Bloc4-flexió-verbal apunts i anàlisi de formes verbals PDF

Preview

Summary

Anàlisi de formes verbals, glossari de definicions, exercicis pràctics fets a classe. Material de l'assignatura per preparar l'examen final. Esquemes d'anàlisi...

Description

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 4

4. La flexió verbal 4.1. Introducció: la flexió verbal 4.2. Repassem conceptes que ja sabem 4.3. Els morfemes verbals 4.4. Anàlisi pràctica 4.5. Reflexions per al portfolio 4.1. Introducció: la flexió verbal 1. Els paradigmes verbals presenten un grau de complexitat molt superior al dels paradigmes nominals: fins a cinquanta formes simples i si compatibilitzem les compostes o perifràstiques, se supera el centenar de formes. La complexitat dels verbs ve donada per les distintes maneres de parlar arreu del territori catalanoparlant.

a. Quines són les formes simples dels verbs? Jo cante. Una única paraula, radical + morfemes corresponents. 1

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 4

b. En què es diferencien les formes compostes de les formes perifràstiques? C: Jo he cantat P: Jo vaig cantar La diferència és que les formes compostes tenen més d’una paraula, n’hi ha dues: compostes i perifràstiques. Les compostes propiament dites són aquelles que estan formades pel verb haver conjugat + participi, mentre que les perifràstiques es formen amb el verb anar conjugat + infinitiu. c. Sabem els noms de les formes verbals? Cf. el material complementari del drive de l’assignatura. DENOMINACIÓ

EXEMPLE

Infinitiu simple Infinitiu perfet Gerundi simple Gerundi perfet Participi (de passat) simple Present d'indicatiu simple Perfet d'indicatiu

he cantat

Imperfet d'indicatiu simple

cantava

Plusquamperfet d'indicatiu cantí

Passat simple simple Passat perifràstic d'indicatiu Passat anterior Passat anterior perifràstic d'indicatiu Futur simple Futur perfet Condicional

cantaria

Condicional perfet Present de subjuntiu Perfet de subjuntiu Imperfet de subjuntiu

cantara / cantés

Passat perifràstic de subjuntiu Plusquamperfet de subjuntiu Passat anterior subjuntiu Imperatiu

perifràstic

de canta

2

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 4

2. Repassem alguns conceptes que ja sabem: 2.1 Els verbs exemplifiquen el concepte de fusió de categories i, per aquest motiu, només es poden diferenciar com a màxim fins a quatre constituents morfològics (si fa no fa, l’esquema bàsic d’anàlisi d’un forma verbal regular és el següent: / /R + / /VT + / /TMA + / /PN). Posa’n un exemple. Hi ha formes que no segueixen aquest esquema. Fusió de categories: en un mateix element hi ha sumades diferents informacions gramaticals. Tres informacions gramaticals com en TMA, PN també són dos categories representades en un sol morf. cantàvem: /cant/R + /a/VT + /va/TMA + /m/PN = [can’tavem] 2.2 També és possible trobar casos de sincretisme. Posa’n un exemple. Sincretisme: Implica la coincidència formal entre dues o més formes d’un mateix paradigma flexiu. Açò comporta a confusió perquè s’usa la mateixa forma per a dos significats diferents (com en el cas de dorm, primera i tercera persona del singular del present d’indicatiu). Per evitar el sincretisme que causa confusió, els valencians hem variat la forma marcada, la primera que és la menys habitual. En valencià s’ha velaritzat la primera persona: jo dorc. Analògicament es crea una distinció dins del sistema de la llengua. La primera persona del present d’indicatiu marca la flexió dels verbs. En català oriental (llevat de les illes) la primera i la tercera persona confluien perquè tenien una forma sincrètica per la vocal neutra, primera i tercera del singular del present d’indicatiu i, també, del subjuntiu. Per a desfer el sincretisme, la primera persona del present d’indicatiu va passar a [canto] i en el subjuntiu va passar a ser [canti]. 2.3 I hi ha també casos de morfema zero. Posa’n un exemple. És un morfema que existeix però és zero. No té realització fònica i que el seu morf tampoc no té contingut fonològic. En la flexió verbal també trobem exemples: dorm (1a persona), bec, 2.4 En la gramàtica tradicional es parla de les terminacions i del radical. Etiqueta cada part de l’esquema i defineix els conceptes: cant radical

à ve m terminacions

i també es parla del tema i de les desinències. Etiqueta i definex els conceptes com has fet adés. cant à tema (és el q marca el funcionament flexiu del verb, radical + vocal temàtica)

ve m desinències (tema mode i aspecte)

3

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 4

2.5 Què és un verb regular? I un verb irregular? Regular: Tenen un model uniforme en el radical, no presenta canvis en el seu paradigma (conjunt de formes flexionades). A més, les terminacions s’ajusten a un paradigma, no tenen canvis. Irregular: hi ha una gradació (de més irregular a menys). Són particulars per les alteracions que poden tindre el radical i/o les terminacions. Quan parlem de les irregularitats sempre es parteix d’una forma en concret, la tendència flexiva es marca a través de la primera persona del present d’indicatiu. El verb ser i anar són exemples de supleció, tenen dos ètims diferents, i per tant dos radicals totalment diferents. I a més també tenen les terminacions diferents a la resta dels verbs de la conjugació. 1er grau: verbs velars o velaritzats. No són tots iguals, n’hi ha de tres tipus. Presenten increment velar que s’ensordeix en el subjuntiu(present subjuntiu, imperfet subjuntiu i participi), però es manté sonor en indicatiu (present i passat simple).  Beure, dir, escirure són els models velars regulars 2n grau: Dir  dins dels verbs velars és també irregular perquè no afecta al participi Entendre  en el participi hi ha un cas d’analogia (seria entés però la gent diu entengut) 3er: 4t grau: Viure, créixer, mereixer. Acaben amb -sc. Verbs amb radicals palatalitzats: veure, fer (-ig). 5é: creure riure, verbs acabats en 6é: tenir poder voler cosir dormir. En funció d’on cau l’accent el radical tindrà una vocal o una altra. -

Classifica i indica el grau d’irregularitat dels verbs següents:

1.

ser: irregular (Com també el verb anar, presenten irregularitats tant en el radical com en les terminacions). 2. beure, dir, escriure: irregulars velaritzats (Són aquells que presenten en la primera persona del present d’indicatiu un so velar.) En el verb beure trobem aquesta velaritat en el present d’indicatiu, passat simple, present de subjuntiu, imperfet de subjuntiu i participi. Aquests són velaritzats prototípics. El verb dir | entendre | absoldre és irregular dins dels velars, no velaritza el participi. El verb escriure: escric/escriga | escriví/escriguí |escrit (participi) 3. viure, créixer: irregulars velaritzats 4. fer: verbs amb radicals palatalitzats (veig | faig) 5. creure: verbs amb radicals acabats en /j/. 6. tenir, poder, voler, cosir, dormir: alternances vocàliques en el radical (en funció de l’accentuació tindrem una vocal oberta o una tancada). 7. caldre: irregulars defectius (tenen un defecte en la flexió, només es conjuga en tercera persona. Hi ha altres verbs defectius: haver-hi i els verbs relacionats amb fenòmens meteorològics. *En el drive de l’assignatura us podeu descarregar els models flexionats. 2.6 Cantem és una forma verbal arizotònica, mentre que feia és rizotònica. Què signifiquen aquests dos conceptes? 4

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 4

Arizotònica: accent cau en les terminacions Rizotònica: accent cau en el radical 3 Els morfemes verbals. Les categories gramaticals (± morfemes) que presenten els verbs són: conjugació, temps, aspecte, mode, persona i nombre. Per poder fer l’anàlisi de les formes verbals, cal que us descarregueu els materials complementaris del drive de l’assignatura. Ara els veiem esquematitzats en els quadres següents.

5

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 4

6

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 4

7

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 4

3.1Explica què és la conjugació. 3.1.1 El morfema de conjugació es limita a establir les classes morfològiques de verbs, és a dir, a indicar els patrons flexius que segueixen els verbs (fonamentalment les diferències s’observen pel que fa a la formació dels temps verbals, ja que la resta de morfemes solen ser repetitius). És doble, tenim per una banda la vocal temàtica i per altra l’increment. L’increment pot ser velar o incoatiu. La vocal temàtica marca com ha de ser la conjugació dels verbs, la resta de morfemes verbals. 3.1.1.1 Quantes conjugacions hi ha? La primera conjugació (infinitiu en –ar) és la més habitual en català. A més, els verbs de nova creació es fan en primera conjugació. Es diu que és la que presenta més regularitat, tots els verbs d’aquesta són regulars. És la conjugació per excel·lència en català. La segona conjugació (infinitiu acabat en –er/-r e [vocal de suport]) és la que menys verbs regulars té (tèmer, batre...) els passem d’un model regular a un irregular. Açò es diu migració de patrons flexius (canvis de flexió) perquè els verbs irregulars són més habituals. Els verbs anar i estar pertanyen a la segona conjugació. La tercera conjugació (infintiu acabat en –ir), dins d’aquesta trobem dos models: el pur (tercera conjugació A) en verbs dormir, cosir, engolir, collir... I la tercera conjugació incoativa (tercera conjugació B) en verbs com patir, servir, partir... La conjugació incoativa té una marca especial que es diu increment incoatiu (-isc/ -ix). Apareix en tot el present d’indicatiu i en tot el present de subjuntiu d’uns pocs verbs de la tercera conjugació. Hi ha una sèrie de verbs com llegir, fregir, teixir, afegir que poden ser tant purs com incoatius, ho diem de manera natural i la normativa ho reconeix. Existeix una tendència en la tercera conjugació a fer tots els verbs incoatius. Això pot significar que tots els de la tercera es facen incoatius en un temps. A més a més, la tercera conjugació pura sofreix velarització perquè les formes migren cap a la segona. Les formes pures migren cap a les incoatives de la tercera conjugació i cap a les velartizades de la segona. Els verbs que velaritzen ho fan per a evitar el sincretisme entre primera i tercera persona del singular. També influeix que els verbs velaritzats són els més habituals, i per aquest motiu es pot produir la migració. Ara bé, no és aliè a la 3a conjugació que les primeres persones acaben en /k/ (partisc).

8

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 4

4% 10%

3.1.1.2 Els verbs omplir, obrir, dur i dir a quina conjugació pertanyen? Tots són de la segona velar. A Alcoi i a Ibi diuen mòric, com òbric i òmplic. Fan una migració. 3.1.2 El criteri per a delimitar les classes flexives dels verbs es basa en les vocals temàtiques i el criteri per a delimitar les subclasses, en els increments temàtics (o extensions del radical). 3.1.2.1

Què és la vocal temàtica? Quines són les que marquen cada conjugació? Heus ací un quadre que et pot ajudar a delimitar-les.

Què ens saps dels increments temàtics? Aquests increments marquen la subclasse IIb i la subclasse IIIb de les conjugacions. Verbs de la segona conj velar increment velar. Verbs de la tercera conj increment -sc, incoatiu. Només es presenta en la 3 no pura. 3.1.2.3 L’increment temàtic velar presenta dos patrons diferents: De manera normativa en la 2na conjugació. La primera manifestació, la mare és la primera persona del singular del present d’indicatiu: bec, entenc, correc... És sonor però com que es troba a final de paraula s’ensordeix. Passa per altres relacions implicatives: conforme és el futur i el condicional, serà l’infinitiu (voler, voldre, tenir, tindre)

3.1.2.2

9

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 4

-

Fes ara l’altre esquema. Pensa en el verb encendre. ENCENGUÍ ENCENGA ENCENGUERA O ENCENGUÉS ENCÉS Hi ha verbs de la segona conjugació on apareix el increment que no tenen el participi velar. Es diuen participis forts o rizotònics. - Cal parar atenció a l’extensió analògica en el nostre col·loquial d’aquest increment: 2a conjugació > resta de la 2a conjugació > 3a conjugació > 1a conjugació En el col·loquial, hi ha una sèrie de canvis de model de conjugació i van cap a la manera de fer més habitual. En el verb entendre, tot i que no és normatiu, hi ha una tendència analogia a completar l’esquema de velarització: en el participi diriem entengut. El verb batre fa una migració cap a la tercera conjugació per contaminació del castellà. Jo bat > batisc El verb perdre, de la segona conjugació regular, migrem cap a la velarització. Perquè: 1. Els velars són els més habituals en la segona conjugació 2. El fet de canviar la primera persona, la menys habitual en la conversa, ajuda a desfer el sincretisme per no dir el pronom personal. 3. Equivalència acústica: el so final dental i velar estan molt pròxims perquè estan en posició final. En realitat, articulatòriament estan molt lluny, però com que estan en posició final es debiliten i s’assemblen més. 3.1.2.4 L’increment temàtic incoatiu. Fes el patró i pensa en les extensions analògiques i el perquè d’aquestes. Els verbs purs, que en el col·loquial no es fan incoatius, es fan de la segona conjugació velar perquè: 1. L’incoatiu és el més habitual de la tercera conjugació, per tant, alguns que són purs tenen la tendencia cap a l’analogia, a fer-los incoatius. 2. Per evitar comodament el sincretisme. 3. Ens és familiar, es percep que la 1 del present d’indicatiu acaba en un so velar. Dormir. Jo dorc, dorguí, dorga, dormira, dormit Morir. Jo muic/morc, jo muiga/morga, morira/muiguera, 10

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 4

Sempre afecta present d’indicatiu i present de subjuntiu la resta depén del parlar. Els de la Marina Baixa diuen cantec, juguec, trobec... Només en la primera persona del present d’indicatiu de la perimera conjugació. Per analogia, creuen que l’increment velar és la marca de primera persona, per la 2na conjugació, tant la regular (perdre) com la irregular. A la trecera conjugacó tenim un gros pels verbs incoatius que acaben en un so K, i els que no són incoatius els fem velars o incoatius per analogia. Al sud del PV hi ha gent que diu cantavec, menjavec, perquè ajuda a desfer el sincretisme. (a -e , atona travada per consonant) Sentir és un verb pur en la normativa. En el col·loquial diem senc o sentisc, senca, senguera/sentira... Pondre es conjuga en tercera persona, sempre fa referència als ous i al sol. Saber. Jo sé, però hi ha gent que diu sec. Es deixa emportar per aquesta tendència de regularització cap a la velarització.

MATERIAL A BANDA (esquemes4). 3.2 Explica què és el temps. 3.3

Explica què és l’aspecte.

3.4

Explica què és el mode.

3.5

Explica què és la persona i què és el nombre.

3.5.1 A diferència de la resta de sufixos verbals, les marques de persona i nombre tenen una gran regularitat i reapareixen en tots els temps i modes. Observa la taula següent i indica quin és el morfema de persona i nombre: MARQUES: en totes les conjugacions i temps verbals sempre és 1a  /Ø/ 2na  e 3ra  /Ø/ 1a pl m 2na pl  u 3ra pl  n 1a s 2a s 3a s 1a p 2a p 3a p

cantava cantaria cantaves cantaries cantava cantaria cantàvem cantaríem

cante cantes cante cantem

cantara cantares cantà cantàrem

cantàveu

cantaríeu

canteu

cantàreu

cantaven

cantarien

canten

cantaren

11

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 4

Ara bé, hi ha una excepció en la primera persona del present d’indicatiu, depenent dels parlars. Observeu el quadre següent i intenteu-ho deduir vosaltres mateixos amb la informació que ja sabeu i amb totes les coses que ja sabeu del funcionament de l’idioma. Aquesta graella parla del present d’indicatiu. Els únics que compleixen la marca de 1a persona de singular són els balears, que segueixen parlant com en el segle XIII. Els valencians, llevat de la primera conjugació, fem la resta amb la marca /Ø/. La e de cante marca el temps, però també la podem considerar com una vocal de suport. En presenti d’indicatiu dels verbs de la primera conjugació es donaven combinacions impossibles articulatoriament, per això, els catalanoparlants del segle XIV van agafar una vocal de suport  la e. No és un morfema, és una vocal de suport que s’ha quedat instaurat com a marca de present. El català oriental i el valencià septentrional  desfan el sincretisme entre la primera i la tercera persona afegint una vocal de suport, en aquest cas, la o. Es va instaurar com a marca de present en la segona i la tercera conjugació, a excepción dels verbs irregulars. cat. or. i nord-occ. (+ val. sept.) canto perdo dormo serveixo però: bec, vaig, vull

3.6

part del valencià cante però: perd, dorm, servisc, bec, vaig, vull

baleàri c cant perd dorm servesc bec vaig vull

Ens n’hem deixat alguna categoria? Pensa en els participis...  En l’anàlisi de les formes verbals, però, hem de tenir present si les formes són no personals o són personals. o Totes les formes verbals tenen morfema de persona, a excepció de les formes no personals (també anomenades no finites). Quines són les formes no personals del verb? A què s’oposa el concepte “forma no personal”? o L’esquema d’anàlisi també serà diferent en funció de si es tracta d’una forma personal o no personal.

FORMES BÀSIQUES NO PERSONALS: Infinitiu, gerundi i participi (regulars) / /R + / /VT + / /TMA *FORMES DEL PARTICIPI: / /R + / /VT + / /TMA + / /G + / /N (regulars o no velars) *FORMES DEL PARTICIPI VELAR: / /R + / /I + / /VT + / /TMA + / /G + / /N (i = increment) (vocal temàtica i increment sempre van junts perquè són els que marcen el patró de conjugació) 12

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 4

FORMES BÀSIQUES PERSONALS: / /R + / /VT + / /TMA + / /PN *FORMES PERSONALS VELARS: / /R + / /VT + / /I + / /TMA + / /PN / /R + / /I + / /VT + / /TMA + / /PN 4. Anàlisi pràctica: etiqueta, analitza morfològicament i explica: Posaràs 2na persona del singular del futur d’indicatiu del verb posar, de la primera conjugació amb irregularitats en el radical(canvia l’accent), forma normativa  /pɔz/R + /a/VT + /ɾa/TMA + /z/PN = [poza’ɾas]. En el temps verbals posaras partim d’un radical tònic que presenta vocal oberta. Presenta al·lomorfies condicionades fonèticament pel canvi del timbre de la vocal a causa del desplaçament de l’accent cap a les terminacions. El morfema de vocal temàtica era tònic inicialment però després s’ha fet àtona, en aquesta forma verbal veiem la vocal temàtica de la primera conjugació: a. Morfema de temps mode i aspecte, futur d’indicatiu. És tònic i ha fet que es desplace l’accent cap a aquest últim morfema accentuat. Per últim, el morfema de persona i nombre és la -s sorda, pròpia de la segona persona del singular. Perdent gerundi del verb perdre, de la segona conjugació regular / ‘perd/R + /’e/VT + /nt /TMA = [peɾ’dent] Partisc primera persona del present d’indicatiu del verb partir, de la tercera conjugació incoativa /part/R + /i/VT + /ʃk /I + /∅/TMA + /∅ /PN = [paɾ’tisk] Rompria primera o tercera persona del singular en condicional del verb rompre, de la segona conjugació rompr/R + /∅ /VT + /ia/TMA + /∅ /PN = [rom’pɾia] (que tu) caces segona persona del present de subjuntiu del verb caçar vencíem (que ells) bulliren (tu) abateres Caiguts participi masculí plural del verb caure, de la segona conjugació velar : /‘kai/R + / ɣ /I + /’u/VT + /d/TMA + / ∅/G + /z/N = [kaj’ɣ uts]. El radical és tònic s’ha vist afectat per un morfema tònic i ha passar a ser àton. En aquest cas, el radical té al·lomorfies que no tenen una explicació en la fonètica, sinó morfològica: depenen de la persona i el temps verbal. El morfema d’increment del verb caure apareix en les formes que deriven d’aquesta persona en concret. La d s’ha ensordit perquè es troba en coda sil·làbica. Morfema de gènere masculí per excel·lència  0. La s sonora s’ensordeix. dormies sabudes compraríem perduts menjaves pots culles 13

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 4

encesos participi masculí plural del verb encendre, de la segona conjugació velar, encara que com a participi és irregular dins d...