Josep Carner: poesia PDF

Preview

Summary

Apunts de Josep Carner i de la seva obra. Perfecte per fer un comentari: informació per a la introducció, llenguatge i estil, poemes de cada obra amb els punts essencials i conclusió....

Description

Literatura Catalana U. Pompeu Fabra

Mario Güera Duch @marioguera

Josep Carner (1884-1970) — Josep Carner va protagonitzar de jove el noucentisme literari i és el cim de la poesia catalana del seu segle. — Va guanyar-se el sobrenom de Príncep dels Poetes Catalans. — L’experiència personal, la fe, la llengua i el destí de Catalunya s’entreteixeixen. — El 1906, Josep Carner atrau l’atenció general i marca una fita decisiva en la seva carrera i en tot allò que la seva obra representa per a nosaltres. Amb la publicació d’Els fruits saborosos, produeix una commoció i el seu nom s’associa al començament d’una nova època. Es cloïa el Modernisme i consagrarà una nova etapa, el Noucentisme. — Carner encarnava la renovació i l’obra modernitzadora i civilitzant del Noucentisme. — El 1910 és proclamat Mestre en Gai Saber. — Als 18 anys escrivia a la revista La Veu de Catalunya i era el director de la revista Catalunya. Va escriure en altres diaris i revistes. — El 1921, el poeta es veu obligat a partir a Bèlgica, exiliat, a causa de les vagues, les manifestacions i desordres i els atemptats socials i polítics. A més, hi comença a haver un munt d’assassinats a anarquistes. — D’ençà del 1921, Carner s’absenta. Després de la Guerra Civil, amb la derrota republicana, l’exili voluntari esdevé obligat. No tornarà a viure a Barcelona mai més. — Carner va viure l’exili de desil·lusions del Noucentisme, que va interioritzar i va lligar amb l’experiència universal del pas del temps, la pèrdua de la joventut i l’intent de refugiar-se en un demà. — El nucli de la seva poesia és la fe, lligada amb la cultura i la pàtria.

Noucentisme — Moviment político-cultural que es dona als Països Catalans el primer terç del segle xx, de qui Eugeni d’Ors és el màxim referent. El moviment tipifica les aspiracions dels nuclis més actius de la burgesia catalana, predica els seus interessos i formula models i projectes que contribueixen a l’establiment de pautes de comportament social reformista.

Llenguatge i estil — El 1911 és nomenat membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. És un moment estel·lar de la història catalana. La seva virtut és haver explorat el nostre idioma fins uns nivells nous de refinament i expressivitat. Llenguatge renovador, compressible i

Literatura Catalana U. Pompeu Fabra

Mario Güera Duch @marioguera

modern. El seu gran mèrit és crear una llengua nova, enriquida i precisa, feta de derivacions i composicions, autogenerada, que permet la gran expansió imaginativa de la seva poesia. — Dir molt en un mig dir és el meu afany. Per això els seus poemes són tan rics i carregats d’expressivitat i significat. — Món interior i exterior es confonen, i per això és un dels grans mestres del llenguatge. Personificació com a recurs més habitual. — Joc constant amb la metàfora i crida continuada a la imaginació lingüística i visual. Capacitat de concentració física i metafísica. El profund plaer de la lectura de carner ve de la seva saviesa, que sovint parteix de la pietat cristiana.

“Les prunes d’or” — Els fruits saborosos (1906): 18 poemes, dedicats a un fruit, que relaciona amb una etapa de la vida de les persones: la infància (maduixes, albercocs, peres, cireres, nous), la maduresa (taronges, magranes, llimones, prunes, síndria i préssec) i la vellesa (poma, figues, castanyes, ametlles, serves i codonys); i “Els raïms immortals” clou el poemari. — “Les prunes d’or” pertany a la maduresa. — Què suposa Els fruits saborosos? Argument — Comença amb la descripció física i moral d’Aglaia. — L’agost arriba a la seva fi. — Aglaia agafa l’últim fruit que queda a la prunera. — L’autor descriu l’ofrena de la prunera a Aglaia, i com el fruit s’acaba en mans de la jove. — Temes: o Carner relaciona les prunes, daurades, amb la fi de l’agost i la bellesa d’una dona: Aglaia, física i moralment. o L’agost s’acaba i la jove Aglaia, d’una bellesa indescriptible, s’amaga de la calor davall d’un pruner. Aquesta intenta sufocar el calor amb les últimes prunes, que són d’un calor daurat intens. — Al·legoria de la pruna amb el final de l’estiu i la bellesa de la dona. — Epítets: “flama frisosa”, “terrible fosa”.

Literatura Catalana U. Pompeu Fabra

Mario Güera Duch @marioguera

— Abundància d’adjectius, que denoten el lirisme de la poesia, plena de refinament i sensualitat (comunió dels cinc sentits: oïda, vista, tacte, gust i olfacte). Mostra del corrent literari noucentista.

“Joc de tenis” — Verger de les Galanies (1911): Carner «assoleix la primera i del tot veritable plenitud», després de l’esclat a Els fruits saborosos i abans del canvi de veu poètica el 1914. — Parla sobre el lawn tennis, que la colònia anglesa havia introduït a Barcelona feia res. Poema — Dos escenaris: o El català: pista de tenis de la Garriga, on Carner feia vacances. o L’anglès, a mitjan poema (al final del segon quartet), on l’acció es trasllada a Anglaterra. — Carner era arbitrari amb l’ús de la llengua: “blancatge” és una paraula que crida la atenció del lector “roba blanca”; també la paraula “odorant”, que significa ‘olorós’ i que és un cultisme arcaic. A les primeres versions del poema, la paraula tenis era en la seva forma original (tennis), i en la darrera de les seves revisions l’acaba per adaptar a les normes de Pompeu Fabra. — El poeta al·ludeix, amb versemblança, a obres literàries i pictòriques angleses, que devia conèixer bé, anglòfil com era (recordem que traduïa grans escriptors anglesos, com Shakespeare): o Poemes de William Wordsworth (“l’herbei”, les “flors”, de “Rectoria al comtat d’Oxford”) i de Coleridge (el “fenc segat”, “fugí estiu”, la “seda blanca”… d’“El record”). o Novel·les de Jane Austen (Persuasion, en els dos primers versos) i Thomas Hardy (A pair of blue eyes) o Un quadre de John Constable (El carro de fenc), que dibuixava paisatges amb veritat, sublims. — Forma poètica per antonomàsia de la lírica europea: sonet.

“Cançó de l’amor matiner”

Literatura Catalana U. Pompeu Fabra

Mario Güera Duch @marioguera

— La paraula al vent (1914). Carner ja és un poeta consolidat i amb una intensa activitat social, cultural i política. A partir del 1914, un rerefons biogràfic té com a conseqüència un canvi de veu poètica en la poesia carneriana: 1) desengany amorós que va patir amb la seva dona, 2) el seu viatge a Anglaterra. — En el pròleg, Carner ens introdueix el llibre com una “història planyívola d’amor” que s’estructura en dos eixos: el cercle vital de l’home i el de la naturalesa. Aquesta “història”, tanmateix, no és més que una excusa per dur a terme el vertader exercici artificiós i retòric que el duu a tractar el tema de l’amor d’una manera totalment intel·lectualitzada, cosa que fa que la poesia se sotmeti en tot el llibre a les exigències de l’intel·lecte. — La reconstrucció de la “història planyívola d’amor” s’inicia amb la primavera, corresponent a la timidesa i a l’esperança del poeta. “Cançó de l’amor matiner” enceta el cercle primaveral. — El poeta “juga a l’amor”, que el duu a l’angoixa. El poema recull algunes experiències de la nostra poesia popular, però, realment, està entre la calidesa dolça del gènere italià i el més “assenyat lirisme de la cançó anglesa”, diu Carles Riba.

“La bella dama del tramvia” — Auques i ventalls (1914). Llibre de reflexió i descripció d’aspectes populars d’una Barcelona dinàmica, en transformació, cosmopolita i plural. Exponent de l’humanisme de Carner. Argument: — Som davant del tramvia. Gent diversa. — Una dama: romandrà “eternament” en la memòria de l’autor. — Descripció de la dama: metàfores i comparacions. Desperta desig i és molt bella. Estrangera. — S’adona que el tramvia s’allunyarà i perdrà el sentiment que havia trobat. Però si hi puja, la dona que havia idealitzat deixarà de ser “eterna”. Així, prefereix que s’allunyi. No vol xocar amb la realitat. — Desmereix la dona: es de Gràcia i “solla” el català. És inculta. — No cal ser fantasiós, perquè a l’últim totes les il·lusions són com la dona del tramvia: quan les té a l’abast de la mà, hom s’enduu una decepció.

Literatura Catalana U. Pompeu Fabra

Mario Güera Duch @marioguera

— És millor la solitud i l’assoliment lent de la bellesa duradora, per mitjà de la fe, segons Carner, i no pas una bellesa fugaç. — La ironia i el to no transcendent i distanciat són recursos recurrents que porten cap a la reflexió estètica. — Temes: o La Barcelona com a punt de convergència de la diversitat d’aspiracions de la gent. Les il·lusions que enganyen. o L’amor fugaç de caire urbà, on s’idealitzen les persones; trobades fortuïtes i alhora eternes. — Rima encadenada (ABAB CDCD…). “Bèlgica” — Llunyania (1952), un llibre escrit a Bèlgica després de la Guerra Civil i durant la diàspora republicana, després d’un parèntesi de divuit anys. — Escriu la primera versió del poema abans, i la refà per a Llunyania, des de l’experiència de l’exili i a fi d’homenatjar el país que el va acollir i la seva societat. Argument — El paisatge se’ns presenta domesticat al servei d’una harmonia humana. Amb ironia, parla de l’objectiu noucentista de civilitzar la ruralia. — S’estableix aqueixa harmonia amb Catalunya, on no s’ha assolit mai: uns soldats “no gaire de debò”, seguint pel domesticat “arbre japonès” (bonsai). — Dissenya, fil per randa, la ciutat ideal noucentista, un espai urbà amb cases i monuments, i amb un ordre que proporciona espais vials per a les relacions humanes. — Lamenta envellir en un país que no és el seu. — Tema: o El poema descriu Bèlgica com a model de país que Carner havia imaginat per a Catalunya, caracteritzada per una cultura, una civilitat, una harmonia, un respecte, etc., valors que el Noucentisme promou. o D’una banda, homenatja Bèlgica, la seva terra d’acollida; d’altra banda, deixa veure la seva nostàlgia per Catalunya, la melanconia per la pàtria perduda.

Literatura Catalana U. Pompeu Fabra

Mario Güera Duch @marioguera

— Ironia reiterant al llarg del poema. La ironia i el to no transcendent i distanciat són recursos recurrents que porten cap a la reflexió estètica. — “A un auró” — Arbres (1953), on parla de persones per mitjà d’arbres escollits pel poema, que formen un bosc imaginari poblat per unes quaranta espècies variades. Argument — El poeta veu un auró des de la finestra de sa casa a Brusel·les, des de fa anys. L’auró és al jardí i és més alt que el taulat. — A la primavera, l’auró mou les seves fulles i entren per cinc finestres, tapant-ne tres. — A l’hivern, perd la fulla, i ara gairebé sols té “angles” (branques sense fulles”). — Hi ha un niu de merles, i la pluja i el vent mou les fulles i arrenca les que són tendres. A través de les fulles hi passa el sol. — Quan es fa fosc, al cim hi ha uns falciots (ocells) que fressegen (fan soroll) com en un campanar. — Directament li parla a l’auró. Mentre ell llegeix o treballa, en moments de fatiga, el mira. — Li demana que, a l’hivern, revisqui, i que no l’envegi, a pesar que Carner a l’hivern ell encara doni fruits (escrigui poesia). — L’arbre palesa la saviesa, el coneixement i la pervivència. — Llenguatge especialitzat, on predominen mots del camp semàntic de la naturalesa. “Ulisses pensa en Ítaca” — Poesia (1957), que és una col·lecció de la seva obra anterior, ara ordenada i degudament revisada per l’autor. — El poema se centra en el record d’Ulises del seu reialme d’Ítaca, i només amb el retorn de l’heroi en podria confirmar la veracitat. Reprèn la realitat mística o poètica de l’heroi de l’Odissea, l’aventurer forat que voldria tornar a la seva terra i no pot. — El poema evoca, des de la llunyania, el propi lloc, el lloc que un dia va abandonar i no ha tornar a veure.

Literatura Catalana U. Pompeu Fabra

Mario Güera Duch @marioguera

— A la tercera estrofa irromp el jo elegíac. — A cap lector, en efecte, no se li escapa això: l’Ulisses d’aquest poema és, també, Carner, i la seva Ítaca és, alhora, Catalunya. Així, el poema ens diu més de l’experiència de Carner, perquè és Ulisses qui la diu, i diu més de la Catalunya evocada, perquè és Ítaca l’objecte evocat. — Desdoblant-se del personatge homèric, el poeta pot projectar enfora del jo una sensibilitat, una biografia, sense caure en la confessió: objectivització de la pròpia experiència. A l’encop, aqueix desdoblament dona la possibilitat d’incorporar a la pròpia experiència, personal o col·lectiva, els valors consagrats en el mite. — Carner, com a director de l’Editorial Catalana, és a l’origen de la primera Odissea de Carles Riba. En el poema hi ha una devoció per les traduccions ribianes. — Vitalitat de les imatges. — Deute lèxic (com en l’expressió “la colga de princeses”). — Els decasíl·labs blancs d’aquest poema reprenen i evoquen els versos estramps de l’antiga poesia catalana. Amb aquesta forma nobilíssima, el poema constitueix una oda i una elegia alhora. — La segona persona en la veu de la seva consciència que s’adreça al lloc recordat serveix per fer-ne lloança, mentre que la tercera persona s’usa per intercalar-hi descripcions i judicis....