Fonaments de sociologia: Apunts de Sigmund Freud PDF

Preview

Summary

SIGMUND FREUD. UNITAT 8. Les relacions socials en l’individu. 1)La dimensió psíquica. Exposar les característiques essencials de la psicoanàlisi implica una sèrie de dificultats inherents a la disciplina. Aquestes dificultats tenen l’origen en el fet que les característiques de la psicoanàlisi ens c...

Description

SIGMUND FREUD. UNITAT 8. Les relacions socials en l’individu. 1)La dimensió psíquica. Exposar les característiques essencials de la psicoanàlisi implica una sèrie de dificultats inherents a la disciplina. Aquestes dificultats tenen l’origen en el fet que les característiques de la psicoanàlisi ens condueixen sempre a l’afirmació fonamental del caràcter inconscient de molts aspectes no només de la subjectivitat, sinó també de les accions que aquesta promou. Aquesta afirmació no la podem recolzar en la verificació experimental ni en la introspecció, i tanmateix, no ens incita a crear aquesta classe d’adhesió a què ens obligaria un dogma de fe. No renuncia, en definitiva, a seguir sent una veritat d’ordre científic. 1.1)La recerca del sentit. [tòpica = és el com s’organitza la vida psíquica). Objectiu de la psicoanàlisi: La psicoanàlisi es pot considerar com un procés que tendeix a establir un sentit on no sembla que aquest pugui existir o de buscar on no podríem imaginar que existeix. La psicoanàlisi afirma que en tots els casos en què la preponderància de l’atzar, la incoherència o l’atzar resulta manifest, hi ha un sentit que pot ser descobert. El sentit d’un fenomen o d’una conducta no emana dels processos fisicoquímics, mecànics o fisiològics que desencadenen els fenòmens. Està en relació amb la intenció que els serveix de base. Al plantejar que hi ha el sentit allà on en principi no sembla possible aquesta existència, és com afirmar que una intenció hi ha on ni tan sols es podria sospitar que existís. Principals qüestions que afronta la psicoanàlisis: 1-. Com pot ser què el sentit falti i no el captem de forma immediata? A l’interior de l’estructura del sentit què és el que fa que un somni o un símptoma neuròtic es mostri tan rebel al descobriment del seu sentit 2-. I això, per quina raó passa? Per a què serveix la dissimulació (simulació) del sentit? Hipòtesis fonamental del psicoanàlisis: Si el somni i el símptoma semblen indesxifrables és degut a què cal un cert nombre de representacions o de pensaments, la presència del quals és necessària per la captació de sentit.

Aquesta hipòtesi fonamental del psicoanàlisis, només es verifica si els elements suposats absents poden col·locar-se en el lloc que els correspon. Si, com a conseqüència d’això sorgeix un sentit determinat, del qual un subjecte no pugui evadir-se i que reconegui com l’expressió del seu desig un criteri com aquest no s’adequa a les exigències de les ciències exactes. La tasca del psicoanàlisis: A)Rectificar la història d’aquestes llacunes, falsificacions i la de descobrir mitjançant quins procediments i quin no s’ha format. B)Precisar el destí dels elements desapareguts. C)Emprar una tècnica que tendeixi a omplir les llacunes i a corregir les falsificacions, de manera que en la mesura del possible, pugui reconstruir un sentit autèntic integral, en el que es pugui llegir la veritat, fins llavors desconeguda de les seves intencions i dels seus desitjos. 1.2)El concepte de pulsió. Precisió terminològica. La paraula pulsió (o impuls) prové de l’alemany Trieb (substantiu corresponent al verb trieber = prémer), però que aquesta traducció no és la única possible. [instint = animals; pulsió = humans]. Sobre això, hi ha hagut polèmica. Alguns prefereixen traduir el terme per instint, tanmateix, Freud per designar instint fa servir el terme Instinkt quan pretén designar un comportament animal, preformat, hereditari, i característic d’una espècie. Definició: Per a Freud, la pulsió o impuls és el concepte-límit entre allò psíquic i allò somàtic. La pulsió és, per a Freud, el procés dinàmic que consisteix en una empenta que té el seu origen en una exaltació corporal localitzada. Aquesta empenta posa en moviment l’aparell psíquic i la motricitat, de tal manera que a partir d’aquí, s’iniciï un comportament que tendeixi a descarregar la tensió existent al nucli de l’origen corporal. Aquesta descarrega és la que constitueix l’objectiu de la pulsió: s’obté amb l’ajuda d’un cert objecte. En el cas dels lactants, per exemple, una excitació libidinosa produïda al nivell de la mucosa bucal (origen) que incitarà (empenta) a buscar alguna cosa que pugui ser succinat, com el pit, el propi polze (objectes), amb la finalitat de reduir aquesta excitació mitjançant la succió (objectiu). [Principi de realitat  com puc assolir aquell objectiu tenint en compte tot allò que la realitat m’imposa?].

Hi ha tantes pulsions o impulsos sexuals com a fonts somàtiques d’excitació libidinosa. D’aquesta manera es parla d’impulsos orals, visuals... Empremta mnèsica. Ara bé, per quina raó hem de considerar la pulsió com un concepte-límit entre allò psíquic i allò somàtic? 1.-El vessant somàtic. A)La font de la pulsió es troba en la seva totalitat en el terreny somàtic. B)També l’objectiu de la pulsió, almenys, en la mesura que consisteix en la reducció de la tensió a nivell de la font somàtica A. 2.-El vessant psíquic. La recerca de l’objecte adequat per a reduir aquesta tensió implica, per conta, una participació necessària de l’activitat psíquica. Així, per exemple, el primer objecte, el pit de la mare, no atreu l’atenció de la criatura, aquest no ho busca, se li proporciona. Els mateixos mitjans d’aquesta recerca, tan intel·lectuals com motrius li fan falta durant un cert temps. El màxim que la criatura pot fer, quan la tensió somàtica reneix i l’objecte, en aquest moment, es troba absent, és substituir (crear-lo) d’una forma imaginària, en certa manera “somiar” la seva presència. La primera experiència agradable deixa després d’ella una empremta mnèsica que torna sorgir quan la tensió reneix; Freud considera que aquesta rememoració té caràcter al·lucinatori. És a dir, l’evocació mnèsica d’un esdeveniment passat representa per al lactant la percepció d’un esdeveniment present. Tal com passa en el somni adult, es produeix certa confusió entre record i percepció, així com entre objecte imaginari i objecte real. La imatge mnèsica com a representació meta; Només a mesura que el subjecte distingeix entre realitat i fantasia podrà deixar de confondre la imatge mnèsica amb una realitat present. Ara bé, la imatge mnèsica podrà servir per emanar la recerca de l’objecte anàleg o semblant a aquell que el record conserva. És a dir, esdevé la representació d’un objectiu d’una meta a assolir. Aquesta evolució és paral·lela al fet que l’objecte que en un primer moment (a causa de l’estat d’impotència de la criatura lactant) ha estat proporcionat per l’entorn, ha de ser ara buscat per la pròpia criatura de manera gradual. Composició dels materials mnèsics; Entre els materials mnèsics utilitzats per a les nostres creacions imaginàries figuren:

A)Les nostres experiències anteriors plaents. B)El record d’escenes (de moments) de les quals hem estat testimonis i en el desenvolupament de les quals ens hem identificat amb un o una del seus protagonistes, participant així de la satisfacció pulsional experimental per aquesta persona o que nosaltres creiem que va experimentar. Els nostres somnis, no només posseeixen degut a això, un caràcter retrospectiu, sinó també prospectiu. No es limiten a una proposta de posar-nos la recuperació de les nostres pròpies experiències passades, ens encaminen cap a noves experiències per mitjà de la identificació amb els altres. Les noves experiències es poden convertir en un objectiu (una representació meta), només en la mesura que imaginativament ocupem el lloc d’una altra persona (amb la qual ens identifiquem), l’experiència de la qual n’hem estat testimonis directes o indirectes. Aquesta és la forma en què la criatura progressa, des del punt de vista psíquic, cap a l’adultesa. El desig; Podem definir el desig com un moviment que, a partir d’una excitació pulsional, arriba a donar-li nova vida a una imatge mnèsica, que, per la seva banda, pot ser dues coses: A)O la imatge d’una experiència personal anterior. B)O la imatge de la experiència d’una altra persona a qui volem substituir o semblar. Aquesta reactivació és, en si mateixa, una font de satisfacció i de plaer i actua al mateix temps com satisfacció reviscuda i com a satisfacció anticipada. Això vol dir que la imatge mnèsica i les creacions imaginàries representen, fins a cert punt, un compliment del desig. Una descàrrega més completa de l’excitació provinent de la pulsió, exigeix, tanmateix, que la revifalla mnèsica no constitueixi el punt terminal del procés i que aquesta es prolongui en la recerca activa d’un objecte de satisfacció real, permetent així un acompliment real de l’objectiu a què tendeix l’impuls. Les representacions meta no conscients; Quan les representacions suscitades per la tensió pròpia de les pulsions no tenen accés a la consciència o quan han estat separades d’ella, deixa d’existir la creació imaginària i la representació eta (d’objectiu) conscient. Això no significa que les representacions separades de la consciència romanen, per això, inerts en l’inconscient. No només continuen capaces d’influir d’una manera subreptícia en la nostra conducta, sinó que, fins i tot, el representant de la pulsió es desenvolupa més lliure i quan escapa a la influència del conscient. En la inconsciència, les representacions troben formes extremes d’expressió d’acomplimentimaginari del desig que no només resulten estranyes a les persones sinó espantoses. És en el nivell de les representacions meta on precisament actua un dels mecanismes psíquics de defensa més rellevant: la repressió.

2)La psicopatologia de la vida quotidiana, l’humor i la interpretació dels somnis. La psicologia europea, des del segle XVII, havia centrat tots els pensaments psíquics en la consciència, àmbit del coneixement íntim, immediat i clar. Els somnis eren tinguts per fenòmens inquietants que o s’atribuïen a fenòmens transcendentals (d’aquí el valor profètic que se’ls atribuïa) o s’atribueixen a residus aberrants de la vida de la vigília. Els lapsus orals o escrits, els oblits i les errades eren considerades com a molestes i arbitràries, defectes del funcionament corporal que revelen la imperfecció de l’ésser humà. Freud i la psicoanàlisi van canviar profundament aquesta concepció. Els somnis van passar a ser manifestacions de l’inconscient, mètode òptim per a la seva exploració. Els actes fallits, emergeixen igualment de l’inconscient i adelanten en el decurs de la conducta conscient, una pugna interior. D’aquesta manera la consciència s’equipararà a només una part de la psique: el sector manifest. Freud elabora l’anàlisi de la psicopatologia de la vida quotidiana a partir de dos principis que sempre va tenir com a fonamentals. 1.- El determinisme. No es possible l’explicació científica si no se suposa que tots els fets i processos tenen una causa que els determina i produeix. Hi ha una relació causal entre l’inconscient i la realitat. Pot passar que no coneguem encara el perquè del que investiguem, però és segur que el que sembla més arbitrari i causal té una causa que necessàriament l’havia de produir. L’atzar, el lliure albir, no existeixen. 2.-El conflicte. La vida psíquica és la seu d’un conflicte de forces entre la consciència i l’inconscient. La consciència representa i acull les regles vàlides en el món on convivim, les quals protegeixen l’equilibri psíquic, la nostra normalitat. L’inconscient inclou desitjos i anhels peculiars que la consciència no accepta, i per tant, pugnen amb ella, que els reprimeix i manté inconscient. 2.1)Els actes fallits i els oblits. Els actes fallits, l’oblit (com ara l’oblit de noms o la pèrdua d’objectes) i els lapsus, no es deuen a que les funcions cerebrals pateixin un progressiu deteriorament amb els temps, sinó a una activa inhibició o repressió del propi subjecte. Els noms oblidats mantenen sempre connexions associatives amb records i impressions penoses que amenacen amb ressorgir en el moment de l’evocació del nom.

L’únic que es troba allunyat de la consciència no és el nom oblidat, sinó també tot un conjunt de representacions a les que estava unit. Els lapsus ens mostren si bé des d’un altre punt de vista, el mateix problema de l’oblit dels noms. Mentre que l’oblit d’un nom representa un triomf de la censura, que ha aconseguit deixar fora de la consciència un element pertorbador, els lapsus representa, per contra, una esquerda en la censura, una irrupció brusca i intemporal del que hauria d’haver quedat ocult. Els lapsus revelen un pensament diametralment oposat al que és la ferma intenció d’expressar. En els actes fallits es revela l’existència d’un corrent de pensaments i de representacions que en el moment precís de l’acte fallit són ignorats en el pla de la consciència i corresponen a intencions oposades a les que es troben en vies de realització. Tot acte fallit és resultat de la pertorbació de la voluntat per una força contrària que, actuant a esquema de la consciència ocupant el lloc de l’acte conscientment projectat comprometent la seva finalitat. Malestar; Si es fessin conscients els pensaments i intencions que impulsen l’acte fallit, entrarien en conflicte amb els pensaments que considerem com nostres (sancions) i sobre els quals deliberem quotidianament. Aquesta situació conflictiva que ens imposa una tensió difícil de suportar és, en sí mateixa, una situació penosa. Ignorar un dels termes en el conflicte tant com sigui possible és, sense cap mena de dubte, una solució menys laboriosa per assolir evitar el malestar. 2.2)L’humor. L’anàlisi de l’acudit posa de manifest que l’acudit condesa (combina de forma simbòlica) de forma inesperada idees dispars i per això ens fa riure. Freqüentment es recorre al doble sentit de les paraules i al desplaçament d’allò impactant per allò secundari. Condesanció i desplaçament són, de fet, els procediments de l’elaboració dels somnis. De tot això resulta una economia psíquica agradable. La majoria dels acudits que fan riure veritablement delaten una certa tendència agressiva o obscena, la seva mala intenció, que és el nervi de l’acudit. Permet donar sortida a una força libidinal, que hauria estat reprimida en el llenguatge seriós. El plaer que proporciona un bon acudit es deu, sobretot, a la despesa psíquica que s’estalvia amb ell, tant perquè condensa representacions com perquè delibera d’una forma repressiva. Aquest segon efecte s’aconsegueix, també, quan l’acudit es presenta com en joc al marge de la crítica racional. Allò còmic no és una creació enginyosa sinó una involuntària troballa que fem en persones, accions o situacions donades. Implica una degradació d’objectes que eren tinguts per

eminents. El riure provocat és, de nou, la descàrrega d’una energia per haver enderrocat unes eminències que abans calia sostenir. 3)Teoria general de la sexualitat. Un dels aspectes més importants del plantejament de Freud és la centralitat que li atribueix a la sexualitat en la conformació de la psique i els seus conflictes, obrint un nou camí per a l’estudi de la subjectivitat. [La vida genital és una forma, no l’única]. Punt de partida: la histèria. (actualment se’n diu depressió, estrès...). Les persones que patien d’histèria que Freud va analitzar mitjançant hipnosi descriuen, en la seva gran majoria, com a trauma reprimit, una escena de seducció sexual per part d’un adult, normalment el seu propi pare, que havia actuat com a corruptor quan la pacient encara era una nena. [Els tres nivells bio/psico/social estan interrelacionats]. Però... Una acusació tan greu i tan generalitzada va despertar les sospites de Freud: era inversemblant una perversitat tan estesa. El pes dels fantasmes... En teoria psicoanalítica, els fantasmes són construccions imaginàries del subjecte que donen per bones / reals. La clau de la qüestió estava en trobar un criteri per assegurar-se de si les afirmacions de la malalta descriuen una experiència real, viscuda o una mera fantasia. La consciència resol els dubtes que puguin sorgir entre allò real i allò fictici apel·lant a la percepció. L’inconscient no pot recórrer a aquesta referència al món exterior. La realitat psíquica en l’inconscient és la consistència de la imatge o fantasma, prou resistent i enèrgic per produir efectes en ell, com si fos una entitat autònoma. Si en la vida inconscient es forma un fantasma, a nivell inconscient és viscut com una realitat. Més encara, en la persona malalta, preval la realitat psíquica de les imatges carregades de forts afectes. Per exemple, és més potent una al·lucinació que una percepció, una obsessió que una acció justificada. En resum, en l’inconscient no existeix un signe de realitat, de manera que és impossible distingir la veritat davant d’una ficció afectivament carregada. Una altra explicació...

I si hi hagués en l’inconscient de l’ésser humà infantil un desig de seduir el progenitor del sexe oposat (o del mateix), desig que es dissimula projectant en ell la iniciativa de la seducció, com si el pare/mare intentés corrompre el fill/a, llavors seria impossible distingir les dues situacions. Seduir mantenir-se i ocupar el lloc de l’altre. Ser el centre de la relació. Desig d’ocupar el lloc del progenitor del teu sexe. El trauma no ve de l’agressivitat eròtica real del pare/mare, sinó l’afany seductor inconscient del fill/a. Per Freud, les criatures són perverses i polimorfes. Perverses  Acció que mentre fas veure què vols un fi determinat, en realitat en busques un altre, un fi ocult. Polimorfa  Que tiene muchas formes de expresión. Freud havia arribat a les portes del seu principal descobriment: el complex d’Edip. El pervers no és el progenitor. Els desitjos sexuals són al nen/a. Arribat aquest punt Freud obre un immens camp d’estudi: la sexualitat infantil. La formació de fantasmes. Aquest descobriment implica un canvi fonamental en el desenvolupament del psicoanàlisi. L’atenció es desplaça d’un esdeveniment de la realitat exterior a un altre de la realitat psíquica. [Marx analitza les fonts d’exteriorització, Freud fa el mateix però a la inversa: com tot allò exterioritzat és interioritzat. Marx vol veure els efectes col·lectius i Freud, els individus]. No es negarà la freqüència ni el valor patològic de les escenes de seducció, però aquests fets deixen de constituir un factor necessari en la formació de la neurosi; la seva importància provindrà de la seva unió i de la seva concordança amb els fantasmes dels subjectes. Pel que fa a aquests fantasmes, cal dir que són una expressió de la sexualitat infantil més o menys deformada per la censura i més o menys allunyada per la libido. Els fantasmes no sorgeixen del no-res. A falta d’esdeveniments que imposin les creacions imaginàries des de l’exterior i ja prefabricades, estan basades en impressions i en experiències corporals de l’infant i de la nena, variables d’edat i, també on les experiències sorgides a partir de les relacions existents. Però aquestes dades són interpel·lades i modelades i estructurades en funció del seu desig. 3.1). La dimensió pulsional de la sexualitat. Per Freud no s’ha de confondre sexualitat amb genialitat. La genialitat és l’activitat precisa dels òrgans sexuals de l’adult sentida com plaent, centrada en el coit i vinculada a la procreació. La sexualitat, en canvi, és molt més àmplia, i comprèn els

contactes, excitacions i fantasies que produeixen un gaudi general de distensió i de plaer i que preparen i acompanyen a l’acte sexual pròpiament dit. La genialitat integra la sexualitat i és la seva culminació. La sexualitat es concreta en una energia o força que el subjecte viu i sent a partir d’una pulsió. La pulsió que activa la sexualitat és la libido. És a dir, és una empenta o dinamisme que deriva d’una excitació orgànica i es manifesta psíquicament com una tensió que busca satisfer-se. El que la fam és a l’alimentació, la libido ho és a la sexualitat. Tipus de pulsions. A). Primera Teoria de les Pulsions´. A.1). Pulsió de conservació. La fam (o conservació) és un impuls uniforme, el desenvolupament només es caracteritza pel major programa alimentari que accepta. A.2). Pulsió de sexualitat. La sexualitat, en canvi, és polimòrfica. El nen/a ja va despertant gradualment la seva sensibilitat, és a dir, disposa successivament d’unes regions externes del seu cos, les zones erògenes, que esdevenen especialment sensibles a l’excitació agradable. En les zones erògenes es polaritza la sexualitat infantil durant cert temps. La criatura sent plaer quan s’estimulen aquestes zones i la...