Apunts Simmel Fonaments Sociologia UAB PDF

Preview

Summary

George SimmelLA SOCIOLOGIA DE LES INTERACCIONS SOCIALS1. LA SOCIOLOGIA FORMALL’objecte de la sociologia és l’estudi de les associacions, és a dir, d’aquells models i d’aquelles formes especifiques d’acció a través de les quals els éssers humans s’associen i interactuen entre ells. En el cas específi...

Description

George Simmel LA SOCIOLOGIA DE LES INTERACCIONS SOCIALS 1. LA SOCIOLOGIA FORMAL L’objecte de la sociologia és l’estudi de les associacions, és a dir, d’aquells models i d’aquelles formes especifiques d’acció a través de les quals els éssers humans s’associen i interactuen entre ells. En el cas específic de la sociologia, l’objecte específic que la diferencia de les altres és que el seu objecte d’estudi, que resideix en la descripció i en l’anàlisi de les formes particulars de la interacció humana i de la seva cristal·lització. La sociologia estudia els comportaments duts a terme pels éssers humans i les regles de conducta que segueixen, però no com a existències individuals considerades en la seva globalitat, sinó en tant els éssers humans es constitueixen en grups i com les regles resulten determinants en seus comportaments en la interacció que es desenvolupa a l’interior dels grups. 1.1. Les formes d’interacció La sociologia no aspira a apropiar-se de l’objecte d’estudi específic de l’economia, de l’ètica, de la psicologia, o de la histografia. Més aviat es dirigeix a concentrar-se en aquelles formes d’interacció subjacents al comportament polític, econòmic, religiós i sexual. Així, per exemple, la guerra i el matrimoni constitueixen objectes d’estudis qualitativament diferents. Tanmateix, el sociòleg que els analitza pot identificar en tots dos, en el conflicte conjugal i en el conflicte bèl·lic, formes d’interacció fonamentalment similars. Simmel es fixa en el concepte d’interacció entre els individus. Ens està dient que la societat no és un conjunt deslligat de les dinàmiques culturals i s’allunya a que les concepcions (properes a Weber) que la societat és bàsicament el conjunt/suma d’individus. La societat designa el conjunt d’interaccions superintraindividuals. La societat és bàsicament analitzar com son i quina forma tenen les interaccions socials entre els individus. El focus per ell és com són les interaccions socials entre els individus. 1.2. Identificar les formes uniformes implícites Si mirem la història amb la mirada sociològica, haurem d’interessar-nos no en el caràcter únic dels esdeveniments, sinó més aviat en els aspectes uniformes que hi ha subjacents. Al sociòleg no li interessa conèixer les singulars accions d’un Rei en particular. Més aviat el que vol es poder contribuir a aclarir les formes en com els reis/reines són determinats en les seves accions per la institució del poder sobirà. A qui es dedica a la sociologia li interessa el “Rei” Enric i no el Rei “Enric”. Característiques d’interacció que hi ha entre tots els àmbits de relació entre els individus. La sociologia intentaria analitzar els subtractes de la vida, fonamentats en la interacció. 1.3. Geometria social Simmel captura el concepte de geometria per intentar explicar no l’interès del contingut, sinó en la forma, en fa una abstracció. Així comparant aquesta forma amb d’altres però que poden tenir funcions molt diferents. Aquest fet permet introduir una lectura diferent a la dinàmica social. Simmel es qüestiona pels models de la interacció. Simmel proposa crear una geometria de la vida social. La geometria estudia les formes espacials dels cossos, tot i que empíricament aquestes formes es donin parcialment en el món material. La sociologia formal aïlla la forma separant-la dels continguts. És a dir, tot i que puguin ser diferents els interessos i els fins que indueix els éssers humans a donar vida a interaccions específiques, poden ser idèntiques les formes socials d’interacció a través de les quals els esmentats interessos i fins són realitzats. Per exemple, tant en la guerra com en la realització del benefici requereixen relacions de col·laboració. I al revés, idèntics interessos i objectius poden cristal·litzar en formes diferents. Així, els interessos econòmics poden realitzar-se no només mitjançant relacions de competència, sinó també mitjançant relacions de cooperació.

1.4. L’anàlisi formal com tall analític, no com a realitat empírica Té clar que la sociologia no és una ciència total, sinó que només pot explicar un determinat aspecte que és les característiques de la interacció social. Mitjançant l’anàlisi formal, determinats aspectes concrets d’un fenomen es poden fer visibles. Fa possible confrontar fenòmens que, d’entrada, serien difícilment comparables, si ens fixem en el seu contingut, però que són similars en la seva organització estructural (formal). Així, per exemple, les relacions líder-seguidors/es poden estructuralment ser les mateixes tant a l’interior de banda juvenil del carrer que a l’interior de grups scout típicament conformistes. 1.5. Multiplicitat d’elements formals Simmel parla de tipus socials, que remeten als tipus d’interacció. 1.5.1 Els tipus socials Els tipus socials són objectivacions de determinades relacions socials. Constitueixen posicions socials particulars que se’n esperen determinades comportaments. Són el resultat de les reaccions i les expectatives específiques que es produeixen en la interacció entre els individus. Exemple 1: “La persona estrangera” L’estranger/a no és una persona que avui és aquí i demà és allà. Tampoc és cert que sigui una persona que no ocupi cap posició en l’estructura d’interaccions. Al contrari, és una persona que avui és aquí i es queda també demà. Està incorporada en un grup particular, però la seva posició ve determinada pel fet de no pertànyer al grup des del principi. L’estranger/a és un element del grup però no forma part completament d’ell. El paper que realitza en el grup és diferent al dels altres membres del grup. La seva implicació parcial en la vida del grup li permet assolir una objectivitat que freqüentment queda obscura per la resta de membres del grup. És a dir, en no estar radicalment lligat al grup, pot assumir una actitud relativament objectiva cap al grup. L’estranger/a és al mateix temps proper i llunyà, per la qual cosa pot desenvolupar el paper confident. Les confidències, normalment amagades als membres més pròxims del grup, poden ferse a un estranger/a perquè, precisament per ser-ho, és probable que no impliquin conseqüències. Exemple 2: “La persona pobre” La figura del pobre, com a tipus social, sorgeix només quan la societat reconeix la pobresa com un estatus particular i situa en aquesta categoria aquelles persones que demanen ajuda econòmica. El fet que algú sigui pobre no vol dir que pertanyi a la categoria específica de “pobre”. Només en el moment en què la persona és assistida que comença a reformar part del grup caracteritzat per la pobresa. El grup dels “pobres” no queda conformar per efecte de la interacció entre els seus membres, sinó que és la conseqüència de les actituds i les accions col·lectives que la societat en el seu conjunt pren en relació en aquestes persones. Així, la pobresa no pot ser definida per si mateixa com una situació objectiva de tipus quantitatiu, ja que la categoria “pobre” és només la resposta social a una situació particular. 2. EL NÚMERO EN LA VIDA SOCIAL 2.1 El nombre de persones: • La característica més abstracta de la relació social: Analitzar les formes dels processos i de les situacions estructurals de la vida social en funció de les simples relacions quantitatives. • El vincle diàdic: La relació diàdica es diferencia qualitativament de la relació que pot existir a l’interior de qualsevol altre grup. En aquest tipus de grup, per a cada una de les dues persones participants l’element de confrontació no és el conjunt de la col·lectivitat sinó només l’altre membre del grup. A causa de que la vida d’aquest tipus de grup depèn exclusivament de les dues persones participants, la desaparició d’una de les dues persones fa que la relació grupal també desaparegui. A causa precisament de la manca d’una estructura superindividual, les persones participants s’involucren de manera intensa en la relació diàdica.

•

Vincle triàdic: Canvis quantitatius produeixen canvis qualitatius. Quan la díada es transforma en tríada, el fet aparentment insignificant de l’addició d’un sol nou membre comporta una considerable canvi d’ordre qualitatiu. A la tríada, com en totes les associacions amb un nombre de membres superiors a dos, l’individu es troba en la possibilitat d’obtenir el consens de la majoria. La tríada és l’estructura més simple en la qual el grup com a conjunt pot obtenir el domini sobre els altres membres. La tríada produeix una estructura social que orienta cada individu cap a objectius col·lectius. La díada construeix els seus objectius mitjançant la reciprocitat, mentre que la tríada pot imposar la pròpia voluntat sobre un membre del grup, mitjançat l’acord dels altres dos membres.

2.2. Processos que neixen a partir de la tríada: Simmel es fixa especialment en tres: I. Un tercer membre pot realitzar el paper de mediador/a entre les altres dues parelles, contribuint a moderar, amb la seva pròpia distància, les passions que amenacen de trencar el grup. II. Pot comportar-se com un “tertius gaudens”, que busca assolir els seus propis objectius aprofitant el desacords entre les altres dues parts. III. Finalment, amb l’estratègia del “dividí et impera”, pot intencionalment provocar conflictes entre les altres dues parts per aconseguir una posició de dominació o obtenir altres avantatges. 2.2.1 La lectura sociològica Amb la seva anàlisi, Simmel dóna evidències que les noves propietats que emergeixen de la forma d’associació entre els individus, són propietats que no es poden derivar de les característiques dels subjectes que formen part d’elles. La tríada crea la possibilitat de noves vies per a l’acció social, i al mateix temps elimina altres possibilitats d’acció. 2.3. Grau de delegació i distància grupal: Tot i que Simmel no s’atura a analitzar si per a cada nou membre que s’incorpora al grup es produeixen noves matrius d’accions prèviament no possibles, i noves exclusions, sí que destaca la diferència fonamental entre petits i grups grans. Grup petit vs. Grup gran En els petits grups els membres normalment tenen l’oportunitat d’establir relacions directes entre ells. No obstant això, en el moment en què el grup pren una determinada dimensió, la interacció és produeix a través de la intervenció de determinades organitzacions formals. Així, cap grup, assenyala Simmel, de grans dimensions no pot actuar sense la creació d’encàrrecs oficials, sense la diferenciació de posicions i la delegació de deures i de responsabilitats. Com més petit és el grup, més gran és la implicació, perquè hi ha intensa interacció entre poques persones. Com més gran, més feble és la participació. Els grups grans creen estructures objectives que s'erigeixen davant dels individus amb poders supragrupals. Segons la estructura d'interacció actuem una manera o una altra. Només davant de l’amplitud grupal s’assoleix paralitzar l’element individual per a construir la col·lectivitat. 2.4. Tipus de constrenyiment grupal Grup petit vs. Grup gran En un grup petit, l’acció de les coalicions i de les majories per a coartar l’individu s’assoleix mitjançant la immediatesa que caracteritza les relacions entre els participants d’un grup petit. En el grup més gran, els òrgans diferenciats duen a terme, mitjançant els seus poders objectius, una constricció sobre l’individu, però al mateix temps li permet certa independència del grup, degut a que la involucració de la persona en el grup és parcial més que total. Tot i que la pròpia estructuració formal del grup gran s’erigeix davant de l’individu com un poder estrany i llunyà, a causa precisament de la major distància creada entre els seus membres, això els

allibera d’un control i d’una verificació minuciosa de la interacció. 3. LA CULTURA MODERNA 3.1. Progressiu alliberament de l’individu Societats premodernes versus societats modernes. El pas de les societats premodernes a modernes es basa en la transformació històrica dels vincles entre les persones. En les societats premodernes la vida de l’ésser humà es caracteritzava pel fet de viure en un nombre molt limitat de cercles socials relativament petits. Tants si aquests grups petits eren de parentela, de corporacions, de pobles o de ciutats, implicaven integralment l’individu i el tenien fermament subjectat. Tota la personalitat de persona era immersa en la vida de grup. ➔ Societats premodernes: ◦ Cercles petits. ◦ Domini i subordinació global de la personalitat. ◦ Cercles concèntrics. En la societat premoderna, la subordinació es caracteritzava pel domini de tota la personalitat de la persona subordinada. El senyor feudal no era només persona que posseïa el poder polític sobre el servent, sinó que ell dominava de manera total tant en l’econòmic, com en el jurídic i el social. La dependència era global i arribava qualsevol aspecte de la vida. ➔ Societats modernes: ◦ Pluralitat de cercles separats i intersecció dels cercles. ◦ Singularització de la personalitat. ◦ Personalitat segmentada. ◦ Consciència del propi jo. ◦ Subordinació i domini. El principi organitzatiu del món modern és fonamentalment diferent: una persona participa en molts cercles ben definits, on cap d’aquests implica ni controla la personalitat de l’individu en la seva totalitat. Així, per exemple, les obligacions familiars de l’individu modern estan separades de les seves activitats professionals i religioses. Això vol dir que cada individu ocupa una posició diversa, determinada per la intersecció de molts cercles. 3.2. El diner: • La racionalització. • Calculabilitat. • Impersonalitat. • Diferenciació social L’intercanvi econòmic es pot comprendre millor si és entès com una forma d’interacció social. Quan les transaccions monetàries substitueixen les formes precedent de bescanvi, es verifiquen canvis significatius en les formes d’interacció entre els actors socials. El diner és susceptible d’una divisió i d’una manipulació precisa i permet la mesura exacte de les equivalències. És impersonal en un món on els objectes d’intercanvi, com les medalles amb incisions o les petxines col·leccionades, no podran mai ser-ho. Permet desenvolupar el càlcul racional en els esdeveniments humans i afavoreix la racionalització que és la característica de la societat moderna. Quan els diners es transformen en el vincle principal entre les persones, els llaços personals basats en sentiment difusos són substituïts per relacions impersonals que queden limitats a una finalitat específica. Típic de les societats modernes és la penetració del càlcul abstracte en les relacions parentals, de les relacions d’amistat o el camp del judici estètic, que en èpoques anteriors era el sector de valoracions qualitatives més que de valoracions quantitatives.

4. EL MÈTODE DIALÈCTICA En tota la seva obra Simmel s’esforçarà en mostrar la relació individu-col·lectivitat, tant pel que fa als factors de connexió (integració) com els de disgregació entre les unitats socials. ➔ La relació individu-societat: L’individu socialitzat, segons Simmel, es troba en una doble posició en relació amb la societat: està incorporat a la societat i malgrat això s’oposa a ella. L’individu està, al mateix temps, dins de la societat i fora d’ella. És a dir la seva posició és la síntesi de les dues determinacions, la de ser membre de la societat i la de ser per a si mateix, la de ser determinat i al mateix temps determinant. La societat permet el sorgiment de la individualitat i de l’autonomia, però alhora estableix severs obstacles. Les formes de vida social s’imprimeixen sobre cadascun i cadascuna de nosaltres permetent la realització de l’ésser humà. Però, al mateix temps, redueixen l’ésser humà i empresonen la personalitat encongint la seva lliure expressió d’espontaneïtat. ➔ Les relacions socials com a vincle ambivalent: Les relacions socials impliquen sempre harmonia i conflicte, atracció i repulsióm, amor i odi. ➔ Enfrontaments socials: El conflicte com a eix estructurat de les interaccions socials. Per a Simmel, en l’ambivalència del vincle social, juga un paper fonamental el conflicte. Afirma que el conflicte social implica necessàriament una acció recíproca, i per això el conflicte es basa en involucrar recíprocament les parts, defugint de la imposició unilateral. ➔ Definició relacional de les accions socials: Les accions socials no es defineixen per si mateixes, sinó per les seves relacions amb les accions dels altres individus, segons les estructures d’acció que les caracteritza. Per exemple, l’acció de les persones supraordenades no es pot comprendre sense referir-la a l’acció de les persones subordinades, i viceversa. L’acció d’unes només pot ser analitzada en relació amb l’acció de les altres, perquè les dues són parts d’un sistema d’interacció que les vincula....