Temes - Resumen Literatura Catalana Moderna PDF

Preview

Summary

1. TEMESa. L’edat moderna. Introducció L’Edat Moderna comprèn el període que va des del 1492, any del descobriment d’Amèrica, fins l’inici de la Revolució francesa i la proclamació dels drets humans, l’any 1789.Durant aquesta etapa, a partir del segle XV, el món i la forma de viure de les persones v...

Description

Mireia Pardo Onteniente

Juny 2019

1. TEMES a. L’edat moderna. Introducció L’Edat Moderna comprèn el període que va des del 1492, any del descobriment d’Amèrica, fins l’inici de la Revolució francesa i la proclamació dels drets humans, l’any 1789. Durant aquesta etapa, a partir del segle XV, el món i la forma de viure de les persones van canviar profundament, ara la població desperta interés per la ciència i l’observació de la natura. Quant als canvis polítics, trobem l’establiment de monarquies autoritàries per tota Europa i, a més, en la societat veiem com la burgesia s’enforteix. D’altra banda, trobem que a Europa hi ha hagut grans avanços tècnics relacionats amb la navegació, com la construcció de vaixells aptes per a navegar pels grans mars, el perfeccionament del timó i la creació de mapes més complets, fet que va propiciar el descobriment d’Amèrica. De fet, l’or d’aquestes terres serà el que ajude a la Corona de Castella a fer-se més forta davant la resta de regnes, la qual cosa propiciarà l’aparició de les monarquies autoritàries (els monarques concentren els poders que abans tenien els senyors feudals, les ciutats i l’església), com parlàvem adés, per tota Europa, a més de l’aparició de la burgesia a partir dels grans comerciants de les ciutats que acumulaven grans fortunes. També trobem que la ciència ha progressat: Copèrnic i Galileo Galilei afirmen que el Sol és el centre de l’Univers i que la terra es mou; William Harvey descobreix la circulació de la sang pel cos humà i Isaac Newton formula la llei de la gravetat i Johann Gutenberg inventa la impremta que permet imprimir milers de llibres a preu barat i difondre els coneixements per tot el món. Pel que fa a la religió, ens trobem amb què els regnes europeus de l’edat mitjana compartien religió, el cristianisme, però ara s’ha fet la divisió entre els creients catòlics i els protestants, que entenen la religió de manera diferent. Quant a Catalunya, trobem que durant el segle XV i bona part del segle XVI es va empobrir, fins que en el segle XVII va aconseguir recuperar-se. Açò ocorria mentre Castella (fins el moment un territori més ric i amb més població) començava a arruïnar-se com a conseqüència de les guerres en què havia participat, per la qual cosa van recórrer als catalans per fer endavant aquesta crisi econòmica, fet que va fer neguitejar la Corona d’Aragó, ja que es van negar a pagar més impostos i a enviar més soldats per defensar l’imperi hispànic davant el francés. Així, comença la Guerra dels Segadors (1640-1652) amb la mort del virrei, el

1

Mireia Pardo Onteniente

Juny 2019

representant del rei castellà a Catalunya, fet que propicia la invasió de Catalunya per part de les tropes de Felip IV. Posteriorment, trobem que, una vegada mort Carles II sense descendència, va començar la Guerra de Successió (1701-1714) entre els partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria (catalans, aragonesos i valencians) i Felip de Borbó (castellans). Va guanyar el darrer i, llavors, Felip V promulgà el Decret de Nova Planta (1716) que suprimia les lleis i les institucions de Catalunya, prohibia l’ús del català i imposava les lleis de Castella.

b. El Renaixement. La poesia El Renaixement va ser un moviment intel·lectual i artístic que va aparéixer entre els segles XIV i XV a Itàlia, però que poc a poc va anar expandint-se per tota Europa en el segle XVI. El principal objectiu d’aquest era renovar la cultura medieval, imitant els models literaris clàssics grecollatins. A més, en la literatura catalana va influir molt la figura de Petrarca i el seu Canzionero, sobretot en la poesia. La característica global que més va destacar d’aquest moviment va ser la inconformitat de l’explicació del món a través, únicament, de la fe: l’home buscava en les branques científiques les respostes. Algunes de les característiques poètiques que van ressaltar van ser: el retorn als clàssics grecs i llatins i la predilecció per modernitzar-se. Pel que fa a la poesia renaixentista, trobem que es va seguir la tendència d’utilitzar artificis retòrics, el seguiment de la temàtica amorosa i la tradició lírica dels cançoners populars. També s’utilitzaven formes poètiques noves: els sonets, els madrigals, les octaves rimades, les epístoles. Les característiques estètiques d’aquesta poesia es podrien sintetitzar en: 

Fidelitat a l'herència medieval (Ausiàs March): artificis retòrics,

temàtica amorosa,... 

Renovació mètrica: decasíl·lab italià sense cesura, sonet, dizains, ritme i

accentuació iàmbica, endecasíl·lab italià, artificis retòrics. 

Alternen indistintament català i castellà.



Vitalitat, ganes de viure, afany de l’ésser humà.



Triomf de l’individualisme.



Curiositat per la història pròpia.



Retorn a l’antiguitat clàssica grecoromana.



Nova relació amb la naturalesa. 2

Mireia Pardo Onteniente

Juny 2019

TENDÈNCIES DE LA POESIA RENAIXENTISTA La poesia renaixentista catalana oscil·la entre l'assimilació de les noves formes i la fidelitat al model medieval. Hi ha una aparició d'un tractament culte de la lírica popular i tradicional. A causa del moralisme catòlic imposat durant el regnat de Felip II, la temàtica religiosa centra la poesia de la segona part del segle XVI. Les quatre tendències que hi ha són: 1)

Medievalitzant: Influència de la poesia trobadoresca, que la segueixen

uns burgesos (la volen recuperar) i es tendeix a fer poesia de caràcter religiós. A Catalunya són un precedent dels jocs florals. L'altra influència es la d'Ausiàs March, sobretot amb el tema del patiment amorós on influeix a la literatura castellana i a Garcilaso de la Vega. 2)

Popularitzant: No es tracta d'una poesia popular, sinó que és una

poesia culta que imita a la popular. Una manera de diferenciar l'aspecte anterior és mitjançant una glosa (estrofa). 3)

Renaixentista: S'imita a Boscán (castellà) però sense utilitzar la mètrica

italiana. Augmenten les rimes femenines. Utilització de la Cesura. Està introduït a la literatura castellana per Boscan i en la literatura catalana per Pere Serafí. El tercet de Dante arriba a la literatura catalana per Pere Serafí. L’octava real és creada per Bocaccio. També s'usa el sextet i estança (estrofes de 6 i 10 versos) i la lira. 4)

Contrareformista: Serveix per determinar els diferents recursos. Les

característiques són semblants de la tendència medievalitzant. És la tendència més pobre. La recuperació de la poesia popular perdura en la literatura de segles posteriors  La lírica popular que existeix des de sempre En el segle XVI, en aquesta experimentació de formes noves i de nous ritmes, comencen a admirar la lírica de tipus popular, es posa de moda la recuperació de les cançons de tipus popular Joan Timoneda: recull les cançons populars que circulaven i la glossen, creen estrofes on reprodueixen la mètrica de les cançons en mes versos

3

Mireia Pardo Onteniente

Juny 2019

“Bella de vós som enamorós, ja fósseu mia!”: cançó popular, en el segle XVI, Pere Serafí fa un poema utilitzant eixa cançó popular, glossant-la, i Joan de Timoneda recull una versió anònima que no sabem qui és l’escriptor. Contrast entre les formes més populars i les més cultes. Popular: més fresca, menys reflexiva, menys filosòfica, amb un metre més breu.

i. La poesia de tradició culta i la poesia de tradició popular Al llarg dels segles XVI-XVIII va aparèixer a Catalunya un tipus de poesia popular que va compensar la mediocritat i la pobresa de la poesia culta d’aquesta època. Les composicions poètiques d’origen popular (anònimes) solien ser de transmissió oral. Amb tot, però, gràcies a la impremta es van publicar alguns cançoners. Aquestes composicions estaven vinculades a les creences, als costums i a les activitats de treball i de lleure pròpies de la gent del poble, i es cantaven en festes assenyalades, en celebracions... L’aristocràcia i els intel·lectuals creen una literatura culta: en llatí, castellà o català  però són incapaços de construir una tradició cultural catalana eficient. Les classes populars, llavors, produeixen i consumeixen una cultura d’expressió catalana. La poesia del segle XVI és poesia de certamen (tradició trobadoresca, de poc valor literari i amb castellanització de les formes, que està sota el metratge de les formes poètiques d’Ausiàs March).

1. Pere Serafí (1505/1510 - Barcelona 1566-1567) Va ser un pintor i escriptor i que és considerat el millor poeta català del moment. En ell conflueixen les diverses tendències de la lírica catalana del Renaixement: l'adaptació al sistema mètric català d'una nova forma d'estructurar el poema que, amb el seu sistema accentual, rítmic i prosòdic, opta per l'harmonia i l'eufonia, els paràmetres estètics propis del classicisme; l'adopció d'unes noves estructures que delaten una gran preocupació per la bellesa formal -el sonet, l'octava rima, el madrigal petrarquesc i els tercets encadenats, d'inspiració italiana, o el vers blanc, l'epístola, l'oda, l'elegia i l'ègloga, d'imitació clàssica-; la influència del petrarquisme, a imitació de la lírica del Canzoniere de Petrarca, la imitació de la poesia d'Ausiàs March i la

4

Mireia Pardo Onteniente

Juny 2019

glossa de refranys i cançons populars. Se’l considera un poeta del patiment amorós en la línia petrarquista. Tot i que la seua poètica manté certs punts de contacte encara amb la lírica trobadoresca i amb la poesia d'Ausiàs March, Serafí va utilitzar fórmules poètiques pròpies del Renaixement: no només el sonet (estrofa renaixentista per definició), sinó també el madrigal, les octaves rimades o l'epístola. Els seus referents fonamentals són els clàssics grecs i llatins -Homer, Virgili i Ovidi-, els italians del dolce stil nuovo –Dante i Petrarca – i el poeta renaixentista espanyol més significatiu, Garcilaso de la Vega. A més, també va compondre poesia en castellà.

2. Joan Pujol (Mataró? − després de 1603) Considerat un imitador d'Ausiàs March. És un escriptor molt representatiu del pensament de la Contrareforma, en el marc ideològic restringit del regnat de Felip II. Visió en somni. Expressa nostàlgia dels temps medievals. Expressa un rebuig dels valors renaixentistes. Lepant: exalta la victòria dels cristians hispànics sobre els turcs. Respon a la influència medieval de March. També és l'autor de glosses o recreacions de versos ausiasmarquians i de diverses poesies religioses: goigs, elogis de sants.

c. El Renaixement. Prosa i teatre En el renaixement els escriptors en prosa escriuen en tres llengües: llatí, castellà i català. -

El llatí es converteix en la llengua de prestigi dels ambients cultes, tot i

que a finals del segle XVI comença a ser menys utilitzat. -

El català en la prosa no és molt usat, ja que els escriptors catalans

adopten el llatí (=humanistes com Joan Lluís Vives, 1492-1540) o repeteixen, sense cap originalitat, les formes literàries medievals, ja passades de moda. De fet, els escriptors catalans no acaben d’incorporar-se als corrents nous i vacil·len entre la fidelitat a la

5

Mireia Pardo Onteniente

Juny 2019

tradició medieval o l’adopció de formes i actitud renaixentistes, com ocorre en l’Espill de vida religiosa. -

El castellà es converteix en la llengua més utilitzada en la prosa culta i

en la predicació. En aquesta llengua trobem a Joan Timoneda, un autor valencià que escriu novel·letes, també trobem a Gaspar Gil Polo, autor d’una de les novel·les sentimentals més importants del moment, Diana Enamorada. D’altra banda, trobem que a tota Europa apareixen prosistes com Erasme, Montaigne, Cervantes, Descartes o Castiglione, de gran prestigi internacional.

i. Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa Cristòfor Despuig (Tortosa, 1510 − 1561/80): Era membre d'una prestigiosa família de juristes tortosins, va estar molt relacionat amb la política i la societat de l'època: Va dur a terme la màxima aspiració de molts intel·lectuals renaixentistes  intervenir activament en el regiment de la cosa pública (alcalde) i va ocupar càrrecs de responsabilitat política en l'administració municipal. A més, va representar a la ciutat davant de l'Audiència Nacional: Diverses vegades va ser convocat a les Corts. També va ser un personatge inquiet i polèmic; per exemple, va ser especialment crític amb el bisbe de Tortosa Ferran de Lloances. És autor del text català més representatiu del renaixement: Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557). Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa: Són un diàleg renaixentista dedicat al comte d'Aitona Joan de Montcada que reflecteix tant la serenitat i contenció del responsable polític com el tarannà inquiet i polèmic de qui pretén reformar la realitat que l'envolta. És també una caixa de ressonància de les inquietuds de l'home del renaixement  es considera l'obra més pròpiament renaixentista de la literatura catalana tant per l'ús que fa de la literatura clàssica com per l'esperit de l'autor. Són un diàleg en què tres interlocutors que passegen per Tortosa reflexionen sobre qüestions de la realitat lingüística, política, eclesiàstica i social de la Catalunya del renaixement. Aquests tres interlocutors són: -

Don Líbio (cavaller Tortosí i cosmopolita).

-

Don Fabio (ciutadà Tortosí més conformista i conservador).

-

Don Pedro (cavaller Valencià).

6

Mireia Pardo Onteniente

Juny 2019

A través del seu diàleg ens suggereixen: -

Els seus moviments per la ciutat.

-

Ens informen de les novetats urbanístiques.

-

Expliquen anècdotes personals.

Reflexionen sobre la realitat en sis col·loquis pluritemàtics integrats coherentment en el conjunt gràcies a la unitat i consistència de la trama de ficció. Són 5 els temes bàsics de la reflexió: 1.

Qüestions político−lingüístiques centrades en la defensa de la unitat de la

llengua catalana en tots els territoris on es parla (col·loquis I, II, IV i V). 2.

Qüestions eclesiàstiques centrades en la crítica de la política dels estats

pontificis (col·loqui I). 3.

Conflictes entre estaments socials; per exemple les relacions entre

nobles i mercaders o l'oposició entre cavallers i ciutadans (col·loquis I, III i IV). 4.

Interès per la civilització clàssica i pel què aquesta ha deixat a la ciutat

de Tortosa (col·loqui IV). 5.

Recursos de les terres de l'Ebre i els seus projectes de futur per millorar

econòmicament (col·loqui VI).

ii. L’Espill de vida religiosa Està escrita al 1515 però és anònima. Destaca per la dignitat literària i per la gran projecció que va tenir (més a fora de Catalunya). Respon a l'efervescència religiosa de l'Europa de l'època. Reflecteix les inquietuds del corrent: Devotio moderna (intimitat amb Déu a través de l'oració): és una obra espiritual. Està composta com una novel·la al·legòrica dividida en dues parts: -

42 capítols: Desenvolupa la doctrina de les diverses etapes i condicions

de la contemplació mística a través de la història de Desitjós, un religiós solitari que emprèn un llarg pelegrinatge buscant el cavaller Amor de Déu. Els seu company és un gos que es diu Bona voluntat. -

25 capítols: És un tractat pràctic d'oració a partir de la fórmula Io e Tu

que li dona Déu.

7

Mireia Pardo Onteniente

Juny 2019

L'obra pertany a la mística antiintel·lectual fonamentada en la pietat interior i l'oració. És escrita en un llenguatge planer ben construït, amb diàlegs vius i amb molta habilitat per mantenir l'interès del lector. Reflecteix la influència de Llull i ens recorda molt al Blanquerna. iii. La supervivència del teatre medieval Trobem que el teatre medieval es dona en la cort de Germana de Foix, on els autors retraten el món aristocràtic i reflecteixen el bilingüisme que es dona en el moment de castellanització de la cort. Ara utilitzen el castellà per als assumptes importants i per als sentiments enlairats. Mentre que el català es posa en boca de les dames o dels criats i s’assimilen amb l’humor.

1. NO EXAMEN: Joan Ferrandis d’Herèdia (1480-1549) Dramaturg i poeta. Membre de l'estatut cavalleresc i formà part del cercle literari del renaixement anomenat Germana de Foix, com a tal, la gran part de la seua obra és en castellà. La seva obra en català presenta les característiques següents: to melangiós en els romanços, to culte en les cançons i sentiment en les cobles, a més d’imitar a Ausiàs March. Les seues composicions poètiques es van dispersar pels cançoners de l'època i el seu fill els va recollir tots sota el títol: Las obras de Don Juan de Heredia (1562). Les seues obres en castellà són: -

Diálogo de una dama i un galante.

-

Diálogo entre amo y mozo por mandato de una señora.

-

Coloquio de las damas Valencianas.

-

La Vesita: situació en la qual en la cort de la virreina Germana de Foix

hi ha unes dames valencianes amb criades castellanes.

2. Joan de Timoneda Va ser escriptor i editor: com a editor va tenir una gran visió per captar les preferències del públic lector i va publicar obres comercials de lectura fàcil i diversa sense deixar d'invertir en la difusió de les tendències més innovadores de l'ambient literari en les quals hi va participar com autor. Va buscar i va obtenir el suport dels influents en el poder i va exercir sovint d'enllaç cultural entre aquesta elit i les classes populars. 8

Mireia Pardo Onteniente

Juny 2019

En aquesta línia cal destacar la seua preferència per les obres castellanes i les seues escasses concessions al català: escriu poesia, prosa i teatre. -

Obres teatrals: Turiana (que firma com a Joan Diamonte (anagrama de

Timoneda)). o

Té obres des de tragicomèdies (llargues) fins a entremesos.

o

El seu teatre és burgès i renaixentista en contrast amb les

característiques del teatre religiós. o

Es conserven tres reculls d'obres:



Ternario espiritual (1558)



Ternario sacramental (1575)



Segundo ternario sacramental (1578)

o

Hi ha dues obres escrites en català, el que coneixem com a teatre de

propaganda, que és un teatre promogut per la Inquisició per tal de defensar els ideals de la Contrareforma: 

El castell d'Emmaús (passatge de la bíblia)



L'església militant (ègloga de caràcter pastoral i amorosa alhora)

3. NO EXAMEN: Lluís del Milà (1500-1561) Era un músic, poeta i prosista Valencià que composà poesia tradicional en castellà i va estar preocupat per donar les regles de les bones maneres i de la cortesia, ja què ell mateix era un cortesà dins la cort valenciana de la Germana de Foix. Sobre el tema anterior té dues publicacions: -

Libro de motes (1535)

El cortesano (1561): descripció de com ha de ser l’home del Renaixement

(=Príncep de Maquiavel) Està escrit en castellà però amb alguns fragments en català. Vol explicar el seu ideal de dama i d'home de la cort, però no ho fa a través d'un tractat teòric sinó a través d'una trama de ficció en que apareixen diversos cortesans valencians (gent real) interessats per la música i la literatura. Tot això ho porta fins al límit de l'humor i inclou temàtiques obscenes i al·lusions a malalties i defectes físics. A més, el diàleg permet inserir sonets i teatre cort...