Romanticisme i eclectiscime. Joan Molet PDF

Preview

Summary

Download Romanticisme i eclectiscime. Joan Molet PDF

Description

Art de l’època de les Revolucions Burgeses

IV. EL ROMANTICISME 10. EL CONCEPTE DE ROMANTICISME No es pot considerar en estil, perquè les obres no es caracteritzen per la tècnica o dibuix, sinó pel sentiment; és un corrent. A més, va més enllà de la pintura: literatura, música... És una manera de sentir, de veure el món, és la resposta de l’artista davant la seva època. El moviment romàntic s’inicia en el món literari, i a la segona meitat del segle XVIII, ja podem parlar d’un moviment pre-romàntic. Al 1760 a Anglaterra trobem literats com Wordswoth i Macpherson o pintors com Blake i Füsseli. A França, destacava l’escriptor Chateaubriand, i al 1770 a Alemanya sorgeix el moviment de l’Sturm und Drang amb Goethe i Schiller. A nivell polític, es lliga el romanticisme amb el naixement dels nacionalismes. Igual que el neoclassicisme, el romanticisme té els orígens a la Il·lustració. És contempla l’home amb dues cares, una racional i una altra emocional, de la qual els romàntics destacaran la segona. El sentiment romàntic s’expandeix a les arts plàstiques després de les guerres Napoleòniques. No parlarem d’arquitectura romàntica, sinó d’historicisme. L’artista mira el seu interior, busca conèixer-se a ell mateix; es potenciarà la individualitat i es buscarà allò que els fa únics. Es valoren conceptes com la inspiració, la creativitat, la intuïció, la imaginació... S’arribarà a negar la bellesa ideal, perquè cadascú en té un model, cosa que portarà a definir-la altre cop com un concepte subjectiu. Avancen els estudis d’història i història de l’art, i ja no es valorarà l’art respecte a un altre, sinó amb la seva època; un estil no és millor que altre, sinó que és fruit de la seva època. Es negarà l’art dels antics, perquè ja no hi ha regles ni normes; és el concepte de llibertat creativa. Cada artista podrà treballar com vulgui, perquè el que els uneix és el sentiment. En general, l’artista romàntic expressa un sentiment negatiu, perquè no està alegre amb el món que s’està creant: rebutgen la societat industrial, que prometia tantes coses i ha acabat portant-los a la guerra. Això porta al romàntic a fugir, a refugiar-se en el seu món; per això creixerà un mite al voltant dels artistes romàntics, que no s’integren, són solitaris i estrafolaris... Idealitzaran el món medieval perquè creien que era més espiritual, més individualista. Fugiran també del món occidental i miraran cap a Orient, perquè no estan industrialitzats, tot és més autèntic. Una altra manera de fugir és viatjant; l’artista emprendrà viatges tot sol, sobretot a les muntanyes, buscant petits pobles... i alhora trobar-se a si mateix. Per aquest motiu, es produirà un auge de llibres de viatges i pintures de paisatge. Sorgiran nous temes: la pintura exòtica, paisatges, temes medievals, autoretrats... La pintura històrica pintarà l’època medieval o la historia contemporània, els fets que succeeixin en el moment. Això no significa que a partir de 1815 tots els artistes fossin romàntics, ja que sempre hi haurà pintura acadèmica. Es produiran disputes entre romàntics i acadèmics, com és el cas de Delacroix i Ingres.

35

Art de l’època de les Revolucions Burgeses

11. LA PINTURA ROMÀNTICA

La pintura de paisatge: la natura sublim CASPAR DAVID FRIEDRICH (1774-1840) Neix a Greifswald, Alemanya (tindrà relació amb la literatura alemanya de l’època de l’Sturm und drang) Es va formar a l’Acadèmia de Copenhaguen i al 1798 s’instal·là a Dresde. Viatjarà pel mar bàltic, les muntanyes de Harz... paisatges que després inspiraran les seves obres. No fa una fotografia del paisatge, sinó que l’interpreta per poder expressar el seu sentiment. Pren notes, fa esbossos, i després treballa al taller, ja que encara no s’ha desenvolupat els tubets de pintura que permetran la pintura a plen air. Friedrich ens mostra la natura sublim, una natura amb caràcter simbòlic, per transmetre el seu missatge. Els romàntics intenten crear una nova simbologia, que sigui universal, a partir de la natura. Friedrich era un artista molt tranquil, amb encara una tècnica bastant academicista i minuciosa, ja que no s’aprecia la pinzellada. A partir de la obra d’un contemporani seu, Kersting, podem veure el seu mètode de treball. Caspar David Friedrich al seu estudi (1819): un taller amb molt poques coses, de parets buides, amb mitja finestra tancada per evitar distreure’s, ja que per l’altra ja entra la llum natural suficient. Es concentra en el record que té a la ment. Les seves obres ens inviten a la introspecció, a pensar i meditar. Això es veu molt clar al seu Monjo vora el mar del 1809. Llum de primera hora del dia, de bon matí, quan la boira surt del mar. Ens presenta simplement tres elements: mar, cel i terra. El monjo, que està d’esquenes a l’espectador, contempla l’espectacle de la naturalesa, que és sublim, i ens invita a observar-lo amb ell. Reflexa la grandiositat de la natura, del mar, davant de l’home: la natura és superior als humans perquè és una creació de Déu. L’obra queda lligada al corrent pietista, que defensava viure la religió de forma íntima i personal. La composició ens mostra la nostàlgia d’haver -se separat de la natura; el monjo és l’ú nic en vertical, per tant, que trenca la composició horitzontal. En Friedrich no podem observar gaire evolució, ja que es manté en un estil madur. Paisatge d’hivern amb església (1811) Llum del capvespre, que té aquest aura tan especial, envoltada de boira. És un paisatge nevat, on després de la tempesta ha arribat la calma, que emana grandiositat. Entre les pedres i els arbres, trobem a un home resant davant un crucifix amagat entre els arbres. Així, estableix un paral·lelisme entre l’avet, un arbre resistent, i la creu: resistència de la fe. Al fons, s’entreveu una església: Friedrich ens vol transmetre la idea de que la fe de l’home és pura, no com la dels feligresos de l’església, que quedarà tapada per la boira. La creu a les muntanyes (1808)

36

Art de l’època de les Revolucions Burgeses

Un crucifix està clavat a la pedra, al cim de la muntanya i envoltat d’avets. Roca resistent, avets perennes  Jesucrist és sempre. El retaule també el va dissenyar ell, i hi col·locarà elements cristians purs, com la palma, el blat o el cep. Com era comú entre els romàntics, les runes també representaran el seu esperit, perquè eren símbol de nostàlgia cap el temps perdut. Abadia al bosc de roures (1810) És una runa real, d’un antic monestir alemany. Llum de la tarda, de la posta de sol. El roure és el símbol nacional d’Alemanya. Sembla que estiguin morts, però es deu a que és hivern, ja que a la primavera tornaran a brotar. Entre ells, es troba la runa del monestir; a diferencia del roure, no renaixerà: és caduca i efímera, és l’obra de l’home que no persisteix, a diferencia de la de Déu. Els monjos, de petites dimensions, estan enterrant a un company: és el monjo de l’altre quadre, que estava reflexionant sobre la mort davant la immensitat de la natura. La lluna sobre el mar (1822) Els personatges tornen a aparèixer d’esquenes, cosa que ens transmet aquest sentiment de reflexió. L’obra de l’home es representada per els vaixells, que intenten dominar la natura. El viatger davant del mar de boira (1815). Apareix un personatge solitari, que se sent petit davant de la grandiositat de la natura. Sentiment de solitud, inadaptació i nostàlgia. És un lloc on no hi ha ningú, per això, permet la meditació. Mostra la magnificència de la natura, que és sublim. Per últim, destacar El naufragi de l’esperança del 1824. Representa un tema típic del romanticisme: és la metàfora del sentiment romàntic a partir de la inestabilitat de la societat, que ha perdut tota la seva cordura, i el supervivent, el romàntic, que fuig de la situació perquè no s’hi sent còmode. Juga amb el nom del vaixell: Esperança. El vaixell a naufragat, igual que l’home; ja no hi ha esperança de recuperar -lo. S’ha perdut i acabat. JOHN MALLORD WILLIAM TURNER (1775-1851) Pinta el sublim a través de la força de la natura, just el moment de la tempesta; en aquest àmbit, és totalment oposat a Friedrich. No té un rerefons religiós com l’alemany, però si que coincideixen en el romanticisme interessat per la natura. És un dels grans pintors anglesos, pel que el seu país el té com un mite nacional. Neix al cor de Londres, al barri de Covent Garden, molt a prop del mercat i del riu Tàmesi. Era de família humil i el seu pare era barber. Tenia un gran interès pels vaixells, que veia navegant pel

37

Art de l’època de les Revolucions Burgeses

riu. Es va formar com a aquarel·lista, junt amb les figures de Cozens i Girtin. Com la Acadèmia anglesa no era tan vella com la francesa, és més flexible, i no està tan estretament lligada a la pintura d’història i l’oli. Turner va voler transportar la tècnica de l’aquarel·la, les transparències, a l’oli. Va rebre influencies dels pintors venecians, sobretot Tiziano i Veronese, cosa que podem veure en la importància del color sobre el dibuix. De Claude Lorrain s’inspirarà en els seus paisatges heroics (era barroc però les seves obres semblaven neoclàssiques). Intentava emular-lo i fins i tot superar-lo. A tot ells (les seves obres, ells ja havien mort) els coneixerà durant els seus viatges per Europa: Anglaterra, París, Venècia, els Alps i Suïssa, Roma... és el típic viatge romàntic, per experimentar i transmetre a la seva obra els sentiments que ha experimentat. Turner tindrà una àmplia producció, el que li aporta molta riquesa i li assegurarà viure còmodament. Una de les primeres obres és El naufragi del 1805. Gran contraposició amb Friedrich, ja que mostra el moment precís del naufragi, amb el vaixell naufragat al fons i els pescadors intentant salvar-los. Manca de color, ja que tot està fosc: un cel que ens amenaça, un mar fosc i salvatge; la llum només l’aporten l’escuma que es crea i la vela del pesquer. Composició en diagonal i romboïdal: aporta molt moviment. Encara té una forta influència barroca, sobretot per la foscor de la obra. Londres, 1809 (1809): És una pintura molt més anglesa: és una paisatge pintoresc. Hi ha un gran treball del cel i els núvols. En primer pla ens mostra allò important: la natura, un camp verd amb animalons. Tot i que la majoria del fons està ocupat pel cel , usa un segon pla per dibuixar la creixent ciutat de Londres. Turner era un pintor amb dues cares; tenia una obra més acadèmica, que era la que més venia, i una altra més moderna i romàntica, que inclús arribava quasi a l’abstracció. Cottage destruït per una allau als Grisons (1810). No és un paisatge pintoresc, sinó un on la natura mostra tota la seva força. L’allau arrossega una gran roca que està a punt d’esclafar una petita cabana de muntanya. No té la intenció de Friedrich de mostrar la superioritat de la natura, a ell li interessa mostrar el moment de la destrucció. La neu li permet experimentar amb el color sense forma, i arribar a una certa abstracció. Treballarà molt amb la memòria visual, i a diferencia d’altres pintors romàntics, les tempestes que pinta les ha viscut, no se les imagina. Pinta allò que recorda. Tempesta de neu: Anníbal i el seu exèrcit creuant els Alps (1812). Aquí introdueix el tema històric al paisatge sublim. És una gesta de l’antiguitat, però l’usa per parlar de la seva època: la història es repeteix. Relaciona

38

Art de l’època de les Revolucions Burgeses

Anglaterra amb Cartago que van vèncer a la França de Napoleó i a Roma respectivament. Marca la idea de repetició amb la firma en espiral i remolí de la tempesta: no progressem, caiem sempre en els mateixos errors. Els que haurien de ser herois es deixen endur pels sentiments i s’atemoreixen davant de la tempesta. Aquí és la llum del sol la que transforma el color blanc de la neu en un to groguenc i ataronjat. A una carta seva deixa constància de que la tempesta que està pintant la va viure dos anys abans mentre creuava en canal de la Mànega (es va fer lligar al pal del vaixell per poder viure-la al límit). Creuant el rierol (1815) Altre cop ens presenta un paisatge pintoresc, però aquí està competint amb Lorrain, perquè el pintarà a l’estil del francès; un paisatge molt estereotipat, amb unes normes molt clares: escena limitada per arbres a banda i banda, que marquen la composició; tres plans, dels quals, el primer amb figures, el segon amb algun element arquitectònic i el tercer resolt a partir de la idea de perspectiva aèria “desdibuixada” de Leonardo. És amb aquest tipus de obres amb les que entra a l’Acadèmia, ja que les altres, que en un inici les exposava, com li van ser molt criticades, va decidir no mostrar-les públicament. La seva obsessió per superar a Lorrain el porta a demanar a l’Estat anglès que exposi la seva obra la costat de la de Lorrain per demostrar que sap pintar igual de bé que el

francès.

Algunes

obres

seran

un

interpretació seva de les de Lorrain; és el cas de Dido construint Cartago i L’embarcament de la reina de Saba. Alguns crítics l’acusaven de no saber pintar per obres com Interior a Petworth (1837), on Turner redueix les formes a llum i color. Li permet experimentar, altre cop i arribar a l’abstracció. Persones com Lord Egremon o el crític d’art John Ruskin defensaran les seves obres més romàntiques. El “Temerari” es traslladat a port per a ser desmantellat (1838). El quadre ens mostra un veler d’aquells que ell admirava de petit navegant pel riu Tàmesi, que es remolcat per un modern vaixell de vapor fins al port on serà desmantellat. Contraposa l’elegància, la bellesa, la majestuositat del veler amb la lletgesa, la brutícia i el soroll del nou remolcador a vapor. Per tant, ens està parlant de la fi del segle XVIII i l’inici del XIX, ja que l’arribada de la industrialització i la màquina que per alguns era el progrés, a ell no li agrada gens. A més, coincideix amb el moment de la seva vida en que es fet fora de l’Acadèmia per ser massa gran; se sent com el veler, que es obligat a retirar-se. La posta de sol li permet jugar amb la llum i el color; mostra una àmplia gamma cromàtica: des de blaus turqueses fins a grocs i granats. Serà molt

39

Art de l’època de les Revolucions Burgeses

típic dels artistes romàntics pintar paisatges amb aigua, ja que això els permetrà dibuixar-hi el reflex de la llum a sobre. Turner recuperarà la teoria del color escrita per Goethe al 1810, on l’alemany parlava sobre com interactuen els colors, com es fan servir... Per això li dedicarà algunes obres, incloent el seu nom al títol o aplicant-hi les normes. Llum i color (teoria de Goethe) El matí l’endemà del diluvi. Moisès escrivint el llibre del Gènesis (1843) tracta diversos temes a la vegada, ja que ens parla de la teoria del color a partir del seu ús i alhora ens narra una escena de la historia de Moisès. Forma part d’un díptic, sent aquest el segon, que mostra el dia després del diluvi quan torna a sortir el sol. Torna a utilitzar el remolí per simbolitzar la historia que es repeteix i no progressa. És la humanitat arrossegada per la tempesta, ja que allò que va ocórrer fa centenars d’anys es torna a repetir: l’home no ha après res. Acompanya l’obra amb una poesia titulada “La fal·làcia de l’esperança”. Quan Turner es retiri, marxarà a viure al nord d’Anglaterra, a una casa al límit entre Gran Bretanya i Escòcia. Allà pintarà Pluja, vapor i velocitat. El Gran Ferrocarril de l’Oest (1844). Tornarà a aprofitar la pluja, el fum del tren, la boira, la humitat, l’aigua del delta... per aplicar la llum i el color. Les últimes obres que va pintar es consideren inacabades, motiu pel qual no estan exactament datades, sinó que oscil·len entre el 1840 i el 1850. És una espècie de pintura a plen air, perquè pinta el castell de Norham que veu des de la finestra de casa seva a diferents hores del dia. En aquesta que mostra la primera hora del dia, podem observar molta claredat. El castell, en blau, queda reflectit a l’aigua, i difuminat per la boira i la humitat de la rosada. Afegeix alguns tocs grocs per la sortida del sol i altres elements de l’escena. Tot i estar pintat amb oli, sembla una aquarel·la pel joc de transparències. La pintura de paisatge: la natura pintoresca JOHN CONSTABLE (1776-1837) Es contemporani de Turner, però no obstant, la seva pintura no mostra grans cataclismes, sinó que usa el romanticisme per parlar-nos de la seva infantesa. Es crià es una zona agrícola, a la vall de l’Stour de Suffolk. Agafa com a models Lorrain i als paisatgistes holandesos Ruysdael i Hobbema, ja que mostren una natura viva i senzilla; no són paisatges idealitzats, sinó totalment reals. Per això Constable es considerat el pont entre el paisatge holandès del XVII i el francès del XIX. El moli d’Stradford (1820) Ens mostra un paisatge que recorda de la seva infantesa. L’aigua del rierol i les fulles dels arbres semblen moure’s lentament al ritme d’una suau brisa. És una natura amable i molt

40

Art de l’època de les Revolucions Burgeses

humanitzada: canals, barques, molins... Natura pintoresca i viva. El treball dels núvols li permet els efectes lumínics; ell ho anomenava el “clarobscur de la naturalesa”. Tot i semblar copiades i pintades al moment, són pintures de taller i no realistes, perquè les modifica depenent de la seva intenció compositiva. Trenca amb el paisatge de Lorrain, perquè tenen part real i no emmarca l’escena, la deixa oberta: escull una part del tot. Constable segueix quasi sempre la mateixa línia compositiva i pictòrica: un paisatge boscós, amb una rierol que li permet pintar els reflexos del sol, núvols... un altre exemple és El carro de fenc (1821) L’obra no causà gran admiració a Anglaterra, però al Saló de París, va encantar, i fins i tot, inspirar als romàntics Delacroix i Géricault. El pintor anglès treballarà a partir del seu record i amb apunts que prenia del natural. Fins i tot, tenia un tipus d’arxiu de núvols; allà hi guardava els apunts que havia pres juntament amb el tipus de núvol, l’hora i el dia. Així, quan havia de pintar el celatge d’un quadre, només l’havia de copiar. El núvols seran molt importants per a ell i tots els paisatgistes, perquè són els núvols els que filtren la llum del sol. De l’obra La vall del Dedham del 1828 es conserven esbossos pintats uns anys abans, al 1802. A partir d‘aquests, podem observar la seva evolució, ja que als esbossos encara conserva la influencia de Lorrain, on col·loca arbres que tanquen la composició. En canvi, a la pintura, obre l’escena pel cantó esquerre. Constable no va tenir una gran producció pictòrica, perquè tampoc necessitava treballar per sobreviure, ja era de bona família. La seva esposa mor al 1829, cosa que li provocarà una forma sotragada emocional i un canvi en el seu estat d’ànim i en la seva pintura. Al 1836 pintarà El cenotafi, on podem apreciar el canvi: és un paisatge tancat i fosc, de tema funerari. El monument funerari que figura al quadre és el de Joshua Reynolds, pintor de l’Acadèmia anglesa. En la seva època, Constable va passar bastant desapercebut al costat de Turner, però com s’ha dit anteriorment, si que serà valorat a França, quan es presenti el seu Carro de fenc. Serà valorat majoritàriament per l’escola de Barbizon. A més, és a partir de la seva figura que els francesos coneixeran i estudiaran la pintura paisatgística dels Països Baixos. La pintura d’història i l’exotisme THÉODORE GÉRICAULT (1791-1824) Morirà jove i serà considerat un mestre per Delacroix. Va néixer en plena Revolució, pel que viurà l’auge de França amb Napoleó i la seva decadència amb la conseqüent tornada de la monarquia (que encara no coneixia, estava acostumat a la República). Géricault pinta l’heroisme tràgic, busca la supervivència del nàufrag. Literàriament, s’inspirarà en els poetes anglesos Lord Byron i Walter Scott. Però no ens els

41

Art de l’època de les Revolucions Burgeses

textos i les paraules, sinó en el sentiment que transmeten. Dos deixebles de David, Guérin i Gros, adoptaran el seu estil més barroc, després del Napoleó creuant els Alps als Grisons, que transmetran al seu aprenent Géricault. Aquest agafarà el caràcter formal de Gros, però substituirà el concepte d’heroi triomfal pel d’heroi tràgic. L’oficial de la guàrdia i...