Josep Maria de Sagarra: «Vida privada» PDF

Preview

Summary

Apunts de Josep Maria de Sagarra i de la seva obra «Vida privada». Perfecte per fer un comentari: informació per a la introducció, llenguatge i estil, temes, personatges, comentari de fragments més importants i conclusió....

Description

Literatura Catalana U. Pompeu Fabra

Mario Güera Duch @marioguera

Josep Maria de Sagarra (1894-1961) — Personalitat de la literatura catalana de les més versàtils: memorialista, novel·lista, dramaturg, poeta, traductor i periodista. — Recull en ses obres les aspiracions nacionals de la societat catalana. Esdevé, doncs, un mite popular. — Considerat poeta de la Renaixença i del Modernisme, i no tant del Noucentisme.

Vida privada (1934) Introducció — Llibre publicat en dos volums, que — Sagarra se situa en la distància, perquè retracta el gran món barceloní, les seves adherències durant els anys que precedeixen els primers temps del nou règim: anys 30, dictadura de Primo de Rivera i els primers anys de la República. — Crònica entre costumista i proustiana. És un retrat de la societat de l’època, i de la decadència moral i econòmica de l’aristocràcia barcelonina. — Tracta la vida de la família Lloberola, que passa per un moment crític perquè veu com els arriba la ruïna econòmica i social. — Dona una visió del mite de l’Edat d’Or: l’obscurantisme del món rural, on es conserven els valors i la tradició, en comparació amb la babilònia de la ciutat, plena de “perdició” i “pecat”. Visió romàntica de Rousseau: els que venen de pagès són purs, i els de Barcelona són esclaus dels seus vicis. — Segons Pla, és una obra poc original, és un seguit de conseqüències de triangles amorosos. Temes — Els personatges moguts per dues passions: diners i sexe. — Els convencionalismes amaguen la manera autèntica de l’ésser humà. Sagarra condemna aquests valors socials de l’època: afany de figurar, aparença externa i possessió material. — Descriu amb to elegíac i nostàlgic la desaparició d’una determinada Barcelona, a través de tres generacions d’aristòcrates. — Les lectures tenen efecte sobre els personatges: les lectures els configuren (som el que llegim). En el moment en què el personatge té experiències místiques, les lectures són claus: Sant Agustí...

Literatura Catalana U. Pompeu Fabra

Mario Güera Duch @marioguera

— Denúncia la hipocresia i la doble moral: és un llibre moralista. Les persones que fan un paper en públic, i en la vida privada fan accions que no s’adeqüen als seus discursos, tant pels aristòcrates com els religiosos. Personatges — Els personatges mostren una discrepància entre el que aparenten en la seva vida pública i el que són en la vida privada. — Pilar de Romaní: representa el món aristocràtic a punt de desaparèixer. — Don Tomàs de Lloberola: patriarca, hereu d’un patrimoni importantíssim en aparença, però incapaç d’adaptar-se als canvis del període. — Frederic de Lloberola: té un deute amb Antoni Mates. — Guillem de Lloberola: ajuda al seu germà. Guillem se causa amb la vídua de Mates. — Antoni Mates (Baró): li fan xantatge i a l’últim se suïcida, o potser el mata Guillem. — Conxa (Baronessa): dona d’Antoni Mates, bellesa picantíssima. — Dorotea Palau: modista. Té un bordell de trios. Fa la funció d’alcavota. — Xofer: els barons el fan servir per follar. AL cap de quatre anys mor de fàstic. — Tia Paulina: heretera de riqueses, tia de Tomàs. — Rosa de Trenor: amant de Frederic.

Punt de vista — Narrador omniscient. — El narrador extreu conclusions sobre els personatges, i hi inclou les seves opinions. És una mena de narrador psicòleg i jutjador. Renya els personatges. — Segons Pla, el narrador és original perquè no ens l’explica, sinó que ens la mostra. — És una veu reiterativa, com si la vida privada de les coses se’ns expliquessin dues vegades, a través de la història mateixa i del narrador. — Vol fer aflorar el jo narratiu dins la ficció i ho fa, per exemple, dient que era l’avi de l’autor del llibre, diferenciant-se, doncs, de l’autor. — El narrador no es refia del lector, creu que no entendrà res, creu que és poc intel·ligent.

Espai i temps — Coneixement dels ambients escrits, des del Raval fins la zona alta. — Ens condueix als locals de la vida nocturna de Barcelona i del districte cinquè o Barri Xino.

Literatura Catalana U. Pompeu Fabra

Mario Güera Duch @marioguera

Llenguatge i estil — Domini del lèxic, ric i mai repetitiu. — Narrativa plegada d’ironia i sàtira. — Josep Pla, lletrat català que escrigué sobre Sagarra a la reva obra Retrats de passaport, Vida privada es tracta d’una “crònica social d’excel·lent adjectivació”. El defecte de la prosa de Sagarra és el pinyol: a cada paràgraf posa una cosa efectista, brillant i enlluernadora, que cansa. Voluntat de sorprendre el lector, però se n’abusa. Tanmateix, la seva prosa té color i vivesa. — Usa molts elements d’ordenació al llarg del discurs. — Metaliteratura: “havia llegit…”, la literatura influeix i configura els personatges. Ferran llegeix Sant Agustí.

Argument i fragments Fragment 1 Primer, hi ha un primer pla sobre els ulls del protagonista, en un despertar lent. A través de la seva mirada se’ns va desplegant la realitat, poc a poc. En conseqüència, la percepció sobre les coses és dificultosa, seminítida. Descriu imatges insòlites i estranyes que criden l’atenció per la seva creativitat (per exemple, el ganivet és d’un color com el suc de les taronges esclafades al port). Adés ens descobreix el quan (les 5 de la tarda) i el qui (Frederic de Lloberola). No ha estat més que un intent d’allargar l’experiència d’un somni: han passat vuit segons narrats, des del moment que es desperta fins que pot percebre les coses. L’estètica de Sagarra, al marge del Noucentisme. Fragment 2 (p. 41) El narrador ens descriu la pròpia obra, els personatges i les seues motivacions. “Vida privada” fa referència a aquelles persones que en públic defensen un determinat paper i adopten una determinada actitud (aristòcrates i religiosos), després en la intimitat fan actuacions que no s’adeqüen als seus discursos. Ell parlarà de la vida privada i secreta d’aqueixa gent. Denuncia la hipocresia i la doble moral. En certa manera, és un llibre moralista. Denuncia la família Lloberola i la seva decadència. Fragment 3 (p. 66)

Literatura Catalana U. Pompeu Fabra

Mario Güera Duch @marioguera

Dorotea duu Antoni Mates i Conxa a l’habitació del “crim”, amb un tercer home. A Dorotea i li agrada el morbo i el xafardeig. Els tanca amb un somriure. L’Antoni és un “porc”. “És curiós; un senyor tan formal, tan bona persona”. Però les relacions sexuals es resolen mitjançant el·lipsis. De cop entra Guillem, i és per això que se n’assabenta. Fragment 4 (p. 157) Dorotea apareix morta. Qui sap qui l’ha matada. El narrador ens explica la història (flash-back) d’Antoni Mates i de Conxa. Antoni Mates feia els possibles per vèncer una cosa que no s’atrevia a confessar-se a si mateix, car creu que és una “diguem-ne malaltia”. La Conxa s’anava tornant més freda; “l’altra set” consumia Antoni. No hi havia intimitat sexual, perquè a ell no li venia de gust, públicament ho fingien amb una lluna de mel de les més dolces. Quan van d’excursió amb el xofer, les mirades d’ambdós (de Conxa i d’Antoni Mates) al xofer, al menjador, fa que es reveli, ara sí, l’orientació sexual secreta d’Antoni. l’homosexualitat serà compartida i assumida pel matrimoni. A Conxa no li molestava. El que té lloc entre els llençols és obvi, però el narrador ho omet. El·lipsi com eufemisme. Sagarra parla de la homosexualitat amb un temor, una pudor, com si fos tabú. “Des d’aleshores Antoni Mates va ser feliç”. Va durar quatre anys d’excursions amb el xofer, fins que aquest home va emmalaltir. Fragment 5 (p. 200) Arriba la Marquesa, coneguda del dictador. Crítica política. Moment d’opressió del catalanisme. El personatge considera que l’aristocràcia bona és la que manté els costums i parla català, però ara els fills parlen castellà. Els que parlen català són pagesos. Molts catalans s’han aliat a la dictadura. Molts que seguien la Lliga, el partit de la burgesia catalana, ara segueixen el dictador. Part 2 Han passat 5 anys des que Antoni Mates se suïcida. Crítica a Primo de Rivera: pel fet d’ostentar el poder és carismàtic (malgrat que és un home vulgar, suscita admiració de les dames de la festa); tanmateix, l’aparició del dictador demostra un to hostil per part del narrador. El considera grotesc i cavernari, però el seu poder genera

Literatura Catalana U. Pompeu Fabra

Mario Güera Duch @marioguera

admiració de les dones burgeses. La dictadura de Primo de Rivera, com allò que entronca el segle xix, quelcom anacrònic, rar. Maten comunistes i anarquistes. La República arriba, com un fenomen de carrer, d’un dia a l’altre. És a les ciutats on es va guanyar la guerra. A la Plaça del Diamant hi ha una idealització de la República, però des de la distància: se sap que és una cosa que dura poc: “aquell aire que no he tornat a sentir mai més”: una il·lusió que després va desaparèixer. p. 243 La tia llunyana de Tomàs, Paulina, vídua, va heretar tota la fortuna del marit. La tia Paulina és un personatge devot, àcid, grotesc i amb reaccions molt curioses i d’alguna manera divertides. To humorístic. Casada amb el senyor Llinàs. La tia Paulina té relació amb la sexualitat perquè arriba verge al matrimoni. Ho veu com una cosa monstruosa, no plaent. És un ésser asexual. Al cap dels anys de casada amb el seu home hi sent adoració, però viu la seva sexualitat com una obligatorietat. El narrador ens informa que el Senyor Llinàs tenia un casalot de mercaders i era amic de l’autor d’este llibre. La tia Paulina decideix dedicar la seva vida a la pregària del seu espòs. Ella viu una sèrie de minyones que les vol asexuades i devotes com ella mateixa. Les minyones, però, la corrompien. Tomàs havia perdut diners, i ara va veure esperança amb esta dona, per això la tracta amb bones consideracions amb un treball de fer-se-la seva. Es competia amb el Baró de Gresol, per aviam qui es guanyava l’herència. La tenien com una reina, entre les germanes de Tomàs. Però tenim el doctor Claramunt, el penitencier de la catedral, ascendent absolut sobre el cor d’aquella dama: li va menjar el cap que els seus familiars eren dolents, i que el seu marit la castigaria. Tenia 80 anys i ja repapiejava, al final li va donar tots els diners al doctor. Ni un a la família. Això és la fi de don Tomàs. L’etimologia dels Lloberola: ‘llops petits’, ‘llocs covards’. És conscient que són senyors, però que són covards. p. 310 Frederic va perdre la il·lusió de la paternitat. Els seus fills li feien nosa. El Ferran i la Maria Lluïsa. Segons Frederic, la seva dona els havia inculcat un odi cap a ell. “Era víctima dels seus

Literatura Catalana U. Pompeu Fabra

Mario Güera Duch @marioguera

fills com havia estat víctima de don Tomàs”, però el narrador deixa clar que la culpa era d’ambdues parts o de ningú: “ideologia idiota”. Maria Luïsa ve d’una família reaccionària, però ella és desinhibida. És de la família dels Lloberola (filla de Frederic i Maria Carreres). No comparteix els trets de covardia i feblesa dels Lloberola. Ella vol tenir independència econòmica, per això es posa a treballar en un banc; és, doncs, més moderna. No podia tenir fills. Als 18 anys deixa de practicar i d’anar a missa. La tercera generació dels Lloberola (Ferran i Maria) acabarà rebutjant el cristianisme, essent ateus. Patrici és un amic de les amigues de Maria Lluïsa, amb qui ella perd la virginitat “que li feia nosa”. Ens explica la dissociació que fa Pat de la vida matrimonial i la vida sexual fora del matrimoni, dues realitats impossibles de conciliar: la DOBLE MORAL, LA DOBLE VIDA. Ell era molt conservador en una vida matrimonial. Pat té molt clar que el matrimoni és qüestió de tradicionalisme. La idea de l’amor que mou el sol i les estrelles: l’últim vers del paradís. Pat és un home poruc, covard. El narrador fa una recapitulació general de tota l’obra i treu unes conclusions per avaluar la vida en general. Hi ha uns fils invisibles que uneixen i separen les persones. Tot això és una força inútil que no té sentit: què queda després de totes les històries? Només en queda un mal gust de boca (actitud nihilista). Envellir i morir és l’únic argument de l’obra, una versió desencisada que limita el curs de la vida: progrés de degradació de la vida i la mort. Tots els personatges formen part d’una farsa: “Som éssers per la mort”. Ferran, germà de Maria Lluïsa, i ja s’acaba el llibre. Ens explica l’episodi on té vel·leïtats místiques i sembla que té vocació com a sacerdot. Pas de la vida superficial a una voluntat de dedicar-se a la mística, al sacerdoci. Manera grotesca com el narrador ens presenta el pas místic: després d’una nit de turbulències eròtiques té una experiència mística: contraposició volgudament grotesca. Veu una llum i li permet una visió d’àngels. El narrador reprodueix: el visionari veu Déu segons les característiques de la seva cultura. Algú creat en un ambient d’un catolicisme d’estampeta; la mare de Déu tindrà la imatge de l’estampeta. “Déu ha volgut que tingui aquesta visió i es dediqui a una vida espiritual intensa”. Sent, doncs, la necessitat de confessar els seus pecats.

Literatura Catalana U. Pompeu Fabra

Mario Güera Duch @marioguera

El narrador ens explica que el misticisme del personatge és patològic, malaltís, poc pla, no és algú que hagi vist Déu, sinó algú que té una vivència religiosa malaltissa. Si quedava clar el caràcter grotesc de les activitats místiques s’hi afegeix la covardia. Quan es comença a parlar de Ferran, ens explica com abandona el prostíbul amb 18 anys, per primera vegada havia estat amb una dona. Sagarra forma part, com Pla, del grup d’escriptors que reconeixen haver estat en un prostíbul. Sagarra teoritza sobre això: el personatge que va al prostíbul li serveix al narrador per fer-ho. L’amenaça amb el pecat, amb les malalties, tot això no aconsegueix vèncer esta pulsió. En un ambient sòlid i lúgubre, no diu res de nou, diu el que ningú s’atreveix a dir: Ferran ha eixit amb el que és fàcil (el sacerdoci). Ferran dona la fi als Lloberola: s’avergonyeix del cognom, i s’alegra quan hi ha la República, perquè això per als seus pares suposava un fracàs. El llibre acaba amb una menció a la democràcia, i a la progressió que aportarà aquesta. Tanmateix, hi ha un “home gris”, “indefinit”, que caminarà amb el cor ple de “roses vermelles”, símbol de l’aristocràcia, insegur perquè en democràcia no se sent segur. Conclusió — La novel·la va provocar un veritable escàndol que afecta la societat benestant del seu temps, i va suposar la fi de l’aristocràcia com a classe social. — Decadència: sexualitat, economia, d’honor, religió, del català, política i societat barcelonina. Això du l’autor a mostrar-se, a l’últim, nihilista....