Desarrollo de las habilidades comunicativas PDF

Preview

Summary

Done...

Description

Hay libros para leerse voluntarios pero te puede subir hasta 1 pto.

Tema 1: CONTACTE DE LLENGUES CONTINGUTS: ● Bilingüisme, diglòssia i substitució lingüística: repercussions en l’àmbit escolar ● Història social: panorama històric del contacte de llengües al País Valencià ● Normalització i normativització ● Els mitra se de comunicació ● Multiculturalitat i globalització INTRODUCCIÓ De llengües, al món, n’hi ha moltes. Els lingüistes no s’arrisquen a donar una xifra exacta perquè aseguren que no totes les llengües que hi ha al món són reconegudes. A més, les fronteres lingüístiques sovint no coincideixen amb fronteres territorials. De fet, el multilingüisme estatal es habitual; allò estrany és trobar un estat no sols es parla una llengua. La llengua és un signe d’identitat inqüestionable i l’element cohesionador de qualsevol comunitat. La llengua és patrimoni dels parlants i la llengua mor quan la comunitat lingüística també mor, siga físicament o siga ocupada per una llengua de més poder. SOCIOLINGÜÍSTICA El concepte de sociolingüística o sociología del llenguatge va ser encunyat, segurament, l’any 1949 per l’americà H.C.Currie. La sociolingüística és la disciplina que s’encarrega d’estudiar les condicions d’existència d’una llengua. EL CONCEPTE DE BILINGÜISME La diferència entre aprendre una primera i una segona llengua rau en el fet que la primera és una adquisició humana universal, mentre que la segona pot trobar resistència davant de la primera i no és, en la mateixa mesura, universal. La raó per a aprendre una segona llengua és que la primera no és suficient per a les necessitats de comunicació del parlant. La primera llengua s'adquireix de forma natural, mentre que les altres llengües s’aprenen. BILINGÜISME: ús alternatiu de dues o més llengües que fa un individu o un grup. Aracil (1966), denuncia la càrrega ideològica del concepte, que presentat com a neutre, amaga, o promociona, el procés de substitució lingüística. Clases de bilingüisme: ● Individual: Domini de dues llengües per part d’una mateixa persona. ● Territorial: l’espai geogràfic està delimitat segons la llengua ● Social: ús de dues llengües en un mateix territori Raons per bilingüitzar-se: ● bilingüisme familiar: en el context familiar es parlen dues llengües ● bilingüisme instrumental: una persona aprén una segona llengua perquè en té necessitat

● bilingüisme integrador: és la motivació que porta un ciutadà a aprendre una nova llengua per integrar-se dins la societat que la parla ● bilingüisme cultural: una persona aprén una llengua perquè li interessa la cultura que aquesta vehicula Tipus de bilingüisme social: ● Bilingüisme unidireccional: es dóna quan els parlants d’una llengua determinada coneixen la seua i la de l’altre grup, mentre que els parlants de la segona només coneixen la seua (uns són bilingües i els altres unilingües) ● Bilingüisme bidireccional: fa referència a un cas raríssim en què els membres d’ambdós grups socials coneixen les dues llengües. Sovint la defensa del “bilingüisme” allò que es pretén emmascarar és la situació real de dominació d’una llengua per sobre d’una altra. No hi ha situacions de bilingüisme equilibrat. El bilingüisme constitueix una situació transitòria, entre un unilingüisme (substitució lingüística) i un nou unilingüisme (normalització lingüística). És la sala d’espera d’un aeroport. ● Contacte de llengües: coexistència de diverses llengües, però sense que es produesca cap tensió en els seus usos ● Contacte lingüístic: invasió o desplaçament d’una de les llengües o variants dels àmbits d’ús de l’altra DISGLÒSSIA: Definició: ús desequilibrat de dues llengües dins un mateix territori Terme introduït per Charles A. Ferguson, l’any 1959, a la revista Word, que feia referència a situacions en què dues varietats d’un mateix idioma, coexistents, tenen assignades funcions distintes dins de la comunitat parlant. Fishman (1971) amplia l’abast del terme: coexistència de llengües diferents en un mateix territori (no sols en casos de varietats d’una mateixa llengua). La diglòssia suposa l’existència de dues llengües amb les funcions lingüístiques repartides. Una, normalment, la forana, és considerada llengua alta per part de la població; és la llengua dels àmbits públics. Mentre que l’altra, normalment la pròpia del país, és la llengua dels àmbits privats i té una consideració social baixa. Tipus de disglòssia: ● Interna: és la situació en què un dialecte d’una llengua, pel seu prestigi literari, cultural o econòmic, assumeix les funcions formals. ● Externa: existència de dues llengües amb les funcions socials repartides. Tipus de conflicte lingüístic: ● Sobre l’estructura: és el qüestionament d’algun dels aspectes externs de la forma de l’idioma. ● Sobre els àmbits d'ús: es refereix, concretament, a la qüestió de quina de les dues llengües s’ha d’usar en uns àmbits determinats. Conceptes relacionats: ● Llengua minoritaria: aquella que té pocs parlants en relació amb el nombre d’usuaris d’unes altres (ex. suec, danès, noruec...)

● Llengua minoritzada: aquella que ha estat majoritària en el seu territori, però que amb el pas del temps ha perdut àmbits d’ús, sobretot els formals o prestigiosos, en favor d’una altra llengua invasora o dominant. La nostra llengua és un cas clar de llengua minoritària, ja que només té uns vuit milions de parlants, i minoritzada a causa del castellà, que l’ha desplaçada de quasi tots els àmbits d’ús. Solucions possibles al conflicte lingüístic: ● SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA l’extinció de l’idioma minoritzat ● NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA consisteix en fer normal l’ús d’una llengua en el territori que li és propi ● CREACIÓ D’UNA NOVA VARIETAT LINGÜÍSTICA Creació d’una L3, produïda per la hibridació de les dues llengües en contacte (L1 i L2) i que rep el nom de pidgin Substitució lingüística: Procés per mitjà del qual una llengua va essent gradualment reemplaçada per una altra. Etapes: • La penetració de la llengua en el territori. • El procés de bilingüització social. • El procés de monolingüització (unilingüització) en la llengua dominant Indicadors de l’avanç del procés de substitució lingüística: ● INTERPOSICIÓ LINGÜÍSTICA: quasi totes les relacions entre la comunitat lingüística de l’idioma minoritzat i la resta de la humanitat passen per l’idioma dominant Ex. traducció d'un text escrit en anglès mitjançant el castellà ● INTERFERÈNCIA LINGÜÍSTICA: canvis que es produeixen en l’estructura d’una llengua motivats directament per la influència d’una altra llengua Tipus d’interferència lingüística: Si focalitzem l’estudi en la llengua receptora: ● substitució ● Innovació ● Pèrdua En funció del material de partida de la llengua interferidora: ● manlleu ● Calc ● Manlleu i calc alhora Segons el gran d’adaptació d’una interferencia a la llengua receptora: GRAU MÀXIM D’ADAPTACIÓ: influències foranes o estrangeres incorporades històricament a l’estructura d’una llengua, com ara germanismes o arabismes, de les quals s’ha perdut qualsevol referència de l’origen forà dels termes o expressions. INTEGRADES I RECONEGUDES: les interferències integrades i alhora reconegudes per la llengua, però que conserven la impressió d’un origen forà, per exemple guapo/a, caldo, etc. NO ACCEPTADES: influències externes al sistema de la llengua generalitzades entre els parlants unilingües, monolingües, però no acceptades per la normativa, com ara la perífrasi d’obligació tenir que. GRAU MENOR D’ADAPTACIÓ: interferències que empra un parlant bilingüe quan s’expressa en una llengua que no és la materna o no és l’habitual per a ell. Són expressions que no solen

aparéixer en els monolingües o bilingües en la seua llengua materna i no estan reconegudes per la normativa, per exemple el fet de no distingir e i o obertes i. FACTORS SOCIOCULTURALS QUE AFECTEN L’EXISTÈNCIA I LA DIFUSIÓ DE LES INTERFERÈNCIES • el prestigi de cada llengua o varietat en relació amb la seua capacitat d’afavorir l’ascensió social • la tolerància i intolerància a la barreja de llengües • la lleialtat lingüística • la caracterització social dels grups o subgrups socials bilingües • el grau de diferència cultural i lingüística entre les comunitats i llengües en contacte • la duració del contacte • l’aparició de major o menor interferència en relació amb la situació comunicativa • la direcció de la interferència • la quantificació total de la interferència NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA Terme introduït en la sociolingüística catalana per Lluís Vicent Aracil el 1965. La normalització lingüística consisteix en fer normal l’ús d’una llengua en el territori que li és propi. Per a aconseguir això, s’ha de passar per un procés d’estandardització o normativització, perquè tota llengua necessita d’un estàndard, és a dir, d’una varietat neutra, supradialectal i amb un grau de formalitat mitjà-alt. • Comunitat lingüística satèl·lit: és aquella que ja té tots els seus membres bilingüitzats, per tant s’ha satel·litzat en relació a una altra comunitat lingüística, per exemple la comunitat lingüística basca en relació a la comunitat lingüística espanyola • Comunitat lingüística normalitzada: sempre hi ha una part de • la població que només domina la llengua pròpia d’aquella comunitat humana CREACIÓ D’UNA NOVA VARIETAT LINGÜÍSTICA La creació d’una nova varietat lingüística (L3) produïda per la hibridació de les dues llengües en contacte (L1 i L2), que rep el nom de pidgin, la qual es converteix en crioll en nativitzar-se i ser transmesa per via natural (familiar). El procés de creació d’un pidgin (i posterior crioll), anomenat pidginització (nativització i criollització) és un procés macrohistòric de la mateixa dimensió que la substitució i la normalització.

Conceptes clau ( el concepte de bilinguisme, clases de bilinguisme, el concepte de diglòssia, el conflicte linguístic, la substitució lingüística, la normalització lingüística i els prejudicis i estereotips en situacions de conflicte linguístic).

PREJUDICIS I ESTEREOTIPS EN SITUACIONS DE CONFLICTE LINGUÍSTIC Què és un prejucici? D’entrada, se sol considerar que és una opinió agosarada, precipitada, que no té com a base el coneixement veritable, contrastat, fonamentat en les dades reals de l’experiència. Prejudici linguístic

Un tipus determinat de prejudici social, manifestat en una desviació de la racionalitat que té la forma de judici de valor emés siga sobre una llengua o alguna de les seues característiques, siga sobre els parlants d’una llengua, generat directament, per la ignorància o per la malvolença, ajustat a estereotips maniqueus i dictat pel neguit que ens produeixen les diferències TIPUS: -

INTERLINGUÍSTICS

Concepcions relacionades amb la llengua com a mitjà de comunicació respecte de les altres llengües (per tant, es donen entre dues llengües diferents) • Llengües fàcils / difícils • Llengües importants / poc importants • Llengües aspres / suaus • Llengües primitives / de cultura • Llengües útils / inútils • Llengües riques / pobres respecte al lèxic • Llengües superiors / inferiors per la seua literatura

-

INTRALINGUÍSTICS

Tenen relació amb la visió de la diversitat interna de la llengua (es donen entre varietats d’una mateixa llengua) VALENCIÀ, CATALÀ I MALLORQUÍ • Relació genètica i jeràrquica entre llengua i dialecte • Menyspreu de les varietats alienes • Denigració de les formes no estàndard • Menyspreu de l’estàndard

RESUM DEL TEMA

Què és una llengua minoritària? Llengues que s’usen tradicionalment en un territori d’un Estat els ciutadans d’este Estat que constituixen un grup numèricament inferior a la resta de la població de l’Estat; i ii. Diferents de la/les llengua/gues oficial/s d’este Estat; no inclou ni els dialectes de la/les llengua/gues oficial/s de l’Estat ni les llengües dels immigrant. Altres llengües són menys esteses però estan reconegudes com a llengües oficials per part del estats respectius. Aquestes llengües es parlen en tots els àmbits de la vida, tant en públic com en privat. Això no obstant, la gran majoria de les llengües es parlen en comunitats que formen part d’una regió o d’un territori d’un país. Sovint se les anomena llengües minoritàries. La diferència entre llengües majoritàries i llengües minoritàries no sempre es basa en el nombre de parlants, sinó, en alguns casos, en l’estatus polític de què gaudeixen. Què és la CELRoM? Carta Europea de LLengues Regionals o Minoritàries.

Diferencia entre multilinguisme i plurilingüisme El multilingüisme és la convivència de més d’una llengua en un grup o societat determinats, fet que no implica que siguin àmpliament usades pel conjunt de la societat. De fet, totes les societats són multilingües. Pel que fa al plurilingüisme, és l’habilitat d’una persona d’usar més d’una llengua. Per què es parla d’ensenyament plurilingüe? Perquè tots els estudiants i totes les estudiants han d’aprendre, com a mínim, dues llengües estrangeres en l’etapa d’educació obligatòria. El que es pretén és que els estudiants siguen competents en diverses llengües. Ha de ser capac de formar persones que siguen competents en en diverses llengues , en el nostre cas en les dues oficials (castellà i valencià) més una estrangersa (anglés, francés) Per què es un prejudici afirmar q el monolinguisme es normal, mentre que la diversitat lingüística es una excepció? Perq el monolingüisme es una cosa anecdòtica ara mateix, pot seguir en algun lloc remot, però no es lo normal. hui dia en quasi tots el puestos hi ha una diversitat lingüística. No esta fonamentada en la rao sino que se basa en la opinio subjectiva del que ha dit aquesta frase. Quins son els reptes futurs per a espanya segons la Carta? (centreu-vos en la comunitat valenciana) esta en el article Si pensem en els membres d’una població, la gran majoria de la població mundial usa més d’una llengua.

ARTICLES 1. Article: La sociologia a primària i secundaria, es una introducció on parla de la didàctica de la llengua i la sociolingüística. La didàctica de la llengua constitueix un camp de coneixement que té com a objecte el complex procés d’ensenyar i d’aprendre llengües, amb l’objectiu de millorar-ne les pràctiques i adequarles a les situacions canviants en les quals aquesta activitat es desenvolupa. D’aquesta definició, se’n desprenen dues idees fonamentals. D’una banda, que l’objecte de la didàctica se situa en la interrelació entre el docent, l’aprenent i l’objecte d’ensenyament, que és la llengua o les llengües, és a dir, en el que podem anomenar sistema didàctic/triangle didàctic (buscar en internet). D’altra banda, que el coneixement didàctic s’estableix en l’articulació dialèctica entre les pràctiques, necessàriament dinàmiques i situades, i les teories que s’elaboren a partir de la recerca sobre aquestes pràctiques d’ensenyament i aprenentatge de llengües. En un extrem del debat hi ha aquells autors que conceben la sociolingüística com una disciplina orientada cap a l’estudi de determinats comportaments verbals i que tendeixen a definir-la en relació amb la lingüística. En un altre extrem, hi hauria els qui entenen que la sociolingüística s’ocupa de comportaments humans de base lingüística i que, per tant, la defineixen com un

espai en què la lingüística conflueix amb moltes altres disciplines humanes i socials com la sociologia, la demografia, la psicologia social, l’antropologia, etc.

2. Article: La importància de les actituds lingüístiques en el procés d’aprenentatge de llengües. (Consejo: primero definir y luego justifica la importància del tema y luego ya aspectos/características) La actitud lingüística és la predisposició dels parlants cap a la llengua. Les actituds són factors decisius en el procés d’aprenentatge de qualsevol llengua, i més si es tracta d’una llengua minoritzada; per tant, haurem de treballar-les alhora que s’estudien, perquè no siguen un fre del mateix aprenentatge. Recordem que saber una llengua no en garanteix l’ús: l’alumnat, a més, ha de voler utilitzar-la.

Analitzem els factors actitudinals que infl ueixen en l’aprenentatge d’una llengua.

Relació de l’aprenent amb el procés d’aprenentatge

El primer de tot es que l’alumnat tinga aptitud per a aprendre una llengua, però a banda d’això hi ha altres factors que hi incideixen. -

Influència del professorat en elprocés d’aprenentatge, com intervé entre l’aprenent i l’objecte d’aprenentatge

L’actuació del professor o la professora a l’aula sempre vindrà determinada per les seues creences. Una actitud negativa o limitadora en el professorat provoca respostes negatives en l’alumnat. Una actitud positiva o generativa cap a l’alumnat i la matèria permetran que les seues habilitats com a formador afl oren i possibilitarà l´aprofi tament dels aspectes positius de la situació. (a) És model de conducta per a l’alumnat; per tant ha de sertolerant, respectuós, equànime, dialogant i positiu, per a crear un ambient a l’aula de confi ança i participació. (b) Ha de ser un facilitador: ha d’ajudar l’alumnat a arribar a unes idees o coneixements, no ha d’imposar els propis de manera dogmàtica. També, el professorat no ha de tindre prejudicis (sobretot a l’hora de parlar una llengua que no és la seua materna) perquè el més segur és que acaben transmetin-los a l’alumnat.

-

L’alumnat és un altre factor que intervé en el procés d’aprenentatge.

La classe és un acte de comunicació on l’alumnat és el receptor. L’alumant no sols té que aprendre la llengua sinò que també la té que usar. La preparació d’un curs ha de partir sempre de l’anàlisi prèvia de l’alumnat, en funció de si és alumnat valencianoparlant o no. Per a impartirla com a L1 o L2 i per les creences respecte a la llengua que té l’alumnat. Un alumnat valencianoparlant estarà més motivat si la classe li resol les seues inseguretats, sobretot, en l’escrit i oral formals. Un alumnat no valencianoparlant necessitarà aconseguir, com a mínim, un nivell llindar per a comunicar-se, si volem que el valencià li siga útil. D’altra banda, l’estudi de les creences i valors de l’alumnat ens permetrà desactivar actituds negatives que impossibiliten l’aprenentatge o l’ús de la llengua i també podrem transmetre noves normes d’ús lingüístic més respectuoses i igualitàries per a les dues comunitats lingüístiques coexistents en la nostra societat. És molt important crear a l’aula un clima favorable on l’alumnat expresse els seus prejudicis. Perquè a partir d’ahí podem conéixer les creences de l’alumnat, l’actitud cap a la llengua i el sistema de valors que li dóna suport. ENFOCAMENT DIDÀCTIC DEL CANVI D’ACTITUDS 1r Crear un clima de confi ança dins el qual l’alumnat expresse tots els seus prejudicis. 2n Provocar contradiccions amb elements de raonament nous per a desequilibrar les creences que l’aprenent tenia clarament formades. 3r Transferència de la nova informació adquirida a la conducta de l’alumnat com a mecanisme d’avaluació del grau d’assumpció de la nova actitud de l’alumne.

-

Els mètodes d’ensenyament de llengües i la motivació del’alumnat.

Existeixen dues métodes d’ensenyament 1. Mètodes precomunicatius

Tenen com a objectiu aconseguir una competència lingüística en l’alumnat: es treballa el coneixement gramatical i passiu de la llengua, i s’hi insisteix en la correcció lingüística, cosa que pot arribar a inhibir l’alumne. Les activitats són repetitives i poc motivadores. L’alumnat que ha aprés valencià amb aquesta metodologia pot arribar a tindre molts coneixements gramaticals de la llengua escrita estàndard, però serà un alumne totalment passiu, que rarament farà un ús oral de la llengua, per a ell/ella serà una llengua morta. 2. Mètodes comunicatius. Tenen com a objectiu aconseguir una competència comunicativa. Treballen les quatre habilitats lingüístiques: parlar, escoltar, llegir i escriure. Prioritzen la fl uïdesa sobre la correcció gramatical i tenen una concepció positiva de l’error. Els aprenents interactuen, sense ser necessàriament controlats pel professor. A més, s’utilitzen activitats tan precomunicatives (exercicis estructurals de repetició, transformació, omplir buits, etc., en els quals els alumnes practiquen individualment els elements necessaris per a l’activitat comunicativa) c...