Tema 2 Part 1 Barcanova PDF

Preview

Summary

Consisteix en un resum de la primera part del tema de 2 de Geografía del llibre de l'editorial barcanova....

Description

TEMA 2 GEOGRAFIA PART 1 2.1. EL RELLEU, EL CLIMA Y LA VEGETACIÓ DE CATALUNYA LES GRANS UNITATS DE RELLEU Catalunya te dos sistemes muntanyosos principals: el sistema Pirinenc i el sistema Mediterrani.  El Pirineu: ocupa gairebé una tercera part del territori català i esta format per serralades interiors (Pirineu Axial) i per serralades exteriors (Prepirineu): - El Pirineu axial: és format per roques antigues (esquists i granit).Presenta la fesomia pròpia dels paisatges alpins.. - El Prepirineu: compost per roques més modernes (calcàries). El sistema Mediterrani: s’estén en paral·lel a la costa, des del cap de Creus fins al delta de l'Ebre. Forma una doble alineació de muntanyes: - A l'interior: la serralada Prelitoral (amb les Guilleries, el Montseny, Montserrat, el Montsant, els Ports) que superen els 1.000 metres i en ocasions els 1.500 metres d'altitud,. - Més a prop de la costa: la serralada Litoral que la integren serres i massissos antics (massís de Garraf, la serra de Collserola, la serra de Marina, el massís del Montnegre) amb altituds entre els 500 i els 1.000 metres. - Entre la serralada Prelitoral i la serralada Litoral: s’estén la Depressió Prelitoral, una fossa allargassada. És una àrea força poblada per on passen els principals eixos viaris que connecten Catalunya amb Europa i amb el sud de la Península. - Entre la serralada Litoral i el mar: s’estén la plana Litoral, una franja molt estreta de terra. Aquesta plana, concentra actualment la major part de la població i de les activitats econòmiques del país. - Finalment: la serralada Transversal que connecta el Pirineu amb el sistema Mediterrani.



LES XARXES HIDROGRÀFIQUES La xarxa hidrogràfica catalana engloba un conjunt de cursos fluvials que desemboquen al riu Ebre o directament a la Mediterrània. Es divideix en tres xarxes: 

Xarxa Pirineu-Ebre: els rius de la xarxa pirinenca (la Noguera Ribagorçana i la Noguera Pallaresa) són els més llargs i més cabalosos de Catalunya. Desguassen a l'Ebre, a través del Segre. El seu règim hidrogràfic és de tipus nivo-pluvial; és a dir, està condicionat per l'acumulació de neu a les capçaleres i per l'aportació d’aigües durant l’època del desgel. Els rius d'aquesta xarxa han estat objecte d'un aprofitament hidràulic per mitjà de embassaments i centrals hidroelèctriques,



Xarxa Pirineu-Mediterrània: els rius d’aquesta xarxa (la Muga, el Fluvià, el Ter i el Llobregat) neixen al Pirineu, tenen un recorregut mitjà o llarg i desemboquen directament al mar. El seu règim és pluvial. El Llobregat i el Ter, van tenir una gran importancia en el procés d'industrialització de Catalunya.



Xarxa Mediterrània: els rius d’aquesta xarxa neixen a la serralada Prelitoral o a la serralada Litoral i són rius molt curts i de poc cabal que desemboquen directament al mar, com ara el Francolí, el Gaia, el Foix, el Besòs o la Tordera. El règim d'aquests rius és de tipus torrencial; és a dir, està condicionat per les aportacions dels aiguats. Originen inundacions que afecten de tant en tant les poblacions litorals.



L'Ebre és un cas a part entre els rius de Catalunya. El seu origen es a la serralada Cantàbrica i, al llarg de dos mil anys ha anat formant un gran delta en que els arrossars conviuen amb un gran nombre d'espècies vegetals i animals pròpies.

Actualment, els sediments que haurien d'arribar a la costa es dipositen al fons dels grans embassaments que interrompen el curs del riu. A causa d'aquest fet, el delta retrocedeix i perd superfície a poc a poc. EL CLIMA I ELS DOMINIS CLIMÀTICS La varietat geogràfica de Catalunya es reflecteix en una gran complexitat meteorològica que fa que hi hagi dominis climàtics diversos. Catalunya és una àrea de contacte de masses d'aire de característiques diferents: les masses fredes o polars, procedents de latituds més altes, i les masses càlides, que arriben de l'Africa. La influència de la Mediterrània es manifesta en gran part del territori català, ja que hi predominen els hiverns suaus i secs i els estius calorosos i les precipitacions són més intenses a la primavera i a la tardor. Tot i això, la irregularitat del relleu (per la presència de la serralada Litoral i la serralada Prelitoral, que travessen el país en diagonal, seguint la línia de la costa) fa que la influencia moderadora de la Mediterrània es localitzi sobretot a les zones costaneres, mentre que a l'interior el clima és de tendència continental, amb més amplitud tèrmica i menys precipitacions. A l'extrem nord-oest del país, a l'Aran, el clima és d'influència atlàntica. Pel que fa al règim de vents, el vent de ponent (procedent de l'oest) és el dominant a Catalunya, però tant al nord com al sud hi predominen vents de component nord, com la tramuntana (nord) o el mestral (nord oest). A les àrees costaneres es produeixen sovint les llevantades, vents forts procedents de mar obert. Altres vents més irregulars o estacionals són la marinada, el fogony i les brises de muntanya. Encara que tot el territori de Catalunya està dins el domini climàtic mediterrani, podem distingir els subdominis següents:  Mediterrani: Es caracteritza per tenir hiverns amb temperatures suaus i estius força calorosos i secs. Es pot dividir en quatre subdominis: mediterrani litoral, amb una pluviositat irregular (pluges sobretot a la tardor i estius calorosos); mediterrani prelitoral, amb una amplitud tèrmica una mica més gran que al litoral; mediterrani continental, a la depressió Central, molt calorós i sec, i amb episodis d'inversió tèrmica, mediterrani prepirinenc, amb un període sec més curt i, precipitacions més altes 

Subalpí: comprèn l'Alt Pirineu i te temperatures molt fredes a l'hivern, contrast tèrmic estacional i una pluviositat i innivació mitjanes altes.



Alpí: reduït a l'Aran i a la influència atlàntica. Les pluges són regulars durant tot l'any i les temperatures mitjanes són més baixes.

LA VEGETACIÓ L'existència de la cobertura vegetal contribueix a la conservació del sol, a l'escorrentia de les aigües i al manteniment de la biodiversitat. Al territori català els tipus d'associacions vegetals i de dominis de vegetació són diversos. A Catalunya hi ha representats els dominis de vegetació propis de les tres grans regions biogeogràfiques:  El domini boreoalpí: es localitza per damunt dels 1.600 metres, als territoris del Prepirineu i del Pirineu axial. Es poden distingir dos estatges vegetals: -

L'estatge subalpí: es localitza entre els 1.600 i el 2.300 metres, es caracteritza per boscos de pi negre i d'avets. Al sotabosc ombrívol d'aquestes comunitats perennifòlies es desenvolupen alguns arbusts mentre que les plantes herbàcies hi viuen amb dificultat. Han estat talats al llarg de la historia per obtenir fusta i per afavorir el desenvolupament de prats per a la pastura. Aquest procés es va frenar a mitjan segle XX a causa del despoblament del món rural.

-



L'estatge alpí: per sobre dels 2.300 metres, domini dels prats naturals. Els líquens i les molses són les úniques plantes adaptades per viure en les condicions extremes de les grans altituds,

El domini eurosiberià: es localitza a les zones de la muntanya mitjana, el Prepirineu, la serralada Transversal i alguns massissos de la serralada Prelitoral. Les fagedes i les rouredes son els boscos propis d'aquest domini. Arbres de fulla i caduca, amb un sotabosc que resta sota la penombra gran part de l'any. Dins d'aquest domini hi ha boscos de ribera (salzedes), boscos de pi roig i freixedes. Els boscos eurosiberians presenten una fesomia molt canviant al llarg de l'any. L’extensió original ocupada pels boscos eurosiberians catalans ha estat molt reduïda a causa de l'explotació forestal. En alguns casos ha desaparegut mentre que en d'altres les espècies pròpies han estat substituïdes per espècies al·lòctones.



El domini mediterrani: es localitza a les zones de menys altitud, per sota dels 800 metres, a les planes i a les muntanyes baixes. L'alzinar és el bosc característic i original d'aquest domini. Es tracta d'una comunitat integrada majoritàriament per espècies esclerofil·les. En molts casos, les alzines han estat substituïdes per pinedes de pi blanc o convertides en terres de conreu.

LES REGIONS FISIOGRÀFIQUES La combinació de les formes de relleu, les condicions climàtiques i la vegetació dona lloc a les dues grans regions fisiogràfiques de Catalunya, separades per la línia que assenyala els 700 mm de precipitació anual: la Catalunya seca i la Catalunya humida. 

La Catalunya seca: es caracteritza per l'escassetat de pluges, ja que no se superen els 700 mm de precipitació anual. Els estius són secs i calorosos i els hiverns, secs i temperats. L'aridesa d'aquesta regió augmenta de nord a sud i de la costa cap a l'interior. La vegetació dominant és mediterrània, perennifòlia. L'alzinar n'és el bosc més representatiu. Dins de la Catalunya seca es poden distingir cinc regions: -

La regió de la tramuntana: comprèn la regió del nord de Catalunya que s'estén a banda i banda del Pirineu, des de les Alberes fins a les Gavarres. El tret climàtic mes característic d'aquesta regió és la tramuntana, un vent del nord, fred i sec. La vegetació és típicament mediterrània.

-

La regió litoral: comprèn les serralades i les depressions del sistema Mediterrani. El clima és més calorós i sec cap al sud. Es la regió més poblada de Catalunya i també la que té més densitat de vies de comunicació.

-

L'altiplà central: comprèn el sector de la Depressió Central situat entre la serralada Prelitoral i el Prepirineu. El paisatge està dominat pel relleu de formes tabulars (planes) i les costes. Els rius hi han excavat conques d'erosió on s'han concentrat la població. El clima presenta una major oscil·lació tèrmica que a la regió litoral i una pluviositat mes migrada.

-

El Prepirineu: comprèn el conjunt de serres al sud del Pirineu axial, estructurades en dues alineacions muntanyoses i una depressió interna. El clima, caracteritzat per temperatures fredes a l'hivern i força elevades a l'estiu. Els nuclis importants de població es localitzen a les riberes i al fons de les valls més ben comunicades.

-

La regió continental: comprèn les terres més interiors i planeres de Catalunya, situades a poca altitud (200-400 m). El clima és extremat, amb estius molt xafogosos i hiverns freds amb força gelades i dies de boira. Les pluges són molt

escasses (de 300 a 450 mm anual). Presenta una vegetació estepària Els principals nuclis de població es localitzen a les vores dels rius. 

Catalunya humida: situada per sobre dels 700 mm de precipitació, es caracteritza per una freqüència de pluges més alta. La vegetació mediterrània dona pas a la vegetació caducifòlia (com ara les rouredes i les fagedes) i als boscos de coníferes de muntanya. Dins de la Catalunya humida es poden distingir dues regions: -

La regió oriental: comprèn les terres de la serralada Transversal, estesa entre el Pirineu i la serralada Litoral. Les seves precipitacions, al voltant dels 800-1.800 mm anuals. El clima de la regió és mediterrani d'alta muntanya. És la regió forestal més important del país (alzinars, rouredes, fagedes, castanyedes, etc.).

-

L'Alt Pirineu: comprèn les terres de l'Alt Pirineu, altituds (2.000-3.000 m). Presenta un paisatge de tipus alpí o subalpí. El clima de la regió és mediterrani d'alta muntanya, fred i humit, amb precipitacions importants, al voltant dels 1.000 2.000 mm anuals. La vegetació alterna els boscos caducifolis amb la vegetació perennifòlia (de pi negre i avetoses). És una regió molt poc poblada.

2.2. EL RELLEU, EL CLIMA I LA VEGETACIO D’ESPANYA L'ESTRUCTURA GEOMORFOLÒGICA La península Ibèrica està situada a l'extrem sud-occidental del continent europeu. Té una forma massissa. Gran part del territori peninsular esta ocupat per la Meseta, un extens altiplà envoltat per diversos sistemes muntanyosos A la Mediterrània, l'arxipèlag balear és, des del punt de vista orogràfic, una prolongació dels sistemes muntanyosos del sud peninsular. A l’Atlàntic, davant la costa occidental d’Àfrica, l'arxipèlag canari té un origen volcànic. EL RELLEU PENINSULAR El territori de la península Ibèrica és constituït bàsicament per la Meseta, un gran altiplà central format per antics blocs geològics aplanats. Està envoltada per un seguit de serralades joves i per dues grans depressions formades pels rius Ebre i Guadalquivir. La Meseta està envoltada pels sistemes muntanyosos següents:  La serralada Cantàbrica: al nord, que culmina als Picos de Europa.  La serralada Ibèrica: que s'estén en direcció sud-est des de la serralada Cantàbrica fins a la Mediterrània.  El massís Galaico-lleones: al nord-oest.  Sierra Morena: al sud. A l'interior de la Meseta, el sistema Central s'estén des de la serralada Ibérica fins a Portugal. El Sistema Central divideix l'altiplà en dues parts: la Submeseta Nord i la Submeseta Sud. Un sistema més modest, les muntanyes de Toledo, parteix la Submeseta Sud en dos sectors. A l'exterior de la Meseta hi ha el Pirineu i el sistema Bètic. El Pirineu assoleix una gran amplada en el sector central, amb una altitud màxima de 3.404 m (Aneto). El sistema Betic, és format per dues serralades: la serralada Penibética i la serralada Subbetica. A la Penibética hi ha el Mulhacén, que és el cim més alt de la península Ibèrica (3.482 m). El litoral  Al litoral mediterrani: dominen les costes baixes i rectilínies, amb alguns sectors abruptes. No hi ha marees.  El litoral atlàntic: presenta un notable sistema de ries. Les marees són molt importants.

Al litoral cantàbric: predominen les costes altes i no hi ha gaires platges.



L'arxipèlag balear és format per dos grups d'illes: les illes Balears (Mallorca i Menorca) i les illes Pitiüses (Eivissa i Formentera).  Mallorca: té un relleu accidentat, amb la serra de Tramuntana al nord-est.  Menorca: de relleu força suau,  Eivissa  Formentera L'arxipèlag canari és format per set illes principals d'origen volcànic. Les illes de Tenerife i Gran Canaria ocupen una posició central. A la costa africana hi ha Fuerteventura i Lanzarote. Al sector més allunyat: La Palma, Hierro i la Gomera. A Tenerife, l'illa més gran, el volcà Teide assoleix la màxima altitud del territori de l'estat espanyol (3.718 m). LES XARXES HIDROGRÀFIQUES La xarxa hidrogràfica peninsular és formada per tres grans xarxes:  La xarxa atlàntica: és la més extensa i la que té els rius més llargs. En formen part les conques dels rius Duero i Tajo (la Submeseta Nord), la conca del Guadiana i la conca del Guadalquivir. Aquests rius desguassen a l'Atlàntic a causa de la inclinació de la Meseta cap a l'oest, tenen un règim nivopluvial i pluvial i els seus cabals són importants, però irregulars. També desguassen a l'Atlàntic els rius gallecs, com ara el Miño. 

La xarxa mediterrània: comprèn la conca del riu Ebre, que recull les aigües del Pirineu i del Sistema Ibèric, les conques del Fluvià, el Ter i el Llobregat, que reben les aigües del Pirineu més oriental, i les conques dels que drenen les aigües dels relleus litorals o prelitorals, entre els quals destaquen el Millars, el Túria, el Xúquer i el Segura. El riu Ebre, que és el riu més cabalós de la península Ibérica i el segon més llarg (928 km), forma un delta molt gran a la seva desembocadura. El seu règim hidrogràfic és de tipus nivopluvial. La resta de rius d'aquesta xarxa tenen un règim bàsicament pluvial i torrencial.



La xarxa cantàbrica: comprèn les conques de petita extensió dels mus que neixen a la serralada Cantàbrica. Els rius (Eo, Navia, Narcea, Nalon, Sella, Deva, Nerbion i Bidasoa) són curts i tenen un règim hidrogràfic nivopluvial o pluvial i cabals que es caracteritzen per la regularitat.

EL CLIMA I ELS DOMINIS CLIMÀTICS La península Ibèrica està situada entre dues masses d'aigua, l'oceà Atlàntic i la mar Mediterrània, i a la frontera de les masses d'aire d'origen polar i continental i de les d'origen tropical. Aquesta posició determina la divisió de la Península en dos grans dominis climàtics: el clima mediterrani i el clima atlàntic. El 80 % del territori d'Espanya pertany al domini del clima mediterrani. El litoral cantàbric i la major part del territori pirinenc tenen un cima atlàntic a causa de la influencia oceànica. A les illes Canàries, atesa la seva situació a l'oceà Atlàntic, el clima és subtropical d’influència oceànica. 

El clima mediterrani: es caracteritza pel contrast anual de les temperatures, pel caràcter acusat de les estacions i per l'aridesa. A l'estiu domina l'efecte dels anticiclons subtropicals (masses d'aire càlid i sec) i a l'hivern el de les depressions de les latituds mitjans (masses d'aire fred i humit). Com a conseqüència, els estius són força calorosos i secs i els hiverns són suaus i amb poques pluges. Les estacions intermèdies tenen un

regim amb més pluges, que sovint són torrencials. La precipitació irregular, la insolació intensa i les temperatures elevades de l'estiu contribueixen a accentuar l'aridesa. Dins d'aquest tipus de clima es poden distingir: el clima mediterrani litoral, els climes mediterranis de tendència continental i els climes mediterranis àrids i subàrids. 

El clima atlàntic: es caracteritza per les temperatures moderades i les precipitacions abundants. Els estius són frescos i els hiverns suaus. La pluja està ben distribuïda al llarg de tot l'any, amb un màxim a l'hivern. La humitat ambiental és alta. Com passa amb el clima mediterrani, a la península Ibèrica també trobem subdominis del clima atlàntic: clima de transició i clima de muntanya.



Subtropical oceànic: Les illes Canàries formen part del domini climàtic subtropical oceànic. Tenen unes temperatures càlides durant tot l'any i precipitacions escasses. A les illes occidentals es poden distingir diversos subdominis climàtics.

LES REGIONS BIOGEOGRÀFIQUES A Espanya es diferencien tres grans regions biogeogràfiques: l'eurosiberiana i la mediterrània, a la Península i l'arxipèlag balear, i la macaronèsica, a les illes Canàries. La diversitat de regions biogeogràfiques d'Espanya s'explica tant per les grans unitats de relleu, com per la situació de la península Iberica entre la mar Mediterrània i l'oceà Atlàntic. Cada regió es caracteritza per uns tipus de sòl específics, per unes formacions vegetals dominants i per determinats tipus d'assentaments i d'activitats humanes. 

La regió mediterrània: és la més extensa. Les formacions vegetals pròpies d'aquesta regió són els boscos perennifolis (pins, alzines i sureres) i algunes comunitats menys complexes, com ara el matollar mediterrani, que és el resultat d'una degradació del bosc a causa de l'acció humana. Aquest matollar presenta els tres tipus de vegetació següents: - La màquia: vegetació arbustiva espessa d'uns dos metres d'altura - La garriga: més esclarissada - L'estepa: situada a les zones semiàrides del sud-est peninsular.



La regió eurosiberiana: s'estén principalment pel nord i el nord-oest de la Península. La coberta forestal, originàriament molt extensa, ha estat substituïda en gran part per plantacions forestals i per pastures. Les formacions vegetals característiques d'aquesta regió són: - El bosc caducifoli : és constituït per roures i faigs. Al sotabosc creixen falgueres i molses en un ambient ombrívol. - La landa: és una vegetació de matoll molt densa. És el resultat de la degradació dels boscos caducifolis. - Els prats naturals i les pastures



La regió macaronèsica: les illes Canàries pertanyen a la regió biogeogràfica macaronèsica, que està sotmesa a les masses d'aire fresques i humides dels vents alisis, i de l'acció de les masses càlides i seques dels vents saharians i de la diversitat d'altituds. La vegetació de les Canàries té una gran riquesa. A les illes més altes es manifesta una seqüència d'estatges de vegetació que comprèn des de comuni...