HistòRIA TEMA 6-7-8 - Apunts per sele - Història d\'Espanya PDF

Preview

Summary

Apunts per sele...

Description

RESUM HISTÒRIA TRIMESTRAL: TEMES 6, 7 I 8 LA CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1899-1931):          

El fracàs del regeneracionisme Un règim polític en crisi Les forces polítiques d’oposició La Mancomunitat de Catalunya La crisi de 1917 La crisi social L’evolució del moviment obrer La guerra del Marroc: El cop d’estat de Primo de Rivera La Dictadura ANNEX: Art i cultura al primer terç del segle XIX+obres del tema

EL FRACÀS DEL REGENERACIONISME El govern Silvela i el Tancament de Caixes: Setmanes després de la guerra hispanoamericana, el general Polavieja va publicar un document de caràcter regeneracionista en què defensava la necessitat d’aplicar a Espanya un programa de reformes que incloïa la concessió a Catalunya d’una certa descentralització administrativa. La reina regent va encomanar la formació d’un nou govern al polític conservador Francisco Silvela, que dirigia el Partit Conservador després de la mort de Cánovas. Polavieja va ser nomenat ministre de la Guerra i Manuel Duran i Bas, obtingué el ministeri de Justícia. El nou govern es va trobar amb un greu problema econòmic, la hisenda pública estava endeutada a causa de les despeses de la guerra. Per solucionar-ho, Villaverde (Ministre d’Hisenda) va anunciar un pressupost amb un fort augment d’impostos, especialment per a la indústria i el comerç. (Afecta molt a Catalunya)Això va fer augmentar el descontentament al país. A Bcn, amb l’impuls de la premsa catalanista i republicana, es va iniciar una campanya contra els impostos. 185 gremis van formar la Lliga de Defensa Industrial i Comercial i van decidir no pagar-los (Tancament de Caixes). Davant d’això, el govern va suspendre les garanties constitucionals i va declarar l’estat de guerra, alhora que alguns botiguers morosos eren empresonats. Finalment, van acabar pagant, però les classes mitjanes urbanes van perdre la confiança en el govern que no havia complert ni les promeses de reforma ni la descentralització. Mentre es produïa el Tancament de Caixes, la patronal catalana va promoure una campanya a favor del concert econòmic en el camp fiscal. Aquesta campanya, va tenir el suport de la Diputació de Bcn i es van organitzar actes de propaganda. Prèviament, diverses societats econòmiques i culturals catalanes havien enviat un nou missatge a la reina refent en què es

demanava la necessitat de reformar el sistema parlamentari espanyol i la descentralització de l’Estat. Proposta que no prosperà. La lliga regionalista: Des de 1898 la Unió Catalanista estava dividida entre els partidaris de potenciar la propaganda i ajornar la lluita electoral (grup encapçalat per Guimerà i aixoplugat sota el diari de La Renaixença)i aquells que opinaven que el catalanisme era un moviment madur per participar en la vida política i presentar candidatures en les eleccions generals. (grup encapçalat per Enric Prat de la Riba, des del periòdic La Veu de Catalunya). Aquest segon grup, va donar suport a la mobilització de botiguers, es va separar definitivament de la Unió Catalanista i va fundar un nou partit, el Centre Nacional Català (1899) amb el periòdic La Veu de Catalunya. El sector d’empresaris que havien recolzat el programa regeneracionista de Polavieja, van constituir un partit, la Unió Regionalista. El 1901 aquests dos partits es van fusionar i van originar la Lliga Regionalista de Catalunya. (partit més important de Catalunya fins el 1923) La Lliga era conservadora i representava els interessos de la burgesia industrial i comercial, tenia un ampli suport entre les classes mitjanes. Els dirigents van ser: Prat de la Riba, Francesc Cambó, el doctor Bartomeu Robert i Josep Puig i Cadafalch. En les eleccions generals de 1901, la Lliga va presentar a Bcn una candidatura anomenada dels quatre presidents perquè estava formada per antics presidents de les societats econòmiques i culturals barcelonines que s’havien distingit en el Tancament de Caixes i en la defensa del concert econòmic. Els agents del govern van intentar manipular l’escrutini de vots, però els quatre candidats van sortir elegits diputats. Aquesta victòria també es va donar en les eleccions municipals, la Lliga Regionalista va aconseguir a Bcn 11 regidors, els republicans també 11 i els partits dinàstics només 4. Es va vèncer el caciquisme a Bcn, i l’alternança entre liberals i conservadors va ser substituïda per la pugna entre catalanistes i republicans. Dins la Lliga hi havia tendències. L’any 1904, amb la visita a Bcn d’Alfons XIII i d’Antoni Maura (president del govern) van esclatar tensions. El sector més esquerrà i republicà va defensar el boicot als actes de l’estada reial, mentre que el més moderat, volia exposar al rei les demandes del catalanisme. Cambó, va llegir un discurs en que li demanava al rei l’autonomia municipal. (més moderat) Els catalanistes republicans, liderats per Domènech i Montaner, van abandonar la Lliga i van fundar el setmanari El Poble Català. El 1907 van formar un partit, el Centre Nacionalista Republicà. UN RÈGIM POLÍTIC EN CRISI: Durant el regnat d’Alfons XIII (1902-1931): etapa 1 de 1902-1923: sistema polític de Restauració etapa 2 a partir de 1923: es va suprimir el règim constitucional amb la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. El règim monàrquic es va mostrar incapaç de solucionar els greus problemes que tenia la societat espanyola.

La continuïtat del règim: En la primera etapa, conservadors i liberals es van anar alternant al govern. El sistema polític de la Restauració es basava en l’existència de dos grans partits, el Conservador i el Liberal, que s’alternaven al govern. El sufragi universal masculí estava vigent des de 1890, però la democràcia es trobava condicionada pel caciquisme i l’alta abstenció. (còmodes majories parlamentàries al partit governant). L’any 1902, Alfons XIII va ser proclamat major d’edat i va assumir totes les funcions com a rei. Va practicar una intromissió creixent en el joc polític, proposant com a presidents de govern els dirigents polítics de la seva preferència. El resultat va ser la formació de governs inestables i l’augment de les divisions dins els partits. (també amb la mort de Cánovas i Sagasta, no hi havia lideratges indiscutibles en cap dels dos partits dinàstics) DIVISIONS DE LIDERATGE—> INESTABILITAT POLÍTICA

EL PARTIT CONSERVADOR: Desprès del fracàs del govern regeneracionista de Silvela, Antoni Maura es va convertir en el nou líder del Partit Conservador. En els seus primers governs va dur a terme una política de reformes, per mantenir el sistema polític de la Restauració> Maura va renovar la marina mercant i la de guerra, va regular el dret de vaga i va introduir els arbitratges en les relacions laborals. Va reformar la llei electoral per reduir el caciquisme i va redactar una llei d’administració local que no va arribar a ser aprovada. Va intentar arribar a una entesa amb els catalanistes conservadors de la Lliga Regionalista davant la força creixent d’aquests. Els fets de la Setmana Tràgica i la seva manca d’entesa amb el rei, van forçar la seva dimissió i la seva renúncia al lideratge del Partit Conservador, que va passar a Eduardo Dato, que comptava amb les simpaties d’Alfons XIII.  provoca la divisió dels conservadors en datistes i mauristes (més conservadors). L’assassinat de Dato el 1921 a mans dels anarquistes, va obrir una nova crisi al Partit Conservador. EL PARTIT LIBERAL: Desprès d’un breu període en que Moret va ser president del govern, va arribar al poder José Canalejas (1910-1912), que va aplicar un darrer assaig regeneracionista. Amb les reformes fetes des d’una òptica liberal, va topar amb l’oposició dels sectors socials i polítics conservadors (privilegiants/oligarquía) En política exterior va signar tractats amb el govern francès pel repartiment de les zones d’influència al Marroc. En política interior va prohibir l’establiment a Espanya de nous ordres religiosos (ley del candado), que va comportar la crítica de sectors eclesiàstics. Va incrementar la fiscalitat de les classes més privilegiades i va suprimir els arbitris (impost impopular sobre el consum). Va reprimir les vagues obreres, però va elaborar lleis de protecció social, que regulaven la jornada màxima, els contractes d’aprenentatge i el treball femení. Va establir el servei militar

obligatori en suprimir-ne els alliberaments en metàl·lic. Va canalitzar les reivindicacions autonòmiques amb la Llei de mancomunitats provincials. Amb la seva mort (1912) a mans d’un anarquista, va desaparèixer la darrera gran figura política de la Restauració. El liberalisme es dividí entre els partidaris de García Prieto, del comte de Romanones i de Santiago Alba. LES FORCES POLÍTIQUES D’OPOSICIÓ: El republicanisme: El vell republicanisme estava representat per la Unión Republicana, que dirigia Nicolás Salmerón. La renovació va venir de la mà d’Alejandro Lerroux, que va fundar el Partit Republicà Radical (1908), que comptava amb diaris i cases del poble, on prestaven serveis recreatius i assistencials a les classes populars. El Partit Radical presentava iniciatives parlamentàries a favor d’algunes reivindicacions obreres, denunciava la repressió del govern i defensava els sindicalistes represaliats i presos. El lerrouxisme va tenir gran influència entre les classes mitjanes i el proletariat, principalment el d’origen immigrant, amb un discurs anticatalanista i anticlerical. El predomini dels republicans a Bcn els va portar a ser majoria a l’ajuntament. Més endavant, el Partit Radical es va estendre a la resta d’Espanya amb plantejaments cada cop més moderats. D’altra banda, hi havia un republicanisme d’esquerres i catalanista. L’any 1910, diferents grups catalanistes i les restes de l’antic Partit Federal van constituir la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) amb el diari El Poble Català. Van establir una aliança amb el Partit Radical, però els dos partits van obtenir menys vots junts. La UFNR va entrar en crisi i va desaparèixer. Hi va haver després iniciatives per articular el catalanisme d’esquerres. La més important va ser la fundació del Partit Republicà Català (1917) que van fundar Francesc Layret, Marcel·lí Domingo i Lluís Companys. Al País Valencià va destacar el novel·lista Vicent Blasco Ibáñez, que desenvolupà una crítica radical del sistema polític. (moviment  blasquisme) A Espanya, l’any 1909 es va constituir una coalició entre tots els partits i tendències republicanes i el PSOE, la Conjunción Republicano-socialista, que va permetre un increment dels vots republicans. Gràcies a aquesta coalició, el PSOE aconseguí el seu primer diputat (Pablo Iglesias). Dins el republicanisme cal esmentar el Partit Reformista (1912) que dirigia Melquíades Álvarez i va tenir el suport de importants intel·lectuals. El carlisme: (l’altre extrem de l’arc polític) El carlisme va continuar amb la seva oposició a la monarquia alfonsina. Va ser una opció electoral minoritària que es va mantenir arrelada a Navarra, i en menys mesura al País Basc i a Catalunya. El cap de partit era Juan Vázquez de Mella, que va fundar el Partit Tradicionalista (1919).

Els regionalismes: Al País Basc el Partit Nacionalista Basc (PNB) , va tenir un gran creixement amb la incorporació de les classes mitjanes i de part de la burgesia basca. A Galícia, el galleguisme es mantingué com un moviment cultural. A Andalusia també es va gestar un moviment reivindicatiu de la identitat andalusa. El 1915 Blas Infante publicà El ideal andaluz, posteriorment es va aprovar l’escut, la bandera i l’himne d’Andalusia. Solidaritat Catalana: El creixement del catalanisme va provocar l’hostilitat de l’exèrcit que veia en aquest moviment un factor de ruptura de la unitat d’Espanya. El 1905 es va produir la primera crisi política important. Va ser arran d’un acudit publicat al setmanari humorístic catalanista Cu-cut!, en el qual es ridiculitzava l’exèrcit pels seus fracassos militars, un grup d’oficials va assaltar la redacció del setmanari i la del diari de la Lliga Regionalista, La Veu de Catalunya. La reacció del govern, en comptes de castigar-los, va ser promulgar la Llei de jurisdiccions per la qual es posaven sota jurisdicció militar les ofenses orals o escrites a la unitat de la pàtria, la bandera i l’honor a l’exèrcit. Aquesta interferència militar en política, trencava la subordinació del poder militar al civil. La Llei de jurisdiccions era una amenaça a la llibertat d’expressió i criminalitzava el catalanisme polític. A Catalunya va ser contestada amb la constitució de Solidaritat Catalana, aliança de les forces polítiques catalanes, des dels carlins fins als republicans. Només van quedar fora els partits dinàstics i els lerrouxistes. Solidaritat es va convertir, més tard, en una coalició electoral, amb l’objectiu d’aconseguir la derogació de la llei i obtenir una autonomia per a Catalunya. Després de triomfar a les eleccions principals, va obtenir un èxit esclatant a les eleccions generals de 1907, on va obtenir 41/44 escons que Catalunya tenia al Congrés de Diputats. Això va suposar la fi del caciquisme al país. La Lliga va capitalitzar l’èxit electoral i el catalanisme va esdevenir un moviment de masses a Catalunya. LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA: La formació: Enric Prat de la Riba, màxim dirigent de la Lliga Regionalista, va ser elegit president de la Diputació de Bcn. Aquesta, amb el suport de tots els partits excepte lerrouxistes, havia aprovat una declaració demanant un organisme comú amb les altres diputacions catalanes. La iniciativa va rebre el suport de les quatre diputacions catalanes i es va presentar a Madrid. Canalejas va acceptar la proposta de creació de mancomunitats de diputacions. La Llei de mancomunitats va ser aprovada el 1912 per un Congrés, però no va ser votada pel Senat. L’assassinat de Canalejas va retardar el procés, més tard, el govern presidir pel conservador Eduardo Dato va possibilitar-ne la creació. La Mancomunitat de Catalunya es va constituir al 1914. No era una veritable autonomia política, sinó una federació de diputacions,

però tenia un gran valor simbòlic ja que Catalunya recuperava la seva unitat politicoadministrativa i disposava d’un poder regional. La institució de la Mancomunitat estava formada per l’Assemblea General, el Consell Permanent o Govern i el president. Enric Prat de la Riba, va ser el primer president del nou organisme. La Lliga amb el suport de tradicionalistes i monàrquics va poder dirigir la Mancomunitat encara que no tenia la majoria absoluta. El 1917 va morir Prat de la Riba i el va substituir Josep Puig i Cadafalch, dirigent de la Lliga. L’obra del govern: La Mancomunitat va coordinar els serveis existents i en va crear de nous. Tot i que només disposava dels pressupostos i les competències de les diputacions va realitzar actuacions encaminades a modernitzar el país i millorar-ne els serveis públics. Quan a l’ensenyament es van crear escoles rurals, i els Estudis Normals adreçats a la formació de mestres. Es va posar en funcionament el Consell de Pedagogia i es van editar revistes i llibres. A més, es va fomentar la formació professional, que es va plasmar en la creació de l’Escola del Treball i la Universitat Industrial, per formar obrers i tècnics qualificats per a la indústria. Es van impulsar ensenyaments artístics com l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, i es van fundar escoles específiques per a dones. L’acció cultural va ser molt important, sobretot amb l’activitat de l’Institut d’Estudis Catalans, fundar per la Diputació de Bcn el 1907. L’ institut era una acadèmia científica, i una de les seves seccions va impulsar la unificació ortogràfica, endegada per Pompeu Fabra. Es va desenvolupar una important tasca de protecció i divulgació del patrimoni cultural. Organismes que van dur a terme les excavacions d’Empúries i el rescat i trasllat a Bcn de les pintures romàniques dels Pirineus. A l’àmbit científic es van fundar per exemple l’Observatori Fabra. Quant a la sanitat cal assenyalar la creació dels Laboratoris Provincials d’Higiene. La Mancomunitat va fomentar l’agricultura i la ramaderia amb la creació de camps d’experimentació de conreus, granges model, serveis d’assistència tècnica i escoles de tècnics agraris. Es va dur a terme una important tasca de construcció de carreteres i camins, i es va impulsar l’extensió de la xarxa telefònica i l’electrificació del país. La Mancomunitat va preveure un projecte d’obres públiques que no es va portar a terme a causa de la migradesa dels seus recursos econòmics i del començament de la dictadura de Primo de Rivera. Amb els pocs recursos amb que comptava, la Mancomunitat volia normalitzat la cultura catalana i modernitzar el país.

LA CRISI DE 1917: L’impacte d’Europa: Quan el 1914 es va iniciar la Primera Guerra Mundial, Espanya es va declarar neutral. (exèrcit mal preparat + cap interès a Europa). L’opinió pública es va dividir entre germanòfils (partidaris dels imperis centrals sectors conservadors) i aliadòfils (partidaris de França i la Gran Bretanya sectors progressistes). A Catalunya predominaven els aliadòfils, un miler de voluntaris catalans van participar a la guerra (a l’exèrcit francès). La neutralitat va suposar un estímul per a l’economia. Es va generar un increment de la demanda de productes i les empreses van augmentar la producció. La bonança econòmica i l’especulació, van comportar una gran pujada de preus. Es tractava d’un creixement conjuntural, i els beneficis no es van reinvertir en la millora dels sistemes de producció. En plena guerra es va produir la Revolució Russa. El 1917 una primera revolució va acabar amb la monarquia del tsar i una segona va donar el poder als bolxevics, liderats per Lenin. Cosa que va provocar un fort impacte en la societat europea: els obrers veien una esperança i la burgesia suscitava por i desconfiança vs la classe obrera. Una altre procés que va tenir una forta influència va ser el reconeixement de nous estats a Europa. S’imposava la doctrina Wilson que defensava el dret a la lliure determinació de les nacions sense estat. Irlanda va aconseguir la independència dl Regne Unit el 1921, fet que va tenir influència als moviments nacionalistes com el català. A Catalunya va tenir lloc una important campanya autonomista i, al mateix temps, alguns nacionalistes van reclamar la independència com Estat Català, moviment polític fundat per Francesc Macià el 1922. 1917: una crisi política i social: Els sindicats van impulsar mobilitzacions a causa del descontentament generat per la pujada de preus. La CNT i la UGT van convocar la primera vaga general de tot Espanya, que va resultar un èxit de participació. Alguns sectors de l’oficialitat militar van demandar millores econòmiques i professionals. El 1916 es va constituir una mena de sindicat, anomenat Juntas Militares de Defensa. Es posava en manifest l’autonomia de l’exèrcit respecte el poder civil. Republicans, socialistes i catalanistes van criticar els partits dinàstics i van exigir una reforma constitucional per democratitzar l’Estat. El Govern de Dato va suspendre les garanties constitucionals i va tancar les Corts. Els parlamentaris catalans, dirigits per la Lliga Regionalista, van demanar que es tornessin a obrir, amb un programa en què reclamaven el reconeixement de la realitat plurinacional de l’Estat i van convocar una Assemblea de Parlamentaris a Bcn. L’Assemblea va demanar la convocatòria d’eleccions per elegir unes Corts constituents. El govern va prohibir l’Assemblea i va tancar els diaris republicans i catalanistes. La CNT i la UGT van crear un comitè conjunt amb capacitat per declarar la vaga general revolucionària. Dins el moviment obrer hi havia sectors que volien democratitzar el règim, i d’altres que eren partidaris de passar a accions revolucionàries.

El 1917 una vaga de ferroviaris es va radicalitzar i es va estendre a tots els sectors. Els sindicats van fer el seu programa de reformes de l’Assemblea de Parlamentaris. L’exèrcit, va reprimir amb duresa les mobilitzacions dels treballadors. Els membres del comitè de vaga van ser jutjats en un consell de guerra i condemnats a cadena perpètua. Davant la radicalització de la situació social, amb la vaga general i la repressió, els parlamentaris van decidir tornar a reunir-se a Madrid. Van aprovar un programa en què es demanava una reforma de l’Estat i un govern que convoqués eleccions per a Corts constituents. El govern Dat...