Preguntes Sirera 2n Batxillerat PDF

Preview

Summary

Rodolf SIRERA i ​ El verí del teatre ​ (1978)Preguntes 3) relatives a l'anàlisi del fragment de l'obra (contingut o forma)1 Quins referents o elements de la realitat trobem (persones, noms de lloc, esdeveniments, objectes) en aquest fragment? Tenen relació amb el marc espaciotemporal general de l'ob...

Description

Rodolf SIRERA i El verí del teatre (1978) Preguntes 3.a) relatives a l'anàlisi del fragment de l'obra (contingut o forma) 1.1 Quins referents o elements de la realitat trobem (persones, noms de lloc, esdeveniments, objectes) en aquest fragment? Tenen relació amb el marc espaciotemporal general de l'obra El verí del teatre? El verí del teatre ( 1978) és una obra que pertany a la segona etapa de la trajectòria artística de l'autor. L'obra se situa en la França prerevolucionària, concretament al París de 1784. En els diàlegs entre els protagonistes trobem referències espacials: palau rococó, estil històric, al·lusions a Diderot, l'Enciclopèdia, Racine, Rousseau... A més hi podem observar un tractament de tu/vós gràcies a la representació de la conducta social dels personatges. El verí del teatre é s una ficció que incorpora dues persones dramàtiques (criat-Marqués i Gabriel de Beaumont). El Marqués dóna el pas de criat a marqués marcat per un canvi de veu i, a més, té una posició social que li permet aconseguir allò que vol. En canvi Gabriel de Beaumont té una aparença externa sense cap acotació que el caracteritze; el caràcter realista de l'obra ho fa innecessari. Però pel que fa al caràcter, està marcat per la categoria social i per l'orgull professional. I pel que fa als objectes que apareixen a l'obra hi trobem la botella de vi, la copa de vi, l'ampolla amb l'antídot, l'armari, etc. Per tots aquests motius podem afirmar que els elements de la realitat que hi trobem estan directament relacionats amb el marc espaciotemporal general de l'obra El verí del teatre. 1.2 [No hi ha resposta prèvia perquè depén del fragment significatiu que aparega a l'examen, el qual caldrà situar dins la trama de l'obra]. 1.2 Situa o ubica el contingut d'aquest fragment en

l'argument de l'obra. 1.3 Quines característiques presenta el personatge (criat, marquès, Gabriel)? Evoluciona el personatge al llarg de l'obra? Els personatges d'aquesta obra són totalment imaginaris. La data de localització de l'obra accentua la impossibilitat d'identificació. En aquesta obra s'estableix un diàleg entre dues persones dramàtiques: Criat/Marqués i Gabriel de Beaumont. D'una banda trobem al senyor Marqués, l'aparença externa del qual està marcada per la simulació en un primer moment, ja que es fa passar per un criat de cara a Gabriel. El pas de criat a Marqués està marcat per un canvi de veu. Des d'un principi, quan es fa passar per criat, ja té un llenguatge culte. És una persona astuta, ja que aconsegueix enganyar a Gabriel i dominar la situació. La posició social del Marqués és alta, i li permet aconseguir allò que vol i que li provoca plaer. D'altra banda trobem a Gabriel de Beaumont, un xic jove que es dedica al teatre. La seua aparença externa no presenta cap acotació que el caracteritze; el caràcter realista de l'obra el fa innecessari. Quant al caràcter: està marcat per la seua categoria social inferior i pel seu orgull professional.

Ambdós personatges evolucionen al llarg de l'obra, ja que el Marqués, al fer-se passar per criat, parla i vesteix d'una manera, i al confessar que és el mateix amo es canvia de vestimenta i s'expressa d'altra manera. Gabriel també evoluciona, ja que tracta al Marqués d'una manera més despectiva quan pensa que és un criat, i amb més respecte i cordialitat quan s'adona que és el Marqués. 1.4 Quina temàtica pròpia de l'obra es veu en aquest fragment? Quines altres temàtiques són característiques d'aquesta obra? (Fragment triat: pàgines 168-169) Primer de tot, Sirera el que vol és transportar-nos al París de 1784, és a dir, a la França prerevolucionària. Per aquest motiu en quasi tota l'obra trobem moltes paraules que remeten a aquest període de la Il·lustració. La temàtica que es desenvolupa en aquest fragment és la tragèdia, ja que és de gènere dramàtic i tradicional on l'argument termina en un desenllaç fatal. A més a més, cal destacar que en tota l'obra hi apareixen dos eixos temàtics remarcables. El primer són les categories socials, ja que es representa en l'obra com una societat piramidal, en la qual no tots tenen els mateixos drets. El segon són les qüestions metateatrals, ja que ens enfoca quin és el límit entre la realitat i la ficció en la interpretació actoral. 1.5 Analitza les característiques del tractament de l'acció en El verí del teatre. Segons el fragment triat, la pregunta podria relacionar-se amb el tractament de l'espai de l'acció o amb el tractament del temps. Sobre l'espai de l'acció, es podria plantejar la quantitat d'espais, les seues característiques, el seu canvi o transformació al llarg de l'obra i els possibles punts d'entrada i eixida dels personatges. Sobre el temps de l'acció (localització temporal i durada), es podria plantejar en quina franja horària se situa l'acció i si la durada de l'acció és més o menys llarga (a partir de la consideració de si l'acció és lineal i completa o si presenta algun tipus de recurs, com ara alguna el·lipsi temporal). L'obra El Verí del teatre, amb acció continuada i sense gaires fragments de vuit espaciotemporals, es presenta amb una estructura completa, allunyada d'el·lipsis i de divisions estructurals. Pel que fa a la durada de l'acció, podem dir que aquesta història és breu, pel fet que, inicialment, estava destinada a la transmissió televisiva, i transcorre al Paris de l'any 1784. Situada durant tot el transcurs de l'obra en la sala de rebre del palau del marqués, l'espai on transcorre és únic, amb l'aparició, solament, de dos personatges. Són aquests els que ens mostraran la presència de figures com Rousseau, Diderot o de la mateixa enciclopèdia, pertanyents a l'època en què es representa la història. La simplicitat en l'acció i la unicitat mostrada tant en l'espai com en l'escassetat de personatges es veu contraposada per la gran importància que adquireixen tant els detalls com els objectes. Aquests estan relacionats, conseqüentment, amb el pla que el marqués presenta a Gabriel en la seua visita, és a dir, els elements que mostra (el text que es representarà, la disfressa, les begudes, el suposat antídot i un rellotge d'arena). Serà aquest últim, el rellotge d'arena, el que marcarà l'evolució lineal i completa del temps en l'obra i alhora el desenvolupament de l'acció. Trobem, en la primera acotació, com els personatges veuen l'avanç del capvespre a través de la finestra, i posteriorment, una altra marca temporal són les campanades que anuncien les sis.

A més, a aquesta informació podem afegir els minuts que el marqués diu a Gabriel que li queden de vida i les hores que tardarà el vertader verí en acabar amb ell. Tot açò expressa com la història manca d'el·lipsis temporals i la durada d'aquesta, que podem considerar llarga si ens centrem en els minuts i les hores necessàries perquè el verí faça el seu efecte, o curta si la considerem a partir dels dies que transcorren. També cal mencionar l'espai dintre de la sala en què Gabriel és escenificat, un lloc que a més es destaca per una sorpresa final, en una història marcada per un seguit d'esdeveniments també amb sorpreses. 1.6 Veiem un engany o un efecte sorpresa en aquest fragment d'El verí del teatre? Juguen un paper destacat aquests recursos en l'obra? Raona la resposta amb el comentari d'altres exemples d'enganys o d'efectes sorpresa presents en l'obra. [Fragment triat: pàgines 148-149] Heus ací el primer engany, el primer gir narratiu de l'obra, consistent en la revelació que el Criat és en realitat el Marquès, per a la perplexitat de Gabriel i del públic. De fet, aquesta mena d'efectes sorpresa juguen un paper clau en El verí del teatre, i són fonamentals per tal de dinamitzar l'acció i jugar amb l'espectador, que es sent identificat amb Gabriel en la seua impotència enfront de les maldats del Marquès, l'únic que coneix la veritat. En tenim altres enganys importants en l'obra, que l'estructuren en quatre seqüències: la segona acaba amb el suposat enverinament de Gabriel, la tercera amb la seua possible salvació per mitjà del presumpte antídot, i la quarta amb la revelació que l'antídot era l'autèntic verí, i les esgarrifoses paraules del Marquès. 3.b) Preguntes relatives a la contextualització A) Respecte al context històric i literari propi de l’obra i a la ubicació d’aquesta en la trajectòria de l’autor: 1. En quin context històric i cultural se situa l’escriptura d’aquesta obra? La dècada dels 70 es considera un període de trànsit cap a l’estructura social i econòmica posterior. A Espanya la fi de la dictadura franquista (1975), l'aprovació de la Constitució (1978) i dels diversos estatuts d’autonomia donen pas a un procés de recuperació de les llibertats que passa també per la normalització lingüística i cultural. El PV és una societat sotmesa als canvis que comporten els elements següents: la industrialització intensiva dels 60, la tensió demogràfica producte del fort increment de la urbanització del país i de l’arribada d’emigració interior, les tensions derivades de l’eixida del franquisme i l’emergència d’un nou nacionalisme valencià, amb forta presència universitària i il·lustrada, que qüestionava radicalment el regionalisme tradicional. L’impuls del procés autonòmic valencià va provenir fonamentalment de les forces polítiques d’esquerra, dels valencianistes i dels nacionalistes valencians. Els sectors dominants en la dreta valenciana, moguts per la seua preocupació d'una hipotètica pèrdua d’influència social i política, i per l’interès de millorar els resultats electorals, van dificultar el procés autonòmic i impulsar un conflicte social que va acabar dividint profundament els ciutadans (Batalla de València). El resultat va ser una autonomia política relativament limitada i l’enfortiment de les tendències tradicionals a la subalternitat de la societat i la política valenciana dins de l’àmbit espanyol. Una dinàmica d’enfrontament que ha fet que els ciutadans acabassen percebent la identitat valenciana

com un fet problemàtic1 . Pel que fa a les infraestructures culturals, al País Valencià el procés d'institucionalització del món teatral es manifesta en l’habilitació d’un seguit de sales públiques: els teatres de la Diputació a València (1971); el Teatre Principal de València va començar una etapa d'obertura (1979); la sala Escalante va obrir-se per a grups valencians de teatre experimental (1980) i s’inaugura el Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana al Rialto (1988). Mentrestant, la iniciativa privada continuava molt reticent a representar autors actuals en català.

2. Situa aquesta obra en la trajectòria de l’autor/a (etapes o blocs) i digues algunes característiques de l’etapa o bloc (o diferències respecte a altres etapes o blocs). Rodolf Sirera (1948) és el dramaturg més important de l’escena valenciana actual i, junt amb Josep Maria Benet i Jornet, un dels renovadors de la dramatúrgia catalana actual. La seua activitat inicial, influïda pel teatre èpic, es dona en les col·laboracions amb el teatre independent (Centre Experimental de Teatre, 1968- 72) i es manifesta en obres com La pau (retorna a Atenes) ( 1972) i la trilogia escrita amb son germà Josep Lluís sobre la història dels valencians a partir de 1868 (La desviació de la paràbola) . En aquesta primera etapa, les obres estan caracteritzades per la temàtica social, la dialèctica de les estructures internes, la construcció aïllada d’escenes, els personatges tipus i la referència al present a través d’accions situades en el passat. Al final dels 70 Sirera enceta el camí cap a la professionalització animat per les perspectives de normalització cultural. L’autor s’interessa per formes dramàtiques molt diverses i duu a terme una reflexió sobre les possibilitats i els límits del llenguatge teatral. Les dos obres més destacades d’aquesta etapa són El 1 Anselm Bodoque Arribas, «Partits i informació d’elits polítiques i autonòmiques. Transició política i partits polítics al País Valencià», http://www.corteidh.or.cr/tablas/13336.pdf (14-04-20) 

verí del teatre ( 1978) i L’assassinat del doctor Moraleda ( 1977-78). Mentre la primera, la seua obra traduïda a més llengües i més representada a tot el món, s’interessa pels límits de la ficció, la segona és una investigació sobre la novel·la i el cinema negre. En obres com ara La primera de la classe ( 1984), un diàleg entre dues dones, i Indian Summer ( 1987) predomina l’anàlisi psicològica de personatges. Paral·lelament a l’escriptura en aquesta etapa Sirera assumeix responsabilitats en la gestió teatral pública, una relació sovint conflictiva amb l’Administració que durarà fins el 1993. Des de mitjan anys 90, l’autor ha treballat com a guionista de sèries per a televisions autonòmiques i estatals, mentre la seua presència als escenaris valencians ha estat nul·la sobretot a causa del color polític a la Generalitat Valenciana fins a ben entrat el segle XXI. 3. Quines característiques generals presenta el gènere teatral en el context d’escriptura de l’obra? Els grups de teatre independents nascuts al llarg dels 70 havien proposat espectacles amb noves tècniques dramàtiques (mim, mescla de gèneres, decorats simbòlics, etc.) i la feina i funció de l’autor teatral s’havia diluït en la construcció espectacular col·lectiva. Algunes d’aquestes companyies teatrals (Joglars, Comediants, La

Cassola, Dagoll-Dagom) duien a terme violentes i poderoses imatges plàstiques però cada cop de contingut menys didàctic o polític. A cavall dels 80 amb l’aprovació de la Constitució i la proximitat dels estatuts d’autonomia millora notòriament el clima de llibertats per a la creació. El teatre evoluciona per la voluntat europeista dels autors, torna el teatre de text i autors com Josep Maria Benet i Jornet o Rodolf Sirera investiguen nous espais escènics, recuperen el paper del director i posen en valor la transcendència dels diàlegs a més d’incorporar les possibilitats tècniques dels escenaris que havien investigat les companyies independents. Els autors, en general, s’aparten de la denúncia de l’opressió col·lectiva i s’inclinen per temes purament literaris com ara el pas del temps, la perplexitat que l’individu presenta front a la societat i els problemes de convivència urbana. En aquest renovat teatre es van introduir noves tècniques com ara el desenvolupament del monòleg, la descontextualització de diàlegs o l’ús d’acotacions extenses amb forma literària. En algunes obres, com en El verí del teatre, l’acció se sotmet a manipulacions dramàtiques consistents a retardar i eclipsar la informació amb l’objectiu de potenciar l'ambigüitat de les situacions escèniques. 4. Quins altres autors destaquen en el context d’escriptura d’El verí del teatre? (Mínim dos autors/es) Aporta algunes dades sobre l’escriptura (títols destacats i/o característiques bàsiques) d’aquests altres autors o autores. Tot i el desprestigi del «teatre d’autor» durant les dècades dels 60 i dels 70, algunes de les obres de més èxit van ser precisament d’autoria individual. Es tracta de companys generacionals de Rodolf Sirera que, com ell, es formen en el paradigma del teatre èpic, distanciat i compromés, però en el camí de la professionalització s’inclinen per produccions de caràcter realista que expressen conflictes individuals. El major del grup, Jordi Teixidor (1939), estrena amb èxit el 1970 El retaule del flautista, obra de en què denuncia la corrupció política i els abusos del poder dictatorial amb un llenguatge que opta pel distanciament (Cfr. Bertold Brecht). Teixidor ha insistit en un teatre essencialment èpic a Magnas ( 1992) o Estat de setge (1995) però en un context en què aquesta opció de drama polític ja no desperta el mateix interés. Josep Maria Benet i Jornet (1940-2020), l’autor més representatiu del teatre català de la segona meitat dels segle XX, va presentar-se el 1962 amb Una vella i coneguda olor i ha compaginat una obra teatral brillant i sempre en evolució amb una carrera com a creador de guions televisius. Els seus protagonistes, moguts per fortes passions, solen fracassar en l’intent d’integrar-se en un grup social diferent (Berenàveu a les fosques, 1971). A partir dels 90, amb obres com Desig, E.R., Testament o Fugaç, enllaça amb el llenguatge de la nova generació de creadors (Sergi Belbel, Jordi Galceran, Lluïsa Cunillé) i amb referents internacionals (Pinter, Koltés, Mamet o Bernhardt). Els sues temes són la felicitat inassolible, el desig de transcendència, el component efímer de l’amor, la temptació de la fugida, la malaltia terminal, les actituds i les relacions no sancionades per la moral pública, el lligam entre pares i fills... La producció teatral del prolífic Manuel Molins (1946), valencià com Sirera, presenta una gran diversitat formal, amb temàtiques i intencionalitats molt variades. Format en el teatre independent (Grup 49) ha fabulat

episodis històrics valencians amb una dramatúrgia subversiva i compromesa amb la realitat històrica i social del moment (Dansa del vetlatori, 1971; Quatre històries d’amor per a la reina Germana, 1980; Centaures, 1985). Més recentment, les seues obres exploren la naturalesa del poder i de les classes privilegiades: Ni tan alts, ni tan rics...( 1989), Ombres de la ciutat ( 1992), La divina tramoia ( 2006). Autor sempre atent a l’actualitat i als conflictes més punyents en cada moment, ha escrit sobre les migracions (Abú Magrib, 2004) els nous desafiaments de l’educació (Monopatins (Skaters), 2 006), sobre la plenitud i la llibertat del gènere femení (Dones, dones, dones, 2 009) o sobre les malvestats de la guerra d’Iraq (Bagdad, (dones al jardí), 2016). B) Respecte al context anterior o posterior al context propi de cada obra. Les dues preguntes posteriors es troben fusionades en una sola contestació. [Al nostre guió, aquestes preguntes són la 5 i la 6]: 1. Quines característiques presenta el teatre amb anterioritat al context d’escriptura d’El verí del teatre? Quines diferències trobem en el teatre entre aquests dos períodes? 2. Quins autors o autores destaquen en el teatre amb anterioritat al context d’escriptura d’El verí del teatre? (Mínim dos autors/es) Quines semblances o diferències presenta l’escriptura d’aquests altres autors o autores respecta a l’autor del fragment? La situació del teatre en català als anys 50 i 60 es pot resumir en dos escenaris: a) el model tradicional: Representacions en valencià molt restringides (1960 a València el teatre en valencià es limita a la fira de juliol); falta de formació del públic; predomini de la comèdia sentimental del XIX i dels sainets humorístics d’ideologia conservadora i pobresa tècnica i lingüística. Es representen autors com Eduard Escalante, Àngel Guimerà, Josep Maria de Sagarra. Èxit de sainets com La cotorra del mercat, de F. Barchino i Leopold Magenti. b) el teatre de renovació: Teatre inèdit i no representat fins als 60 (Joan Brossa, Manuel de Pedrolo, Francesc de Paula Burguera, J. A. Gil Albors). Algunes institucions innovadores (Agrupació Dramàtica de Barcelona (1955), Teatre Estudi Lo Rat Penat (1955), Teatre Universitari (TEU)) es proposen connectar amb autors i directors de l’estranger, definir un canon de teatre nacional, publicar textos inèdits. El resultat més visible és la incorporació a la pràctica dels nostres autors de dos corrents internacionals: el teatre de l’absurd i el teatre  èpic. El teatre de l’absurd, en què destaquen Samuel Beckett i Eugene Ionesco, es caracteritza per l 'abandonament deliberat d'una construcció dramàtica racional i el rebuig del llenguatge lògic conseqüencial. En la litcat el trobem en les obres dels anys 50 de Manuel de Pedrolo. El teatre èpic, per una altra banda, és una tendència encapçalada per l’alemany Bertold Brecht i marcada pel distanciament, el missatge compromés i la concepció del teatre com a instrument de lluita social i política. «L’objectiu del teatre de Brecht no era involucrar emocionalment l’espectador en l’acció dramàtica, sinó sacsejar-ne les conviccions i obligar-lo a reflexionar sobre els mecanismes que provoquen la injustícia social.»2 A València el Teatre Estudi de Lo Rat Penat practica teatre d’investigació (de cambra i assaig) i es proposa dignificar i modernitzar el teatre valencià. Representa peces de la tradició local innovadores en algun aspecte, des de sainets fins a autors contemporanis de línia existencialista (Rafael Villar, ...