Nietzsche apunts 2n batxillerat filosofia, intermunicipal del penedes institut PDF

Preview

Summary

Friedrich Nietzsche→ Alemanya, educat en un ambient religiós. → Teologia (pare i avi pastors protestants). Estudia Filologia clàssica: ensenya llengua i literatura gregues a la Universitat durant 10 anys. → Problemes constants de salut. Pensió per viure (viatge a Itàlia i França). Període molt actiu...

Description

Friedrich Nietzsche → Alemanya, educat en un ambient religiós. → Teologia (pare i avi pastors protestants). Estudia Filologia clàssica: ensenya llengua i literatura gregues a la Universitat durant 10 anys. → Problemes constants de salut. Pensió per viure (viatge a Itàlia i França). Període molt actiu. → 1889: demència: paràlisi progressiva, no gens clar tot plegat: signa cartes amb pseudònims… Critica tot… Parla estrany... → Mare i germana el cuiden i “cuiden” els seus papers. → Filòsof singular (com Heràclit): obscur i estil aforístic: tot canvia: esdevenir. → Context: VITALISME (crisi de la raó il·lustrada): aquí a Catalunya especialment Joan Maragall (però en lectura cristiana). → Component irracional de la VIDA: la raó no ho pot tot. Revalorització de la VIDA: ús de l’art: metàfora i imatge - contra paraula i concepte. → Romanticisme alemany (amor als grecs, art, pulsions…), Schopenhauer (voluntat, concepció cíclica de la vida, instant), Wagner (art total = VIDA) i Darwin (superació de l’home per part del superhome). (També Max Stirner i Dostoiveski). → Paul Ricoeur: filòsofs de la sospita juntament amb Freud (jo) i Marx (societat). Nietzsche (déu, moral del feble). → Forma de la seva filosofia: aforisme (frase o paràgraf curt): provocar un efecte (intuïció i metàfora). Problemes de vista gairebé tota la vida. Analogia i polaritat (tensió). → Mètode: genealogia (origen i evolució dels fets: context, raons psicològiques i pulsions de fons). https://www.youtube.com/watch?v=UrqC2yN-_YQ

La crítica a la cultura occidental 1. La filosofia del Romanticisme Nietzsche elabora una filosofia amb la qual intenta desemmascarar els motius que expliquen l’origen del nostre afany racionalista i de les nostres conviccions morals. S’enfronta al racionalisme i a l’idealisme, i afirma el vitalisme i el valor únic i irrepetible de l’individu (aproximant-se al Romanticisme, que desconfiava de la influència creixent que anaven adquirint la ciència i la tècnica i que defensava les passions i el sentiment). Tant Schopenhauer com Wagner van exercir una influència decisiva sobre el seu pensament. Schopenhauer creia que el nucli d’allò real no és racional, sinó que és una força irracional que ell identifica amb la voluntat; un desig primari de sobreviure i perdurar. Segons ell, aquesta no només s’estén al regne de la vida, sinó que és el suport de tot el que existeix. Per tant, també en els éssers inanimats pot apreciar-se una força que impulsa a continuar existint.

En els éssers humans, la voluntat també es presenta en forma de desigs que mirem d’assolir. Perseguim allò que desitgem i, en aconseguir-ho, apareixen nous anhels, vivint en un estat perpetu d’insatisfacció, perquè la voluntat ens empeny a desitjar allò que no tenim. Aquesta renovació de desigs és producte de la voluntat còsmica i no de la lliure decisió. Per això, el sofriment és una dimensió inevitable de la realitat; una força dominant. Només podem mitigar aquest dolor mitjançant l’art (permet escapar momentàniament de l’esclavatge) i l’ascetisme (negació dels plaers material).

Wagner pretenia desenvolupar un gènere operístic que unís la música, la poesia i les arts visuals, aspirant a ser l’expressió del futur. Per aconseguir una obra d’art total va recórrer a la mitologia i a les llegendes, i va caracteritzar-la del pessimisme de la filosofia de Schopenhauer. 2. Allò apol·lini i allò dionisíac Nietzsche també va estudiar filologia clàssica i es va dedicar a l’estudi de l’antiga Grècia. En el seu primer treball important, Nietzsche proposa una interpretació original sobre la creació dramàtica a Grècia, on suposa que l’origen de la tragèdia està associat al culte de Dionisos, déu grec del vi i la disbauxa, i d’Apol·lo, relacionat amb l’harmonia i l’equilibri.

La pintura i l’escultura són exemples de l’art apol·lini (nitidesa i llum), en canvi, la música és art dionisíac (ocultació i foscor). En la tragèdia grega, Nietzsche hi veu un cas únic en el que els dos elements bàsics de la realitat arriben a unir-se en una harmonia perfecta. Lamentablement, al segle V, els grecs van començar a valorar més els elements apol·linis, i Nietzsche va culpar a Sòcrates per la seva insistència a valorar la raó per damunt de tot. Creu en la possibilitat d’un renaixement d’art operístic, però Wagner el decepciona.

3. La crítica del coneixement i la metafísica La filosofia de Nietzsche és vitalista perquè insisteix en el valor incomparable que té la vida de l’individu. Allò important és que siguem capaços d’experimentar una vida plena i intensa. Els grecs antics valoraven exactament lo mateix quan admiraven els herois que destacaven pel vigor, la força, la bellesa i la passió. Però aquests personatges també van haver d’enfrontar-se a dificultats i obstacles. Nietzsche sosté que la cultura occidental rebutja el valor de la vida i anteposa altres. Rebutja la manera com la tradició europea ha interpretat el coneixement (crítica a la gnoseologia i a la metafísica), culpa a la religió (cristianisme) dels pitjors desordres, i denuncia amb duresa la moral que ha prevalgut a Occident, considerant-la inacceptable i nociva per la manera com ha rebutjat la vida. Segons la visió de Nietzsche, per a la cultura europea conèixer consisteix a assolir la realitat veritable que s’amaga darrere de les aparences. Des de Plató, la gnoseologia occidental sempre ha identificat dos plans diferents de coneixement: un món sensible canviant i enganyós percebut pels sentits i un món intel·ligible etern que només es pot copsar amb la raó i on es troba la realitat autèntica. Segons això, l’ús de conceptes ens permet englobar les nostres percepcions per fer-les comprensibles; tot és processat per la racionalitat.

Nietzsche estava d’acord a reconèixer que els conceptes són instruments útils i eficaços però el problema era creure que aquests ens obren pas a una dimensió superior de la realitat. Ell negava l’existència d’aquest àmbit suprem en què resideixen els conceptes; només hi ha un món múltiple i canviant, que és el que podem percebre amb els sentits. Els conceptes racionals van ser inventats precisament per mirar de contenir el vertigen que ens produeix el canvi.

Nietzsche creia que els conceptes eren residus de metàfores. Aquestes, inicialment, actuaven com una imatge creativa capaç d’il·luminar de manera nova allò que està anomenant. Però, en utilitzar-les repetidament, oblidem l’origen poètic, atorgant-les un valor de veritat absoluta que estaven molt lluny de tenir el dia que van ser inventats. També criticava el positivisme (l’única manera d’arribar al coneixement és la ciència, perquè el seu mètode es basa en la comprovació experimental i el seu únic interès és assolir la veritat) perquè Nietzsche no creia en l’existència d’una veritat universal única i perquè la ciència no és neutral, pura i desinteressada, sinó que està al servei de la vida; aspira a millorar-la.

No existeix cap veritat única ni universal, és només un punt de vista (perspectivisme gnoseològic). Les metàfores que emprem condicionen la nostra manera d’entendre la veritat. L’ontologia dualista (metafísica occidental) és un error perquè no existeix cap món ideal i immutable. La única realitat és plural i té mobilitat perpètua. Provar de negar-la o substituir-la mitjançant la invenció d’un món fictici no és res més que una senyal de covardia i de por davant l’esdevenir.

4. L’atac a la religió i a la moral La religió cristiana també divideix la realitat en dues esferes oposades: el món terrenal i caduc que ens envolta és només una realitat transitòria i secundària si la comparem amb Déu diví i etern al cel, que té un valor infinitament superior. El món dels homes és una realitat imperfecta i subjecta al pecat, de manera que la nostra aspiració màxima ha de consistir a superar aquesta esfera per unir-nos a déu en una vida ultraterrenal. Això només pot aconseguir-se vencent la temptació i sotmetent-se a l’ascetisme, per purificar la nostra ànima i fer-nos mereixedors d’una vida nova.

Nietzsche sospitava que el fons de la realitat no coincideix amb la imatge habitual que ens en solem fer. Per desemmascarar els motius ocults que expliquen l’origen dels nostres valors i de la nostra concepció del món, Nietzsche va desenvolupar el mètode genealògic. Per a Nietzsche, la moral de senyors és entendre la vida com a un conjunt de moments intensos i apassionats però acceptant la dimensió tràgica, segons la qual allò bo es correspon amb el que és noble, fort i vigorós, mentre que allò dolent equival al que és feble i covard. La plenitud vital que manifesten uns quants éssers superiors, capaços de destacar, contrasta amb l’existència d’una majoria que viu sumida en una vulgaritat grisa i apagada. Nietzsche creia que això era inevitable per què no tots som iguals. Per això criticava la democràcia, el que per a ell era una herència del cristianisme, i el socialisme, perquè tracten a tothom de la mateixa manera, quan hi ha una diferència important entre els qui gosen viure intensament i el qui són massa febles per fer-ho. Són sistemes antinaturals. El predomini d’una minoria d’individus forts, capaços de viure segons una moral de senyors, va generar un ressentiment entre els febles, que van intentar modificar aquest escala de valors. Amb Sòcrates i amb Plató s’hi instal·la un pensament ascètic que rebutja allò corporal i aprecia només allò intel·lectual. I es va accentuar amb el sorgiment del cristianisme, que va dur a terme una completa inversió dels valors, configurant la moral d’Occident. Per als cristians, allò bo és la humilitat i la resignació, perquè el pitjor pecat és lliurar-se a la passió i als plaers corporals. Amb el triomf del cristianisme, els febles van aconseguir imposar en la nostra cultura una moral d’esclaus; contrària a la vida.

Cada vegada són més les que han comprès la gran mentida del cristianisme i que volen desenvolupar una forma de vida lliure i plena: Déu a mort, però amb conseqüències. Es cau en el nihilisme, una etapa de pèrdua i de confusió en la qual sembla que la nostra vida ha perdut el sentit. Però, segons Nietzsche, no tot és negatiu, sinó que aquesta fase és necessària perquè per poder començar novament cal destruir les nostres creences velles i equivocades.

La proposta vitalista 5. La voluntat de poder Malgrat l’admiració que sentia per Schopenhauer, no creia en el pessimisme. Al contrari, pensava que, quan som capaços de reconèixer el valor de la vida, s’obre davant un horitzó ple d’optimisme. I aquesta nova forma de viure, s’anomena voluntat de poder, que equival al desig d’incrementar la plenitud vital i ens ha de servir de referència per establir valors nous. Per tant, tot allò que intensifica la voluntat de poder és bo. Nietzsche parlava de l’amor fati per referir-se a aquesta acceptació total de la vida, tan els moments d’exaltació com els dolorosos; viure una vida que hagi valgut la pena.

6. L’etern retorn L’etern retorn és la idea que els esdeveniments de la nostra vida han de retornar eternament per tornar a viure’ls de manera idèntica. Cadascun dels teus errors, en els que no has viscut amb plenitud, però també cada encert en que has gaudit, estan condemnats a repetir-se en un procés infinit.

L’etern retorn també permet trencar la interpretació clàssica del temps de l’Occident. La religió cristiana va introduir una concepció lineal de la temporalitat, on hi ha un començament (creació de l’univers) i un final (dia del judici). Mentre que els grec interpretaven el temps de manera circular; els esdeveniments es repeteixen cíclicament seguint patrons regulars.

Comparativa Plató-Nietzsche

Podem comparar la concepció nietzscheana de la moral amb la de Plató. Segons aquest últim, els valors són realitats objectives amb una existència independent de nosaltres. El bé, la justícia... són ideals absoluts, eterns, immutables, vàlids en tot temps i lloc. Per a ell, doncs, hi ha una sola manera d’entendre, una única Idea d’allò que és bell, bo i just, i aquesta Idea s’esdevé vàlida per a tot temps i lloc. Ben al contrari que Plató, Nietzsche defensa el caràcter canviant, relatiu i històric dels valors i de qualsevol construcció humana. Així entesos, els valors no són altra cosa que sistemes de preferència que responen a determinades constitucions psicològiques o vitals. Som nosaltres, els humans, els qui, en funció dels nostres interessos i necessitats, establim allò que és bo i el que no ho és. Tota moral s’esdevé, per tant, l’afirmació d’un tipus de vida –noble o feble- i tracta de fer passar com a objectives les seves preferències subjectives. Per a Plató, els valors no tenen el seu origen en el món de la vida o en l’ésser humà, sinó que provenen del món suprasensible, metafísic, del món de les Idees; per tant, la nostra vida s’ha de dur a terme d’acord a quelcom que no és present en el món físic, natural o material (ja que els valors tenen una legitimació metafísica). Nietzsche rebutja tot l’anterior: l’origen dels valors ha de ser la vida mateixa, han de permetre desplegar-la, viure-la tal com és. Segons ell, jutjar la vida d’acord al que no és present en ella és un error: la vida és canviant i, per tant, jutjar-la des del que no canvia no té sentit (els valors no poden tenir una justificació aliena al món de la vida). Plató, a més, defensa una concepció intel·lectualista dels valors de la moral: és el coneixement del bé allò que ens porta a adequar-hi la nostra conducta. Per a Nietzsche, en canvi, els valors estan vinculats no pas a la raó sinó al sentiment, a les emocions, a les vivències: són el resultat de la pròpia manera de viure. Els valors no poden ser una imposició intel·lectual o d’un grup dominant; ben al contrari, cadascú ha de ser capaç de crear-se el valors, la pròpia manera d’avaluar la pròpia vida....