8) Telerrealitat - Apunts 2n Quadrimestre PDF

Preview

Summary

NOUS FORMATS I TENDÈNCIES A LA NEOTELEVISIÓ1ÓQuan parlem de nous formats televisius parlem dels infoshows, la metatelevisió i la telerrealitat.1.1ó i NeotelevisióLa televisió va començar a canviar a finals dels anys 80 amb l'ampliació de canals, el desenvolupament de la televisió per cable,etc. Umbe...

Description

NOUS FORMATS I TENDÈNCIES A LA NEOTELEVISIÓ 1.NEOTELEVISIÓ Quan parlem de nous formats televisius parlem dels infoshows, la metatelevisió i la telerrealitat.

1.1.Paleotelevisió i Neotelevisió La televisió va començar a canviar a finals dels anys 80 amb l'ampliació de canals, el desenvolupament de la televisió per cable,etc. Umberto Eco era una autor italia i és qui va dividir la televisió en: ●

Paleotelevisió: televisió que volia ser educativa i era una institució que formava part de l’Estat. Per tant, tenia tabús, temes intocables: sexe, eorotisme,etc.

●

Neotelevisió: explota tot allò prohibit en la paleo per cridar l’atenció, generar espectacle, conseguir públic,etc. EX: coristas del programa Tutti Frutti

PALEOTELEVISIÓ

NEOTELEVISIÓ

Monopoli de la televisió pública Sota control de l’Estat o d'organismes que aquesta ha creat. Es centra en la televisió pública i té un o dos canals públics.

Convivència de la tele pública i la privada La neotelevisió emergeix quan es posen en marxa els canals autonòmics i privats.

EX: TVE era l’únic canal fins als 80. Aquesta tenia una subprogramació a Catalunya i després tindria la 2, pero no es va expandir gaire més.

EX: TV3 neix als anys 82-83. Als anys 88-89 s'obre el mercat dels canals privats i apareixen canals com Telecinco i Antena 3.

Servei públic: informar, entretenir i ensenyar Vocació de servei públic, missió tripartida establida per la BBC Britànica. Que la gent s’ho passi bé mentre aprenen i s'informa; els medis tenen aquesta responsabilitat, que la informació arribi de la manera més entenedora possible.

Negoci: rendibilitat econòmica La prioritat són els diners, tot i que també hi ha programes informatius. Amb el que es guanya diners és amb la publicitat; els canals busquen tenir moltes audiències per a que els publicistes vulguin comprar un espai en las eva programació.

Audiència homogènia i monolítica (“broadcasting”) Programes que siguin bons i útils per a tothom. Apart de les excepcions, la televisió estava pensada en general i per agradar a tothom.

Estudis d'audiència: els targets (“narrowcasting”) Es busca definir grups amb uns interessos en concret, es busquen targets. L’objectiu és arribar a tots ells, acontentar a tants grups com sigui possible.

Excepcions: ● Per als nens feien programes educatius especials i els col·locaven en X franges horàries els poguessin veure

Estudis d'audiència per dividir els diferents grups i crear productes que cobreixin les seves expectatives, els seus gustos,etc.

●

EX. Canal Plus. Horaris de pelis porno en X hores, estava pensat per un públic masculí.

Les dones, normalment treballaven a casa i per tant feien programes al matí especialment per a elles.

Producció pròpia + producció aliena (ficció) El personal contractat per la propia cadena és qui fa la majoria de producció i a vegades es contractava alguna productora cinematogràfica, sobretot per fer petites parts de programes de ficció. Mercat estable, els treballadors tenien treball fix.

Multiplicació productores independents Les televisions privades tenen una estructura petita i subcontracten a diferents productores per produir els seus programes.

Separació publicitat - programes A vegades s’indicava sota la pantalla el fet que alló en pantalla era publicitat. Distinció clara entre el que ha pagat una marca i el que ha produït l’Estat.

Tot passa alhora: info, publi, entret… Tot el contingut esta fusionat, a vegades no es sap quina part dels continguts té un objectiu publicitari i fins i tot l’informatiu sembla que que busca vendre’s a ell mateix i la marca de la cadena. Tot sembla sotmès a les lògiques de l’entreteniment. Hibridació de tots els gèneres.

Això crea una estructura de mercat provisional: les productores contracten persones segons els projectes i per tant el mercat és més flexible i amb menys estabilitat.

Finestra oberta al món Periodisme clàssic: el reporter surt al carrer i ens ensenya el mon, explica de manera clara i entenedora tot el que passa.

“Binocles al revés” (Eco) La televisió s’enfoca cap a ella mateixa, dóna la volta als binocles i parla dels fenòmens de dins la televisió. Crea la seva propia realitat.

Distància televisió - espectador

Interactivitat, quotidianitat, participació

Programes Elabora varis programes i cadascun té les seves singularitats: el seu propi presentador, la seva propia lógica, el seu propi set, públic,etc.

Formats Un format és una estructura que podem adaptar a molts contexts diferents. Es busca poder vender el format a altres televisions. EX: Gran Hermano. És aplicable en molts contextos, pot introduir variacions per actualitzar-se, s’ha emès en molts països, etc.

Protagonistes famosos Buscaven gent rellevant públic.

per atreure el

Televisió que apel·la a la realitat Busca alló important en la realitat social.

Els “anònims” entren en escena Gent anònima que a través de la televisió esdevenen rellevants.

Televisió que “produeix” la realitat Crean la gent que serà rellevant per a tu.

1.2.Altres característiques de la neotelevisió ●

La neotelevisió és autoreferencial, endogàmica i tancada en ella mateixa

Endogamia: la tele que parla d’ella mateixa i revisa la seva propia historia. La propia televisió fa referència a allo que ha creat. Exemples: ● Mostra famosos que la televisió va crear reunint-se (OT el Reencuentro) ● Disculpin les molèsties (TV3): parlen de la história de la televisió. Ens mostren com desde diferents programes,series,etc. S’han tractat varis temes com per exemple la salut. ● 50 años de… (TVE) ● Cachitos de Hierro y Cromo (TVE, La 2) ●

Programes de zàping, talk-shows sobre altres programes (Sálvame, Divendres), autopromos,etc.

●

Audiència activa que sap gaudir dels codis de la “metatelevisió” (l'espectador de l'APM?).

2.POST TELEVISIÓ Idea contemporanea: no només s’han multiplicat els canals, sino que Internet i plataformes com Netflix han transformat el panorama. És algo que va més enllà de la televisió perquè les pròpies televisions han canviat: tenen moltes més funcions, com tenir Internet. Al 2020 totes aquestes plataformes de producció i distribució (Netflix) eren consumides per un 41% dels espanyols. Tot i així, la televisió segueix estant al 85% de les llars perquè a través d’ella consumim aquestes plataformes. Nous hàbits de consum ❏ Consum de televisió: 212 minuts per dia. No es sap si la gent està mirant els programes de televisió o mirant Netflix,Hbo,etc. Pero en general la gent empra la televisió. ❏ Consum d’Internet: 162 minuts al dia. ❏ Consum de ràdio: 97’3 minuts al dia.

Els públics escullen el que volen veure i quan, no estan pendents del que fan per la televisió i no s’han d’adaptar a alló. Prosumer: produïm i consumim contingut. Podem produir des d’un contingut més professional a continguts sobre la nostra pròpia vida. Hi ha una mezcla d'aquests continguts en els youtubers: parlen de la seva vida pero emprant equips professionals de gravació i edició.

Dades: ❏ YouTube: 2.000 milions de persones al mes, 85% d’adolescents s’hi conecten almenys un cop al dia i es pugen 500 hores de vídeo per minut. ❏ Netflix: 167 milions de subscriptors al 2019.

2.1.Noves regulacions sobre els continguts? La UE ha establert que les plataformes hauran de produir el 30% de contingut a Europa. Netflix i HBO ja han produit o coproduït contingut amb països europeus, com La Casa de Papel. Vol produir contingut local per estalviar-se diners i per acostumar-se a fer-ho perquè d’aquí poc s'aplicarà aquesta mesura. Aquesta fusió dels espais personals i professionals, aquesta cultura de la primera persona a través de les xarxes explica que el vídeo més vist del 2018 sigui un de la Kylie Jenner dedicat a la seva filla, un video personal curt però personal. D'altra banda a España el vídeo més vist ha estat el videoclip Con Altura de la Rosalía. Els videoclips són productes promocionals que ajuden a construir la imatge de l’artista: la Rosalía es promociona com a jove,artista, de cultura híbrida (estils gitanos i contemporanis) i que forma part de la cultura “choni”, una cultura d'allò excessiu i de mal gust. També s’associa amb “el sud”, en aquest cas entès com un espai de cultura llatina, d'ètnies exòtiques i d’estils com el reggaeton, el flamenc,etc.

2.2.La televisió generalista ● Què passarà amb la televisió tal i com la coneixem avui dia? La televisió generalista ha perdut el 30% de l’audiència en 5 anys. S’estan esborrant conceptes de la televisió de tot la vida (zapping) i s’està produint el creixement d’un consum més individualitzat. ● Haurà de reinventar-se? Poder ja ho està fent. Vivim en un context de conflicte polític i social on la gent mira molt les notícies per informar-se, la televisió és com una manera d’unificar totes les notícies. Per temes com els videoclips, las series, etc. Som molt individuals, pero quan es tracta d’una situació de conflicte la televisió es converteix en el referent comú, en la paleotelevisió que parlava per a tota la ciutadania i sobre la situació general. Transmet un coneixement compactat i que dóna seguretat. Apart d’aquests casos de conflicte, ens trobem amb l’especialització dels canals per aconseguir un valor diferencial, com per exemple, canviar la manera en què donen les notícies o tenir una ideologia mes progressista per sobresaltar sobre les cadenes privades més conservadores. També intenten crear contingut en més plataformes, com a Internet. ● Acabarà relegada als informatius, als esports i “grans espectacles” en directe? 1) No, perquè son referncials i esn donen seguretat. També mirar els informatius a l’hora de menjar és un ritual social. 2) Els esports tampoc perquè encara hi ha baralles per emetre partits de futbol perquè donen molta audiència i veure’ls és un ritual social que ens uneix. El fútbol també té

importància nacional i s’associen uns valors a cada equip amb els quals la gent es sent identificada. 3) Els grans espectacles com els Oscars o Eurovisión encara tenen audiencia.

● Adéu al zàping? Adéu al prime time? 1) Cada cop fem menys zàping perquè escollim el que volem veure i tenim les plataformes per a fer-ho 2) És la hora després de sopar. Encara resisteix pero pot ser que es vagi desapareguent perquè la gent sol mirar les seves series en aquesta hora.

●

De l’“audiència” als “usuaris”: usuaris individuals que es connecten quan volen a les plataformes. Les mateixes televisions han fragmentat el seu contingut a les seves pàgines web: quan hi entres, pots escollir quina entrevista de quin programa vols mirar.

●

De la “televisió” al “dispositiu”: pots mirar els programes a través d’altres dispositius.

●

De la “distribució” a la “viralització”: passem de necessitar un canal de referencia que distribueixi els continguts a intentar que aquests es viralitzin per donar-los a conèixer i que tinguin més visualitzacions, que és el que interessa en termes publicitaris. Això demana que l’espectadors sigui una figura més activa: pot crear i difondre el contingut o donar-li el sentit que vulgui. Per exemple, quan recomen un contingut doncs diem si ens ha semblat interessant o no i a la vegada l’estem difonent. També ajuda el fet que consumim molt i per tant tenim molt a recomanar.

3.FORMATS ASSOCIATS A LA NEOTELEVISÓ Infotainment (informació + entreteniment) L'infotainment es tracta de transmetre la informació en els codis de l'entreteniment. Formats semblants a un show o espectacle. Va suposar un format de debat als anys 90 i el concepte va arribar a tenir connotacions negatives: d’alguna manera es creia que s’estava banalitzant alló que és important, atontant els espectadors per mitjà de convertir-ho tot en entreteniment.

Magazins: la majoria de cadenes generalistes en tenen pel matí i per la tarda. programes conteendros amb un presentador estrella, una persona molt coneguda, i tenen diferents seccions i col·laboradors. Format economic perque en un mateix set es poden fer moltes coses. Son formats molt híbrids, es barregen entre ells: un magazín inclou un talk show però també altres seccions com concerts en directa o petits reportatges, que el diferencien de la resta de formats. Infoshows: contingut vinculat en l’actualitat. Talks shows: espais on la gent va a explicar els seus problemes. Late night show: l'infoshow dotat de característiques pròpies per la seva franja d'emissió. El late night show es diu així per la franja en que esta programat. Contingut més adult, conduit per un presentador masculí. És un format que es va popularitzar a EUA i els seus presentadors són figures molt conegudes (Jimmy Kimmel). Els programes s’assemblen molt entre ells i per tant cadascun intenta trobar el seu propi estil a través de la seva manera de ser.

4.TELERREALITAT La telerealitat és un macrogènere que engloba diferents formats televisius que tenen en comú l'ús de trets genèrics dels documentals i informatius, la ficció i altres gèneres com els concursos o l'espectacle televisiu. Aquests gèneres combinen entre ells i formen una infinitat de programes diferents. EX: Hombres, mujeres y viceversa (Tele5). ●

Elements del documental i els informatius: per tenir aquell punt realista.

●

Elements de ficció: són programes dramatitzats, exageren les situacions.

●

Elements de l’espectacle: no sóm capaços d’accedir a la realitat tal com és ja que Sempre ens donen la realitat de forma mediatitzada.La neotelevisó crea la seva propia realitat. La dimensión espectacular no ens permet accedir a la realitat però es distreu

4.1.Precedents Un dels primers programes de telerrealitat, que era un programa de radio adaptat, va ser Candid Camera (Allen Funt, 1948-1949). Camara oculta on algú et fa alguna broma. Un altre programa de telerealitat és An American Family (Craig Gilbert, 1971), on s’enregistra la vida quotidiana d’una família i això ens permet accedir a la seva intimitat.

Exemples a Espanya: ●

La España de los Botejara (TVE, 1978): els càmeres tenen el permís de la família per grabar-ho tot. Ens trobem en el context de la transició.

●

Todo el mundo es bueno (T5, 1982)

4.2.Els 2 booms de la telerrealitat (finals dels segle XX) A)Primer boom (anys 90) ●

Jerry Springer Show (EEUU, 1991): talk show, espectacularitzant les vides de les persones i establint el format de la lluita entre convidats. Convidats en un plató. Shows on el nom del programa és el mateix que el del presentador. Una de les seves peculiaritats és que quan entra un convidat apart del que ja hi era, els dos convidats es barallaven, el presentado els deixava fer i el públic animava la baralla. Aquests convidats tienen un conflicte fora de càmeres.

●

Quién sabe dónde (1991-98, TVE): programa dedicat a buscar persones desaparegudes. Els familiars o amics de la persona sortien al programa explicant com es sentien, la gent podia trucar si havia vist el desaparegut,etc.

●

Lo que necesitas es amor (1993-99, Antena 3): les persones des de plató expliquen la seva vida, s’organitzen trobades amoroses de persones que s’havien conegut per Internet, reconciliacions familiars,etc. Tot comença amb una entrevista i després van succeint coses.

●

Cops (Fox, 1989) / Emergències (TV3) (crime-time / docu-sèrie): programes centrats seguir i acompanyar als professionals. En el primer cas acompanyaven la policia i en el segon l’acció es centra en un hospital.

B)Segon boom: els realities (finals 90-inicis 2000) Programes híbrids que juguen a donar-nos la sensació que nosaltres podem conèixer la realitat/veritat i participar-hi: ●

Expedición: Robinson (SVT, 1997): format de supervivència.

●

Big Brother (John de Mol / Endemol, 1999): format observacional. Idea de càmares de vigilancia i control invisibles: això provoca que a la llarga els participants s’oblidin que els estan gravant i es mostrin tal i com són. D’altra banda. el confessionari és el lloc on les persones expressen com es relacionen amb la resta

d’habitants de la casa. Al principi el programa es promocionava com una manera de ocneixer el comportament de les persones. La idea d’aquest programa és el concepte principal del llibre 1984 (1949) de George Orwell. on aquest critica els totalitarismes i les societats de control. La persona que vigila a tothom és el “Big Brother”, una mena de líder que té càmeres per tots llocs i que vol saber el que penses. Per tant, ens trobem davant una societat que no deixa ni pensar de manera lliure. ●

Idols (Pop idol, 2001): format de talents. Dinàmica semblant a la de Gran Hermano, com les eliminacions, però els personatges desenvolupen un talent. Aquests formats estan evolucionant i creant un caràcter propi. Un exemple és Operación Triunfo: els darrers anys s’ha intentat que tingui més contingut social com l’educació entorn a temes com el feminisme.

4.3.Trets bàsics En general els realities són programes que fan espectacle de la realitat utilitzant com a matèria prima accions de persones corrents i presentant una visió peculiar d'aspectes íntims de les seves vides. Interessa saber com es senten les persones i no tant, per exemple, el procés de millora d’un artista. ●

Protagonistes “reals” i “anònims”: persones no conegudes i que gràcies als programes es fan famoses i apareixen en altres programes.

●

Per què persones reals i anònimes?: interessa reivindicar que son programes autèntics amb gent que no està actuant. També perquè connecten millor amb el públic, i al ser persones normals com nosaltres ens permeten somiar que també podem viure el que estan vivint els als realities.

●

Interactivitat: la majoria dels realities permeten que els espectadors puguin salvar o nominar als personatges, que les persones facin difusió del contingut dels realities, etc. EX: les controversies de Gran Hermano generen gran activitat en le xarxes socials, tothom vol dir la seva i s’obren debats. Aixó obliga al programa a respondre i per tant les persones tenen cert poder.

●

Programes híbrids: joc, concurs, gala, debat, documental,etc.

●

Múltiples variants: a nivell de producció, objectius, plataformes on els pots veure,etc.

4.4.L’èxit de la telerrealitat

Tant en els països en què tradicionalment les televisions comercials han dominat el sector (EUA) com en altres on la televisió pública ha tingut un paper central (Regne Unit), la telerealitat es vincula a un nou context multicanal i amb molta varietat de frames en què no es pot invertir diners en crear programes per acontentar a cada frame i per tant la majoria de cadenes escullen produir moltes hores de programa a poc cost per omplir hores de programació. Els realities també fan por perquè han canviat la lógica de la relació entre televisió i realitat; abans aquesta relació tenia una funció més informativa (els telenotices), però ara predomina la funció d’entretenir i això també fa plantejar-nos el tipus de valors que els realities transmeten per tal de fer riure i fer-se notar. Exemple paroditzat i portat a l’extrem: Els Jocs de la Fam (2015)

A)Causes de l’èxit ●

Efecte de “realitat”: tot allò que estem veient no està guionitzat, cosa que ens dóna la sensació d’estar rebent la veritat.

●

Supressió de la barrera entre l’esfera pública i la privada: coses que normalment es fan de manera privada ara es fan davant les càmeres, com plorar o explicar situacions personals delicades. Necessitat de tremendisme de la televisió que ens fa preguntar si de debò cal saber tant de la ...