EL Català EN L\' ActualitatEL CATALÀ EN L\'ACTUALITAT.pdfEL CATALÀ EN L\'ACTUALITAT.pdfEL CATALÀ EN L\'ACTUALITAT.pdf PDF

Preview

Summary

EL CATALÀ EN L'ACTUALITAT.pdfEL CATALÀ EN L'ACTUALITAT.pdfEL CATALÀ EN L'ACTUALITAT.pdfEL CATALÀ EN L'ACTUALITAT.pdfEL CATALEL CATALÀ EN L'ACTUALITAT.pdfEL CATALÀ EN L'ACTUALITAT.pdfEL CATALÀ EN L'ACTUALITAT.pdfÀ EN L'ACTUALITAT.pdfEL CATALÀ EN L'ACTUALITAT.pdf...

Description

Origen, territori i població La llengua catalana, del grup de les neollatines o romàniques, es va formar entre els segles V i VIII a cavall dels Pirineus, en els territoris de l’Imperi carolingi que formaven els comtats de la Marca Hispànica. Els segles XII i XIII es va estendre cap al sud i cap a l’est amb les conquestes territorials de la corona catalanoaragonesa, i la frontera lingüística va quedar establerta al final del regnat de Jaume I. El domini lingüístic de la llengua catalana s’estén sobre 68.000 km2 en els quals viuen unes 13.500.000 persones. Actualment està dividit en vuit territoris distribuïts en quatre estats: Andorra, Espanya, on està situada la major part de la població i superfície, França i Itàlia. Com en la majoria de llengües, en català es poden distingir diverses varietats geogràfiques: nord-occidental, valencià, central, septentrional o rossellonès i balear, a més de l’alguerès. És freqüent que a les Balears la denominació popular del català que s’hi parla faci referència a cada una de les illes (mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer); a la Comunitat Valenciana, la denominació popular ha estat recollida a l’Estatut d’autonomia: valencià.

SITUACIÓ ACTUAL DE LA LLENGUA En els últims anys, des de la fi del franquisme i les seves seqüeles, s'ha millorat molt la presència de la llengua catalana en àmbits públics i formals. També ha augmentat el nombre de ciutadans que entén, sap parlar, llegir i escriure el català. Però tanmateix cada vegada es percep que el català s'empra menys en les relacions interpersonals. La gent tendeix a parlar més en castellà, sobretot si entre un grup de gent hi ha almenys una sola persona que parla castellà. Aquest fet condueix al que s'anomena “llatinització” de la llengua: es coneix més perquè s'estudia més i guanya prestigi però s'empra poc o gens (com el llatí). Pel que fa al reconeixement legal, la situació és molt desigual entre els diferents territoris: Andorra

El català és l'única llengua oficial d'aquest estat. Ara bé, els condicionants sociolingüístics i econòmics del país han afavorit el progressiu desplaçament del català per deixar pas a altres llengües. (Recordem que és un país on hi ha una forta immigració i que és un miniestat totalment dependent de França i Espanya, especialment pel que fa al comerç.)

Catalunya Nord

No té reconeixement legal per part de l'Estat francès. L'ús del català està en recessió. Els índexs de catalanoparlants són cada vegada més baixos i les generacions més joves el coneixen cada vegada menys. Darrerament, però, hi ha una sèrie de moviments de defensa de la llengua que lluiten per introduir la llengua a diferents àmbits d'ús com l'ensenyament i els mitjans de comunicació.

L'Alguer

Actualment el català té reconeixement legal. S'hi practica una política de protecció de minories, però encara s'està lluny d'emprendre una política lingüística efectiva que permeti redreçar la situació del català. Si bé s'havia mantingut viu fins entrat el segle XX, és una llengua en recessió ja que les generacions més joves la coneixen cada vegada menys i no és present als mitjans de comunicació.

El Carxe (Múrcia)

No té cap tipus de reconeixement legal.

Franja (Aragó)

de

Ponent Es reconeix (juntament amb l'aragonès) com a llengua pròpia d'una part del territori, però no té caràcter oficial, si bé es contempla la necessitat de protegir-la i d'afavorir el seu ús. Es tracta d'una zona amb un altíssim percentatge de catalanoparlants, però el fet de no ser reconeguda com a llengua oficial, de ser matèria voluntària en els estudis i, sobretot, el poc grau de consciència i

lleialtat lingüística, fan que el català estigui en una situació de diglòssia i d'abandonament institucional. Comunitat Valenciana

El català (anomenat "valencià") i el castellà tenen caràcter oficial a tota la comunitat. Els mitjans de comunicació són en castellà. El govern de la Generalitat Valenciana no afavoreix la normalització del català, que a pesar de tot encara parla la meitat de la població i sobretot als pobles gaudeix de vitalitat. La llengua del sistema educatiu continua essent el castellà en la majoria d'instituts de secundària. Encara que els estudiants demanen cada vegada més estudiar en català, el govern posa impediments en lloc de facilitar-ho.

Principat de Catalunya És la llengua pròpia i oficial de Catalunya, juntament amb el castellà, que és oficial a tot l'Estat. La política lingüística de la Generalitat Catalana i l'acció privada i personal de nombrosos professionals de diversos àmbits han propiciat que el català s'hagi convertit en els darrers vint anys en una llengua de prestigi. Té una notable presència en els mitjans de comunicació; és la llengua vehicular del sistema educatiu, és la llengua de comunicació interpersonal majoritària a nombroses zones. Illes Balears

És la llengua pròpia de les Illes Balears i, juntament, amb el castellà, té caràcter oficial. En els darrers anys, però, s'han elaborat una sèrie de disposicions legals que han suposat un pas enrere sense precedents en l'estatus normatiu de la llengua catalana. A més de proclamar el dret, però no el deure de conèixer i usar la llengua, un dels punts més controvertits és la qüestió de les modalitats insulars del català dins l'ensenyament, atès que es poden fer servir per fragmentar la unitat lingüística. La situació a cada illa és molt diferent. A Eivissa els índexs de catalanoparlants són baixos, sobretot entre la població jove; a més, els parlants tenen una autoestima molt baixa. La immigració d'origen castellà ha estat aclaparadora i no s'han assimilat als eivissencs, al contrari. Menorca, en canvi, és l'illa que té els índexs de catalanoparlants més alts. A Mallorca també hi ha hagut molta immigració que no s'ha adaptat a la cultura local. El món del turisme és un problema greu, tant a Eivissa com a Mallorca per al futur del català, ja que la llengua clarament majoritària en aquest àmbit és el castellà, i després l'anglès i l'alemany. Palma està molt castellanitzada. Quant a índexs d'ús, hi ha una gran diferència entre la ciutat i els pobles, on l'ús del català manté una gran vitalitat.

El català, un cas únic a Europa El català té algunes de les característiques de les anomenades llengües minoritàries, com són la pràctica inexistència de persones monolingües i, per tant, població bilingüitzada, la pertinença dels territoris del seu domini lingüístic a estats més extensos on la llengua de la majoria és una altra, o la falta de presència en alguns sectors de la vida social. No obstant això, el català no pot ser considerat una llengua minoritària ja que es diferencia d’aquestes llengües per diversos motius que la situen entre les llengües europees de demografia mitjana: • Pel seu estatut jurídic. És oficial en un estat sobirà (Andorra) i, al costat del castellà, en tres comunitats autònomes espanyoles, fet que comporta una presència significativa a l’Administració pública i el seu ensenyament obligatori en el sistema educatiu.

• Per la seva demografia. El català és la setena llengua de la Unió Europea. El nombre de persones que el parlen és superior al de les que parlen finès o danès, i equiparable al de les que parlen suec, grec o portuguès a Europa. D’altra banda, segons l’estudi Euromosaic, encarregat per la Unió Europea, el 1991 (amb dades d’aquell any) els parlants de llengua catalana són més de la tercera part de les persones que parlen llengües considerades minoritàries (33,5%). Són seguits, a distància, pels parlants de gallec (13%), occità (11%) i alemany fora d’Alemanya i Àustria (9%). • Per la seva situació sociolingüística. No ha estat abandonat pels seus parlants (llevat de supòsits excepcionals) i es transmet de manera intergeneracional amb normalitat. L’entenen el 95% dels ciutadans d’Andorra, Catalunya i les Illes Balears i més del 80% dels del País Valencià. A més, els qui fixen la seva residència en aquests territoris tradicionalment han tendit a aprendre’l i a fer-lo servir en les relacions públiques i fins i tot familiars. Queda molt lluny de xifres de coneixement inferiors a la quarta part de la població que es donen, per exemple, a Occitània o a Bretanya. • Pel seu equipament lingüístic. És un idioma plenament codificat, normativitzat i estandarditzat amb un total consens acadèmic i ciutadà, té una autoritat lingüística reconeguda i els seus recursos lingüístics i estudis sobre gramàtica, lexicografia, etimologia, dialectologia, terminologia, història de la llengua o onomàstica, són comparables amb els de les grans llengües llatines. Compta amb diccionari normatiu (el de l’Institut d’Estudis Catalans) i amb un gran nombre de diccionaris editorials, així com diccionaris d’equivalències amb les llengües més difoses del món, com són l’anglès, el castellà, el francès, l’alemany, el rus o el xinès. A més el català té una notable capacitat d’elaboració i difusió de neologismes de tota mena i un sistema organitzat per a la seva normalització....