Cor quiet PDF

Preview

Summary

Cor quiet treball...

Description

1. ASPECTES CULTURALS I FILOLÒGICS: LOCALITZACIÓ El llibre que analitzarem a continuació, anomenat “ Cor quiet” pertany a Josep Carner. Si es coneix Josep Carner com el príncep dels poetes és perquè, amb la seva obra poètica, va situar la poesia catalana a l'alçada de la poesia europea del seu temps, emplenant amb la seva saviesa i la seva habilitat els buits a què segles d'abandonament del català com a llengua de cultura l'havien forçada. En les seves poesies uneix la tradició literària europea fins a la pròpia catalana passant per l'obra dels romàntics anglesos i la poesia didàctica francesa del XVIII, una tradició filtrada pel seu talent individual que li permet assolir una gran perfecció lingüística i un estil molt personal. VIDA Josep Carner (Barcelona 1884, Brussel·les 1970). Als dotze anys va començar a col·laborar a una revista barcelonina escrivint poemes, articles i contes. Signava amb un pseudònim per por que el seu pare li prohibís tal activitat. Als quinze anys va guanyar un segon premi als Jocs Florals de Barcelona. Als divuit va ser col·laborador fix de La veu de Catalunya. Va acabar la carrera de Dret i dos anys després la de Filosofia i Lletres. Durant aquest temps va col·laborar en moltes revistes i diaris. El 1904 va viatjar a Mallorca i Carner establí un estret lligam amb els poetes mallorquins. Carner va publicar llurs poesies i als vint-i-sis anys va ingressar a l'Institut d'Estudis Catalans i va col·laborar amb Pompeu Fabra. Carner va aportar ell sol uns dos mil neologismes. També va participar activament en la vida política catalana. Cap a l'any 1917 va dirigir l'Editorial Catalana i per aquelles dates va ésser reconegut per tots els escriptors catalans com a “príncep dels poetes”. El 1921 va ingressar en la carrera consular i va passar molt temps fora dels Països Catalans. Es va exiliar voluntàriament en guanyar el franquisme cap a Mèxic i després a Brussel·les. Va ser professor de la Universitat Lliure, i, morta la seva primera muller, es casà amb una professora. Al 1970 va visitar Barcelona però morí poc després a Brussel·les. OBRA Carner va publicar trenta llibres de poemes, a part obres teatrals, narracions, molts articles periodístics o traduccions molt importants. La poesia:

Carner és un artista clàssic per temperament, amb lluminositat, agilitat, gràcia i entusiasme per la vida i també sentit de l'humor. També és nostàlgic i pessimista a estones. Les seves obres ofereix un decidit balanç a favor de l'esperança i la confiança en l'ésser humà i la natura. La seva poesia és objectiva; parteix sempre d'una anècdota, una història breu, o una simple imatge gràfica, que evoquen o suggereixen allò que el poeta en els fons pretén dir-nos. Carner presenta les grans passions a escala reduïda que permet el desbordament emocional aixecant només una mica de to. L'atracció per la quotidianitat fa que s'interessi també per la vulgaritat des d'un angle molt particular: com una delícia de la humanitat. El tema de la soledat de l'home lúcid, lliure, l'ensenyament rebut de la mare, i ara se sent lliure, és també un dels temes preferits de Carner, com també, el goig de la vida casolana, de la grandesa de l'humil benestar. Vegetals sense cap tradició poètica ha ennoblit i poetitzat. Com el terme consort aplicat a la companya del gos, un animal sovint tan injustament vilipendiat per l'ésser humà. Carner també té episodis pessimistes i visions torturades. Va veure la natura com una entitat orgànica, dotada d'una obscura consciència. Es declara obertament romàntic. També ha sentit angoixa del pas del temps u de la mort, com qualsevol artista. Carner és un poeta acuradíssim en la forma, artífex de la rima. Va escriure poemes en funció d'una rima difícil. És un mestre del ritme, la musicalitat poètica i el lèxic. Dóna a la llengua catalana categoria literària de primer rang en el marc de la literatura universal. Al 1957 publicà Poesia, un volum que està dividit en tretze apartats on es troben tots els poemes seleccionats i ordenats temàticament de tal manera que en resultés una obra unitària i definitiva. Obres més importants: La seva trajectòria poètica és molt llarga. Les seves primeres obres estan vinculades de ple al noucentisme però, a partir dels anys 20, un corrent poètic europeu anomenat Postsimbolisme, l'influeix també. I, per tant, sens abandonar els postulats clàssics del noucentisme tendeix cap a una reflexió més intimista i la seva poesia esdevé més reflexiva, més vinculada al joc. Els fruits saborosos (1906): En aquesta obra, Carner dedica cada poema a una fruita que és utilitzada per representar algun aspecte humà. L’any 1925 Josep Carner va publicar el Cor quiet, el seu dotzè volum poètic i que suposarà un nou inici en la seva poesia. En aquesta obra ja s'hi detecta la influència del Postsimbolisme. És una reflexió sobre el “jo” líric representat en aquest cor. Orienta la poesia cap a uns plantejos més “humans”. El poeta es desprèn de la seva visó irònica de la gent i de les coses, i es decanta cap a una contemplació de tipus filosòfic i fins i tot metafísic i religió de l’existència. La influència de la poesia anglesa el fa tornar més meditatiu. Deixa la època més rebel, atrevida i divertida i assimila una temàtica més profunda, filosòfica,

s’endinsa en la meditació, el pessimisme, l’enyorança i la nostàlgia. El títol expressa aquesta serenitat (el cor del poeta intenta entendre el món des de la quietud) amb què s’enfronta a la realitat, una realitat que és molt lluny d’allò que havia imaginat i d’allò que pot entendre. Nabí (1941): És llarg i un sol poema narratiu en el qual recrea la història Bíblica de Jonàs. Aquest era un vell profeta cansat de la seva feixuga feina però Jehovà l'envia a convertir la ciutat de Nínive. Jonàs s'hi nega i decideiz amagarse en un vaixell enmig del mar però com Déu tot ho veu, el troba i provoca una gran tempesta, els mariners el llencen per la borda i un gran peix l'engoleix. A l'interior del peix, Jonàs reflexiona i decideix fer cas de la veu de Déu i anar a convertir Ninime. El profeta Jonàs representa el poeta que, malgrat les adversitats (Guerra civil, exili, l'allunyament de Catalunya...) el poeta no renuncia a portar la paraula divina de la poesia al seu poble. Arbres (1953): És una compilació de poemes anteriors de Carner sobre arbres i poemes nous que també tenen aquest tema. Poesia (1957): Carner fa una selecció de tota la seva obra anterior i a més la reelabora. Aquí es troba el Carner més madur, més reeixit. 1 2. CONTINGUT: TEMA I ARGUMENT El conjunt de poemes de El cor quiet de Josep Carner, està dividit en 5 parts: 1. Les nits Al primer poema d’aquesta secció, , trobem el poeta encarat al misteri de l’univers. El text es desplega en una sèrie d’angoixosos interrogants que arriben fins aposar en dubte la pròpia identitat. La nit ( el poeta vetlla quan els altres dormen) proporciona l’atansament al misteri. En aquest primer apartat es donen quatre temes: la presència del passat propi que es converteix en una mena de viatge al·lucinant, en el qual es remunta a segles passats, fins al orígens de l’espècie, el tema de l’amor que es presenta de manera egnimatica al poema > i al > on mostra la frustració de l’amor com un malson , el tema existencial. Al poema > l’angoixa de la que desperten al poeta i la solitud al >. 2. Els arbres En el segon apartat anomenat esta format per set poemes en els quals apareix la figura de l’arbre. La presència d’aquest arbre per tot arreu, permet a Carner una plasmació poètica de la varietat del paisatge de

1 EXTRET DE: https://www.quieroapuntes.com/noucentisme_3.html + APUNTS DE CLASSE SOBRE JOSEP CARNER

Catalunya. En el últim poema anomenat “Els cocoters de Maccuto” es plasma de manera indirecta el tema de la mort. 3. Les estampes Aquest es l’apartat més extens del llibre. Hi predominen la figura del món de la natura i el món rural. Tendeix a seguir el cicle de les estacions; estiu, tardor, hivern i primavera i també sorgeix la figura animal i vegetal en gairebé tots els poemes. 4. Les adreces Els poemes d’aquesta secció responen a les ganes de deixar-ne constància en vers sobre diverses situacions de la vida. En aquest apartat hi ha poemes que parlen sobre la naixença, la mort i el casament. 5. L’assenyament En aquest apartat torna a aparèixer temes que ja s’han vist a l’inici, el terme del viure incert, la dimensió metafísica, la solitud i l’abandó així com els estats d’ànims, les angoixes i interrogants sobre la vida.

3. COMENTARI DE TEXT LES NITS A MIG SON Quin gemec em desvetlla

Per què escoltar, darrera tot un dia

d’algú que és lluny? No ho sé.

anguniós i cot?

Em moc sobre el coixí, vida insegura,

Ves cloent les parpelles; tot desfent-e,

massa amussada per a entendre bé.

bada’t al dolç ignorament de tot.

Ombres al meu devora, estranya solitud d’’orfe, de mort o d’animal perdut... Talment, ningú no plora?

Ho hauria dit. Darrera la finestra i la porta, cap cosa de debò. Cap onda estranya de dolor m’arriba. Si hi era estat, s’ha avergonyit el so.

Com una agulla fina una agonia m’entra cor endins. Després una veu dolça diu, a penes, a l’afluixat gavell de mos instints:

-Perd la teva esma dins el pèlag negre Que no coneix ribera ni farell: ara és hora de treva; dorm bocatort dessota el blanc mantell.

Aquest poema de Josep Carner de l’apartat anomenat Mig son presenta cinc estrofes de 6 i 10 síl·labes amb rima consonant En el primer apartat d’aquest poema s’introdueix la situació, el poeta es desvetlla a causa d’un soroll i es mou constantment en el llit, sense poder agafar la son de nou i l’insomni el fa reflexionar sobre la vida. En el segon apartat, el poeta exposa el sentiment de solitud que les compara amb les ànimes deambulant i es qüestiona si ningú es sent trist. En la tercera estrofa el poeta es respon la pregunta, no sent cap sensació de dolor per part dels altres. En la quarta i cinquena estrofa de cop sent una angunia que li pressiona el cor i els seus instints li diu que lluiti contra les coses que l’impedeix tornar a adormirse . Finalment, el poeta acaba dormit, ignorant tots els seus pensaments. Pregunta retòrica(v.1): Quin gemec em desvetlla d’algú que és lluny? (v.8) talament, ningú plora? Enumeració(v.7): D’orfe, de mort o d’animal perdut... Comparació(v.13): Com una agulla fina Sinestèsia: (v.15)Veu dolça (v.24) Dolç ignorament

ELS ARBES ELS NOSTRES PINS Salut, oh pi de terra eixuta, lligam, damunt la nostra ruta, d'un aspre món i un cel serè! Oh cos vermell, oh barba hirsuta, Dura és ta rel, com nostra fe!

pi casolà vora una eixida que sents el cant dels reguerols, pi dins la selva atapeïda, alta cucanya d'esquirols;

Salut, oh pi de la carena, dolç monument de l'horitzó; salut, marina visió, oh pi menut de nostra arena;

Pi esborifat, que no tens lleure de pentinar ton front altiu; Pi sospirant, cenyit de l'heura; I tu, el sortós,que puguis heure al peu la font, a dalt un niu!

pi venerable a les ermites, entre una font i un vell pedrís; pi de malastre, que t'excites tort, esglaiat sobre un abís;

Amic suau, d'aspres cabells! Com savi antic dones consells, I, sumptuós com un califa, et fas tot l'any una catifa de tos mateixos pèls vermells.

pi que ets conhort de nostres passes, Salut, oh pi de la terra eixuta, en un pendís, nat travesser; lligam,damunt la nostra ruta, pi que en el sot t'estiregasses d'un aspre món i un cel serè, per heure el sol, com un xiprer; Oh cos vermell, oh barba hirsuta, Dura és ta rel, com nostra fe!

El tema principal d’aquest poema el lligam de la naturalesa, en aquest cas els arbres amb l'home. En la primera estrofa el poeta es presenta parlant amb un pi (v.1 Salut, oh pi de terra eixuta) el qual té la terra seca per falta de pluja. En el segon vers diu que el pi uneix la terra i el cel però que està per sobre de nosaltres, és adir, en les muntanyes. Al tercer vers fa una comparació del tronc vermell del pi i de les seves fulles punxegudes amb els pèls de la barba i finalment acabava el vers dient “dura és ta rel” insinuant la fortalesa de l’arbre el qual és igual de fort que el sentiment de fe. En la següent estrofa, parla de dos pins que és troben en llocs totalment oposats. Un és troba en una serralada i sobresalta per sobre de l’horitzó i l’altre està situat a la costa (V.8 Oh marina visió). En la tercera estrofa parla de nou de dos pins; un està situat al costat d'una ermita que espera la visita de la gent per deixar de sentir-se sol, al costat de la font; L'altre està a dalt d'una muntanya, tort, i a punt de caure espantat en un precipici. En la quarta estrofa, compara a dos pins: El primer es troba en una pendent, amb branques llargues que proporcionen ombra, el segon és troba sota l’ombra, estirant-se en busca de la llum del sol . En la cinquena estrofa, el primer pi és troba situat al costat d’una casa, sol, escoltant el soroll de l’aigua que passa per al reg. Els segon és troba en un bosc, ple d’altres arbres, amb companyia i que proporciona una cucanya que permet pujar els esquirols per les seves branques.

En la sisena estrofa, el primer pi lluita contra el fort vent per tal de demostrar que ell es més fort i poderós ja que es considera com un arbre altiu i orgullós. El segon en canvi, es troba seré, sense necessitat de destacar, escoltant la font (v.26 al peu la font) i un niu d’ocells. En la setena estrofa presenta als pins con a savis ( Com savi antic dones consells) ja que viuen durant molts anys i la catifa que formen amb el seu pol·len vermell que ho compara de nou amb els cabells. En l’última estrofa, torna a repetir el primer vers. Pel que fa a l’estructura mètrica, el poema esta format vuit estrofes de quatre i cinc versos, de vuit síl·labes cadascuna i amb una rima consonant. El poema presenta una interesant sèrie de figures retòriques que contribueix a reforçar el caràcter literari del text. Comparació (v.28): Com savi antic dones consells (v.19): Com si no els veiés ningú: Apòstrofe (v.1): oh pi de terra eixuta (v.4): Oh cos vermell, oh barba hirsuta (v.7): oh pi de la carena (v.10): oh pi menut de nostra arena Antítesi (v.3): aspre i serè! (v.27): Amic suau, d'aspres cabells! Anaàfora (v.10): pi venerable a les ermites, (v.12): pi de malastre, que t'excites (v.14): pi que ets conhort de nostres passes (v.16): pi que en el sot t'estiregasses (v.18): Pi esborifat, que no tens lleure (v.20): Pi sospirant, cenyit de l'heura; En conclusió, el poeta es fixa en un motiu, l’arbre i procura extreure’n, dels seus trets, de les seves virtuts, algun aprenentatge moral. L’arbre és un pretext que li serveix per reflexionar. En aquest poema ens descriu i humanitza la natura i també ens plasma poèticament la varietat del paisatge de Catalunya.

LES ESTAMPES

A MUNTANYA Allí dalt de la muntanya

La salut entre l’orenga

tot el bé de Déu hi tinc:

i les flors de penical;

les roses de quatre en quatre

aterrat amb creus de palma,

i els clavells de cinc en cinc,

el dimoni en un fondal,

l’estimada a la finestra, l’ovella amb l’esquellerinc;

i Nostre Senyor devora, estadant del pis de dalt.

per rellotge, el sol que toca a cada hora un greny d’afrau; el pollancre per la fressa i l’alzina per la pau, i per gaudi, cada núvol ala-estès com una nau;

per jaç d’or, una pallissa, per llumenera un estel, per finestra que no es tanca un retall tot blau de cel; i per criats que em despertin, un quiquiriquic i un bel.

Allí dalt de la muntanya, tant enlaire, tot hi és: la riquesa ben colgada, perquè l’home la fangués; l’alegria entre fretures, com rosada entre esbarzers;

Aquest poema tracta sobre l’elogi de viure a la muntanya

En la primera estrofa el poeta explica totes les coses bones que te viure dal de la muntanya, hi ha tranquil·litat, bondat (v.2 “ tot el bé de Déu hi tin”c), molta naturalesa ( v.3 i v.4 “les roses de quatre en quatre i els clavells de cinc en cinc”), la seva estimada i els animalets. En la segona estrofa ens descriu que no necessita un rellotge per saber l’hora ja que el sol l’orienta i que amb poques coses ell ja gaudeix, per exemple estenent-se a contemplar els núvols del cel, la naturalesa li proporciona tot el que li fa falta. En el tercer apartat el poeta no té necessitat d’un llit ja que el substitueix per la palla ( Per jaç d’or una pallissa) ni llum ja que les estrelles l’il·luminen, ni finestra ja que pot contemplar el cel blau ni tampoc la necessitat d’un despertador perquè els galls el desperten amb el seu quiquiriquic. En la quarta i cinquena estrofa torna a repetir la riquesa que proporciona la muntanya, la seva alegria, la salut que es manté gràcies a la vegetació, i fins i tot el goig de la muntanya fa que el dimoni no surti i Dés estigui al seu costat. Pel que fa a l’estructura externa El poema esta compost per cinc estrofes de sis versos amb set síl·labes cadascuna i presenta una rima consonant. Presenta diferents recursos retòrics com ara: Imatge (v.1): Allí dalt de la muntanya, tot el bé de Déu hi tinc Al·literació: Primer paràgraf, repetició de la l Polisíndeton (v.10 i v.11): i l’alzina per la pau, i per gaudi, cada núvol

Anàfora( v.13,14,15): per jaç d’or, una pallissa, per llumenera un estel, per finestra que no es tanca

Epítet (v.16): tot blau de cel; Onomatopeia(v.18): quiquiriquic Comparació (v.24): com rosada entre esbarzers Metàfora(v.28): aterrat amb creus de palma, el dimoni en un fondal, Podem concloure que amb aquest poema, Carner pretenia explicar la riquesa de la muntanya i el fet de gaudir sense necessitats materials, consisteix la relació de l’home amb la naturalesa ja que aquesta es capaç de satisfer totes les seves necessitats.

EL RETORN AL POBLE M’hagués llevat l’esguard una espasa roenta

Si una malaventura m’hagués llevat el seny

jo reconeixeria encara, poble meu,

a les ciutats lluentes on tot és traïdoria,

tes cases, per l’olor de l’encens la de Déu

em voltaries l’ànima, oh l’incapaç de reny!

i la del moliner per una olor de menta,

I ta dolcesa m’acompassaria:

i per l’olor del pa sabria quina és

jo escoltaria el bon

la casa de cada un dels tres flequers,

ocell que canta i el molí de vent que gira;

i tot flairant l’espígol que es torç damunt la brasa i perdria mon esguard l’astorada guspira diria: - Só a can Po, de vint anys ha malalt-; l’olor del socarrim trairia la casa

i el remoreig de fulles em tornaria el son; enfront de cada terme, enfront de cada espona

del manescal.

Jo sentiria un tros de nit que m’abandona; A cada mata, a cada roc de mon camí

Si un filtre m’hagués pres la meva recordança,

prou ressuscitaria una esma antiga en mi.

vingut ací que fos esgarriat, de nit,

I, aprés d’haver segut en un redós daurat

a ma orella els carrers farien un gran crit:

a prop del rierol que llisca entre quintanes,

-jo só la plaça vella on tot el poble dansa,

m’alçaria tot sol, nu de fantasmes vanes,

- jo aquella de les botxes, tan plena de brogit,

i somriuria de mon dany passat.

- jo só la cantonada, On, roja del ponent, vingué l’enamorada,

JOSEP CARNER, El cor quiet

-jo el carrer del safareig, -jo el carrer del mercat, -jo aquell de la taverna, tan negre i mal girbat, -jo só el camí reial de tanta de requesta: eres petit, petit; ton pare, cada festa dins la sàrria de l’se, que bramava sos dols, et portava a la vinya, per mos blancs giravolts. Aquesta poesia pertany a l’apartat tres, anomenat les estampes. El retorn al poble es pot dividir en tres parts. La primera part formada per 10 versos, el poeta expressa mitjançant el primer vers ( M’hagués llevat l’esguard una espasa roenta) el retorn al seu poble, el qual el reconeixeria tot i que se li hagués llevat la vista,...