Fonaments de Sociologia apuntes PDF

Preview

Summary

Fonaments de SociologiaBLOC 1: la perspectiva sociològicaSociòlegs i sociologia. La sociologia és la ciència que tracta de la constitució i desenvolupament de les societats humanes. És a dir, aquella que estudia els processos i les interaccions socials, l’estructura de la societat, els moviments soc...

Description

Fonaments de Sociologia BLOC 1: la perspectiva sociològica Sociòlegs i sociologia. La sociologia és la ciència que tracta de la constitució i desenvolupament de les societats humanes. És a dir, aquella que estudia els processos i les interaccions socials, l’estructura de la societat, els moviments socials, els contactes curts (microsociologia i macrosociologia), el marc global, les institucions socials (família, transport públic, universitat...). Encara que la sociologia és una ciència i com a tal ha de ser mancada de subjectivitat, pel seu caràcter intrínsec podem afirmar que els sociòlegs,

però, si tenen una

ideologia. Encara això, el seu desenvolupament el la pràctica sociològica ha de ser objectiu.

Els coneguts com a “pares de la sociologia moderna” són els clàssics Marx, Durkheim i Weber, encara que també destaquen autors com R. Merton (sociòleg que va fundar la sociologia de la ciència i que apostava per muntar a les Esquenes dels gegants per ajudar-se d’ells) o Parsons, entre molts altres. També cal anomenar P. Berger, el qual fa sociologia de la religió, part de la sociologia que analitza la importància de la religió en el món actual (de fet, es destaca en els seus treballs que cada vegada hi ha més persones catòliques practicants), o T. Luckmann, pare del constructivisme social. Aquests dos últims foren alumnes d’A. Sch6tz.

Una de les característiques de la sociologia, i també de totes les ciències socials, és la curiositat: el fet de fer-se preguntes i intentar respondre a q6estions tan diverses com la crisi econòmica, la violència de gènere, les transformacions socials (el pas d’una societat rural a una societat industrial; o d’una societat industrial a l’actual societat de la informació), les (noves) desigualtats socials... És per això que, actualment, en el camp de la sociologia són molt coneguts Erik Olin Wright, un neomarxista que tracta de resoldre problemes socials a partir de casos utòpics reals (Real Utopias ); el SWOP, 2

que analitza el treball dels sindicats en el desenvolupament de la societat sud-africana després de l’apartheid; el moviment dels dreamers ...

LA SOCIOLOGIA COM A CIÈNCIA : la perspectiva sobre la societat. La sociologia com a ciència sorgeix en la modernitat (Il·lustració) a partir de la filosofia per a resoldre les necessitats de la societat (som més sobirans i, per tant, necessitem saber com funcionen les relacions socials). Actualment, la forma predominant d’entendre la societat té en compte dues vessants: Les dues dimensions de la societat. o Estructures, sistemes: elements institucionals. o Agència, subjectes: agents, col·lectius... que reprodueixen les estructures o que busquen un canvi. La sociologia actual té una perspectiva dual. Així, qualsevol problema sociològic s’ha d’observar des de les dues dimensions; estructura i subjecte.

També cal destacar que en les societats es duen a terme dos processos: reproducció (pares de classe treballadora, fills de classe treballadora; sempre hi ha elits dominants; pares exclosos, fills exclosos... o siga, hi ha una “inèrcia” del sistema a reproduir-se) i transformació (és a dir, trencar amb aquesta “inèrcia”, ja que hi ha escletxes que permeten canviar el sistema). Ambdós processos es donen tant en les estructures com en les agències. Sociòlegs com Touraine tenen aquesta visió (aquest marxista diria, però, que el motor de la història és el conflicte entre cultures). Parsons, primerament, creà un sistema en què l’estructura era l’eix fonamental i no incloïa els subjectes, però amb el moviment pels drets civils dels 60 a EUA es veu obligat a incorporar-los. Per la seua banda, J. Habermas desenvolupà la Teoria de l’acció comunicativa, segons la qual a partir del diàleg es poden resoldre els conflictes i que el “món de la vida” és el món de les agències

La curiositat sociològica 3

La curiositat, com hem comentat abans, és una de les bases de la ciència (Berger, 3233). Es diu que la sociologia nord-americana tendeix a analitzar aquells que no tenen poder, però sempre s’ha de fer un estudi complet i objectiu de qualsevol aspecte de la societat, més enllà d’opinions personals (Berger, 32-33). Segons Berger, la sociologia consisteix a entendre la societat, però no canviar-la (“La sociologia no és una pràctica, ans un intent de comprensió”). Així doncs, “és l’aplicació de la sociologia la que pot contribuir al canvi de la societat, no la comprensió en sí” (Berger, 20), per la qual cosa cal diferenciar entre la comprensió (el objectiu de la sociologia) i la posada en pràctica.

Dos exemples: Brown versus Board of Education (1954) y el “sostre de vidre”.

En el primer, la NAACP (associació d’advocats que orientaven legalment famílies negres en temes sobre drets civils) ajudà la família Brown perquè la seua filla entrarà en una escola predominantment blanca i, al portar el cas al Tribunal Suprem, un sociòleg va demostrar que el fet de pertànyer a una condició social exclosa afectava el desenvolupament d’aqueixes persones (els afroamericans, en aquest cas). La xiqueta va aconseguir anar a l’escola.

En el segon cas, hi ha una expressió sociològica, la del “ sostre de vidre”, segons la qual les dones no poden promocionar en la seua carrera professional, com va quedar demostrada arran de la denúncia d’un grup de treballadores de la Wal-Mart, encara que no va prosperar.

Hi ha tres grans elements pels quals es considera que la sociologia és una ciència (Berger, 31): 

Objectivitat (subjecte interpretant la realitat d’un altre subjecte).



Metodologia (regles): hi ha un procediment científic darrera d’una investigació, no es tracta d’una mera opinió.

4



Teoria: sempre es necessita un marc teòric.

Cal recordar, però, que la metodologia només és una eina i que no es tracta de l’objecte d’estudi. Així doncs, les dades estadístiques (quantificació) no són sociologia, sinó que deuen interpretar-se sociològicament dins d’un marc teòric de referència que siga sociològic, a banda de que s’haurà d’usar unes tècniques estadístiques cas que es vulgui analitzar grans fenòmens. Hi ha una investigació, l’informe Coleman, que mostrava que totes les reformes educatives nord-americanes no havien servit de res en termes de desigualtat racial, però això era simplement una mera associació, com va demostrar la rectificació de l’informe Jenks, segons el qual s’havia d’apostar per l’eficiència dels recursos invertits.

Així doncs, quina és la diferència entre les nostres opinions i el coneixement sociològic? Que la sociologia es fonamenta en tres elements (objectivitat, metodologia i teoria), encara que de vegades pugui basar-se en el coneixement ordinari.Per exemple, sol dir-se que la gent que viu en la pobresa no sap gestionar els diners (coneixement ordinari), però la perspectiva sociològica mostra que la pobresa és resultat d’una crisi macroeconòmica que afecta sobretot les persones amb menys recursos.

Distingim, per tant, entre coneixement científic i coneixement ordinari (quan naixem, comença un procés d’aprenentatge que ens porta a un coneixement pràctic que es transmet dels uns als altres; es tracta del “ sentit comú”, una manifestació de la cultura popular).

Sociologia com a forma de consciència -Desemmascarament. Berger cita molt en la seua obra E. Goffman, el qual parlava de les institucions totals, com les presones, i de la societat com un teatre (tota la societat porta màscares i la tasca de la sociologia consisteix a desemmascara-la ;Berger, 55).

Les contribucions de R. Merton a aquesta característica de la perspectiva sociològica són teories de mig rang (al contrari que el seu mestre Parsons, que preferia 5

desenvolupar grans models que tractaren d’explicar tota la societat), és a dir, xicotets conceptes que expliquen un fenomen o una part de la societat, com podria ser, per exemple, “l’efecte Mateu”, segons el qual es tendeix a afavorir aquells que tenen més (“quant més tens, amb més facilitats aconsegueixes més”). És el que passa, per exemple, amb la polarització social que origina la desigualtat (els rics són més rics i els pobres són més pobres). Aquesta contribució de Merton a la perspectiva sociològica es caracteritza per la distinció entre les funcions latents i les funcions manifestes, ja que aquest sociòleg era funcionalista, o siga, considerava la societat com el cos humà i que cadascuna de les seues institucions tenia una funció determinada, per la qual cosa tot el que passava en la societat era funcional. Distingim, doncs, entre: 

Funcions manifestes: Conseq6ències conscients de les institucions i actes socials (“la versió oficial”).



Funcions latents: Conseq6ències generalment no reconegudes (conscients o no) per part dels participants.

Aquests conceptes són molt utilitzats per una àmplia varietat de corrents sociològics i han sigut incorporats al nostre vocabulari quotidià.

Alguns exemples: -

La funció manifesta d’un Cadillac és la necessitat de moure’s i tindre molt d’espai, però la funció latent és el fet de demostrar que et pots permetre comprar un Cadillac.

-

La funció manifesta d’un pintallavis Channel és anar ben maquillada, però la funció latent és que, com el pintallavis es pot aplicar en públic, és més visible i és una mostra de benestar social.

-

La funció manifesta d’un iPod és escoltar música, però la funció latent és un disseny exclusiu, el factor cool i el fet de ser molt car (simbologia social).

-

La funció manifesta de l’Església és la de resar, però la funció latent és la consciència de pertànyer a un grup i d’actuar com a lloc de reunió.

-

La funció manifesta de les discoteques és anar a ballar, però la latent és anar a lligar.

6

-

La funció manifesta d’anar al camp de futbol és veure el partit, però la funció latent és sortir amb els amics o inclòs mostrar el teu nivell socioeconòmic segons el seient on t’asseguis.

-

La funció manifesta de la jerarquia en la institució hospitalària és l’organització per oferir un millor servei, però la funció latent és mostrar poder.

-

La funció manifesta d’una vaga convocada per sindicats de treballadors és la defensa d’aquests, però la funció latent és mostrar poder, ja que, normalment, no s’aconsegueixen els objectius que mouen una vaga en un primer moment.

El que es vol dir amb aquests exemples és que hi ha molts espais que tenen en compte aquesta diferenciació entre funcions manifestes i latents.

LES APORTACIONS D’AQUESTA DISTINCIÓ SÓN: a) Clarificar la persistència i desenvolupament de pràctiques socials que no aconsegueixen les seues funcions manifestes. b) Dirigir l’atenció a camps fructífers a la teoria en incloure les conseq6ències extraordinàries de les pràctiques socials. c) Permetre progressos importants en el coneixement sociològic, distanciant-se del sentit comú. d) Explicar nombroses pràctiques quotidianes, com el consum de determinats productes o serveis -distinció-.

A més, Merton deia que una funció de la societat pot ser exercida per diferents institucions. -

La manca de respecte. No ens hem de quedar amb la funció manifesta dels processos sociològics, sinó que cal anar mes enllà, no quedar-nos sols amb les aparences (“l’art de la desconfiança”; Berger, 46).

-

La relativització dels fets socials. La sociologia és una ciència moderna i, per tant, ho q6estiona tot (la modernitat reflexiva de la societat contemporània, en què les cotes de llibertat són majors que en les societats tradicionals; Berger 66). Així doncs, és necessari ficar en perspectiva les diferents cosmovisions del món (Berger,

7

68), ja que la parcialitat és un tipus de reflexió de les societats modernes i occidentals.

-

Cosmopolitisme. Cal evitar l’estretor de mires quan es facin anàlisis sociològics, perquè és necessari una perspectiva cosmopolita de la societat, és a dir, una perspectiva oberta, panoràmica i emancipada sobre la vida humana. BLOC 1: la perspectiva sociològica

Socialització, institucionalització i estructuració La construcció social de la realitat, Peter Berger i Thomas Luckman Conceptes teòrics fonamentals:



La societat com a realitat: socialització i interiorització



La societat com a realitat objectiva: institucionalització i legitimació.

LA SOCIETAT COM A REALITAT: socialització i interiorització La realitat la construïm la societat (constructivisme social) P. Berger i T. Luckmann tracten en La construcció social de la realitat “la societat com a realitat objectiva i subjectiva alhora: procés dialèctic permanent”. Des que naixem, com a éssers socials que som, comencem a interioritzar la societat a mesura que anem vivint en ella, per la qual cosa tenim una cosmovisió subjectiva d’aquesta, fruit de les experiències, els aprenentatges..., però és fonamental reconèixer que també existeix una cosmovisió objectiva de la societat. Seria un error doncs, tal i com feien els postmoderns, negar l’existència d’aquesta concepció objectiva de la societat. De fet, va ser Alan Sokkal, un físic, qui va criticar tan durament els postmoderns (“si algú creu que no existeix la teoria de la gravitació, que vinga al meu pis i es tire per la finestra per a comprovar-ho”).

Interiorització: assumir el que és social. La internalització és l’assumpció subjectiva d’alguna cosa que ens ve donada des de fora i que ens apareix com a objectiva tot i que, en realitat, és una construcció subjectiva d’altres persones. Quan hi ha un suficient grau 8

d’internalització com per considerar-nos membres d’una societat parlem de socialització, ja que donem per descomptat aquell coneixement com a veritat objectiva. Un exemple seria la prostitució.

Socialització: aprenentatge dels valors socials. Entenem per socialització el procés mitjançant el qual els individus pertanyen a una societat o cultura aprenen i interioritzen un repertori de normes, valors i formes de percebre la realitat que els doten de les capacitats necessàries per exercir satisfactòriament la interacció social. El procés és possible per l’acció dels denominats agents de socialització, (institucions com ara l’escola i la família i els grups d’iguals) que són les institucions i els individus representatius amb capacitat per transmetre els elements culturals apropiats. Segons Berger, el qual pertany a la doctrina del constructivisme social, en el procés de socialització s’han de distingir dues etapes: la socialització primària i la socialització secundària. Si un individu no és acollit per un grup humà no té vida pròpiament humana. Sense aquest procés de socialització no es donen els elements suficients per a la condició humana. La interacció social és productora, en certa mesura, de la condició i personalitat humana. És impensable imaginar l’individu sense la seva relació social.

Procés de socialització:

interiorització social (constructivisme

social) SOCIALITZACIÓ PRIMÀRIA: infància i adolescència / objectiu: interiorització del món adult. Aquella primera socialització que té lloc durant la infantesa de l’individu i gràcies a la qual esdevé membre de la societat. (Berger i Luckmann)

L’infant descobreix qui és ell a mesura que va aprenent què és la societat. L’infant aprèn a jugar els rols que li pertoquen, a base d’aprendre, com diu Mead, “a assumir el rol de l’altre”. P. BERGER

Diàleg entre el mi i el jo, el mi (el que els demes esperen de mi) i el jo (la autopercepció). Aquest diàleg configura el pensament i per tan impulsa les nostre s accions. El llenguatge és el principal vehicle per a traduir la realitat objectiva en subjectiva i viceversa, ja que a través del llenguatge s’interioritzen motivacions i interpretacions que han estat definides institucionalment. També cal destacar que cap individu pot arribar mai a interioritzar la totalitat d’allò que en la seua societat es considera una realitat objectiva, ni tan sols quan es tracta de societats simples. Finalment, comentar que sempre hi ha elements de la societat subjectiva que no s’interioritzen a través de la socialització. Un exemple d’açò últim seria conèixer el propi cos.

SOCIALITZACIÓ SECUNDÀRIA: durant tota la vida objectiu: elecció entre diferents opcions socialment disponibles que es poden canviar quan es vol. La socialització secundària és la interiorització d’un “submón” institucionals, o fonaments en les institucions. El seu abast i les seves característiques vindran determinades, per tant, pel grau de complexitat de la divisió del treball. [………]

No obstant això, el que resulta més interessant és, sobretot, l’ampliació dels conceptes de socialització i la diferenciació entre les dues fases. I és que abans de Berger es creia que algunes activitats eren solament adequades a determinada edat ( edisme), però amb el concepte de socialització secundària es trenca amb aquesta creença, ja que la vida és un procés d’aprenentatge constant. Així doncs, actualment es considera que una persona major no és que no pugi aprendre nous idiomes, sinó que ha perdut pràctica en l’aprenentatge acadèmic, puix sempre tenim la mateixa capacitat. AGENTS DE SOCIALITZACIÓ: SOCIALITZACIÓ PRIMÀRIA Família Escola Grup d’iguals

SOCIALITZACIÓ SECUNDARIA Grup d’iguals Treball Institucions totals (presó, hospital, escola

militar...) Critiques actuals: es critica la diferenciació de les dues etapes, no hi ha una activitat adequada per cada edat. 10

LA SOCIETAT COM A REALITAT OBJECTIVA: institucionalització i legitimació Cal recordar, però, que el constructivisme social és una corrent dins de la teoria sociològica moderna que considera que el procés d’autoproducció de l’home és, sempre i necessàriament, un procés social, i que hi ha tantes maneres d’esdevenir i d’ésser humà com cultures. Així doncs, hi ha una realitat que no construïm (fets bruts), com, per exemple, la gravitació universal, els arbres, les muntanyes..., però sí que participem a mantenir i construir els fets socials, com, per exemple, la institució universitària. D’això ja en va parlar John Searle en La construcció de la realitat social, una rèplica a l’obra de Berger i Luckmann. Com a conseq6ència, el constructivisme social parteix que hi ha un procés d’autoproducció social continu i que tots nosaltres som agents actius que participem en el manteniment i la reproducció del món social. A més, la socialització ve influenciada per la cultura, per la qual cosa, la construcció social també. Per posar un exemple, no entenem de la mateixa forma la democràcia als EUA que aquí.

Exteriorització: l’activitat humana produeix l’ordre social.

Objectivació: els individus perceben l’ordre social com a producte extern, objectiu.

INSTITUCIONALITZACIÓ I LEGITIMACIÓ

Mecanismes de l’OBJECTIVACIÓ que ens fan percebre la realitat com a aliena a les persones. La repetició i tipificació de les accions (hàbits i rutines) la coneixem com a institucionalització. Coneixements i normes que justifiquen les institucions que coneixem com a legitimació. N’hi haurà legitimació sempre que hi hagi tipificació reciproca de les accions. Un fet objetivitzat és un fet extern a l’individu i que s’ha de fer, no necessàriament és un fet que ens agradi fer o que el fem per gust.

11

La institucionalització, doncs, genera una subcultura amb un conjunt de regles internes que es compleixen gràcies a una sèrie de mecanismes. Aquests mecanismes són els que configuren l’estructuració: ESTRUCTURACIÓ: Dins de l’estructuració parlem del control social, és a dir, el control que la societat exerceix sobre l’individu. Tothom està sotmès a aquest control social, ja que no som aliens a la influència que la societat exerceix sobre cadascú de nosaltres (B...