Sintaxi Teoria Llengua i literatura catalana PDF

Preview

Summary

TEORIA DE SINTAXI DE LLENGUA CATALANA: COMPLEMENTS, VERBS, NOMS, ADECTIUS, ADVERBIS, PREPOSICIONS......

Description

SINTA MARIA RIUS TRILLAS – Categories lèxiques o gramaticals Les paraules es classifiquen en nou categories lèxiques o gramaticals:

1. Els noms (o substantius)

Són paraules que designen persones, animals, coses, llocs, idees abstractes, sentiments.

La majoria són variables en funció del nombre (aigua, aigües) i uns quants també en funció del gènere (gos, gossa, gossos, gosses).

2. Els adjectius

Són paraules que designen característiques o propietats que es poden atribuir a un nom.

La majoria són variables i concorden amb el nom (jersei gris, jaqueta grisa, mitjons grisos, sabates grises).

3. Els determinants

Són paraules que van davant del nom per presentar-lo, identificarlo o quantificar-lo.

La majoria són variables i concorden amb el nom (un dia, el dia, el primer dia, pocs dies, el meu germà, aquest llibre ).

Els determinants es classifiquen en vuit classes: els articles, els demostratius, els possessius, els numerals, els quantitatius, els indefinits, els interrogatius i els exclamatius. 4. Els pronoms

Són paraules de significat ocasional perquè la seva funció és la de substituir-ne d’altres de caràcter substantiu, adjectiu o adverbial. Agafen el seu significat del context.

Generalment són variables: presenten formes diferents segons la persona gramatical i la funció sintàctica. Exemples: A ella no li diguis res; i no la molestis més. No hi vol anar.

5. Els verbs

Són paraules que designen accions, processos o estats.

Són variables i es conjuguen en funció del mode, el temps, la

persona i el nombre (vinc, maduraven, estarà). 6. Els adverbis

Són paraules que complementen el verb per expressar el temps, el lloc, la manera i la quantitat de les accions. També expressa la quantitat de l’adjectiu i d’un altre adverbi.

Són invariables i alguns tenen forma de locució (més d’una paraula amb un sol significat) Exemples: vine aviat; puja a dalt; camina lentament molt tranquil; massa a poc a poc

7. Les preposicions

Són paraules que van davant del nom (o pronom) i uneixen els noms amb altres elements.

Són invariables i algunes tenen forma de locució (més d’una paraula amb un sol significat) Exemples: mal de queixal; pa amb tomàquet; pensa en ell; viu davant de casa

8. Les conjuncions

Són paraules que uneixen i relacionen dos mots o dos sintagmes de la mateixa categoria sintàctica o bé dues oracions coordinades o subordinades.

Són invariables i ens permeten coordinar (molt bonic però molt car; canta i balla) o bé subordinar (crec que no vindrà; no vindrà perquè no es troba gaire bé).

9. Les interjeccions

Són paraules que equivalen a una oració i expressen l’actitud del parlant, o estableixen una comunicació entre el parlant i l’oient.

Són invariables i algunes tenen forma de locució (oi? ; Això rai!). Solen introduir les oracions exclamatives (Ai, quin ensurt que he tingut!).

Els sintagmes Utilitzem la paraula sintagma per designar una paraula o grup de paraules que forma una unitat que és més petita que l’oració. Cada sintagma forma una unitat de significat i també una unitat de funció (subjecte o predicat).

Els sintagmes estan formats per una o diverses paraules, però en cada sintagma n’hi ha una que és més important que les altres. Aquesta constitueix el nucli del sintagma i és la que dóna nom al conjunt.

Nucli del sintagma

Tipus de sintagma

Exemples

nom

Sintagma nominal (SN)

la cuina mediterrània

verb

Sintagma verbal (SV)

tinc gana

adjectiu

Sintagma adjectival (SAdj)

ple d’aigua

adverbi

Sintagma adverbial (SAdv)

molt lluny

Preposició + SN

Sintagma preposicional (SPrep)

amb tots els amics

Les oracions Una oració és una unitat de comunicació amb sentit complet. Presenta tres propietats bàsiques: 1. Unitat de sentit

Expressa un pensament complet; per tant, constitueix un acte de comunicació suficient.

2. Unitat d’entonació

Queda delimitada per dues pauses majors o dos silencis i té una corba melòdica determinada. Consta d’un SN subjecte i d’un SV predicat que presenten una relació de concordança. El sintagma nominal (SN) subjecte (S) designa l’element del

3. Unitat d’estructura

qual parlem. El sintagma verbal (SV) predicat (P) expressa allò que diem del subjecte. El gat negre

/

SN [subjecte]

/

ha caçat un ocell SV [predicat]

1. EL SINTAGMA NOMINAL El sintagma nominal (SN) és el que té com a nucli un substantiu o un pronom: una dona rossa

els fills del cosí del pare de n’Aina

l’aigua

qualsevol dia d’aquests

en Nicolau

qui no vulgui pols

aquella novel·la tan divertida que em

això

vares deixar

nosaltres

2. CONSTITUENTS DEL SINTAGMA NOMINAL L’únic element imprescindible en un sintagma nominal és un substantiu (o un element substantivat) o bé un pronom que facin de nucli. A més, el sintagma nominal pot incloure determinants (els especificadors del substantiu) i complements, que concorden (sempre que sigui possible morfològicament) amb el nucli en gènere i nombre i s’hi subordinen. SN = (determinant) + nucli + (complement) una bibliotecària jubilada els cabells llisos

3. EL DETERMINANT La funció de determinant la realitzen els articles, demostratius, possessius, numerals, quantitatius, indefinits i alguns interrogatius i relatius: la / aquesta / la teva / la segona / un / tres / força / qualsevol / quina / quants 4. EL COMPLEMENT DEL NOM El complement del nucli del SN s’anomena complement del nom (CN). La funció de complement del nom poden realitzar-la: 

Un adjectiu o un sintagma adjectival: la taula rodona / la nena més petita / el jersei nou de trinca



Un sintagma preposicional: la taula de la cuina / la taula de fusta / la taula del mestre



Un nom o un sintagma nominal: la marca Benetton / el diari Esport / el riu Besòs



Una oració adjectiva (OAdj.): la taula que heu comprat / el músic del qual parlàrem

Com que el sintagma preposicional inclou un SN, podem trobar aquesta estructura repetida diverses vegades dins un mateix sintagma: La finestra del segon pis de la finca de la cantonada. [SPrep. –> complement del nom finestra] La finestra del segon pis de la finca de la cantonada. [SPrep. –> complement del nom pis] La finestra del segon pis de la finca de la cantonada. [SPrep. –> complement del nom finca]

5. FUNCIONS DEL SINTAGMA NOMINAL El SN pot fer diferents funcions dins l’oració: 

Subjecte: Una taula rodona és molt pràctica.



Complement directe: Hem comprat una taula rodona.



Complement circumstancial: Aquesta tarda plourà.

Podríem dir que la funció principal del SN és la de subjecte de l’oració.

6. EL SUBJECTE El subjecte (S) és l’element (persona, cosa…) al qual s’atribueix el predicat de l’oració, és a dir, és l’element del qual es predica alguna cosa. Concorda amb el verb en persona (1a, 2a, 3a) i nombre (singular, plural). Formes del subjecte: 

Un nom o sintagma nominal: Les cartes han arribat a les nou del matí. / El seu oncle era el batle del poble. / Una caminada de cinc hores no convé a tothom.



Un pronom personal fort: Jo esperaré.



Una oració subordinada substantiva: Que plogui avui no significa que s’acabi el problema de l’aigua. / Caminar cinc hores no convé a tothom.

Generalment, la posició del subjecte és davant del verb o del predicat, molt sovint al principi de l’oració, però algunes vegades el podem trobar darrere: No m’agraden els plàtans tan madurs. Sóc jo qui no hi vol anar. Ha vingut la Glòria?

7. SUBJECTE EL·LÍPTIC En algunes oracions el subjecte no hi és perquè s’ha elidit. Aquesta el·lipsi del subjecte es fa: 

Quan els morfemes verbals fan evident quin és el subjecte (jo, tu…) sense possibilitat de confusió: (Ells) Venien contents del cinema.



Quan el subjecte és un element expressat fa poc en el discurs: En Joan va aparèixer i no va dir res. Després (ell) va començar a parlar amb ella.

8. ORACIONS IMPERSONALS Alguns verbs no tenen subjecte. Aleshores diem que la posició de subjecte és buida. Es tracta d’ oracions amb verb impersonal, conjugat sempre en 3a persona. 

Verbs meteorològics: Demà plourà. Aquest tarda fa molt fred.



Verb haver-hi: Hi ha molts ocells. Hi ha revistes de tota mena. Hi va haver un terratrèmol de grau tres.



Pronom es amb verbs com viure, treballar, menjar…): Aquí es menja molt bé. RECORDA: El verb haver-hi és impersonal; per tant, no ha de concordar amb el sintagma nominal que duu al darrere. – Hi havia més de cent persones.

Funcions sintàctiques dins de l’oració 

Subjecte (S)



Predicat (P)

Funcions sintàctiques dins del SN Complement del nom (CN)



Un SN és un conjunt de paraules que té com a nucli un nom, que és un element essencial i necessari. Els altres elements l’acompanyen i fan la funció d’especificador (els de davant) o de complement (els de darrere). La funció d’especificador del només pròpia dels determinants: els articles, els demostratius, els possessius, els numerals, els quantitatius, els indefinits i els interrogatius. La funció de CN, en canvi, és pròpia dels SAdj, els SPrep i les OAdj. Per exemple: DETERMINANT

NOM

CN

(Estructura del CN)

Els

atlet es

seleccionats

(SAdj)

Aquests

atlet es

de la selecció

El

riu

Llobregat

Uns quants

atlet es

(SPrep) (SN)

que hem seleccionat

(Oració)

Funcions sintàctiques dins del SV 

Complement directe (CD)



Atribut (Atr)



Complement indirecte (CI)



Complement predicatiu (CPred)



Complement de règim verbal



Complement circumstancial (CC)



Complement agent (CAg)

(CRV)

*Classificació dels complements verbals

CD

Objecte (persona, animal o cosa) sobre el qual recau l’acció d’un verb transitiu. No sol portar preposició, encara que es refereixi a una persona

El vent ha tombat un arbre. Aquest matí he vist la teva germana

CI

Persona o animal als quals va destinada l’acció del verb o del CD.

Comunicaré les notes als alumnes.

CRV

Element exigit per un verb que regeix una preposició (adonar-se de, transformar-se en…)

El capgròs es transforma en granota.

CAtr

Caracterísitca que s’atribueix al subjecte per mitjà dels verbs copulatius ser, estar o semblar en oracions de predicat nominal.

Aquesta persona és molt intrigant. La Laia és la meva millor amiga. Les arracades sembles d’or.

CPre d

Característica que es percep o s’observa en el subjecte o en el CD on oracions de predicat verbal.

CC

Circumstància en què s’esdevé l’acció que expressa el verb: el lloc, el temps, la manera, l’instrument, la companyia, etc.

El noi se sentia rebutjat. Vaig trobar el noi molt reconfortat. A les dotze els van veure al carrer. Demà (CCT) aniré al teatre (CCL) amb la meva mare (CCComp).

CAg

Ésser que realitza l’acció en les oracions passives.

El dinar era servit per professionals.

El Complement Directe Si l’oració porta un CD és transitiva. Hi ha verbs que sempre exigeixen un CD: tenir, fer, veure... N’hi ha d’altres que es poden fer servir indistintament amb CD o bé sense: escriure, mirar...

Assenyalem ara alguns aspectes del CD: a) El CD és sempre un SN: mai no porta la preposició a, a diferència del castellà, referit a persona. Ex: Hem vist la nova escola d’idiomes. Hem conegut la Mariona. b) La majoria de vegades el CD es pot identificar mitjançant la transformació de l’oració en veu passiva (encara que hi ha excepcions). Ex: L’arquitecte Molins va dissenyar aquest edifici Subj. V. actiu CD Aquest edifici va ser dissenyat per l’arquitecte Molins Subj. Pacient V. Passiu Compl. Agent

En Pere té un germà gran CD

* Un germà gran és tingut per en Pere Subj. Pacient (Oració incorrecta o agramatical)

Substitució pronominal del CD Els pronoms que substitueixen el CD són els següents: a) Si el CD és un complement determinat (introduït per l’article, un demostratiu o un possessiu): EL, LA, ELS, LES. Ex: Veig el nen: El veig. Han comprat els llibres: Els han comprat. Miro la Maria: La miro. Miro aquelles bicicletes: Les miro. b) Si el CD és un complement indeterminat, és a dir, quan el CD no porta ni article, ni demostratiu, ni possessiu, o quan és precedit d’un numeral, indefinit o quantitatiu que el determini: EN. Ex: Busca bolets: En busca. Volen dues cerveses: En volen dues. Llegeixo algunes revistes: En llegeixo algunes. Llegeixo molts contes: En llegeixo molts. c) Si el CD és un complement neutre, és a dir, si està representat pels mots neutre això, allò o una oració subordinada en funció de CD: HO. Ex: Em dius això o no?: M’ho dius o no? Miràveu allò: Ho miràveu. Volien que vingués l’alcalde: Ho volien.

d) Si el CD fa referència a la 1a o a la 2a persona, o bé si recau sobre el mateix subjecte (reflexiu): EM, ENS, ET, US, ES. Ex: La Laura em pentina. Et cridaran a les set. La Pepa es pentina.

El Complement Indirecte Pot aparèixer amb verbs transitius o intransitius, i va precedit per la preposició a. Ex. Va enviar un telegrama al seu fill (transitiva) M’agrada la cuina de casa seva (intransitiva) El CI mai no admet la passivització. Ex. Els pastissos de xocolata agraden a tothom. * Tothom és agradat pels pastissos de xocolata (incorrecta)

Substitució pronominal del CI Els pronoms que substitueixen el CI són els següents: a) LI i ELS substitueixen els complements indirectes singulars o plurals, sense distinció de gèneres (a diferència del CD). Ex. Va donar les notes al pare: Li va donar les notes. Va donar les notes a la mare: Li va donar les notes. Portava flors als malalts: Els portava flors. Portava flors a les malaltes: Els portava flors. Atenció: Cal recordar que el pronom lis no existeix en català. La forma de CI plural és ELS.

El Complement Circumstancial Aquest complement reflecteix les circumstàncies de l’acció del verb. El CC pot ser: a) Un SP Ex.

De matinada saltava pels marges.

b) Un SN Ex.

Vindrà dilluns.

c) Un SAdv Ex.

Ahir corria molt. Escrivia molt malament. Viu lluny del centre.

Tipus de CC: lloc, temps, mode o manera, quantitat, finalitat, causa, instrument, companyia... Ex. Viu a París (lloc) Va venir ahir (temps) Caminava lentament (mode) Inverteix en lletres per a la vellesa (finalitat) Ho faig per obligació (causa) Els va assassinar amb una pistola (instrument) Ho comento amb el meu assessor (companyia)

Substitució pronominal del CC Els pronoms febles que substitueixen el CC són els següents: a) Si el CC és de lloc i està introduït per la preposició de: EN. Ex. Vinc de Salou: En vinc. Treu sabates de l’armari: En treu sabates. b) Si el CC està introduït per qualsevol preposició que no sigui de: HI. Ex. Vaig a Mataró: Hi vaig. Pujava per les escales: Hi pujava. Entrarem de franc: Hi entrarem. Escriu malament: Hi escriu.

El CRV (o Complement Preposicional) El complement de règim verbal va introduït per una preposició exigida (o regida) pel verb. Aquestes preposicions són: A: accedir, dedicar-se, acostumar-se, arriscar-se, aspirar, contribuir,renunciar... DE: parlar, oblidar-se, adonar-se, recordar-se, aprofitar-se, dubtar, gaudir... EN: pensar, vacil·lar, complaure’s, afanyar-se, confiar, convertir, entossudir-se, fixarse... AMB: avenir-se, casar-se,conformar-se, fer-se, lligar... Cal remarcar que els verbs que regeixen la preposició en davant d’un SN canvien aquesta preposició per a o de davant d’un infinitiu. Ex. Pensa en la Maria. Pensa a tornar-li el llibre.

Substitució pronominal del CRV Els pronoms que substitueixen el CRV són els següents:

a) Si el CRV està introduït per la preposició de: EN. Ex. Dubtem de tot: En dubtem. Parlen de l’aniversari d’en Joan: En parlen. b) Si el CRV està introduït per les preposicions a/en/amb: HI. En Carles s’ha acostumat a la bona vida: En Carles s’hi ha acostumat. Penseu en mi: Penseu-hi. No es relaciona amb el veïnat: No s’hi relaciona.

L’Atribut (verbs copulatius) En el predicat nominal, el verb es limita a enllaçar el subjecte amb el predicat (atribut). Els verbs que integren aquest predicat es denominen copulatius. Els principals verbs copulatius són SER o ÉSSER, ESTAR i SEMBLAR. Els verbs copulatius o atributius són intransitius. L’atribut és incompatible amb el CD. L’atribut pot ser: a) un SA: Estic cansat. b) un SN: El seu cunyat és informàtic. c) un SP: La taula és de marbre. d) un SAdv: Això em sembla bé.

Substitució pronominal de l’Atribut Els pronoms febles que substitueixen l’atribut són els següents: a) Si l’atribut és un complement determinat (introduït per un article, un demostratiu o un possessiu): EL, LA, ELS, LES. Ex: En Pere és aquell noi del cotxe blau: En Pere l’és. La Marta va ser la guanyadora: La Marta la va ser. Em sembla que són els teus pares: Em sembla que els són. b) Si l’atribut és un complement indeterminat (no és introduït ni per un article, ni per un demostratiu, ni per un possessiu): HO. Ex: En Joaquim és alt: En Joaquim ho és. La Mercè està malalta:La Mercè ho està. La mare sembla més jove: La mare ho sembla.

El Complement Predicatiu El Complement Predicatiu és un sintagma adjectiu que, alhora, complementa el verb i un altre element oracional (el subjecte o el CD): Ex: Ha arribat a casa molt cansat. El riu baixava tèrbol. El jutge va deixar lliures tots els detinguts. Encara conserva viu el record de la seva mare.

Aquests adjectius subratllats són complements del verb (responen ala pregunta COM va arribar, COM baixava el riu...) i concorden en gènere i nombre amb el subjecte o el CD de l’oració. El Complement Predicatiu es podria confondre amb un CCM, però cal recordar que un adjectiu mai no podrà fer de CC de cap tipus, és impossible.

Substitució pronominal del Complement Predicatiu El pronom que substitueix el Complement Predicatiu és: HI. Els tomàquets es van tornar vermells: Els tomàquets s’hi van tornar. Es va quedar sord: S’hi van quedar. Arriba cansat: Hi arriba. Atenció: Els verbs FER-SE, DIR-SE, ELEGIR i NOMENAR, però, reclamen el pronom EN, en comptes de hi. Ex: Aquest noi es fa gran: Aquest noi se’n fa. La Maria també es diu Puig: La Maria també se’n diu.

Col·locació i ordre dels pronoms Quan hem de substituir dos o més complements per dos o més pronoms febles, els posem o bé tots plegats davant el verb o bé tots plegats darrere el verb. També cal tenir en compte que en la combinació de dos o més pronoms febles davant o darrere el verb, hem d’escriure l’apòstrof tan a la dreta com puguem. Ex: me’l volia prendre volia prendre-me’l Fixa’t, doncs, que, en agrupar-los, l’ordre en què els col·loquem segueix aquest...