Teoria. Sintaxi Catalana. PAC1 PDF

Preview

Summary

Download Teoria. Sintaxi Catalana. PAC1 PDF

Description

CAPÍTOL 1. LA SINTAXI I L’ARQUITECTURA LINGÜÍSTICA 1.1 Què és la gramàtica? Gramàtica: sistema cognitiu que els membres de l’espècie humana adquirim durant els primers anys de vida. Un cop après, ens permet pronunciar i entendre expressions que no hem pronunciat ni sentit anteriorment, facultat que podem anomenar productivitat o creativitat lingüística. La gramàtica ens permet crear, a partir d’unes poques dotzenes de fonemes, un conjunt enorme de morfs (lèxics i gramaticals) que podem combinar per crear un conjunt potencialment infinit d’oracions. A més, és gràcies a la gramàtica que ens podem referir no només al present, sinó també al que és distant o succeeix en un món fictici. Això és el que anomenen desplaçament referencial. Tres característiques que defineixen la gramàtica com a sistema cognitiu: (1) La gramàtica és un coneixement no tutoritzat: els parlants adults no proporcionen una llista de conceptes gramaticals als infants, sinó que són ells els que assoleixen el seu propi coneixement lingüístic sense instrucció. De fet, encara que els adults puguin ensenyar vocabulari a l’infant i corregir-lo quan cal no els fa en absolut tutors lingüístics, ja que pensem que aquests adults ni tan sols són conscients dels principis que governen la seva gramàtica. Per tant, no podrien transmetre els principis fonamentals de la gramàtica encara que volguessin. (2) La gramàtica és un coneixement exclusivament humà: cap espècie animal no humana desenvolupa de manera espontània ni tutoritzada el sistema cognitiu lingüístic que caracteritza els humans. La gramàtica, per tant, és un tret exclusivament humà, possiblement degut a les diferències de l’aparell fonador humà respecte de l’animal. Evidentment, pot haver-hi contextos de laboratori on es pot ensenyar un animal de signes lingüístics, però mai els adquirirà de forma espontània. (3) La gramàtica és un coneixement tàcit: cap parlant és conscients dels principis gramaticals que les seves produccions lingüístiques segueixen i, per tant, no pot explicar-los. Diem, doncs, que el coneixement lingüístic (i les regles gramaticals) no és explícit, sinó tàcit, ja que els parlants adults no som capaços d’explicar-lo. De fet, si tothom tingués aquest coneixement explícitament i el sabés explicar, la lingüística no existiria en la mesura que el seu objectiu de treball és entendre en què consisteix el coneixement lingüístic. 1.2 Quin és el lloc de la sintaxi? La gramàtica d’un parlant està constituïda pels següents components: - Un lexicó (Lex): un diccionari mental que proporciona la informació rellevant d’una determinada peça lèxica per al procediment generatiu. Cada entrada del lexicó ens proporciona almenys la forma fonològica d’una peça lèxica i el seu tipus gramatical. En el lexicó, no s’hi inclou el significat enciclopèdic perquè no és gramaticalment rellevant.

- El procediment generatiu (𝛤): partint de la informació que li proporciona el lexicó, pren com a input peces lèxiques llistades en el lexicó i les combina per generar el que s’anomena la descripció estructural d’un objecte lingüístic, és a dir, la representació de

so (com sona) i significat (com ho hem d’interpretar). En efecte, segons Suassure, una llengua és un sistema que relaciona so i significat. El procediment generatiu (𝛤) genera un conjunt de descripcions estructurals (𝛥) de la forma 𝛑𝛌, on 𝛑 és el conjunt de formes fonètiques (𝛱: com es pronuncia) i 𝛌 un element del conjunt de formes lògiques (𝛬: què significa). Així doncs, dins un conjunt de descripcions estructurals, tindrem un seguit de descripcions estructurals ( (…) ) compostes per les seves respectives formes fonètiques i lèxiques: 𝛥 = [(𝛑1+𝛌1), (𝛑2+𝛌2), (𝛑3+𝛌3)…]. La forma fonètica, però, no és més que una representació mental de les propietats referents al so d’una expressió lingüística i es representa fent servir un conjunt finit de símbols fonètics depenent del punt i el mode d’articulació del so. 𝛑 = L’avió ha aterrat. És a dir, a la descripció estructural (𝛥) de la forma L’avió ha aterrat, 𝛑 seria i 𝛌 seria “L’avió ha tocat terra a l’aeroport”. Tanmateix, no tenim trets distintius semàntics, així que no podem fer representacions gràfiques de les formes lèxiques. Com interactua la gramàtica amb altres sistemes? La gramàtica alimenta els dos sistemes d’actuació següents: - El sistema Articulatori-Perceptiu A-P: formes fonètiques. És a dir, els elements de 𝛱 alimenten el sistema A-P. Una forma fonètica 𝛑 proporciona al sistema A-P les instruccions necessàries per generar un senyal acústic: el sistema A-P pren com a input una forma fonètica i en dóna com a resultat un senyal acústic. 𝛑 → A-P → senyal acústic *El sistema Articulatori-Perceptiu pot ser vocal-auditiu, però també gestual-visual. Així doncs: A-P vocal auditiu: llengua oral → 𝛱: conjunt de formes fonètiques A-P gestual-visual: llengua de signes → 𝛱: conjunt de representacions visuals-

-

gestuals El sistema Conceptual-Intensional C-I: formes lèxiques. És a dir, els elements de 𝛬 alimenten el sistema C-I. Una forma lògica 𝛌 proporciona al sistema C-I les instruccions necessàries per construir un pensament complex: el sistema C-I pren les formes lògiques i en genera un pensament complex. 𝛌→ C-I → pensament complex

Els elements de 𝛱 i de 𝛬, doncs, s’interpreten, respectivament, als sistemes A-P i C-I. El model de la Y invertida El procediment generatiu (𝛤) està compost per tres branques:

- Una branca inicial 𝛤 init: genera un conjunt de representacions jeràrquiques (𝜮) -

resultants de combinar peces lèxiques. Per estudiar com s’agrupen jeràrquicament les peces lèxiques en unitats sintàctiques majors es fan servir representacions arbòries. Una branca externalitzadora 𝛤 ext Una branca intensional 𝛤 abs

𝛤 init s’escindeix en 𝛤 ext i en 𝛤 abs i totes dues prenen com a input 𝜮 i genere com a output, respectivament, 𝛱 i 𝛬.

Explicació de la representació de 𝜮: A partir de la combinació d’elements del lexicó (Lex) es genera una representació jeràrquica (𝜮) que es divideix en dues branques, l’externalitzadora i la intensional. La branca externalitzadora dóna formes fonètiques (A-P) i representa pròpiament la sintaxi i la morfologia i la fonologia. La branca intensional o abstracta dóna formes lèxiques (C-I) i representa pròpiament la sintaxi i la semàntica i la pragmàtica. La sintaxi, doncs, s’ocupa de l’estudi del procediment generatiu (𝛤) i es centra sobretot en 𝛤 init, és a dir, en la combinació de peces lèxiques del lexicó. La noció de llengua-I En gramàtica generativa una llengua-I és una entitat individual, interna i intensional (es diu llengua-I perquè tots els seus atributs comencen per -i-). - La llengua és individual: fa referència al coneixement tàcit d’un individu. Per tant, no s’entén una llengua com un codi compartit per una comunitat ni tampoc com un sistema abstracte independent de l’individu, és una entitat pròpia del parlant. - La llengua és interna: és el resultat d’un complex de propietats mentals que emergeixen de l’estructura del cervell d’un individu i, per tant, no pot existir sense nosaltres. - La llengua és intensional: és una funció especificada en intensió i no extensió. L’extensió d’una llengua és la seva estructura, en canvi, la intensió d’una llengua són les operacions que generen aquestes estructures. És a dir, el que interessa saber d’una llengua són les regles i les propietats que permeten generar aquestes estructures, els principis que determinen quines estructures estan ben formades i quines, però no enumerar totes les descripcions estructurals correctes. 1.3 El problema lògic de l’adquisició lingüística El problema central de la lingüística teòrica és caracteritzar el coneixement lingüístic d’un parlant qualsevol. Però també estudia el que s’anomena “el problema lògic de l’adquisició lingüística”: qualsevol infant desenvolupa durant els primers anys de vida el seu propi coneixement lingüístic (la seva pròpia gramàtica) de notable riquesa i sistematicitat. A més, tot i que les dades que lingüístiques que rep aquest infant seran finites, el nen desenvoluparà la capacitat de fer-ne un ús creatiu i generar noves expressions gramaticals que no havia sentit. Així doncs, el problema es pot plantejar de la següent manera:

Com podem arribar a un coneixement lingüístic notablement ric, sistemàtic i creatiu a partir d’un estímul lingüístic parcial, asistemàtic i finit? Aquest problema lògic sobre l’adquisició lingüística es relaciona directament amb un problema més general sobre el coneixement humà, tal com va plantejar-se Bertrand Russell (O bé el nostre coneixement és parcialment il·lusori i no sabem tant com pensem o bé hi ha una part del nostre coneixement que no prové dels sentits). Partint d’aquesta reflexió, Noam Chomsky ha sostingut que tots els humans naixem equipats amb una Gramàtica Universal (GU), un subcomponent de la facultat del llenguatge que ens permetria pal·liar la pobresa d’estímuls i desenvolupar una llengua-I. La GU, doncs, seria absolutament determinant en el primer estadi d’adquisició lingüística, ja que permet un infant desenvolupar una llengua-I a partir de les dades que rep del seu entorn. En la mesura que és una capacitat innata i genèticament comuna a tots els éssers humans, independentment de la seva procedència geogràfica o ètnica, la GU i els seus principis bàsics pal·lien la manca d’estímuls lingüístics necessaris per adquirir una llengua-I correctament i, alhora, estableixen unes propietats delimitadores del funcionament general de la gramàtica de les llengües. Així doncs, l’infant, durant el procés d’adquisició lingüística, materialitza la GU (So) en una llengua-I concreta a partir de les dades lingüístiques del seu entorn. So (GU) →｛Evidència lingüística/dades lingüístiques de l’entorn 1 ⟹ Llengua-I 1} ｛Evidència lingüística/dades lingüístiques de l’entorn 2 ⟹ Llengua-I 2} El problema de la manca d’evidència negativa L’anomenat problema de la manca d’evidència negativa permet entendre en quin sentit l’estímul no proporciona tota la informació necessària per adquirir una llengua-I. Com s’explica això? En català, per exemple, frases com Admiro els banquers i els polítics o A qui admiro? són acceptables en la mesura que segueixen les regles sintàctiques de formació d’oracions declaratives i interrogatives. Per tant, són seqüències gramaticals, és a dir derivables d’una gramàtica que tot parlant del català coneix intuïtivament. En canvi, és evident que seqüències com *A qui admiro els banquers i? o *A qui admiro i els polítics? són agramaticals, ja que no són compatibles amb el coneixement que tot parlant del català té sobre les oracions interrogatives parcials. En efecte, la nostra llengua no permet interpretar un pronom interrogatiu fent referència a una de les categories coordinades. Ens adonem que la impossibilitat de formar una pregunta relativa només a una de les categories coordinades es dona universalment a totes les llengües i, a més, cap infant durant el seu procés d’adquisició lingüística ha produït expressions del tipus *. Com és, doncs, que l’infant produeixi expressions del tipus gramaticals encara que no les hagi sentit mai però no expressions agramaticals? La resposta consisteix a defensar que la GU conté un principi que restringeix quin tipus d’oracions interrogatives són agramaticals. Per tant, amb independència de l’estímul lingüístic que rebi, un infant sabrà tàcitament que un pronom relatiu no pot fer referència a una categoria coordinada.

El problema de la manca d’evidència negativa demostra que, tot i que l’estímul que rebi l’infant contindrà probablement seqüències agramaticals, aquesta serà capç de discernir quines seqüències són agramaticals i quines no a partir d’un coneixement lingüístic tàcit. Però en cap cas cal estímul lingüístic li donarà informació directa sobre quines seqüències són agramaticals. 1.4 Els nivells d’adequació d’una teoria lingüística Fins ara hem vist que la lingüística teòrica s’ocupa de les dues qüestions següents: - En què consisteix el coneixement lingüístic? Com s’estructura Lex i quines operacions caracteritzen 𝛤 i els sistemes A-P, C-I?

- Com podem articular una resposta al problema lògic de l’adquisició lingüística? Quin és el contingut i l’estructura de la GU? La sintaxi teòrica, en canvi, com a branca de la lingüística teòrica se centra en la investigació dels aspectes sintàctics d’aquestes dues qüestions. Però tota teoria lingüística haurà de satisfer els següents nivells d’adequació: - Adequació descriptiva: una teoria lingüística és adequada descriptivament quan pot donar compte dels fenòmens lingüístics observats, és a dir, quan és capaç de descriure qualsevol fenomen lingüístic observable. A nivell de descripció, les teories que s’elaboren són molt sofisticades i complexes i són específiques de cada llengua. Poden ser tan específiques com calgui i copsar amb tot detall la gran multitud de fenòmens observables. - Adequació explicativa: una teoria lingüística és adequada explicativament quan pot donar resposta al problema lògic de l’adquisició del llenguatge, és a dir, a quin és el contingut de la GU. Una teoria explicativa ha de partir de la simplicitat i la generalitat i ha de buscar sempre l’abstracció per tal d’esbrinar en què consisteix la GU (descobrir les regles subjacents d’adquisició lingüística). *La tensió que hi ha entre les adequacions descriptiva i explicativa ha permès que la gramàtica generativa avanci en l’estudi de la GU. - Adequació fonamental: una teoria lingüística és adequada fonamentalment quan pot explicar per què la GU és com sembla que és. Una teoria formal buscar anar més enllà de l’adequació explicativa i preguntar-se el “per què” de la GU. Per investigar aquesta qüestió (si la GU és un sistema òptim o perfecte), s’intenta identificar propietats lingüístiques atribuïdes a la GU autèntiques i corroborar si són elements primitius de la GU o si són el resultat de la interacció dels sistemes A-P i C-I. 1.5 Primers principis de la Gramàtica Universal (GU) Principis generals i bàsics que juguen un paper molt important en el funcionament de la gramàtica i permeten caracteritzar, grosso modo, la GU. (1) El principi de la discreció: les expressions lingüístiques són segmentables en unitats discretes de diferent naturalesa. Exemple: l’expressió Perdre l’avió es pot dividir en diverses unitats discretes de diferent naturalesa: fonemes, morfs i paraules fonològiques (representació morfofonològica): : 12 ocurrències de fonemes, 4 ocurrències de morfs fonològicament plens i 2 paraules fonològiques

Això ens demostra, doncs, que podem contar els fonemes, els morfs i les paraules fonològiques de qualsevol expressió lingüística i que, a més, el nombre d’ocurrències d’aquestes unitats correspondrà a un nombre natural. És per això que diem que són unitats discretes, perquè només poden correspondre a números enters. (2) El principi de la dualitat de patró: les unitats mínimes significatives són una combinació de les unitats mínimes distintives. I és que a tota expressió lingüística es poden distingir dos tipus d’unitats discretes mínimes: les unitats discretes mínimes distintives (fonemes) i les unitats discretes mínimes significatives (morfs). Exemple: [punt] / [pɔnt]: són dos morfs (dues unitats mínimes significatives) que deriven de canviar una unitat mínima distintiva (u, ɔ). -u- i -ɔ- no tenen significat per elles mateixes, és per això que es diu que són distintives però no significatives. L’estudi d’aquests parells mínims de paraules (com punt/pont o mare/pare) permeten veure que no podem associar un significat o un tret semàntic a cap dels fonemes que constitueixen aquests morfs ja que aquesta associació no és sistemàtica: -p- no aporta el tret semàntic (+ masculí) i -m- el tret semàntic (+ femení). (3) El principi de la infinitud discreta: no hi ha un límit definit pel que fa al nombre d’unitats discretes (morfs i fonemes) que poden formar una expressió lingüística. Tot i que mai ens trobarem, per raons òbvies, amb cap expressió lingüística amb un nombre infinit de fonemes, la gramàtica del català, per exemple, no imposa cap restricció sobre el nombre d’unitats discretes que les seves expressions poden contenir. Per tant, el principi d’infinitud discreta implica directament que el nombre d’expressions lingüístiques ben formades que genera una llengua-I també és infinit. Si tenim infinitud discreta, tenim infinitud d’expressions lingüístiques possibles. Sempre podrem afegir un nombre x de fonemes a l’expressió de la que partim de manera que obtinguem una nova expressió amb un nombre n+x fonemes. (4) El principi de la recursivitat: un objecte sintàctic de categoria X pot contenir un altre objecte sintàctic de categoria X. Per exemple, un sintagma preposicional pot contenir successivament un altres tres sintagmes preposicionals: A la botiga del carrer de la germana del teu amic [SP1 [SP2 [SP3 [SP4] ] ] ]. El principi de la recursivitat, doncs, és de naturalesa il·limitada. Aquests quatre principis serien atribuïbles a la GU (So), cosa que vol dir que tot infant, amb independència del seu origen geogràfic o ètnic, té la capacitat de desenvolupar una llengua-I que generi expressions que segueixin aquests principis. L’infant no els aprendria a partir de l’anàlisi de l’evidència lingüística, sinó que constituirien un coneixement apriorístic i innat.

CAPÍTOL 2. LA TEORIA SINTAGMÀTICA 2.1 Les peces lèxiques El component generatiu (𝛤) pren com input elements proporcionats pel lexicó però es té gaire clar quins són aquests elements atòmics d’origen presintàctic. Hi ha diferents models que exploren aquesta qüestió:

- La sintaxi ja parteix de paraules flexionades: per exemple, un verb flexionat com

-

caminava podria ser un àtom sintàctic que es prendria del lexicó i s’introduiria a 𝛤. Així doncs, la sintaxi podria formar una oració com ella caminava mitjançant la combinació de dues peces lèxiques flexionades: el pronom personal i el verb. El lexicó ens aporta paraules ja flexionades però aquestes flexions es fan a partir de procediments gramaticals: es podria defensar que 𝛤 forma caminava a partir de la combinació de diversos morfs que componen aquest verb flexionat i que prendria del lexicó l’arrel , la vocal temàtica /-‘a/ i el sufix /-bә/. No es consideraria, doncs, que el lexicó té paraules flexionades sinó que aquestes deriven de procediments gramaticals. Aquest és el model que considerarem nosaltres, que les peces lèxiques del lexicó són morfs i paraules polimòrfiques. Peces lèxiques (morfs): , /-‘a/, /-bә/. Recordem que el lexicó especifica com a mínim la forma fonològica i la categoria gramatical, per tant, les entrades lèxiques mínimes d’aquests morfs al lexicó serien així: : [R] /-‘a/: [VT] /-bә/: [imperfet indicatiu] Paraules polimòrfiques: Aquesta paraula no formaria part del lexicó, sinó que seria un derivat del procediment generatiu. Aquestes paraules polimòrfiques que considerem productes del 𝛤 poden manifestar

diversos graus de complexitat estructural. a. doncs, amb, sempre: 1 paraula = 1 morf b. veïn+e+s, mir+à+ve+m: 1 paraula = 1 arrel + morfs de flexió sufixats c. [[class]+[ific]]+à+ve+m: 1 paraula = 1 radical derivat flexionat (radical + morf. derivatiu + morf. flexius) d. [[[nacion]+al]+itz]+a+cion]s: 1 paraula = 1 mot derivat recursivament (radical + morf. derivatius successivament) e. [trenca][closques], [cinc][mil]]: 1 paraula = 1 mot format per composició (2 radicals + (morf.flexió)) Nosaltres, però, ens ocuparem només de com combinem paraules ja formades per obtenir unitats sintàctiques majors, és a dir, la formació de sintagmes combinant paraules. 2.2 L’anàlisi sintagmàtica La teoria sintàctica generativa suposa que hi ha una operació successiva que combina paraules per crear estructures arbòries etiquetades (representacions convencionals d’objectes sintàctics) que ens aporten la següent informació: - la manera amb què les parts d’una expressió s’agrupen en constituents sintàctics (quines són les parts del tot) - el tipus gramatical o etiqueta de cada constituent sintàctic Per tant, dur a terme una anàlisi sintagmàtica d’una expressió vol dir determinar quins són els constituents sintàctics i quina etiqueta correspon a cadascun. En una anàlisi sintagmàtica, en efecte, ens fixem en l’estructura interna i en les relacions que s’estableixen entre...