Teoria autors literatura catalana PDF

Preview

Summary

Resum de la teoria literària de Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Josep Maria de Sagarra, Salvador Espriu i Mercè Rodoreda. Extret de Literatura catalana contemporània (Edicions UOC)....

Description

JACINT VERDAGUER Verdaguer va manifestar des de jove una gran aptitud per la literatura. Conrearà la poesia de tema bucòlic i amorós després d’una primera etapa de poesia satírica i burlesca. Seguirà els models de la preceptiva neoclàssica, d’influència castellana, i seguirà els patrons típics de la literatura catalana popular (mètrica, etc.). Durant els segles de formació, Verdaguer va assajar diversos gèneres literaris: un poema èpic en prosa sobre la descoberta d’Amèrica, narracions fantasioses i escrits autobiogràfics. Va començar a guanyar importància al maig del 1865 gràcies als Jocs Florals, on va obtenir un accèssit i un premi per dues composicions en vers de tema patriòtic i d’orientació romàntica. Verdaguer va reemprendre el tema colombí en una extensa composició poètica. Al cap de poc va començar a treballar en un projecte més ambiciós, que li valdria el reconeixement literari dins i fora de Catalunya: L’Atlàntida, de concepció grandiosa, amb elements geològics i figures mitològiques. Al 1885 va publicar Canigó, una llegenda romàntica, dedicada a exaltar els orígens cristians de Catalunya. Jacint Verdaguer fou l’escriptor català més destacat del segle XIX i el més representatiu de la Renaixença. Autor d’obres cultes d’una gran qualitat i ambició, es va servir de temes i formes populars per transmetre les idees del catalanisme conservador i del catolicisme del seu temps. Va tornar a la llengua catalana el prestigi perdut d’un idioma de cultura i digué a terme una obra perfectament coherent, al servei dels ideals de la fe i de la pàtria.

JOAN MARAGALL A partir del 1892 Maragall esdevindrà el capdavanter indiscutible dels nous aires de modernitat que circulen per Barcelona i el guia de la seva tronada societat. Disposarà per a fer-ho de les diferents plataformes de llançament del Modernisme, les festes de Sitges, el teatre íntim i les societats corals. Maragall va experimentar amb intencions i resultats diversos algunes de les variades propostes modernistes (decadentisme , vitalisme nietzschià, prerafaelitisme, etc.) alhora que reforçà aquell lirisme directe i primari, expressiu i sincer amb que canta el paisatge, els costums i les festes, els mites i herois de Catalunya i l’amor a la dona i els amics. Maragall contribuirà decisivament a la recuperació del catalanisme a través de la seva pròpia poètica, obligantlo a dinamitzar la llengua i arraconar les fórmules massa complexes. Rebutjarà les possibilitats estètiques del Modernisme i consolidarà la reflexió sobre la pròpia experiència creadora (teoria de la paraula viva). Simplificarà els temes, les tècniques mètriques i de versificació, els recursos lingüístics i els procediments retòrics.

Patirà un període de crisi amb l’aparició del Noucentisme i la crítica que aquest fa a la seva poesia. Això es traduirà en una etapa de complet silenci. Posteriorment, en alguna de les seves obres posteriors al període de silenci, Maragall mostrarà que és capaç de fer allò que els noucentistes deien que havien de fer els bons poetes: sotmetre l’obra a revisió per tal d’oferir-la com més depurada millor. Les correccions tendeixen a eliminar defectes formals i a polir defectes de versificació. La correcció també contribueix a eliminar els excessos de sentimentalisme i la superficialitat dels sentiments religiosos i patriòtics. La Setmana Tràgica el farà sortir de la seva letargia i el reconvertirà en l’agitador que havia estat en els seus inicis. En la nova etapa combativa de Maragall el vitalisme nietzschià i l’elegia romàntica quedaran enrere i donaran pas a una reflexió íntima i serena, fins i tot tràgica, que trobava la seva raó de ser en el descobriment i l’assumpció del dolor i de l’egoisme Des de la perspectiva de la història de la poesia catalana, la de Joan Maragall fa pont entre les fórmules líriques del segle XIX i les del XX. Maragall recull i esmena la tradició dels Joc Florals de la Renaixença, el romanticisme de Verdaguer, el naturalisme i el classicisme, alhora que formula una reflexió innovadora sobre la pròpia poètica que coincidirà en alguns aspectes amb el simbolisme.

JOSEP MARIA DE SAGARRA (dels inicis al 1936) A) POESIA El gènere que més empra és la cançó, tot desplegant una experiència o un estat d’esperit. Ho fa, en general, amb composicions estròfiques de vers llarg, segons el model de la cançó leopardiana. També dóna entrada a esquemes més populars i a temes que s’hi relacionen. La poesia s’allunya del camí dominant des del noucentisme: no s’aproxima al meravellament maragallià davant de la realitat. L’interès de Sagarra és el poema narratiu de to llegendari, que el durà a composicions llargues amb arrels a la balada romàntica. Posteriorment es percebrà un canvi en la poesia de Sagarra: un to més contingut i intimista, menys descriptiu; una tendència a l’especulació metafísica a partir del sentiment amorós, l’ús del vers lliure i la consistència discursiva del jo poètic. S’apropa, d’aquesta manera, al postsimbolisme típic de la literatura catalana dels anys 40. B) PROSA En les seves novel·les, Sagarra tracta de fer un retrat de la societat de la seva època. Vida privada es situa a distància: és un retrat del gran món barceloní i les seves adherències durant els anys que precedeixen a la República i els primers temps del nou règim. Rigorosa contemporaneïtat, eficàcia estilística, força estructural

agosarament costumista són algunes de les característiques d’una de les novel·les més reconegudes de l’obra de Sagarra.

SALVADOR ESPRIU El discurs al·legòric va servir a Espriu per a fixar la situació d’una Catalunya abocada a la guerra civil. Paral·lelament, va usar el poema en prosa per a expressar l’esqueixament produït per la guerra. Al 1939, immediatament després de la caiguda de Barcelona, va escriure una de les seves obres més conegudes, Antígona. Espriu empra el mite per vehicular un missatge de perdó i de reconciliació entre els lluitadors. Si les obres anteriors tendien a representar el bé en negatiu, és a dir, des de la degradació material i espiritual, Antígona establia clarament el discurs didàctic en l’obra d’Espriu. En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera, Espriu va evocar els dies i els sols perduts, el món destruït per la guerra que el poeta identificava amb Sinera. En aquesta composició, Espriu pren de nou temes que ja havia emprat en altres de les seves composicions anteriors, com la memòria i la consideració de la literatura com un diàleg amb els morts. Cementiri de Sinera, juntament amb altres obres, forma part del cicle líric de l’obra d’Espriu. Cal situar la poesia d’Espriu en el corrent general de la poesia catalana de postguerra, evolució i humanització de la poesia postsimbolista, capaç d’integrar en el poema l’espai individual del poeta i l’herència cultural i lingüística de la seva comunitat. L'obra de Salvador Espriu s'ha de definir a partir de dos eixos: la recerca de la diversitat (marcada per la relació amb la quotidianitat, per la pluralitat de gèneres i per la diversitat de tècniques compositives que conviuen fins i tot dins d'un mateix llibre) i l'aspiració a la unitat (amb un entramat temàtic, moral i filosòfic que determina les relacions entre les diferents obres). Espriu va considerar indestriables aquests dos pols en el procés dialèctic d'aprehensió de la realitat al qual aspirava. Sobre aquesta qüestió, els estudiosos solen citar el parlament final de Primera història d'Esther (1948): "Penseu que el mirall de la veritat s'esmicolà a l'origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d'autèntica llum." La sentència ha estat explicada des del pensament cabalista: la relació amb Déu (la llum, o la veritat) només és possible a través de la Creació, la qual s'estructura a partir de deu sefirot o principis que permetrien reconstruir un camí d'ascesi mística o de coneixement. Tan sols des de la varietat es pot accedir a la unitat, i aquest principi, que és moral i filosòfic, en Espriu és també (o sobretot) literari, ja que l'afany d'estructura unitària plantejat des de la varietat de gèneres i de registres lingüístics reflecteix la crisi del subjecte modern entre la pèrdua d'identitat i el desig de transcendència, una crisi que és indestriable de bona part dels problemes que la literatura moderna ha posat damunt la taula.

MERCÈ RODOREDA L'obra de Mercè Rodoreda travessa els punts cardinals de la literatura moderna occidental que es fa contemporània a partir de l'experiència de la guerra i, molt en particular, de l'exili. L'experiència de l'exili eixampla els límits del realisme literari, que de cap de les maneres no són suficients per a llegir Rodoreda, per a compartir la memòria del món des del qual ens parlen els seus llibres, els seus personatges. Rodoreda és una escriptora autodidacta que es forma a través de la poesia popular i patriòtica, de les obres emblemàtiques de Verdaguer i Ruyra, de la literatura de quiosc i, després, del periodisme, per mitjà del qual coneixerà les elits de la literatura en català els anys trenta; és a partir de la guerra civil espanyola i, sobretot, de l'experiència de la Segona Guerra Mundial i de l'exili, que aconseguirà de donar forma al seu projecte, que es troba entre els de més ambició literària de la literatura catalana del segle xx i entre els llegats significatius de l'Europa contemporània. El resultat de la vivència i l'experimentació, en definitiva, de la fragmentació. De la cultura popular a l'eixamplament i la modelació de les possibilitats literàries d'una llengua sense tradició narrativa moderna, de la novel·leta de gènere o de moda a la construcció d'un fresc coherent, complex, anticomplaent i progressivament abstracte i mític sobre les petites vides del segle xx atacades per la guerra i per les tenebres de l'amor fresc de mosaics on sobresurten, a més de les seves novel·les més conegudes, els seus contes i en particular la novel·la pòstuma, La mort i la primavera (1986).

(BORDONS, G i SUBIRANA, J. (ed.), Literatura catalana contemporània (1ª ed.). Barcelona: Edicions

UOC)...