enclítc reduïdes Són especialment proclius al polimorfisme (més d’una forma). Cadascuna d’aquestes formes té un nom. Segons el lloc que ocupa respecte al verb: si van davant s’anomenen formes proclítiques, si van darrere són enclítiques; segons la forma que tenen: si s’apostrofa i és proclítica es diu elidida, si és enclítica i s’apostrofa es diu reduïda, si el pronom no troba una vocal en el context, la crea(lo, el). 3. Observa el mapa següent i interpreta’l. Quines són les formes proclítiques normatives dels febles? Em, forma reforçada. Evolucionen i les trobem a partir del segle XVII. 5

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 3

Me, te, se, lo, los són formes plenes i clàssiques.

Tenim una forma plena lo si el context era consonàntic, i una forma elidida l si el context era vocàlic. Van deduir que realment l’article és una forma consonàntica. L + morf gènere masculí (zero) + morfema singular (zero). La vocal la busca en el context, bé en seu acompanyant o en el context previ. Si no la troba, busca una vocal de suport que fins al segle XVII era la o en tot el català. A partir del segle XVII, la manera de posa la vocal de suport canvia en gran part del territori, en comptes de posar-la darrere la posen davant (el llibre). l + a + 0 femení l + a + z plural

6

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 3

L quan es pot adherir a una altra forma, es pot cliticitzar. Lo quan no. Fins al segle XVII. A partir d’aleshores canvien, i amb ells els pronoms febles, que caminen juntes. Tenen moltes coses en comú. Només canvien davant del verb, darrere continuen com en el segle XIII.

7

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 3

La variació formal està originada pel fet que els pronoms febles són clítics i, a més, perquè la forma bàsica de la major part dels pronoms febles és asil·làbica. Hi ha pronoms, però, la forma subjacent dels quals és sil·làbica. Fes un llistat de les dues classes de formes a partir de les graelles següents. Pronoms sil·làbics: en què algun morfema té alguna vocal pronom morf de persona morf de gènere morf de cas La /l/ /a/ /Ø/ Les /l/ /a/ /Ø/ Li /l/ /Ø/ /i/(dat) Ho /Ø/ /o/ /Ø/ Hi /Ø/ /Ø/ /i/

morf de nombre /Ø/ /z/ /Ø/ /Ø/ /Ø/

Pronoms asil·làbics: tot consonants, la vocal de suport ix en la pronúncia pronom morf de morf de gènere morf de morf persona cas nombre em /m/ /Ø/ /Ø/ /Ø/ et /t/ /Ø/ /Ø/ /Ø/ Es(reflexiu sing) /s/ /Ø/ /Ø/ /Ø/ El /l/ /Ø/ /Ø/ /Ø/ Els(dat=CI/ac=CD) /l/ /Ø/ /Ø/ /z/ ens /n/ /Ø/ /Ø/ /z/ us /v/ /Ø/ /Ø/ /z/ en /n/ /Ø/ /Ø/ /Ø/ Es (pl) /s/ /Ø/ /Ø/ /z/

de

4. Els pronoms es combinen entre si, però aquesta combinatòria ha anat variant al llarg de l’evolució de l’idioma. Vegem com: descarregueu-vos del Campus Virtual el document “combinatòria-3apersona-amb-ela”. 2 5. Aplicació pràctica. Fes l’anàlisi morfològica dels pronoms febles següents (forma subjacent fonològica + forma fonètica resultant + explicació raonada de l’anàlisi): a. comprar-nos comprar + /n/P + /Ø/G + /Ø/C + /z/N = comprar[nos] És una forma assil·làbica formada pel morfema de persona, gènere, cas i nom. En posició enclítica pren la vocal de suport [o] que se situa darrere del morf de persona com en el català del segle XVI. El morf de nombre /z/ s’ensordeix en posició final. b. ens compra /n/P + /Ø/G + /Ø/ + /Z/N + compra = [ens] compra c. l’ha comprada (la llibreta) /l/P + /a/G +/Ø/C + /Z/N + ha comprada = [la] ha comprada > [l] ha comprada d. compra’l (el llibre) compra /l/P + /Ø/G + /Ø/C + /Ø/N = posa[l] 2

Per a ampliar la teoria sobre la combinatòria dels pronoms de tercera persona amb ela, vg. El document Casanova-pronoms-3a-persona. 8

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 3

e. el posa /l/P + /Ø/G + /Ø/C + /Ø/N + posa = [el] posa f.

no el poses no + /l/P + /Ø/G + /Ø/C + /Ø/N + poses = no [l] poses

g. qui els avise qui + /l/P + /Ø/G + /Ø/C + /Z/N = qui [lz] avise h. vull posar-lo vull posar + /l/P + /Ø/G + /Ø/C + /Ø/N = vull posar [lo] i.

gireu-vos gireu + /v/P + /Ø/G + /Ø/C + /z/N = gireu [vos]

j.

li les porteu més prompte /l/P + /Ø/G + /i/C + /Ø/N + /l/P + /a/G + /Ø/C + /z/N = [li les] porteu

k. ella li ho durà ella + /l/P + /Ø/G + /i/C + /Ø/N + / Ø /P + /o/G + /Ø/C + /Ø/N + durà = [liu ] durà l.

me’n trau me’n trau: /m/P + / Ø /G + / Ø /C + / Ø /N + /n/P + /o/G + / Ø /C + / Ø /N = [men] trau S’afig la e com a vocal de suport entre els dos pronoms, com que ambdós són assil·làbics, usen la mateixa vocal.

6. Normativa. El català general presenta unes formes particulars dels febles. Intenta analitzar-ne el perquè i digues quines són normatives i quines no: a. mos mengem: com que la marca de primera persona és la m, el sistema regularitza i usa la m també per al plural. Si ho diem en forma plena, automàticament la segona persona passarà a pronunciar-se en forma plena. És una forma no normativa. b. vos mengeu: Com que va en tàndem amb la primera persona, quan passa a pronunciar-se en forma plena, també ho fa la segona. No és normativa, però es permet en el llenguatge parlat. c. pronúncia ho: i. mirar-ho: miravo (per evitar l’hiat) ii. mira-ho: mira u (per evitar l’hiat) > seguit o precedit de vocal la pronúncia recomanada és la [u ]. iii. ho escriu, ho mira: wescriu / e u mira – és una e analògica però no necessària, per fer com la resta o la majoria dels pronoms personals febles. d. lis: li > els el > els la > les e. l’Alcoià-Comtat diuen: es mengem, es mengeu i es mengen i. Forma sincrètica. Aquesta confluència és causada per motius fonètics. 9

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 3

ii. /n/P + /Ø/G + /Ø/C + /z/N + verb consonant = [ens] + consonant = [es]/[ez] + consonant 1. Primera persona del plural 2. Com que hi ha moltes consonants, algunes cauen. Les prescindibles, perquè el verb ja porta la informació de la persona. iii. /v/P + /Ø/G + /Ø/C + /z/N + verb consonant = [eu s] + C- = [es]/[ez] + C1. Segona persona del plural iv. [eu s] > [us] 1. Fals tall sil·làbic 2. Que + [eu s] = [us] No sabem si la e és del que o de [eu s] f.

li [u] donaré (la llibreta a ell); li [us] donaré (les llibretes a ell) i.

g. l’hi donaré (la llibreta a ell); l’hi donaré (això a ell) (a Agost encara diuen les generacions majors de 60 anys dóna-lo-hi i dóna-la-hi) h. a les terres del sud valencià, sentim dir: se’l donaré, se la donaré, s’ho donaré, se’ls donaré, se les donaré, però li’n donaré.

3.4Reflexions per al portfolio 1. Resumeix en 150 paraules el que has treballat en aquesta pràctica. Ha de ser com una mena d'abstract d'aquells que trobeu encapçalant articles científics. Recorda que has de ser coherent en el desplegament de les idees, has de lligar bé cada part i dotar de cohesió les frases, has de fer servir formes adequades a la situació i, finalment, has de complir la normativa. En aquest bloc tractem la flexió pronominal. En primer lloc fem una introducció per veure com són els morfemes flexius i com s’organitzen. Després ens centrem en els pronoms personals forts i els febles, l’anàlisi, la pràctica i la normativa. Seguidament, tractem la diferència entre aquests dos tipus, una de les quals és la persona gramatical i el cas. A continuació, veiem com es divideixen les esferes de la realitat enunciativa de la parla comunicativa, una per a la primera i la segona persona, i altra per a la tercera. Esta percepció de la realitat condiciona altres trets lingüístics com per exemple el cas del verb venir. Repassem els pronoms personals febles i veiem els que representen el morfema de cas, com hi o li. Tot seguit, estudiem els pronoms personals forts i febles, i ens centrem en la combinaci...