Oda a Catalunya des dels tròpics català PDF

Preview

Summary

APUNTS SOBRE 2N I PRIMER DE BATXILLERAT DE HISTORIA FILOSOFIA LITERATURA LLENGUA CATALÀ CASTELLÀ PER OBTENIR EL PREMIUM I PODER DESCARREGAR EL GLOSSARI DE CASTELLÀ...

Description

Oda a Catalunya des dels tròpics Entre aquell febrer i aquest novembre l'enyorança no. No l'enyorança d'ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita orfeons i llegendes, sinó la difícil duresa del temps, ja sense espera, que fa navegables els records, dóna rutes inflexibles a les imatges sepultades i bandeja els incendis dels crepuscles sense raça. No la gotejant enyorança que plany un sostre, renova el gust d'oblidades farines i desvetlla l'ombra d'una flor a un rostre, sinó el domtat crit, el crit que baixa en murmuri sense fi. Vigoria desesperada del vol de la meva sang sense diàleg, -oh, sang meva cercant respostes entre les llavors més altes del cellzenit etern dominant mon esperit i les marxes mutables, ets tu, Pàtria! Sols, pluges, terres i mars m'estan ocultant l'uniforme de la teva tristesa ennoblida i callada, però no deixen d'arribar-me les barques que endoles clandestinament. Em saps perdut per les illes, mossegant la delicada arrel del teu nom. Aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren, la sal d'aquestes aigües soscava l'antiga alegria de la meva mirada, el tròpic clava creus de plata furiosa al meu front. Aquí, sents?, em sorprenc a les platges cercant la ruïna d'un palúdic àngel de madrèpora. Estrany dins l'aire estrany, circulo entre les argentades columnes dels temples de palmeres, sentint com el meu cor accedeix a la sirga cruel dels continents, comprenent el rictus secret d'aquestes roques tan fabulosament distants dels pins. Oh, Pàtria que tant se t'ha estimat plorant!, què faig aquí, com sempre fugitiu de tota arribada, assetjat per atlètics perfums, dins les tardes de cavalls i arcs iris, prop dels rius que no coneixen la línia del meu cos? Sé que també podria plorar-te, sanglotar damunt les radioses mans dels dies adornades amb els anells senzills de les hores, perquè aquí tot és distància per a la tristesa nòmada, perquè aquí tot és llunyania per a l'anhel que, a través de les branques negres,

COMENTARI DEL POEMA: Biografia de l’autor: Agustí Bartra va néixer a Barcelona al 1908 i va morir a Terrassa al 1982. Era poeta novel·lista, traductor, professor i dramaturg. És un dels poetes que va haver d’exiliar-se cap a Amèrica en temps de guerra. Ell venia de família humil i va participar en la Guerra Civil al costat republicà. Com a referències, la poesia de Bartra sempre s’ha relacionat amb el nord-americà Walt Whitman; però també es va inspirar en diversos romàntics alemanys. El 1942, Bartra va publicar Oda a Catalunya des dels tròpics, amb traduccions a l'anglès i al castellà, i també va publicar el mateix any L'estel sobre el mur, un recull de narracions. Va guanyar premis com: Primer premi Concurs de contes socials de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (1934), Fastenrath (1942), Joan Marquès i Casals (1969), Carles Riba (1973), Josep Carner (1976), Santiago Rusiñol (1981) i Creu de Sant Jordi (1982). Poema en sí: Ara centrant-nos en el poema és un poema d’Agustí Bartra publicat als anys 40 durant l’exili a la República Dominicana. Per mi aquest poema tracta dos temes. D’una banda la tristesa i enyorança causades per l’exili, i per l’altra els sentiments que té en arribar a la llar d’acollida, se sent estrany, incomprès, al arribar a un lloc desconegut. El poema va ser publicat en el seu poemari l’arbre de foc, sis anys més tard que la seva publicació. Aquest poema correspon a la tendència del post simbolisme que prové del simbolisme. Sobretot era famós durant el modernisme. Es tracta d’elaborar el teu propi llenguatge creant els teus símbols fent que el poema sigui complex si no coneixes bé les imatges creades pel poeta. La mètrica és totalment lliure. Els versos són polimètrics i lliures, és a dir, no segueixen cap mesura ni cap rima. El poema consta de vuit estrofes i, Agustí Bartra per donar-li ritme va fer algunes combinacions de rimes sense seguir cap patró. També cal dir que els versos són, la gran majoria, d’art major; però els va intercalant. Amb aquesta estructura, Bartra aconsegueix donar-li una vida al poema que no hagués aconseguit amb una mètrica marcada, li dona llibertat. Per entendre bé el poema cal saber què és una oda. Una oda és una composició lírica en vers que pretén lloar un personatge un lloc o alguna idea, en aquest cas un lloc, la seva pàtria. Amb l’objectiu de resumir el tema crec que hi ha tres paraules claus. La primera és el dolor que sent d’haver-se exiliat. La segona és la incomprensió que sent en un món que no coneix. I la tercera és l’enyorança, però cal tenir en compte que no és una enyorança romàntica, no plora ni dramatitza els seus sentiments. És clar i concís amb el que sent. Com ja he dit abans, el tema tracta sobre la tristesa causada per l’exili i en la primera estrofa ja podem veure-ho. Parla sobre el dolor d’haver-se exiliat de Catalunya; però no del dolor de la guerra sinó del de la lluita per la seva terra demostrant encara, optimisme. Parla d’un “...crit que baixa en murmuri sense fi...” que, per mi, es refereix a la Catalunya que cada cop està més lluny i més silenciada.

A la segona estrofa diu que la pàtria és tot ell i segueix parlant de la mateixa tristesa anterior a partir de quan diu “... sols, pluges, terres i mars... ” ja que parla de la distància que els separa i que, tot i aquesta distància segueix sentint la pàtria dins seu. Discretament, Bartra ens fa saber, a la tercera estrofa, que és a Amèrica. A la tercera i quarta estrofa comença a sortir el sentiment de incomprensió i d’estranyesa que sent al ser a un lloc lluny de la seva pàtria. Fa referència a que el lloc on se situa “...no coneix la línia del seu cos...” , és a dir, és un desconegut i indirectament, diu que la pàtria sí que coneix la línia del seu cos, és a dir, tot ell. En la cinquena estrofa torna a deixar clar que el que sent no és enyorança romàntica. Diu “...com puc enyorar-te si no t’has desprès de mi...” que significa que no s’enyora ja que encara és dins seu, sent la seva existència tan a prop com quan estava a Catalunya. A la setena estrofa fa una llarga descripció de Catalunya, de la seva pàtria. De totes les seves virtuts tan per dins com per fora. Fa una descripció que sembla que la faci cap a una persona en comptes de cap a un lloc, com si parlés de les qualitats físiques i psicològiques d’algú que estimés amb tot el seu cor. Finalment a l’última estrofa és on veiem el punt àlgid del poema. Definint a la pàtria dient: “... tu ets la terra, l’arbre, el foc...” és a dir, li diu que per ell ella ho és tot. I, igual que ha començat, acaba amb esperança i optimisme dient que “...s’ha d’aixecar el so de la teva caiguda...” i parlant de “...la resurrecció de la teva veu entre les escumes...” referint-se a que tornarà a aixecar-se i a ser forta. Tornarà a tenir veu i deixarà d’estar silenciada i ell, només viu per tornar a veure-la en el lloc on la havia vist tants cops. (figures retòriques) Pel que fa a les figures retòriques podem observar-ne unes quantes. En diferents parts del poema podem destacar un apòstrofe, és a dir, una invocació o una crida a la seva pàtria. A la primera estrofa veiem un clar paral·lelisme, és a dir, una repetició de l’estructura sintàctica en el moment que diu “...sinó la difícil duresa del temps...” al cinquè vers amb “...sinó del domtat crit...” al penúltim. A la tercera estrofa trobem un políptoton ja que utilitza la paraula “estrany” amb dues funcions sintàctiques diferents quan diu. “...Estrany dins l’aire estrany...”, una és un nom i l’altra és un adjectiu creant així, un jocs de paraules. A l’estrofa final veiem un clar simbolisme quan parla d’escumes. Es refereix a les escumes del mar, és a dir, de l’aigua com a símbol de vida. Doncs, diu que la veu de Catalunya acabarà revivint. Però no és la única imatge d’aquest text. Bartra no para constantment de relacionar el que veu amb el que ha viscut, fa analogies als paisatges europeus. Per exemple quan diu “...oblidades farines...” ja que la farina és típica d’Europa. Després diu “...temples de palmeres...” comparant les columnes de temples romans amb les palmeres que devia estar veient a Amèrica. Parla “d’atlètics perfums”, és a dir, olors que no havia sentit abans. I, finalment, fa moltes referències a la mar que es pot veure com una referència clara a Catalunya per la seva part litoral, com a “...detonació de veles dins la boira immòbil...” com si parlés de velers, “...la riba i la correntia” parlant de rius i mars o “...lligat a l’àncora de la meva angoixa...” parlant del seu dolor amb referències marítimes.

Cal destacar que els poemes de Bartra, com hem vist, estan plens de símbols, de comparacions literals i figuratives. Es veu cada cop que relaciona un element amb la seva pàtria. També no parem de veure constantment la personificació de la pàtria, tractant un lloc, com a persona.

Conclusió: En conclusió, aquest poema tracta d’una enyorança molt personal ja que normalment trobes a faltar a una persona quan no sents la seva presència; però ell no deixa de sentir present la seva pàtria, és a dir, Catalunya. Per mi, aquest quadre transmet tot el que diu Bartra en aquest poema. Es diu “soledad” i és de Marc Chagall un pintor rus. Veig com tres divisions que podrien significar els tres temes principals de l’obra i també l’home té com una ombra que podria simbolitzar Catalunya.

I també, per afegir un toc més personal, m’ha fet pensar amb ma germana. La meva germana va fer el batxillerat aquí al CIC i després d’això va marxar a fer la universitat al Regne Unit. Sempre l’he trobat a faltar; però sempre sento que és dins meu com si estigués amb mi, igual que Bartra amb Catalunya....