TEMA 15. Transició, democràcia i autonomia PDF

Preview

Summary

TEMA 15. TRANSICIÓ, DEMOCRÀCIA I AUTONOMIADesprés de la mort del general Franco hi va haver un procés de transició política cap a un règim plenament democràtic. La democràcia va comportar un canvi profund de les institucions polítiques (Constitució del 1978) i una descentralització de l’Estat que va...

Description

TEMA 15. TRANSICIÓ, DEMOCRÀCIA I AUTONOMIA Després de la mort del general Franco hi va haver un procés de transició política cap a un règim plenament democràtic. La democràcia va comportar un canvi profund de les institucions polítiques (Constitució del 1978) i una descentralització de l’Estat que va fer possible la recuperació de l’autonomia catalana (Estatut de Sau). El canvi polític va anar acompanyat d’una modernització socioeconòmica i de mentalitats, en bona part afavorida per la integració d’Espanya a la Unió Europea (1986).

1. LA TRANSICIÓ CAP A LA DEMOCRÀCIA (1975-1978) 1.1. DE L’IMMOBILISME AL REFORMISME El 22 de novembre del 1975 Joan Carles de Borbó va ser proclamat rei d’Espanya i va disposar que Carlos Arias Navarro continués al capdavant del govern. Del nou gabinet se n’esperava un programa reformador que podria dur a la progressiva democratització del sistema polític, però Arias Navarro es va limitar a proposar uns petits canvis que l’oposició va rebutjar i que també van causar una decepció als reformistes franquistes. L’oposició va prendre la iniciativa i va definir un programa comú després que les dues plataformes de l’oposició (Junta Democrática i Plataforma de Convergencia Democrática) s’haguessin fusionat en Coordinación Democrática. A Catalunya, a més de l’Assemblea de Catalunya, es va crear el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, que integrava onze partits. Aquestes forces antifranquistes van promoure una sèrie de mobilitzacions populars (manifestacions, vagues, campanyes reivindicatives...) que reclamaven les llibertats democràtiques, l’amnistia per als presos polítics i l’Estatut d’Autonomia. Durant aquells anys la conflictivitat laboral va augmentar i es va polititzar de tal manera, que a les reivindicacions laborals o salarials s’hi va afegir la demanda de democràcia i llibertat. Les mobilitzacions de l’hivern de 1975-1976 van adquirir una gran magnitud: a Catalunya, al País Basc i a Madrid es van fer manifestacions i vagues en diversos sectors (del metall, de la construcció). Tot això va contribuir decisivament a desacreditar el projecte continuista d’Arias Navarro. Aquesta situació tan tensa va polaritzar les postures dels polítics procedents del franquisme perquè, si els reformistes se sentien decebuts, els immobilistes només acceptaven la continuïtat del règim i exigien més repressió policíaca. El 30 de juny del 1976 el rei Joan Carles i els seus col·laboradors van forçar la dimissió d’Arias Navarro i van aconseguir imposar Adolfo Suárez, un polític reformista, com a nou president del govern. 1.2 LA REFORMA POLÍTICA D’ADOLFO SUÁREZ El nou govern va prendre la iniciativa i, després d’haver establert contactes amb les forces democràtiques, va proposar fer la Llei de Reforma Política (LRP), que reconeixia els drets fonamentals de les persones, conferia la potestat legislativa en exclusiva a la representació popular i establia un sistema bicameral (Congrés i Senat) elegit per sufragi universal. Però per poder imposar aquesta proposta calia neutralitzar la resistència dels immobilistes i assegurar-se la participació d’una bona part de l’oposició democràtica. Suárez va aconseguir que les Corts franquistes aprovessin la Llei de Reforma Política presentant-la no com una ruptura, sinó com un canvi polític d’una legalitat a una altra, tot i que comportava el desmantellament de les institucions franquistes. Tanmateix, establia unes garanties clares; no era negociable ni la monarquia, ni la sobirania únic ai no s’exigirien responsabilitats polítiques. La llei va ser sotmesa a referèndum el 15 de desembre del 1976 i va ser aprovada pel 81% dels votants. Immediatament el govern Suárez va dictar una sèrie de disposicions que significaven la desaparició de les institucions del franquisme i va negociar amb l’oposició les bases per a la celebració d’unes eleccions democràtiques (indult de presos polítics, llibertat sindical, legalització de partits polítics, llei electoral, etc.). La legalització del partit comunista que Suárez va fer el mes d’abril del 1977, a la qual s’oposaven els sectors immobilistes, va provocar una crisi de govern i l’enfrontament amb comandaments militars. Davant de les primeres eleccions lliures després de 41 anys es va anar configurant un nou panorama polític: d’una banda, els partits de l’esquerra, que s’havien destacat per l’oposició al règim de Franco ( PSUC-PCE, PSC-PSOE); de

l’altra, una nova organització de dretes, Alianza Popular, liderada per Fraga Iribarne i d’altres exministres franquistes; i des del govern es va constituir la Unión de Centro Democrático (UCD-Centristes de Catalunya), sota la direcció d’Adolfo Suárez. A aquestes formacions s’hi van sumar nombrosos partits, sobretot d’àmbit territorial menor, fins a un total de més de 150 formacions polítiques legalitzades. El procés de la Transició es va accelerar gràcies a les circumstàncies difícils en què es desenvolupava: una crisi econòmica, una onada de mobilitzacions socials, brots de violència (Vitòria i Montejurra el 1976 i assassinat d’advocats laboralistes a Atocha, Madrid, el 1977), actes terroristes d’ETA i del GRAPO i forta resistència dels sectors més ultres del franquisme. El resultat final va ser un pacte entre els reformistes exfranquistes i la gran majoria de l’oposició democràtica, que reflectia la voluntat majoritària dels espanyols de construir un sistema democràtic. 1.3 LES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES DEL 1977 Les eleccions generals del 15 de juny del 1977 en el conjunt d’Espanya van donar com a resultat un sistema polític clarament bipartidista: la UCD va aconseguir 166 diputats i el PSOE en va aconseguir 118. Molt per sota es van quedar el PCE, amb 19 escons, i Alianza Popular, amb 16. A Catalunya els resultats van ser diferents i el triomf va ser per a les esquerres: el PSC va obtenir el 28% dels vots i el PSUC, el 18%, mentre que Centristes de Catalunya i el Pacte Democràtic liderat per Jordi Pujol van obtenir al voltant del 16%. Tot i no tenir la majoria absoluta al Congrés, Adolfo Suárez va formar el primer govern democràtic després de la Guerra Civil. Aquesta primera legislatura va tenir un caire constituent i la missió principal que tenia era elaborar una nova Constitució. També la majoria de les forces polítiques parlamentàries van acordar una colla de mesures polítiques, socials i econòmiques (llei d’amnistia, pactes de la Moncloa, reforma fiscal, etc.), que exigien un acord ampli per començar l’etapa de l’anomenat consens polític.

2. LA CONSTITUCIÓ DEL 1978 I L’ESTAT DE LES AUTONOMIES La Constitució del 1978 va començar la política de consens i va ser el resultat d’un acord entre les diverses forces polítiques. Per redactar-la es va elegir una ponència formada per diputats de tots els partits que tenien representació a les Corts, tret de la minoria basca, que hi va renunciar. La Constitució va adquirir un caire progressista, tot i que presentava una certa ambigüitat, producte del consens, que permetia que el posterior desenvolupament legislatiu fos acceptat tant per l’esquerra com per la dreta. Una vegada sotmès a referèndum el 6 de desembre del 1978. Una àmplia majoria favorable va donar validesa a una Constitució que continua vigent fins a l’actualitat. La Constitució defineix Espanya com un “Estat social i democràtic de dret”, organitzat com una monarquia parlamentària en què la Corona té una funció representativa i les forces armades estan sotmeses al poder civil. Regula la separació dels poders i instaura el Tribunal Constitucional com a instància suprema. També desenvolupa una àmplia declaració de drets fonamentals i de llibertats civils i polítiques que estableix la no-discriminació per raons de naixement, sexe, raça i religió i es fixa el dret a vot a partir dels divuit anys. La Constitució va instaurar un sistema polític i administratiu descentralitzat amb la creació de comunitats autònomes a tot el territori espanyol. Totes les comunitats es van regular mitjançant estatuts que inclouen els òrgans legislatius, elegits per sufragi universal (parlaments), els executius (governs) i fixar les competències. Es van establir dos procediments per arribar a l’autonomia: un de més ràpid i complet (article 151), al qual podien accedir les nacionalitats històriques (Catalunya, Galícia i el País Basc) i que havien de ratificar mitjançant un referèndum; i un segon procediment més lent (article 143). L’aprovació de la Constitució va implicar també una profunda reforma del Codi penal i del Codi de justícia militar, com també la desaparició de la legislació franquista més explícitament antidemocràtica. L’ESTAT DE LES AUTONOMIES El procés de construcció de l’Estat de les Autonomies va tenir dues etapes: 1. La preautonòmica, en què es va concedir una autonomia provisional als territoris els representants polítics dels quals ho sol·licitessin.

La primera preautonomia es va concedir a Catalunya el setembre del 1977, i el gener del 1978 es va formar el Consell General Basc. El març d’aquell mateix any es va constituir la Xunta de Galícia. 2. L’autonòmica, un cop aprovada la Constitució, que va implicar l’elaboració dels estatuts d’autonomia de totes les comunitats autònomes que s’havien constituït. La majoria de les comunitats van seguir l’article 143, excepte les tres nacionalitats històriques, Navarra, que es regeix pel seu peculiar sistema foral, i Andalusia, que va decidir per referèndum sumar-se a la via ràpida de l’article 151.

3. LA RECUPERACIÓ DE L’AUTONOMIA A les eleccions generals del 15 de juny del 1977 el 75% dels vots dels catalans van anar als partits polítics que defensaven el restabliment de la Generalitat de Catalunya i de l’Estatut del 1932. Davant d’aquesta situació el govern de Suárez es va plantejar la necessitat de donar una ràpida solució a les reivindicacions catalanes. 3.1 EL RESTABLIMENT DE LA GENERALITAT Les mobilitzacions populars al voltant de la campanya “Volem l’Estatut” van tenir una gran seguiment; cal destacar les manifestacions de Barcelona de l’1 i del 7 de febrer del 1976, a Sant Boi de Llobregat, i la diada de l’any 1977 a Barcelona, que va aplegar un milió de persones. La recuperació de l’autonomia va rebre un nou impuls amb la constitució d’una Assemblea de Parlamentaris Catalans (juny del 1977), que demanava la restauració de la Generalitat, el retorn de l’exili del president Josep Tarradelles, la derogació de la llei que abolia l’Estatut del 1932 i la constitució d’un govern provisional català. Llavors el president Suárez va prendre la iniciativa i va negociar directament amb Tarradelles el restabliment de la Generalitat provisional i el seu retorn com a president després de trenta anys d’exili (octubre del 1977). El primer govern de la Generalitat provisional es va formar el desembre del 1977 i va aplegar les forces polítiques amb representació parlamentària, a excepció d’Alianza Popular, que s’oposava a l’autonomia. Malgrat les escasses competències de què gaudia, aquest govern va dictar alguns decrets de notable significat polític, entre els quals cal destacar la introducció de l’ensenyament obligatori de la llengua catalana al sistema educatiu. Per tal de donar contingut a la Generalitat, es va crear la Comissió Mixta de Traspassos Estat-Generalitat. 3.2 L’ESTATUT D’AUTONOMIA DE SAU I LES COMPETÈNCIES DE LA GENERALITAT L’Assemblea de Parlamentaris Catalans, integrada per tots els diputats i senadors, va impulsar l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia i va nomenar una comissió de vint parlamentaris per tal que redactés un projecte d’estatut. El projecte, anomenat Estatut de Sau pel nom d’on van tenir lloc les reunions de treball de la comissió, va ser ratificat amb un consens polític ampli per l’Assemblea de Parlamentaris el 16 de desembre del 1978. Un cop sancionada la Constitució, l’Estatut va ser aprovat per les Corts. El 15 d’octubre es va celebrar a Catalunya el referèndum per l’Estatut, en el qual, amb una participació del 59,6% del cens, el sí va triomfar clarament (88,1%) davant el no que havia estat propugnat per l’extrema dreta. L’Estatut reconeixia Catalunya com una nacionalitat que exercia l’autogovern com a comunitat autònoma de l’Estat espanyol i definia el català com la llengua pròpia en cooficialitat amb el castellà. La Generalitat quedava configurada per un Parlament elegit per sufragi universal, un president elegit pel Parlament i un Consell Executiu. L’organització judicial a Catalunya culminava en un Tribunal Superior de Justícia. El text atorgava a la Generalitat competències legislatives i executives. Totes dues podien ser exclusives (el seu exercici està limitat només per la Constitució espanyola i per l’Estatut) o compartides amb l’Estat. Les competències exclusives de la Generalitat eren de matèries com el dret civil català, el turisme, la cultura, la investigació, el règim local, l’ordenació del territori, les obres públiques internes, l’assistència social i l’educació; i compartides amb l’Estat en matèries com treball, justícia, ports i aeroports, ordenació del transport, medi ambient, institucions penitenciàries, etc. L’Estatut també preveia la creació d’una policia autonòmica (Mossos d’Esquadra). El finançament autonòmic provenia de les transferències de l’Estat, dels recursos propis generats per la Generalitat i dels impostos cedits totalment o parcialment per l’Estat, com ara el de successions i donacions.

4. L’ETAPA DEL CONSENS POLÍTIC (1978-1982) Amb la redacció de la nova Constitució va començar l’anomenada política de consens, que consistia a buscar un ampli acord entre els partits polítics parlamentaris en les qüestions clau per a la construcció de la nova democràcia i per poder tractar els problemes econòmics i socials més urgents. 4.1 CRISI ECONÒMICA I PACTES DE LA MONCLOA La Transició va coincidir amb la greu crisi econòmica internacional provocada per la pujada del preu del petroli, que a Espanya va tenir unes greus repercussions: disminució de les exportacions, retallada de les inversions estrangeres, caiguda dels ingressos per turisme i tornada dels emigrants d’Europa, amb la baixada consegüent d eles trameses monetàries que feien. La crisi energètica va deriva en una profunda crisi industrial i, com a conseqüència, moltes empreses van tancar i l’atur va augmentar a un ritme anual molt elevat. D’altra banda, la inflació va assolir taxes superiors al 20% anual. Les repercussions en l’economia catalana van ser importants. El ritme de creixement de l’etapa anterior es va aturar dràsticament i, des del 1977, la caiguda de l’activitat econòmica va superar la mitjana espanyola i l’atura va arribar al 19,9% el 1982. La crisi va alterar també l’estructura de l’economia catalana i la seva localització territorial. Durant els deu anys posteriors al 1975 alguns sectors, com el tèxtil, la producció de maquinària i la construcció, a més del sector agrari, van perdre més del 25% dels llocs de treball. Les comarques industrials tradicionals (Vallès, Baix Llobregat, Barcelonès) van ser les més afectades per la crisi. Per fer front a la crisi es va arribar a un consens polític i social molt ampli (partits, sindicats, organitzacions empresarials) que es va concretar en la signatura dels Pactes de la Moncloa (octubre del 1977), que contenien una sèrie d’acords per a la reforma i el sanejament de l’economia i un programa de modificacions jurídiques i polítiques. Els objectius fonamentals van ser reduir la inflació i posar en pràctica unes reformes per repartir equitativament els costos de la crisi. Es va devaluar la pesseta, es va dissenyar una nova estratègia per controlar la despesa pública, es va acorda un programa per poder racionalitzar el consum d’energia i es va pactar una moderació salarial generalitzada. Hi va haver també el compromís de dur a terme una profunda reforma fiscal i crear un nou marc de relacions laborals. La reforma tributària, que havia de permetre a l’Estat recaptar molt més i d’una manera més justa, es basava en l’Impost Extraordinari sobre el Patrimoni i l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF), que van entrar en vigor el 1977 i el 1978, respectivament. Espanya va crear un sistema tributari progressiu que li va permetre disposar de més recursos per pagar els costos socials de la crisi econòmica i crear les bases per a la construcció de l’Estat del benestar. També es va reformar la Seguretat Social augmentant el finançament públic, cosa que va permetre ampliar l’assegurança de desocupació i incrementar les pensions. 4.2 EL SEGON GOVERN DE SUÁREZ (1979-1981) Les eleccions legislatives del 1979 van tenir com a resultat un altre cop el triomf a la Unión de Centro Democrático (UCD), que va obtenir 168 diputats, mentre que el PSOE en va aconseguir 121. Però en aquest segon mandat es va generar una crisi dins del partit quan Suárez va començar a ser contestat com a líder. La feblesa del partit i del govern es va fer evident a les eleccions municipals de l’abril del 1979, perquè a la majoria de les grans ciutats es van constituir ajuntaments d’esquerra. També és a les eleccions del País Basc i de Catalunya (1980) on la UCD va perdre la meitat dels vots que havia aconseguit un any abans. L’oposició guanyava força i es beneficiava del malestar social i polític. Al maig del 1980 el PSOE va presentar una moció de censura al govern que va fracassar per un marge escàs. Al cap de poc, el gener del 1981, Suárez va presentar la dimissió com a president del govern i del partit perquè el seu lideratge havia estat posat en qüestió i també per les fortes pressions que rebia de sectors empresarials i militars contra la seva persona i la seva política. 4.3 EL COP D’ESTAT DEL 23-F El 23 de febrer del 1981, mentre al Congrés dels Diputats es feia la votació d’investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a successor de Suárez, un grup de guàrdies civils, sota el comandament del tinent coronel Antonio Tejero hi va

irrompre per la força i va tenir retinguts els diputats. Paral·lelament, el capità general Milans del Bosch es va revoltar a València per imposar un cop d’Estat militar. Els objectius del cop, en què hi havia implicats alguns caps militars i alguns polítics involucionistes, eren confusos i no coincidents, però hi havia una clara intenció de paralitzar el procés democràtic i d’atorgar a l’exèrcit un paper rellevant en el futur govern. La compareixença del rei per televisió la mateixa nit del 23 de febrer censurant l’actitud dels revoltats i donant suport al règim constitucional va ser decisiva per poder avortar el cop. 4.4 LA CRISI DE LA UCD Tot i que Calvo Sotelo va ser investit com a nou president del govern, la seva política no es va diferenciar pas de l’anterior i la labor legislativa va continuar endavant enmig de dissensions internes i amb l’hostilitat de l’oposició. Una de les decisions més polèmiques del govern de Calvo Sotelo va ser la petició d’Espanya d’ingressar a l’OTAN, que es va fer efectiva el 30 de maig del 1982, amb l’oposició dels partits d’esquerra. Les reticències provocades en alguns sectors per la descentralització de l’Estat van propiciar un pacte entre la UCD i el PSOE que es va concretar en la Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic (LOHPA) el 30 de juny del 1982, amb la qual es pretenia limitar les atribucions de les comunitats autònomes. Calvo Sotelo no va aconseguir frenar el procés d’autodestrucció de la UCD i Suárez mateix va abandonar el partit i va crear el Centro Democrático y Social (CDS) el juliol del 1982. Al cap d’un mes Calvo Sotelo va dissoldre les Corts i va convocar noves eleccions. Els comicis, que van donar la victòria al Partido Socialista Obrero Español, van marcar el final del procés de transició i l’inici d’una nova etapa constitucional d’alternança política en el govern. 4.5 ENTRE EL CONSENS I LA VIOLÈNCIA Mentre la majoria de les forces polítiques i de la societat espanyola apostaven per un consens que possibilités una transició pacífica, alguns sectors van pretendre obstaculitzar la construcció del sistema democràtic. Les amenaces principals provenien de l’involucionisme polític, del colpisme militar i del terrorisme. Les forces de l’extrema dreta, nostàlgiques del franquisme, van organitzar manifestacions en què atacaven el govern i el procés democràtic i exigien que l’exèrcit tingués el poder. Es van crear alguns grups armats (Guerrilleros de Cristo Rey, Triple A i Batallón Vasco Español) que van dur a terme atemptats i as...