Seminari 2 Debat iconoclasta PDF

Preview

Summary

Download Seminari 2 Debat iconoclasta PDF

Description

Rita Roig Peregrina Art del Renaixement i del Barroc

Seminari II Art del Renaixement i del Barroc El debat iconoclasta “A l’Europa dels segles XVI i XVII les arts es posaren al servei de la doctrina religiosa”. Per analitzar si aquesta afirmació és pertinent o no, cal tenir en compte que, a Europa, les arts havien estat al servei de la doctrina religiosa durant molt de temps abans dels segles XVI i XVII. Sí que és veritat, però, que és durant aquests segles que el rol de l’art respecte la religió és posat de manifest d’una manera més explícita, a través dels debats iconoclastes. Amb la reforma Protestant sorgeixen dubtes respecte la validesa de representar figures com els sants en l’art religiós, ja que això podia culminar en idolatria. Així doncs, la proliferació dels debats iconoclastes ajuda a evidenciar fins a quin punt l’art havia estat al servei de la religió, i contribueix a definir de quina manera s’ha produït aquesta relació entre art i fe al llarg de la història. Així doncs, als segles XVI i XVII hi ha una pulsió per part dels teòlegs protestants però també per part del poble de lluitar contra l’ús que la religió feia de l’art. D’una banda, els teòlegs partien de la por de repetir els mateixos errors que el paganisme (que admetia l’adoració de figures antropomòrfiques). Alhora, però, també cal destacar que la iconoclàstia, sobretot pel que fa a les classes populars, té un contingut polític. El poble entén que l’art ha estat al servei de l'Església com a institució que reafirma les jerarquies de poder i es beneficia d’un determinat sistema econòmic. Així doncs, com explica H. Belting a Imagen y culto: una historia de la imagen anterior a la edad del arte ,els debats inconoclastes van posar de manifest que la relació entre l’art i la religió també era una relació entre l’art i el poder, com una eina de manteniment de les estructures socials i econòmiques establertes: “la destrucción de imágenes no fue sólo un asunto teológico, sino que también algutinó el levantamiento contra el capital y la autoridad, ya fuesen los enemigos odiados terratenientes, monasterios ricos exentos de impuestos o la ocupación española ”.1 Com a reacció a la proliferació del debat, l’Església Catòlica es va dedicar a defensar la representació dels sants, emparant-se en la seva funció pedagògica i definint les imatges dels Belting, Hans, Imagen y culto: una historia de la imagen anterior a la edad del arte,Madrid: Akal, 2009 [1990], p. 612. 1

sants com a intermediàries entre el fidel i la divinitat. En el Concili de Trento s’explicita el decorum, és a dir, la necessitat d’establir uns criteris segons els quals representar els sants de manera correcta i, conseqüentment controlar l’estil i la manera de pintar. Malgrat els intents del catolicisme de mantenir la representació de les imatges, podem dir que a l’Europa dels segles XVI i XVII comença un procés d’allunyament de l’art i de la doctrina religiosa. Gràcies al debat iconoclasta proliferen nous gèneres artístics més enllà de les temàtiques cristianes, concretament en les zones protestants. Així doncs, al mercat artístic dels països del nord es diversifica. D’una banda, les esglésies queden més despullades, mantenint en molts casos únicament la imatge del crucifix, fet que contrastarà amb el barroc de les zones catòliques. De l’altra, sorgiran nous gèneres artístics com la pintura de paisatges o les escenes quotidianes. És aquí on es fa palès de manera més tangible aquest allunyament de l’art i de la religió que té lloc als segles XVI i XVII. Així doncs, podem concloure que les arts sempre havien estat al servei de la doctrina religiosa des dels seus orígens, però que els debats iconoclastes serveixen per posar el focus a aquesta qüestió, i analitzar-la. A més, cal tenir en compte que la crítica de les imatges no era un tema nou en els segles XVI i XVII 2, sinó que es tractava d’un debat persistent que tornava a sorgir en un context nou, el de la Reforma Protestant. És en aquest context que l’art com a eina al servei de la religió arriba a un punt de no-retorn, perquè s’identifica amb el manteniment de l’status-quo polític i econòmic. Aquest canvi de paradigma, en realitat, és un reflex dels valors emergents dels segles XVI i XVII: “El hombre de la Edad Moderna está en el mundo solo consigo mismo. Puede inventar sus imágenes, pero éstas no indican nada más que la verdad que él mismo les quiera conceder ”3. Amb aquesta cita, ¡XXX posa de manifest que a partir dels debats iconoclastes de la Reforma, és l’home qui vol donar sentit a l’art, i per això es rebutgen les imatges com a eina al servei de la religió.

Belting, Hans, Imagen y culto: una historia de la imagen anterior a la edad del arte,Madrid: Akal, 2009 [1990], p. 608 3 Belting, Hans, Imagen y culto: una historia de la imagen anterior a la edad del arte,Madrid: Akal, 2009 [1990], p710. 2...