Tema 2: El Cristianisme PDF

Preview

Summary

Download Tema 2: El Cristianisme PDF

Description

mtocavents TEMA 2: EL CRISTIANISME En Època Medieval la religió és una qüestió pública, i com a tal l’Estat té dret a interferir-hi i vol acabar controlant què s’explica a les esglésies. L’evolució de l’Església: deixa de ser una comunitat de fidels amb poques normes, tot i que la doctrina ja està formada, i deixa de ser perseguida, i es converteix en una comunitat majoritària, en una gran organització amb molt poder i influència i es converteix en perseguidora. Estableix un govern paral·lel al secular. El Cristianisme neix a la base de la societat, a Orient, i es va imposant a les estructures superiors i es difon pel territori fins a Occident, primer a les ciutats i després al camp. Crist existeix, viu a Judea i mor cap a l’any 30, viu en moments amb dificultats socials i s’envolta de gent humil i pobre. El Cristianisme s’anirà adaptant a les realitats que troba, als grups socials, que els aglutina i uneix. En la transformació de l’imperi el cristianisme com a religió establerta, institucionalitzada, paral·lela al govern, té el seu paper en tot plegat. Pau de Tars: Gran difusor i pesador del cristianisme, és romà d’origen jueu, gran educació hel·lenística que quan es passa al cristianisme passa a ser un gran missioner i un gran pensador teològic de la religió cristiana i l’adapta a la realitat, a la cultura, tradicions, costums de l’imperi i la jerarquia social. Va agafar una religió de pocs i la va transformar en una religió elaborada. Va actualitzar i obrir el cristianisme a cultures diferents de la semita i a la cultura i tradició romana de l’imperi. Aquesta transformació coincideix amb la crisi imperial i amb l’expansió del cristianisme. En el seu temps hi ha una gran política anticristiana que creu que abandonar el panteó romà per adoptar el nou Déu només pot dur problemes a l’imperi. Edward Gibbon: gran historiador del segle XVIII, acusava als cristians de la caiguda de l’imperi romà. El pas de creure en molts déus a en un de sol és un pas molt important. Pau Orosi: s. V. Creu que Déu castiga als romans perquè no s’estan portant bé amb la invasió dels gots, i qui salva a l’imperi és el cristianisme i els gots amb el cristianisme arrià. 2.1. Procés d’institucionalització del Cristianisme Canvia de cop quan Constantí es converteix al Cristianisme i ho fa públic, diu que per influència de la seva mare, la germana i la dona. Constantí es converteix quan després de dormir es desperta i veu una llum amb un crucifix. Reconeix el cristianisme com a fe de la família imperial, encunya monedes amb el crismó i es bateja abans de morir. El 313 fa un canvi cabdal, promulga l’Edicte de Milà (313), concedeix llibertat religiosa per afavorir a tothom, llibertat de practicar el cristianisme com qualsevol altra, el cristianisme ja no serà perseguit i qui el vulgui practicar que se senti lliure de fer-ho. El cristianisme deixa de ser perseguit. És una actuació/estratègia política, s’assegura un suport que fins llavors no tenia, Constantí comença a reconèixer l’Església coma institució i comença a protegir-la i a afavorir l’Església. Ell és qui imposa que els diumenges sigui festiu, comença a construir esglésies, estimula les donacions de béns i immobles, enriqueix l’Església i es comença a interferir en qüestions internes de l’Església. Els emperadors comencen a legislar per afavorir el Cristianisme, es prohibeix el divorci, es persegueix l’homosexualitat, l’adulteri, qüestions no prohibides en la religió romana. Els canvis són lentíssims, es triguen anys i segles a arribar a ser reconeguts tots aquests canvis, Carlemany tornarà a prohibir-les. L’Església comença a acumular molta riquesa i poder. Els emperadors comencen a invertir diners de l’imperi en la construcció de temples cristians, en

mtocavents un context de crisi, tot i que els emperadors segueixen ostentant el poder en la religió cristiana i oficiant les cerimònies. Edicte de Tessalònica (380): Estableix que el cristianisme és la única religió oficial de l’imperi i que la resta de religions passaran a ser perseguides i eliminades seguint la voluntat celestial, perquè Déu ho vol. Separa definitivament l’Estat romà del paganisme i el converteix en un Estat confessional cristià, perquè comença a prohibir els ritus tradicionals romans. Els representants del cristianisme comencen a formar part de l’estructura estatal, participen en l’administració i el govern de l’imperi. Teodosi comença a emetre lleis contra el paganisme, es començaran a prohibir els ritus tradicionals romans tant en públic com en privat. Entre alguns membres de les classes dirigents romanes es va començar a considerar que si s’abandonaven els ritus romans els déus deixarien de protegir Roma i comencen divergències i enfrontaments. Els bisbes van començar a ocupar càrrecs a l’administració civil de l’imperi i van començar a rivalitzar amb els romans. El papat comença a funcionar com a institució de govern i els bisbes comencen a acumular funcions públiques i polítiques, en alguns llocs ocuparan els llocs principals de la cúria romana perquè molts romans els abandonaran i la catedral acabarà ocupant el lloc central de les ciutats. Els bisbes són fills de l’aristocràcia, de famílies riques i amb poder, que exerciran el poder com abans però amb una altra religió i van acabar imposant un nou poder a les ciutats. Destacaran les ciutats que siguin capitals de bisbat, que seran les anteriors grans capitals de l’imperi. Es reforça la idea que el poder de l’emperador depèn de déu, o que l’emperador governa seguint les ordres de déu i per tant l’emperador ha d’introduir-se en funcions internes de l’Església i manar sobre elles. Al segle IV el cristianisme abandona les teories sobre la doble societat, la societat cristiana i espiritual i la societat temporal, política i estatal, i els emperadors voldran fusionar-les i els papes ho faran. Es justifica la tutela del poder temporal sobre el poder espiritual. La segona etapa del cristianisme comença amb l’associació del poder polític i religiós (Constantí i Tessalònica) i es converteix en un poder eclesiàstic paral·lel al poder secular. És al s. IV quan el cristianisme es converteix en cristiandat. Aquesta fusió provoca que l’Església deixi de ser una comunitat oberta de fidels que practicaven unes mateixes creences i costums sense una clara direcció i es converteix en un organisme corporatiu, amb unes normes i jerarquia clares que vol fer-se respectar, integrada però independent de l’imperi. L’església es dotava d’un dret propi, el dret canònic, el dret que només afecta als cristians i a qüestions internes de l’Església. Monopolitza el dogma de la fe, la possibilitat de definir dogma, serà l’Església qui decidirà qui és heretge, què és ortodòxia i què és heterodòxia, i l’imperi donarà potestat a l’església per perseguir i eliminar els heretges. L’imperi guanya homogeneïtat i l’església guanya autoritat il·limitada. L’església està estructurada piramidalment a partir d’aquí, imitarà la jerarquia de l’imperi i l’organització territorial s’igualarà a l’organització territorial de l’imperi, això se’n diu principi d’acomodació, no canvien ni les nomenclatures, no innova. No tota la societat es converteix, o no totes les conversions van ser reals. Europa entre els s. II i III i el s. VIII es va batejar molta gent però no molta gent es va convertir. A les zones rurals més allunyades de les ciutats, els barris més apartats dels nuclis de la ciutat i les ciutats més apartades de les capitals la gent no es converteix realment. Fins al s. VII no es troba tot el món rural cristianitzada a la Península Ibèrica. Es van adoptar moles festes paganes a la religió cristiana. Convertir-se al cristianisme entre els s. II i III és una opció política per estar integrat en la teva societat, si t’hi converties t’integraves en un sistema de relacions i d’aliances, en la societat. És un procés molt lent.

mtocavents 2.2. Evolució de l’església ORIENT Desapareix l’imperi romà d’occident i l’església anirà adquirint poder fins que es separi en dues parts, i cada part anirà evolucionant diferentment, però les dues parteixen d’una base jeràrquica episcopal en que el bisbat és la base. L’església episcopal d’orient es basa en 5 patriarcats: Roma, Antioquia, Alexandria, Jerusalem i Constantinoble (capital de l’imperi oriental), introdueix una organització del territori en base a patriarcats, reconeixia la superioritat d’aquests patriarcats sobre la resta de ciutats, al Concili de Nicea es reconeixen 3 grans patriarcats: Alexandria, Antioquia i Roma; en aquest concili es formula la idea d’un déu creador del món i dels homes, es soluciona el conflicte arrià, és on es decideix que els primers pares van pecar, que van aconseguir la misericòrdia divina i que per això la humanitat es salva; aquest concili es celebra sota el poder de Constantí i és qui el convoca i el presideix. Constantí a Nicea es proclama bisbe dels de fora, dels laics (dels cristians que no formen part de la jerarquia de l’església, són els cristians que van a missa), i els altres bisbes li permeten, accepten la tutela imperial, accepten la sanció imperial. Immediatament ells emperadors comencen a convocar concilis i els bisbes els segueixen acceptant, perquè tant l’església com l’imperi necessita el favor dels altres, i aquí és on es permet que hi hagi 3 patriarcats. Al concili de Constantinoble (381) s’estableix una divisió quasi definitiva dels patriarcats. Al 451, al Concili de Calcedònia es diu que hi haurà el patriarcat de Jerusalem, i a més a més tot i que els 4 patriarcats seran iguals en tot n’hi haurà 2 que destacaran per sobre de la resta: Roma i Constantinoble, ciutats que representen el poder religiós i polític, es parla de Roma i la nova Roma (Constantinoble),aquí s’acaben definitivament les discussions sobre la doble naturalesa de crist, si és diví, humà o 50-50, i queda estructurada els 5 patriarcats: Roma, Ràvena, Cartago, Alexandria, Jerusalem, Antioquia, Constantinoble i Tessalea, amb 5 patriarques, que es defensen des d’orient i des d’occident es defensa un govern monàrquic que l’únic monarca és el monarca de Roma (Papa de Roma). Els concilis es celebren a orient perquè són els emperadors qui els convoquen, a més a més Roma està perdent importància política, per això des d’orient no s’accepta la monarquia romana. La principal diferència entre orient i occident és el poder polític, a orient és més elevat que sobre els regnes occidentals que ja no hi ha emperador, per això la religió també té més poder. Els emperadors orientals van aconseguir manar sobre les seus religioses a occident, el poder de nomenar o ratificar qui mana sobre els bisbats a occident, tenen el poder absolut. Mai es va permetre que hi hagués un patriarcat que manés per sobre dels altres, però l’emperador tenia els poders espiritual i temporal, per tant l’emperador està per sobre l’església, que va acabar sent un organisme més dins l’organització de l’estat. A l’imperi oriental es creu que l’emperador té el dret, el poder i el deure de manar sobre qualsevol qüestió que afecti a l’imperi, també ho té d’interferir en qüestions religioses. A l’Església li convé també tenir un poder polític que la recolza, els emperadors orientals contribueixen en la persecució de les heretgies, convoquen concilis, arriben a involucrar-se en la definició del dogma, amb l’excusa que les controvèrsies i divergències en les maneres d’entendre el cristianisme poden arribar a alterar la societat, a crear crisis de consciència, tenen un rerefons polític i social i per tant són qüestions d’estat. S’implanta un poder polític conegut com a Cesaropapisme, l’emperador aglutina els dos poders, és el cap suprem polític i religiós de l’Estat, la seva intromissió en els poders interns de l’església és natural, té aquest poder. Cesaropapisme: És el sistema de relacions entre el poder civil i religiós, que implica que el poder civil s’atribueix la potestat de dirigir i intervenir en el poder religiós. L’imperi romà d’orient es pot definir des del s. IV com a cesaropapista, l’emperador és defensor, impulsor, protector i té el poder d’imposar les noves creences, l’imperi d’orient es cristianitza abans i millor que el d’occident. A partir del Concili de Calcedònia es creu que el cristianisme ja és majoritari i que al s. VI tothom és cristià. Compta amb el suport i el recolzament de l’emperador per cristianitzar a la

mtocavents societat, i guanya prestigi, poder econòmic i polític, els bisbes acaben tenint funcions i participen en el govern, mentrestant el poder polític ajuda a imposar una jerarquia dins l’Església i a imposar una jerarquia en els seus territoris. És l’emperador al que no li interessa tenir competència d’altres patriarcats. OCCIDENT A occident hi ha un trencament en diverses unitats polítiques i l’Església està igual. No s’organitza per patriarcats, a occident només es va reconèixer la preeminència del patriarcat de Roma, el Papa, és una monarquia i només hi pot haver un monarca. Aquest trencament del territori en regnes germànics va tenir repercussió en la divisió de les esglésies en esglésies nacionals. L’Església s’acomoda al que troba, per tant s’adapta a la situació política que hi troba. Aquestes esglésies nacionals funcionen en cada un dels regnes germànics i de manera semblant al que succeeix a orient, van començar volgudament a accentuar trets propis i la diferència entre elles i aquestes diferències tenen un objectiu polític, diferenciar-se dels Estats que estan sorgint, es configuren com a esglésies nacionals gràcies al suport dels reis germànics. Es diferencien dels altres estats germànics, d’orient i dels romans que encara hi hagi. Les esglésies nacionals conformen les estructures dels estats i reconeixen la supremacia de Roma, i dins d’aquestes hi haurà règims cesaropapistes per reforçar el seu poder. A occident els concilis els convoquen els reis i nomes hi van els bisbes del regne, s’estan delimitant i accentuant molt les diferències entre regnes i esglésies, són concilis presidits pels reis, tenen la potestat de ratificar els acords, els nomenaments de la jerarquia i tenen força de llei. A occident a les corts dels reis hi haurà concilis i seran centres de decisió en matèria eclesiàstica, perquè és on es decideixen les consciències i les qüestions de l’església. L’altra diferència afecta a les creences, la majoria de clergues i bisbes no estan preparats, tenen una mala formació, no gaire superior a la formació dels fidels, no és més pura i sincera, una formació de tradició germànica, i té més dificultat per imposar-se, eren clergues i bisbes febles. En els concilis d’orient es discuteixen qüestions teològiques, de creences, i en els d’occident condemnar la vida i la poca formació dels clergues i bisbes. No es pot cristianitzar una societat si els que ho han de fer no estan preparats. A occident es va trigar molt més a cristianitzar el territori i pitjor que a orient. Les heretgies a occident tenen molt poca força, normalment depenen d’un líder i quan mor desapareixen. Fins al s. VI les esglésies nacionals s’aniran constituint sobretot a través de la litúrgia. El bisbe de Roma que és el que reconeixen manarà bàsicament sobre Roma i al sud d’Itàlia. Malgrat el trencament polític i a causa d’aquest l’Església occidental estava dividida en esglésies locals autònomes i independents, entre elles reconeixien nominalment el bisbe de Roma i aniran evolucionant cap a una única unitat cultural, que es basarà en la cultura llatina que defensaran tots els grans pensadors dels regnes germànics, que durà a una única unitat religiosa, i en aquest període s’imposarà el llatí com a llengua de cultura i de litúrgia (a orient s’imposa el grec). L’Església occidental s’estava llatinitzant i l’oriental hel·lenitzant, i es començaran a percebre dues unitats culturals diferents. El bisbe de Roma acabarà essent el punt de referència pels pobles que es consideren part de la cultura llatina. El Papa Damas imposa el llatí com a llengua de culta i exclusiva. Com a llengua litúrgica s’abandona el grec i es diferencien de la tutela imperial. Aquest canvi de llengua té un significat clau, aconsegueix la monopolització de la llengua llatina, els únics capaços d’ensenyar-lo i llegir-lo seran membres de l’Església, així es garanteix un poder sobre la cultura, i es fa necessària pel poder civil, de manera que la seva imposició té una sèrie de conseqüències que no es poden obviar.

mtocavents 2.3. Organització territorial de l’església L’Església cristiana és la única de les religions que està sotmesa a una jerarquia clara. En el món cristià sempre hi ha algú que decideix i que s’han de complir les seves ordres. Inicialment van començar a aparèixer figures que dirigien la religió en comunitat i d’altres que coordinaven aquestes religions. Hi ha un predicador de l’Evangeli, i un que administra i organitza la comunitat. Quan l’Església creix (s. I-II) apareix la figura del bisbe que està per sobre dels mestres i els diaques, i l’augment de fidels i del territori fa necessària una nova organització. - Patriarca: representant suprem de l’Església cristiana, tenen assignada una porció de territori, patriarcat. Era un nom que rebia el bisbe d’aquelles ciutats que a causa de la fundació de la comunitat cristiana tenien més importància. Els patriarques són els bisbes dels cinc patriarcats. Els seus drets els coneixem bé per les atribucions de Justinià, ordenar bisbes, inspeccionar les diòcesis, els capellans, controlar el bon funcionament de les esglésies, arbitrar litúrgics, etc. - Primats: paper configurat al Concili de Calcedònia. Aquell arquebisbe o metropolità que té preeminència per sobre de la resta de bisbes però no té jurisdicció territorial. És el bisbe que constitueix la primera jerarquia d’una nació. Bisbe de la seu en el qual hi va vinculada una prerrogativa d’honor que realment no té cap poder. - Metropolitans o arquebisbes: tenen la seu a la capital de la província eclesiàstica o arquebisbats, tenen atribucions sobre la resta de bisbes, a la primera meitat de s. VI tenen molta importància i la perden fins al segle VIII-IX, tenen jurisdicció provincial, de disciplina interna. - Bisbes: governen en una diòcesi, són la base de l’Església occidental. La jurisdicció de cada bisbe en el seu bisbat és absoluta, ho decideix tot, només en organització interna depenen de l’arquebisbe, un cop s’instal·la del tot la monarquia pontifícia depenen del papa. Una de les primeres figures de la jerarquia que sorgeix, des del s. I. Governa les diòcesis, també d’origen romà. Jurisdicció plena i il·limitada dins del bisbat sobretot mentre el Bisbe de Roma no hagi afermat la seva autoritat, llavors serà el Papa qui nomeni els bisbes. En ells recau l’establiment del dogma, del que es creu i què no, què es pot fer i què no dins el cristianisme. Marquen les normes canòniques que s’han de seguir i vigilar el compliment del dogma, controlar les pràctiques que s’escapen del cristianisme que propugna l’Església i persegueix i castiga les heretgies. Poder enorme. Controlen les seves creences i vigilen el bon funcionament de les parròquies i els monjos. Les catedrals acaben essent grans propietàries de rendes, qui controla la catedral controla la seva riquesa. Tenen funcions de caritat, ajuden als més necessitats, és una de les vies per les quals es fan visibles, tenen funcions sobre l’ensenyament (control sobre què i a qui s’ensenya). Jurisdicció plena i vitalícia, només poden ser separats del seu càrrec per un concili de tots els bisbes de la seva província. Comencen a justificar la seva figura, els seus poders, considerant-se descendents directes dels apòstols, justifiquen la seva tasca continuant el que els apòstols van començar. Acabaran essent grans possessors, actuaran i seran grans senyors feudals. - Parròquies: són la cèl·lula de la jerarquia catòlica. Esglésies locals i privades: neix als segles IV i V, moment en el que es comença a propagar el cristianisme de les ciutats al camp, són esglésies fundades per bisbes, nobles, abats, reis, emperadors... qualsevol que tingui interès en cristianitzar part del seu territori. En el moment de la fundació el fundador dota l’església amb un edifici, li assigna un territori i unes rendes, i es queden amb el dret d’anomenar el prevere (capellà). Per fundar-la es necessitin: prou béns materials per poder-se mantenir, recursos humans i tenir la capacitat de poder gestionar i ordenar un ter...