1. Palau DE LA Música Catalana PDF

Preview

Summary

Fitxa tècnica. Professor de l'assignatura:Miquel Chacón....

Description

PALAU DE LA MÚSICA CATALANA

1)Fitxa tècnica a)Títol Palau de la Música Catalana b)Autor Lluís Domènech i Montaner (1850 – 1923). Remodelat per Òscar Tusquets entre el 1983 i el 2004 c)Cronologia 1905-1908 d)Tècnica Amb materials i tècniques noves f)Estil Modernisme g)Tipologia Edifici cultural i)Localització Barcelona

2)Context

a)Històric Mentre Espanya vivia les conseqüències de la desfeta colonial del 1898, a Catalunya, la Lliga Regionalista, que aplegava grups força oposats, es consolidava com el partit més important del catalanisme. Paral·lelament, la classe obrera –organitzada en sindicats forts– prenia consciència de la seva força i esdevenia una amenaça per al sistema social imperant. El republicà radical Alejandro Lerroux s’establí a Barcelona a la primavera del 1901 i, durant uns quants anys, va assolir un èxit important gràcies a un discurs demagògic que li proporcionà el suport d’una part del proletariat català. En els primers anys del segle, la població catalana va créixer de manera espectacular a causa de la forta immigració procedent d’altres indrets d’Espanya (Aragó, País Valencià, Múrcia i Almeria). L’agricultura assolí un important increment de rendiments i, d’altra banda, es va produir una diversificació de la indústria. Juntament amb la tradicional manufactura tèxtil, es desenvoluparen la indústria metal·lúrgica i la química. La del ciment va créixer de manera paral·lela al sector de la construcció (habitatges i obres públiques). A més, gràcies a una nova font d’energia, l’electricitat, es va poder superar la ja tradicional escassetat de carbó. El 1914 es va inaugurar la primera central hidroelèctrica als Pirineus i, fins i tot, es van aprofitar el lignits de l’alt Llobregat per construir centrals tèrmiques. 3)Anàlisi formal i estilística b)Alçat Al Palau de la Música Catalana, a imitació dels principis constructius de l’art gòtic, les columnes són els elements de suport. Les columnes que sostenen l’amfiteatre mostren capitells florals, i les de l’últim pis s’obren en forma de palmeres espectaculars. A l’exterior, els contraforts reben l’empenta de la força exercida pel pes de la coberta. Així, els murs es troben alliberats de la funció de càrrega, la qual cosa permet cobrir-los amb vitralls, que aporten llum a l’interior de la sala de concerts. La coberta està formada a base dels típics revoltons catalans (petites voltes, de poca llum, que van d’una biga a una altra del sostre), recolzats en jàsseres (gruixudes bigues de ferro).

c)Façana A l’exterior, construïda amb maons d’obra vista de color vermell, la façana presenta una gran unitat. El famós trencadís del modernisme català recobreix les columnes i les taquilles originals. A la part superior de la façana apareix una forma ovoide coberta de trencadís i decorada amb l’escut de Catalunya i la creu de sant Jordi (una clara referència a la pàtria catalana). A sota trobem un fris de mosaic, obra de Lluís Bru, en què els cantants de l’Orfeó Català, presidits per la Balanguera, es retallen sobre el paisatge de les muntanyes de Montserrat, travessat per les quatre barres. A la cantonada de l’edifici destaca el grup escultòric de Miquel Blay titulat Al·legoria de la cançó popular catalana. Sobre un fons d’elements vegetals, una dona jove que personifica la cançó catalana presideix un grup de figures masculines (ancià, nen, pagès i mariner) i femenines (ciutadana, àvia,pagesa i nena). La figura de sant Jordi corona tot el conjunt. També a l’exterior, als contraforts, es distribueixen bustos de grans compositors, com Bach, Beethoven o Palestrina. d)Espai interior A la planta baixa hi ha el bar, la biblioteca, la sala d’assaigs, l’arxiu, aules de música, etc. Del vestíbul parteix una doble escala, que permet l’accés al primer pis, on hi ha la sala de concerts, amb una amplada igual a la seva altura i una capacitat de més de 2.000 localitats. El més destacat és la integració espacial entre l’escenari i la resta de la sala. La boca d’aquest escenari prescindeix del tradicional arc i soluciona la separació amb l’hemicicle per mitjà de grups escultòrics de pedra blanca, obra de Pau Gargallo i Dídac Massana, que emergeixen de la paret: A la dreta, un bust de Beethoven, entre columnes dòriques, simbolitza la música culta. Al seu damunt, enmig de núvols, avança la cavalcada de les valquíries, en al·lusió a Richard Wagner. A l’esquerra, sota les branques d’un salze, apareix el bust de Josep Anselm Clavé, com a representant de la música popular. Al peu de l’arbre, unes joves contemplen el conjunt:és una referència a la cançó Les flors de maig, obra d’aquest músic. A l’escenari hi trobem, a banda i banda, un doble grup de figures femenines (les muses de la música), que emergeixen de la paret tocant diferents instruments

musicals. El cap i el cos són esculpits, i les faldilles, de mosaic. Els autors són Eusebi Arnau i Lluís Bru. Al sostre destaca una gran claraboia central en forma de llum invertit. Es tracta d’un enorme vitrall, obra d’Antoni Rigalt, fet amb vidre emplomat, en què predominen dos colors força significatius: el groc del Sol i el blau del Mediterrani. La superfície vidrada dels murs de la sala és d’una gran riquesa cromàtica. Presenta una decoració a base de garlandes florals, que es distribueixen amb un ritme gairebé musical. Envoltant les columnes de l’últim pis es disposen uns llums la forma dels quals recorda la de les corones votives d’època visigòtica. L’acústica de la sala és excepcional i no es veu afectada per aquesta proliferació d’elements ornamentals. En la decoració del conjunt de l’edifici, hi abunden els elements florals. e)Estil El Palau de la Música Catalana és un dels edificis més significatius de l’arquitectura modernista a Catalunya. Domènech i Montaner era un home culte i apassionat pel coneixement. A més d’arquitectura, estudià biologia, zoologia i mineralogia. L’admiració que sentia per Richard Wagner, a qui ret homenatge al Palau, està íntimament relacionada amb els seus plantejaments artístics. El compositor alemany defensava la integració de totes les arts, i això, justament, és el que l’arquitecte plasma en la seva obra: combinació d’arquitectura, escultura i arts decoratives. En la construcció del Palau intervingueren els artistes catalans més destacats: arquitectes, escultors i artesans (guixaires, ceramistes, vidriers, forjadors, etc.). L’article de Domènech i Montaner titulat «En busca d’una arquitectura nacional», publicat en la revista La Renaixença, exposa els recursos que s’han d’utilitzar per materialitzar una arquitectura que reflecteixi el caràcter nacional català: – innovació inherent al modernisme; – recuperació de la tradició popular; – presència dels valors nacionals; – evolució cap a la lleugeresa (a diferència de l’arquitectura de Gaudí); – gust per l’estètica de l’edat mitjana; – exaltació de la policromia; – abundància de l’ornamentació floral;

– tractament funcional de l’espai i creació d’una atmosfera genuïna. 4)Entorn i integració L’edifici va ser construït en un solar molt irregular, on antigament hi havia el claustre de l’antic convent de Sant Francesc. L’estretor dels carrers impedeix un bona perspectiva del conjunt arquitectònic, que consta de tres plantes. S’hi accedeix a través d’una entrada amb uns amplis porxos, pensats originàriament per al trànsit de carruatges. 5)Significat i funció a)Simbolisme El Palau de la Música Catalana és una sala de concerts i, també, la seu de l’Orfeó Català.Aquesta institució, fundada el 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives, ha desenvolupat des dels seus inicis un paper primordial en la promoció de la música i la defensa dels valors de la cultura catalana, dins el més pur esperit de la Renaixença (en aquest sentit, l’edifici reuneix múltiples representacions de les quatre barres, que, durant el franquisme, van romandre cobertes amb cortinatges). Per això, el Palau s’ha convertit en un dels símbols de Catalunya. La construcció de l’edifici va ser sufragada per la burgesia catalana (tant industrial com financera), culta i amant de la música. L’any 1971, l’Estat espanyol catalogà el Palau com a monument historicoartístic d’interès nacional, i, el 1997, la UNESCO el va declarar Patrimoni de la Humanitat. b)Funció L’edifici es va concebre com a escenari de concerts de tota mena: música simfònica, de cambra i coral, i recitals instrumentals i vocals. És un dels pocs edificis al món que encara mantenen la funció per a la qual van ser construïts. 6)Models i influències c)Relació amb altres obres Editorial Montaner i Simon (1879-1885), actualment Fundació Antoni Tàpies. Hospital de Sant Pau (1901-1930). Casa Lleó Morera (1902)....