Bearn o la sala de les nines Resum (1) PDF

Preview

Summary

Resum
INTRODUCCIÓ
PRIMERA PART; SOTA LA INFLUÈNCIA DE FAUST.

SEGONA PART; LA PAU REGNA A BEARN

...

Description

BEARN O LA SALA DE LES NINES INTRODUCCIÓ oan Mayol, el capellà de Bearn envia a Miquel Gilabert, el secretari del senyor Cardenal Primat de les Espanyes. Li explica que per causes misterioses els senyors de la casa, Maria Antònia i Don Toni, van morir a l'última nit de Carnaval, fa dos mesos. Li diu que els nebots han vingut aquí a veure què els hi havia deixat d'herència, tot i que ells no estimen res de Bearn ni tenen doblers (diners) per pagar les hipoteques. La gent està interessada en els béns que han deixat i no pas en resar per la seva mort. Li diu que a continuació li explicarà la vida dels senyors, i que la dividirà en tres parts, com si d'una novel·la es tractés.

PRIMERA PART; SOTA LA INFLUÈNCIA DE FAUST. -Capítol 1: Ens explica que hi ha una finca anomenada Bearn, però que no se sap si el nom de la finca prové del nom de la ciutat o l'inrevés. Ens informa que les festes patronals de Bearn són les de Sant Miquel. Diu que hi havia un rebesavi de Don Toni que també es deia així que era una mica conflictiu. Joan Mayol, el capellà que escriu la carta, ens explica que ell ja fa 38 anys que va néixer. S'enrecorda poc dels seus pares, i va anar al Col·legi de la Ciutat perquè Don Toni així ho va voler. Maria Antònia i Don Toni eren cosins germans. Ella era molt bonica i ell era magre i esvelt, menut i lleig. Ell no s'havia confessat mai, i la seva ànima canviava sovint. Era sincer però imprevisible. Seguia uns bones maneres, era educat, però la gent desconfiava d'ell. Acostumava a portar perruca blanca. Parlava moltes llengües. Ens explica que a l'escola on ell, el capellà, anava hi tenien unes formes barroeres, i quan tornava a Bearn, l'apassionava l'ambient de bones maneres que proporcionava Don Toni. Don Toni era un home extraordinari, tot i així semblava tenir un cert aire de bruixot. Quan s'enfadava amb algun criat seu, ell els fuetejava, i després els hi deia que es possesin oli del bó.

-Capítol 2: Ens descriu la casa. Primer ens informa que té un enemic, en J. J. Rousseau, però no ens diu perquè és el seu enemic. Explica que sap que no adiministren bé les seves pertinencies, diu que “els senyors estan caducats” única cosa que comparteix amb el seu enemic J. J. Rosseau. També diu que don Toni estimava els pagesos però no els tractava amb igualtat. Sobre l'edifici, només ens parla sobre la part noble. Ens diu que està feta d'un estil clàssic. Té dos patis, una escala ampla, el pis d'honor. Destaca que hi ha una foganya al rebedor, i d'aquesta ens comenta que serà important per a la seva narració el fet que hi hagui una finestra a sobre petita que condueix a una habitació interior. Ens parla molt bé del saló, és una magnificència. Diu que va estar tancat durant una època, però quan els senyors van tornar de Roma l'any 1884, el van tronar a obrir fins ara. Allà és on van morir els dos, a les mans de Joan Mayol, el capellà. Diu que abans havia sigut un santuari i que ara ho tornarà a ser, perquè ha encarregat que el profanguin. Ens diu que don Tomàs vivia del futur i del passat. Ens parla també sobre la Sala de les Nines. Només ens diu, però, a on està. S'hi va a

partir de la galeria, que aquesta te 3 portes, una a cada extrem i una al mig. Per anar a la Sala de les Nines s'ha d'agafar una de les portes del costat, i aquesta et portarà a un oratori, que fa de sala de pas, i d'allà comencen unes escales secretes que et porten a la Sala de les Nines.

-Capítol 3: Els senyors acullen a Xima, una neboda seva de 18 anys (tenia 11 o 12 anys més que en Joan). Ella era bonica i intel·ligent. , una òpera que es feia a l'Òpera de París, i que uns amics seus els hi demanaven que vinguessin a veure-la.

. (la neboda ha conegut a un duc francès ric més atractiu que ell i s'ha quedat allà) i com ella a la posada i ell al palau de Bearn. També ens parla que ell havia intentat espiar la Sala de les Nines, però sense èxit, ja que, pujava les escales secretes de l'oratori, i es trobava amb una altra porta tancada amb clau, i que mirava pel forat del pany, però com que la Sala contenia cortines no es podia distingir res. Va aconseguir saber que es rumorejava que un avi dels senyors havia mort embogit allà. Ens diu que el senyor pagava estudis a molts al·lots però no li deixava saber a ell per què. Ens parla també d'en Jaume, un noi de 12 anys (quan en Joan en tenia 15) que havia viscut sempre al Col·legi. Li va dir que ell havia de tractar-lo com el seu germà petit, i que li havia d'ensenyar a jugar, ja que a l'escola no ho havia fet. Ell el va transformar, però només per fora, ara tenia un aspecte menys de ciutat, amb la pell morena, però per dins tenia la por de sempre. Don Toni li va dir que havia de ser més fort, com en Joan, i això el motivà i anava enfilant-se pels arbres. Un dia, quan jugaven, i que en Joan mai deixava guanyar-se, en Jaume es va sentir molt cansat, es va relaxar a la palla, i el van trobar 30 minuts més tard mort. Ja havia estat els darrers dies més com electritzat. En Joan li havia tingut una certa enveja, era llest, ros, sabia més francès que ell i es preocupava perquè no li fes la competència dins del Palau de Bearn.

-Capítol 4: En aquest capítol Joan Mayol fa un recordatori dels moments en què ell havia parlat sobre la història. Veiem el temps en què ell era anarquista lliberal i estava d'acord amb els francesos, es necessitava una dictadura per arreglar la situació del moment. Parla de Napoleó, Bonapart, els Borbons, etcètera. Sobre la seva vida, aprenem que ell, molt abans de l'escàndol de París, va estar sense comunicar-se amb quasi tota la seva família durant un temps, i que llavors la gent el criticava erròniament, com per exemple deien que maltractava al capellà, quan en realitat el tractava molt educadament i era generós amb ell. També ens parla quan ell li explicava a en Joan que els reis de França curaven als malalts d'escròfules i paperes, però Mayol no s'ho acaba de creure. Don Toni ho atribueix a que en aquell moment la ciència havia emprès molta importància i s'havien deixat enrere els mites que deien que els reis curaven. Acaben parlant sobre les muntanyes. Als dos els hi agraden, ja que han nascut aquí. Don Toni diu que ell mai es cansarà de l'illa, ja que hi ha nascut i hi vol morir, però que potser la seva dona (era la primera vegada que parlava d'ella després de la separació) voldrà marxar. Li diu que ell (Joan Mayol) haurà de cuidar-se'n d'ells quan morin. En Joan ens explica que a ella a vegades li agrada desvariejar (imaginar-se coses).

-Capítol 5: En aquest capítol ens parla sobre el seu Era un home que li agradava també les històries Alemanyes, com a en Joan, a qui li agradava sentir parlar d'Alemanya i se'n feia forces preguntes, però ell no li agradava Wagner. En aquest capítol parlen molt sobre la música i diferents autors. Remarca el fet que l'ensenyança que rebia a l'escola era molt diferent de la que rebia per part de don Toni, diuen que les seves ensenyances eren oposades a les del Seminari. però selecte, ja que no li agrada aquells que es dediquen a expressar les seves emocions a crits, sinó que només considerava escrivans aquells que les expressaven d'una manera intel·ligible, També parlen sobre la història de la Fontaine. Don Toni li explica que la seva importància no és la moral, sinó la seva força de l'engany i l'eufòria. Diu que la Fontaine no té dignitat, però fa gràcia. Fontaine la va escriure un amateur, i a don Toni li agrada. Creu que l'art és una mica com els fills s'engendren descuidadament, i no amb receptes. Acaba el capítol amb una escena en què estan els dos parlant a sota els estels, i es fa tard i don Toni li dóna la mà perquè li faci un petó per acomiadar-se. Li diu que es reconciliï amb la Fontaine, i li diu que si tornés a viure estudiaria lletres i que es posaria de lema un vers d'un alexandrí de La Fontaine que li diu, però ell no ha sigut capaç de trobar-lo, ja que n'hi ha molts en tota l'obra.

-Capítol 6: Ens parla sobre el que hi havia al palau de Bearn. A en J , creia que a Déu no li semblaria bé que es desfogués fent exercici físic, tot i així anava al gimnàs perquè Un dia, quan ell estava al gimnàs, entrà don Toni i li digué que mirés per la finestra que donava al pati interior. Allà hi havia el veterinari, que havia de curar uns quants porcs. A ell no li agradaven els senyors i els criticava, i don Tomàs i ell l'espiaven el que deien. Més tard, va venir el Vicari, com cada any abans de Carnaval, i van parlar sobre els punts positius i negatius d'aquesta festa. El Vicari hi estava en contra, i en Don Toni a favor. En Joan també estava a la conversa i opina com el seu senyor, a vegades cal una mica de diversió. En Joan pensava d'en don Toni que era un epicuri, és a dir un ésser destinat a morir, ja que quan va néixer ja ho tenia tot fet, ha pogut gaudir de les reserves que van deixar els seus avantpassats i ell no ha hagut de fer res. Acaben el capítol, seguint parlant del t ,

-Capítol 7: la posada, l necessitava doblers. La casa havia estat tancada durant anys ja. Primer li va preguntar a la Dona Maria Antònia per mediació del Vicari, i ella va dir que feia bé en vendre-la, perquè ja no es feia servir i avera si així podria ell paga els deutes. A qui no li va agradar la idea va ser als seus nebots, que ja es feien seva la finca.

. Un cop es va vendre la casa les relacions amb els seus nebots, que ja eren pràcticament nul·les, van quedar rompudes. Abans de vendre la casa, en Joan Mayol i don Toni van estar-hi 5 setmanes per acomiadar-se d'ella i per acabar de tramitar la venda. Ens explica en Joan Mayol que es va posar en un merder, va ajudar a

robar una estàtua de la reina de les Espanyes, que al final va sortir malament i aquesta es va trencar a bocins. Aprofitant que estaven a la ciutat, el senyor va voler portar a Joan Mayol a l'Òpera. Els dos comenten les seves opinions sobre aquesta, i don Toni li comença a introduir en aquest món i el culturitza, que la cultura, era, precisament, el que diferenciava a Joan Mayol de Don Toni, a part de l'edat. Durant la batalla d'Alcolea, un conflicte polític d'aquell temps, es van fer manifestacions a la Ciutat. Una cosina del senyor va assistir a una d'aquestes tota despentinada. Don Toni ho reflexiona amb Joan Mayol i li diu que miri com havien caigut les intel·ligències. També comenta en Joan que els Llucmajor tenien una filla de tifus, i uns, perquè no volien que la malaltia s'escampés, van decidir anar a cremar la casa. El foc es va escampar tant que fins i tot va cremar la casa dels qui havien provocat tal tragèdia i van morir ells també. Amb tot això, en Joan ens vol dir que la ciutat no passava el millor moment per vendre la casa i que caldria doncs, esperar per obtenir més doblers per a ella, com deien bé els nebots, però com que don Toni no escoltava a ningú, ell va seguir amb la idea de vèndre-la.

-Capítol 8: La casa al final la va vendre per pocs diners, perquè no era una bona època i ell no va voler esperar a vendre. Van venir la possessió, les festes de la casa. En aquestes festes era l'única data en què dona Maria i don Toni es veien durant l'any. Es comportaven durant la festa, i al vespre, quan ja era hora de marxar, sortien a fora per dir-se quatre paraules educades i marxaven. Però aquell any la conversa va durar una mica més per parlar sobre els assumptes polítics d'aquell moment. Van dir que la reina Isabel havia marxat a França, però no era cert, ho va ser l'endemà. I també van mostrar la seva preocupació sobre què passaria si es fes una república. A don Toni no li feia gaire gràcia perquè hauria d'aguantar a altres polítics, però diu que tot i així no pot fer-hi cap mal. Un cop van marxar, la gent del poble feien safareig sobre els senyors i comentaven que semblava que no estaven separats de la bona relació que tenien. Una dona comentà que deien que la llum de l'habitació del senyor estava oberta durant tota la nit, i es preguntaren perquè, fins que el Vicari va dir que deixessin de fer safareig. El senyor passava els dies entre papers, i el criticaven sobre fonaments, sobretot per la Margalideta, una noia rossa que va morir abans d'un any. Don Toni ja portava perruca blanca perquè s'havia tornat calb, vestia d'un estil franciscà, i tenia arrugues a la cara. També deien que s'estava arruïnant, però ell ho justificava en què la nova manera d'organitzar el país després de les revolucions obreres no afavoria a les classes burgeses. Diu que el que triomfaria serà el socialisme, i ho va encertar. De tant en tant venia el Senyor Vicari a casa seva i intentava convènce'l de què cremés la seva biblioteca perquè hi tenia exemplars que estaven prohibits llegir, però a la gent el que més el preocupava no era el què ell llegia, sinó el que escrivia. Ell es passava la nit a la seva habitació (per això veien les dones la llum de la seva cambra a la nit obreta) escrivint les seves memòries, per entretenir a la gent i per perpetuar la gent que ell sempre havia estimat. Li deia a Mayol que li donaria a ell les seves memòries quan es morís perquè les publiqués, un cop don Toni mort, i que podria aconseguir un pròleg del bisbe. Mayol s'ofereix ell mateix per fer-lo, ja que ningú el coneix millor. Don Toni hi està d'acord, ja que ell és l'únic amic que li queda, tots els altres estan ja morts. Don Toni es preocupa per les conclusions morals que es podrien extreure de les seves memòries, però don Toni li diu que si vol ho pot publicar com “el que no s'ha de fer”.

-Capítol 9: Les Memòries és l'obra més personal del senyor. Té improvisació, sinceritat, intimitats, circumstàncies que va sacrificar, com el pinar de Sa Cova que tant estimava i que per sort no veurà tallar, i també hi ha anècdotes, com per exemple un dia, quan s'estava preparant per a una cita,

anava ven dutxat i vestit, va agafar una botella de benzina pensant-se que era colònia, i se la va besar al cap. Va haver de tornar-se a dutxar i a vestir-se, però quan va arribar a on havia quedat amb la noia, aquesta ja havia marxat probablement amb un altre xicot que no fes olor de benzina. També hi ha reflexions morals de valor. També va reunir 2000 duros per a publicar Les Memòries, fet que demostra com se les apreciava, ja que durant els darrers anys anaven malament de diners,; en Mayol havia de reunir amb prou feines 2 duros per anar a comprar ensaïmades i xocolata per berenar, que tot i que dona Maria Antònia havia oblidat moltes coses, el bon paladar no l'havia perdut i se'n reia dels berenars de poca qualitat. I és que els senyors eren rics de terres però no de doblers. En aquestes terres hi tenien collites, però d'aquelles que no s'han de treballar gaire, que creixen espontàniament com els aglans, que valien ben poc, i les olives, que donaven força doblers però sortien només esporàdicament. També hi plantaven pins per tallar, que això era el que els hi donava més doblers, la major font d'ingressos. El senyor va haver d'anar a un banc per demanar la primera hipoteca, i li van anar seguint les altres. El senyor tenia molts deutes i gastava desmesuradament. A les memòries parlava molt bé de Dona Maria Antònia, diu que sempre l'estimà, i ara que era vell li tenia gran tendresa. També diu que és la dona amb el millor somriure d'Europa. Sort que va escriure Les Memòries, pensa Mayol, ja que ara ja no en quedaria res d'ells si no fos per aquest escrit, ja que el nom de Bearn s'ha extingit quan Don Toni s'ha mort ( a excepció dels fills il·legítims que pugui tenir, que no menciona a Les Memòries). El Congrés actual volia que cada terratinent destinés una hectàrea de les seves terres en cultivar tabac, però ell no seguia aquesta norma, i el Congrés estava enfadat i es preguntava qui era aquell terratinent del nord que no segueix aquesta ordre i destina les seves terres en cultivar “cabras dañinas”. Per veure la gran pèrdua de memòria que van tenir els seus protectors als últims dies, Mayol parla d'una horabaixa de pluja, Don Toni va dir que ell ni per 100 duros sortiria al jardí, i al cap de pocs segons va afegir; Bé, per cent duros, sí. I és que ja no sabien què representava aquella quantitat. Setmanes abans de morir es preguntava si seria millor regalar-li a la cambrera un anell de diamants o un mocador de toca. Li van aconsellar que la segona opció seria més favorable (sobretot econòmicament).

-Capítol 10: Aquest capítol parla sobre els dies que va estar a Paris amb la seva cosina de 18 anys Xima. Va durar a prop de mig any i es va acabar quan la Xima s'adonà que s'acabaven els doblers. Ella en gastava molts, i s'aprofitava de la situació econòmica de don Toni. Joan Mayol ha fet una repassada per els avantpassats de Bearn, i destaca que un familiar seu va estar a la presó. Per això el canonge Binimelis diu: Bearn, peix i carn, referint-se que a la família de Bearn hi ha de tot. El motiu pel qual van anar a París és per l'òpera que hi feien anomenada Faust. És per això que aquesta primera part de la novel·la s'anomena sota la influència de Faust, ja que per culpa d'aquesta obra ell va fugir a París amb la Xima i va trencar la relació amb Maria Antònia. També perquè la seva situació econòmica va empitjorar per culpa els gastos que exigia dona Xima, com per exemple tenir sempre un carro de dos cavalls a la seva disposició, vestits de luxe, etcètera. És com si tot hagués passat per culpa de Faust. L'obra va tenir molta publicitat per'ò no molt d'èxit, segurament perquè la gent es va fixar més en les dues espanyoles Eugenia de Montijo, dona de l'Emperador d'aquell moment (1859) Napoleó III i dona Xima. Resulta que les dues s'asseien molt a prop, van entrar a la mateixa vegada, i ambdues portaven un vestit blanc, amb la diferència que Eugènia de Montijo portava joies i dona Xima no, ja que no en tenia. Molta gent s'ho va prendre com a una provocació, dona Xima era més bonica, i representa que demostrava que no calien joies per mostrar la bellesa. Fins i tot don Toni va anar a saludar a Gounod per felicitar-lo, i ell li va parlar del bonic que era dona Xima i li va fer 2 petons a la galta davant de tot París. Ells a París s'estaven a un hotel amb jardí

anomenat Étoile. Al cap d'uns dies, Gounod es va presentar a l'hotel amb un duc de Lió anomenat Campo Formio, qui va enamorar a dona Xima, o almenys ella va marxar amb ell, potser perquè ell sí que no tenia problemes dels doblers. I li diu clarament a don Toni, que quan es cansi del duc, es farà presentar el mateix Emperador. Don Toni creia que tota la noblesa de l'Imperi era falsa. Acaben parlant sobre els rumors, i que don Toni creu certs, que Lluís Napoleó III no era un Bonapart, sinó que era fill d'un almirall holandès anomenat Verhuell. Però don Toni tranquil·litza a Joan Mayol i li diu que no s'entristeixi per pertànyer a una família humil, i diu que potser ni ell és un Bearn, qui sap.

-Capítol 11: Dona Xima, quan es va quedar a París, es comportava com una dona d'experiència. Deia que mai havia entrat a una casa que no fos par la porta gran. També va dir que si l'emperadriu i l'emperador la volien conèixer, ella volia que li fessin una presentació oficial al jardí de les Tulleries. Campo Formio, amb tots els diners que tenia, mai s'hauria atrevit a demanar-ho. A l'Emperadriu li va semblar molt bona idea, dons també era una dona Espanyola, i creia que no es podien tractar malament, però a Napoleó III no, i per això Eugènia de Montijo va decidir acabar la relació amb ell, perquè representava que estava infravalorant a una dama espanyola. Hi havia una rivalitat entre l'artista Rigolboche i Xima, ja que les dues volien a Campo Formio. Durant un ball a una festa, Rigolboche va intentar seduir al duc de Lió, però no va tenir èxit. Aquell mateix any l'artista va fer públiques les seves memòries on comenta indirectament aquest assumpte i parla negativament de dona Xima i de la família Bearn. Don Toni considerà que això els feia una família honorable, a excepció de molts familiars seus, que no van ser tan honorables. En un escrit literal de Don Toni a les seves memòries, ens explica com dona Xima es va tornar sobre aquestes males paraules. (Abans ens indica Mayol que hi ha unes línies de l'arxiu de la família Bearn, on es parla sobre tots els familiars de Bearn, que estan esborrades, i que potser incompleixen el seu escut que diu “Abans morir que mesclar ...