EL Relleu D\'espanya PDF

Preview

Summary

Download EL Relleu D'espanya PDF

Description

EL RELLEU D’ESPANYA

Espanya té una superfície de 505.989 km² i ocupa bona part de la península Ibèrica, una de les penínsules més grans del món. El seu relleu ve definit per un seguit de trets fonamentals:  



Forma massissa: caracteritzada per l’amplada i extensió de les seves costes (4.000 – 5.000 km), de traçat rectilini, exceptuant el litoral gallec de costes retallades. Elevada altitud mitjana: caracteritzada per l’existència de l’altiplà central (Meseta) que ocupa 3/4 de la península Ibèrica i el conjunt de les serralades que travessen tot el territori, amb molts cims que superen els 3.000 m d’altura. L’altitud mitjana sobre el nivell del mar és 660 m, el doble que la de França i solament superada a Europa per Suïssa. Aquesta altitud i els pendents pronunciats beneficien poc les activitats agrícoles i dificulten les comunicacions alhora que endureix les condicions climàtiques. La disposició perifèrica del relleu: que dificulta l’accés a la Meseta, amb forts pendents per accedir a les planes centrals, que sumat a la seva amplitud provoca un clima extremat a l’estiu i a l’hivern, conseqüència del factor muralla d’aquest relleu sobre la influència marítima.



Gran diversitat d’espais naturals molt diferenciats: que ha condicionat la diferenciació del territori i la varietat de paisatges.

Unitats morfoestructurals:

*Relleu constituït per una sèrie de crestes paral·leles afectades per una superfície d’erosió i separades per valls llargues i estretes.

Horst (Pilar tectònic): Bloc elevat limitat per dues falles normals o per sistemes de falles normals subparal·leles. Graben (Fossa Tectònica): Bloc enfonsat limitat per dues falles normals o per sistemes de falles normals subparal·leles. Carst: regió de roca calcària o dolomítica i d’altres roques solubles on s’ha produït el desenvolupament de formes específiques de relleu causades per processos de dissolució i d’erosió superficial i subterrània (avencs, cavernes, rasclers, dolines, etc.), amb un drenatge dominantment subterrani. Badland: literalment terres dolentes. Terreny sec on roques sedimentàries toves i sòls rics en argila han patit una erosió extensa a causa del vent i de l’aigua. Maresma: plana litoral formada per al·luvions marins i fluviomarins i inundable durant els temporals i les plenamars

Submeseta Nord. Tierra de Campos. Font: http://www.naturcampos.com/

A) MESETA: principal unitat del relleu peninsular, ocupa pràcticament el 43% de la seva superfície. Es tracta d’un altiplà format a l’era Terciària (moviment Alpí), a partir del sòcol de l’era primària, que es va fracturar en dos grans blocs (moviment alpí):

Submeseta Sud. La Mancha Font: http://turismoactivo.us/ 

Submeseta Nord: altitud mitjana de 800-850 m envoltada de muntanyes i travessada d’est a oest per la xarxa fluvial del Duero. Predominen els materials argilosos, marges combinats amb materials silicis (molt menys importants). Travessada per rius que han de superar el desnivell entre la Meseta i el peneplà (superfície amb pendent suau i amb amples valls per les quals circulen els rius), i que formen cingleres (tall profund que un riu pot arribar a formar al terreny) i congosts (gorja o canyó, vall estreta entre muntanyes abruptes, excavada per les aigües d’un curs d’aigua) fins a arribar al mar entre materials durs hercinians. El relleu homogeni afavoreix els cultius, bàsicament d’herbacis, cereals, llavors oleaginoses i lleguminoses.



Submeseta sud: altitud mitjana de 500 – 700 m, formada per dos altiplans (el del riu Tajo i el del Guadiana) separats per les muntanyes de Toledo. Entre els dos altiplans trobem la planura més extensa d’Espanya, la Manxa. Predominen els materials silicis (amb molta menys quantitat trobem argiles). També hi trobem el Campo de Calatrava, amb restes de vulcanisme del terciari, i el peneplà extremeny.

Les dues submesetes van formar part del massís ibèric, elevat durant el període hercinià (era Primària) i erosionat durant el Mesozoic (era Secundària). Els materials durs d’aquest massís es van fracturar durant l’orogènesi alpina (Període Terciari) i les dues submesetes van quedar enfonsades, formantse conques lacustres terciàries que s’aniran dessecant i omplint de sediments i es tornaran a erosionar durant el quaternari.

b) UNITATS RELACIONADES AMB LA MESETA:

Los Arribes Castilla León Font: http://de eon.es/ 

del

Duero.

stinocastillayl

Antic sòcol paleozoic (Massís Hespèric): solament en queda una petita part a la zona occidental (Zamora i Salamanca), un peneplà suau i estret que s’eixampla cap Extremadura fins a arribar a Portugal i al mar. Predominen les roques dures (granit, pissarres, quarsites). En alguns indrets apareixen valls molt profundes (Los Arribes del Duero) i en altres (peneplà extremeny) trobem muntanyes illes o turons testimoni fruit de l’erosió diferencial.

Relleu tabular. Font: https://apunt grafia.com 

esdegeo

Conques sedimentàries: costat oriental de la Meseta (antic sòcol enfonsat i sepultat sota grans dipòsits de materials que formen les conques sedimentàries del Duero i el Tajo) format al quaternari. En aquests sediments hi predominen als estrats inferiors sorres, argiles i margues, i als estrats superiors roca calcària amb restes orgàniques, dipositades quan l’interior de la Meseta estava ocupat per conques lacustres La seva fisonomia és d’erms (plataformes elevades coronades per un estrat calcari), turons testimoni (en sòls sedimentaris tous), relleus en costa i badlands.

c) SERRALADES INTERIORS: formades durant el Terciari (moviment alpí), moment en què es generen zones de fractura a l’antic sòcol i uns blocs s’aixequen i altres s’enfonsen (tectònica de fractura). Predominen els granits, les pissarres, gneissos (marbre). Orientades d’est a oest, de formes suaus i arrodonides.

Circ de Gredos Font: http://www.geocities.ws/ . Sistema central: d’uns 4850 km de llargada (sud-oest a nord-est) divideix la Meseta en dues parts. Es tracta d’una zona elevada dins de l’antic sòcol paleozoic, aixecat durant el moviment alpí i format per un conjunt de blocs aixecats o horst (estructura tectònica formada per un o més blocs aixecats respecte dels blocs adjacents) que formen serralades d’important altitud (Somossierra, Guadarrama, Gredos, i Gata). El pic més alt és l’Almanzor (2.592 m) a la serra de Gredos. La comunicació entre els dos altiplans es fa a través del port de Somosierra. Hi predominen els materials silicis (granit, quarsites i pissarres), que proporcionen unes formes suaus i arrodonides. A les grans alçades hi podem trobar restes de modelat glacial (llacunes, circs i morrenes). (Vegeu vall glacial). . Muntanyes de Toledo: divideixen en dues meitats la Submeseta Sud, alhora que les aigües del Tajo i el Guadiana. La seva altitud mitjana és al voltant dels 1.400 m, destacant les mateixes muntanyes de Toledo i la serralada de Guadalupe, Montánchez i San Pedro. El seu origen el trobem en l’evolució del massís ibèric hercinià trencat pel moviment alpí.

d) VORERES MUNTANYOSES DE LA MESETA: formades durant l’orogènesi alpina, moment en què el xoc de diferents plaques de l’escorça de la terra van pressionar l’antic sòcol i el van fracturar en blocs. Els materials més tous, dipositats a les vores es van plegar formant les serralades que envolten la Meseta.



Massís Galaicolleonès: format per blocs tallats, elevats i enfonsats (massís esglaonat), amb materials granítics i paleozoics. Comprèn Galícia, serres a l’oest d’Astúries, Muntanyes de Lleó i les serres de la Cabrera i la Segundera. a) Massís Gallec: el més antic de la península (antic sòcol paleozoic), erosionat durant l’era Secundària, i afectat pel moviment alpí que el va fracturar en blocs fallats i enfonsats, per això la seva forma de massís esglaonat. Les seves formes són suaus, com a conseqüència de l’erosió que en va suavitzar els pendents. Els rius hi circulen en valls profundes. Les seves fractures contínues arriben fins al mar i permeten la formació de les ries en una costa molt retallada.

Llac de Sanabria (Castilla León) Font: http://www.eldiario.es/ b) Muntanyes de Lleó: formades a partir de l’antic massís ibèric hercinià fracturat durant el moviment alpí. Enllacen la Submeseta Nord, el massís Gallec i la serralada Cantàbrica. Altitud mitjana uns 500 m, amb cims que desataquen amb més de 2.000 m com Teleno. Envolten la fossa tectònica del Bierzo, omplerta per materials erosionats pel riu Sil. A la foto podeu observar un dels llacs glacials més grans de tota la península. 

Serralada Cantàbrica: aïlla la Submeseta Nord de la influència marítima (paral·lela a la costa entre el Massís Gallec, les Muntanyes Basques i al nord de la Depressió del Duero). Cadena lineal de formes enèrgiques i grans desnivells a la façana cantàbrica i més suaus a la vessant interior.  Part occidental: Massís Asturià, prolongació del Massís Gallec en forma de blocs paleozoics dislocats (restes de la gran serralada paleozoica de l’Era Primària que es va renovar amb l’orogènesi alpina). Predomini de les roques silícies, hi trobem els jaciments de carbó més importants de tota Espanya i una gran varietat de metalls (ferro, antimoni i mercuri). Difícil comunicació amb la Meseta (altitud del relleu i cims nevats).  Part oriental: Muntanya Cantàbrica, relleu alpí (període terciari) amb cims que perden altitud, i amb domini de relleus plegats de materials sedimentaris, amb predomini de gresos, conglomerats i especialment roques calcàries, molt dures, element que explica el relleu amb crestes i pics.

Naranjo de Bulnes. Picos Font: http://www.picoseuropa.net/

de

Europa

(Cantabria)

Altres serres importants: Peña Ubina (Astúries), Peña Labra i Peña Prieta (Cantàbria), Aralar (País Basc). Entre els dos sectors els Pics d’Europa (Covadonga a l’oest, Bulnes al centre i Andara a l’est) amb els cims més alts de tota la serralada (Torre de Cerredo 2.648 m; Naranjo de Bulnes 2.519 m)).



Sistema Ibèric: limita la Meseta de nord-oest a sud-est. Format per materials del sòcol hercinià (gresos, quarsites i pissarres) i materials secundaris d’origen marí (antic fons marí mesozoic). Tots els materials es van plegar durant el moviment alpí (Terciari), plegant-se les roques sedimentàries i fallant-se els materials més durs (sòcol base). 

Sector Nord: format per un sistema de falles amb horsts elevats que formen elevacions de més de 2.000 m (serra de la Demanda, Picos de Urbión i serra del Moncayo). Totes elles separen la Meseta de la depressió de l’Ebre.

 Ciudad Encantada. (Cuenca). Relleu càrstic de roques calcàries. Font: http://www.rutadelascaras.com/ Sector Sud: format per dos conjunts: interior (Montes Universales, serra de Cuenca, serra d’Albarrassí), i exterior (serres de Jalambre, Gúdari el Maestrat) que aïllen la Meseta de la Costa. Format majoritàriament per roques sedimentàries. En algunes serres afloren roques calcàries amb fenòmens càrstics com a la Ciutat Encantada de Conca.



Entre les dues la depressió de Calataiud (rius Jalón i Jiloca), formada per materials terciaris i quaternaris.

Despeñaperros (Jaen) Font: http://www.efeverde.com/



Sierra Morena: separa la Meseta de la depressió del Guadalquivir. Des de la Meseta presenta elevacions de 700 m, des de la depressió del Guadalquivir de 1.200 m. Les pissarres (vell sòcol hercinià) i la vegetació estepària li confereixen un color característic origen del seu nom, també hi trobem quarsites i calcàries. Des d’antic es van explotar jaciments miners (mercuri a Almadén, coure a Riotinto, carbó a Peñarroya) avui tancats. L’únic pas que comunica la Submeseta Sud amb Andalusia és Despeñaperros.

e) SERRALADES EXTERIORS A LA MESETA: formades durant el moviment alpí, conseqüència del xoc i trencament de les plaques de l’escorça terrestre que van comprimir i plegar els materials sedimentaris de les fosses marines. 

Pirineus: muntanyes joves d’uns 440 km que van des del Golf de Biscaia al cap de Creus, amb una amplària de més de 100 km, amb alineacions paral·leles des de la part central o axial que davallen de forma esglaonada. La seva formació es produeix durant el moviment alpí, a partir d’un procés de sedimentació de l’antic fons marí de l’era secundària, dividit en dues parts, separades per la zona axial formada a l’era primària. El fet de ser muntanyes recents fa que estiguin poc erosionades i per tant presentin cims escarpats, amb forts desnivells al vessant francès, i poc pronunciat al vessant peninsular.

Unitats estructurals dels Pirineus. Font: http://blocs.xtec.cat/

Glacera del Mont Perdut (Huesca) Font: http://www.climaynievepirineos.com/

1.

Pirineus axials o centrals: és l’eix central de la serralada. Hi trobem les majors altituds (Aneto 3.404 m, Mont Perdut 3.355 m, Pic d’Estats 3.143 m). L’alçada dificulta els passos destacant el de Somport. La part central formada per materials hercinians amb roques antigues, dures i fracturades (quarsites, pissarres i algun granit), que donen lloc a massissos elevats i crestes, on es mantenen les restes de glaceres.

2.

Prepirineus: de menys altitud i formes més suaus, els formen dues serralades paral·leles a la zona axial, de materials calcaris i margues d’origen sedimentari (era Secundària).

Vall d’Ordesa (Osca) Font: http://geomorfologiateresarom.blogspot.com.es/ 3. Serres interiors: alçades de més de 2.500 m com Guara i Peña. 4. Serres exteriors: Cadí, Montsec, d’altituds menors. 5. Al mig de les dues serralades trobem la Depressió Mitjana pirinenca, allargada, estreta i interrompuda per altres relleus. 6. Els rius presenten força desnivell i pertanyen a la conca hidrogràfica de l’Ebre (Aragón, Gallego, Cinca, Segre …) i en aquelles zones amb roca calcària trobem formacions càrstiques (canyons, gorges, coves …) 7. Als pics més elevats hi trobem les darreres glaceres actives de tota la P.I. (Mont Perdut, Aneto …) 

Serralades Litorals Catalanes: tanca la depressió de l’Ebre per l’est i separa els Pirineus i el Sistema Ibèric amb un seguit de falles i terrenys volcànics. Al nord presenten materials antics paleozoics (restes d’un antic massís enfonsat Catalanobalear, que emergeix al nord de Menorca i a les cares nord de totes les serralades del sistema). Però la major part dels materials al sud són secundaris (roques sedimentàries), on predominen les calcàries.

Esquema del sistema mediterrani català. Font: http://blocs.xtec.cat/geografia

Distingim dues serralades paral·leles i una depressió: 1.

La Serralada Prelitoral: amb el Montseny (Turó de l’Home, 1706 m), Montserrat i el Montsant amb materials conglomerats.

2.

La depressió Prelitoral va des de Girona, al Camp de Tarragona. Es tracta d’una fossa tectònica (graben, bloc enfonsat limitat per dues falles normals o per sistemes de falles normals subparal·leles) que es va omplir de sediments durant el terciari i quaternari i avui en dia acull les comarques amb més valor agrícola de Catalunya (la Selva, el Vallès, el Penedès).

3.

La serralada litoral té un desenvolupament escàs i no més de 600 m.



Serralades Bètiques: formades durant el moviment alpí, amb la col·lisió dels materials sedimentaris del fons oceànic (mar de Thetys) de la micro placa Ibèrica i la placa Africana.

Serralades Bètiques. Font: http://www.entrecumbres.com/ 1.

Serralada Penibètica: es situa prop de la costa i està formada per materials de l’antic massís hercinià (Beticorifeny), elevat durant el moviment alpí. Hi trobem Sierra Nevada (Veleta amb 3.398 m., Mulhacén

amb 3.482 m, el més alt de la península Ibèrica). Destaquen també les serralades de Filabres i Estancias. Predominen les silícies. 2.

Serralada Subbètica: s’estén des de Gibraltar al cap de la Nau, on desapareix sota el mar i torna a sortir a les illes Balears. Hi trobem calcàries dures i margues més toves, que dibuixen un relleu trencat i irregular. Destaquem les serralades de Cazorla, Segura, Sagra i Mágina.

Badlands de Baza (Granada) Font: http://www.granadanatural.com/ 3.Entre les dues serralades apareixen un seguit de depressions ( foies: terreny pla i extens, omplert d’al·luvions i envoltat de muntanyes) com la de Baza, Guadix, Granada i Antequera, omplertes amb sediments terciaris i quaternaris que proporcionen un paisatge de badlands (terreny sedimentari sense cobertura vegetal) a causa de l’aridesa del clima. F) DEPRESSIONS DE L’EBRE I DEL GUADALQUIVIR : ocupades pel mar i posteriorment omplertes per sediments (marins, fluvials i procedents de grans llacs), que formen relleus quasi horitzontals que erosionats pels rius donen lloc a un relleu tabular (relleu de superfície aplanada i vores costerudes) on els materials resisteixen millor l’erosió, i en aquells llocs amb menor resistència apareixen valls i terrasses.

Formes de relleu tabular amb vessants amb badlans. Bardenas Reales (Navarra) Font: http://www.turismo.navarra.es/

1. Depressió de l’Ebre (930 km, 426 m³/s): encaixada entre els Pirineus, el Sistema Ibèric i les Serralades Litorals Catalanes. El seu origen està vinculat a la formació dels Pirineus. El massís inicial es va enfonsar sota el mar, tancant-se posteriorment i formant un gran llac, on es van sedimentar (període terciari) materials procedents dels rius com conglomerats, gresos i margues, i sediments lacustres (guixos, calcàries i sals). Els materials més durs de la superfície formen malls – roca alta i escarpada – i moles – turons escarpats al capdamunt i amb cim pla. La seva desembocadura en forma de delta és una de les més importants de tota la costa (320 km²). La sedimentació que hem comentat ha permès que la Depressió de l’Ebre sigui una zona molt apta per l’agricultura. Tanmateix, l’erosió provocada per la xarxa hidrogràfica de l’Ebre va provocar al llarg del Quaternari l’aparició de relleus tabulars, terrasses fluvials i badlands.

Aiguamolls de Doñana (Huelva) Font: http://www.parquesnaturalesandalucia.com/ 2. Depressió del Guadalquivir: originalment associada a les Serralades Bètiques es va consolidar al període terciari. S’estén entre Sierra Morena i les Serralades Bètiques. Amb una altitud mitjana de 150 a 250 m, forma una plana triangular de 657 km de longitud per 200 km d’amplada. Inicialment estava oberta a la costa, per convertir-se en un llac que va ser omplert per materials argilosos, que avui són camps fèrtils on sobresurten algunes taules (terreny elevat i pla, de gran extensió, envoltat de valls i barrancs) de calcària. Destaquen els aiguamolls i les zones pantanoses que envolten tota la depressió travessada pel Guadalquivir, amb àmplies zones d’horta, zones de conreu d’arròs, franges de dunes, algunes amb més de 90 m d’alçada, sent el més important el parc nacional de Doñana....