Geodinamica externa 1 PDF

Preview

Summary

geodinamica externa 1 ...

Description

Geodinamica externa 1 1. Característiques El modelat o les formes del relleu resulten del balanç entre els processos de la dinàmica terrestre interna (endògens) i l’externa (exògens). Els processos endògens són per noma general constructius, ja que resulten en un increment en l’elevació i el relleu de la mà dels agents geològics interns (vulcanisme, sismologia, tectònica). Els processos exògens, que inclouen l’acció de l’aigua, el gel i el vent, així com dels organismes, impliquen –per norma general– la denudació del relleu. La disciplina que estudia els processos exògens és la geodinàmica externa. • Entenent per denudació l’alteració i el transport del rocam/sediment i en conseqüència la reducció de cota topogràfica. • La denudació pot implicar la remobilització del material tant en forma sòlida com en dissolució. En el primer dels casos parlarem d’erosió o denudació mecànica (forma solida) i en el segon de denudació química (es produeix amb els materials amb dissolució)

2. Fonts d’energia Els processos que modelen la superfície terrestre depenen de dues fonts d’energia: (a) les internes depenen de flux geotèrmic i de petites contribucions del moment de rotació terrestre

(b) els fonts externes que depenen del flux i distribució de la radiació solar, així com de l’energia potencial. La majoria depenen d’aquests. L’eix de rotació de la Terra esta inclinat i la distancia cap al Sol va en funció de la estació. La Terra no rep de forma homogènea la = quantitat de radiació. -

-

Es formen masses d’aire: que son responsables del cicle hidrològic Es dona una circulació atmosfèrica per les masses d’aire i per tant veurem un regim de precipitacions. Això determinarà si hi ha glaceres o medis fluvials. Formació de vents responsables dels processos eòlics. Juntament amb el ven les onades i les corrents produiran els processos costaners.

3. Dinàmica Externa Desde 1 punt de vista sistèmic tenint en conta les interracions que hi ha entre els diferents elements que integren el tipus de modelat.

Es necessari que es produeixin aquestes alteracions per que sinó no hi ha material solt que es el necessari per produir les formes constructives de cada un dels modelats. En cada un de modelat hi dominarà un tipus d’alteració o una altra. Hi ha una relació molt estreta entre alteració i el modelat dels vessants per que no hi ha modelat de vessants sense la alteració de la roca. Aquest modelat resulta essencial per que es doni un modelat fluvial efectiu, litoral o un modelat periglaciar o glaciar. Modelat fluvial interacciona amb un modelat litoral quant hi ha un delta, es a dir, quant el riu desenboca a la mar i forma un delta o estuaria. També hi pot a ver relació directa entre el modelat eòlic i el del litoral.

Cada un d’aquests modelats te un agent principal. El agent determinant en el modelat de vessants serà la gravetat, responsable basic del desenvolupament En el medi fluvial es el cicle hidrològic el que controla el desenvolupament, be sigui per que hi hagui una circulació d’aigua, un escolament difus o be per que sigui un escolament concentrat en forma de un riu trenat, meandriforme En el medi eòlic l’agent principal sira el vent En el medi litoral siran les onades, corrents i marees. Dos tipus de modelat on tenen gel o neu son el modelat glacial i periglacial (fusió de gel a sols i roques) En tots aquests modelats hem de contemplar la escala espacials i temporals. Poden anar de mil·límetre fins a kilòmetre. Es a dir pot a ver de tots. En tots els modelats hi trobarem formes de erosió i acumulació.

4. Processos i formes de alteració El obelisc de Cleopatra va ser transportat a NY a finals del segle 19. No s’habia exposat a un ambient diferent, en cambiar d’ambient, aquesta roca va deixar de ser estable, i els diferents agents ambientals varen produir processos físics i químics sobre aquesta roca que conduiren a la seva degradació i deterioració • L’alteració (meteorització) és l’ajust de les propietats químiques, mineralògiques i físiques del rocam exposat a la intempèrie a les condicions ambiental modals de la superfície terrestre. Tradicionalment s’ha considerat com el resultat de l’acció directe del clima amb la interposició del sòl i la vegetació. De fet l’alteració es un process biofísic i bioquímic que acaba amb la desintegració en fragments menors que van desde clasts i la seva alteració química. Hi ha un patró molt comú que es pot representar en un gràfic on la precipitació anual va decreixent (humit a sec) i l’eix vertical va de temperatures altes fins a baixes. Aquelles localitats amb precipitacions elevades i temperatures altes domina els processos de alteració químic. Mentre que a les zones arides i fredes allò que dominara son els mecansimes d’alteració mecànica. En condicions de temperatures mes moderades i de precipitacions intermèdies tindrem una alteració química moderada i en poca rellevància els processos d’alteració física. Com mes humitat i mes temperatura els fronts d’alteracions seran força majors. Això pasa en els tròpics. . Dominen el processos químics. Trobem més potencia Zones mes humides però mes fredes, desenvolupament dels fronts d’alteració En zones àrides predomina els processos físics. • Es tracta d’un procés físic o químic (biofísic i bioquímic també) que porta a la desintegració en fragments menors (clasts, grans minerals) i/o sovint a l’alteració química del rocam.

4.1 Tipus d’alteracions

Tot aquest conjunt d’alteració, acaben generant productes d’alteració que consisteixen en reduir sa resistència de les roques  “fatiga” : sometem periòdicament a un procés d’alteració aquesta resisteix fins que arriba un moment on la força es forta i es va trencant. Preparen la superfície de la roca per que altres tipus d’agents li donin les característiques corresponents del modelat Trobam 3 tipus: 1. físics 2. química: devilitar químicament la roca, generar materials fims (arguiles, llims) 3. biològica: naturalesa doble també física i química, productes semblants als físics i químics. 1. Físics  descompressió: Le roques intrusives que es consoliden en profunditat, o les sedimentàries que s’hi ha consolidat o metamorfitzar sota pressions enormes de una cobertora important, conserven una gran energia, de manera que quan s’exposen en superfície es dilaten i es tranquen. Aquesta expansió com a resultat de la descàrrega,

provoca juntes verticals, fissures, esquerdes, clivells que poden aprofitar altres agents d’alteració, però també poden alliberar grans lloses (paquets de roques) que es poden separar i despendre’s dels cingles. Molt habitual en els cossos granítics.  termoclàstia: El trencament de la superfície de la roca associat a la diferència de temperatura entre la superfície i l’interior de la roca, és el procés conegut com a termoclàstia. Les temperatures entre l’exterior i l’interior de la roca poden variar de 15 a 40º durant les hores de màxima insolació i durant la nit, el refredament actua de forma inversa. El trencament es dona per repetides expansions i contraccions de la roca per les diferents temperatures. Tot contribueix a la fatiga de la roca i el seu trencament en fragments en forma de lloses, clasts o disgregació granular. Això varia en funció de la roca, del color,.. una composició heterogènia afavoreix aquests trencaments mentre que les homogènies no. En quant al color veim que les roques mes blanquinoses podran aguantar millos les insolacions, perquè rebutgen mes la insolació. En canvi, els foscos solen retenir mes energia. En funció del gradient les roques tendeixen a expandir-se.  gelifracció: Quan l’aigua es congela, augmenta un 9% el seu volum i si està confinada pot arribar a exercir pressions de 125 kg/cm2. El trencament de fragments de roca per esquarterament o disgregació gra a gra, és el que es coneix com a gelifracció. Les roques més resistents són les massisses, de baixa porositat i sense juntes o plans d’estratificació. L’aigua que ocupa que ocupa els porus de la roca, quant l’aigua es congela augmenta el seu volum i exerceix una pressió sobre els límits dels porus i trenquen. Les roques mes resistents son les menys poroses. Les rossegueres son acumulacions clasta que es donen abaix de parets verticals. Un dels desencadenats del moviment de massa es la gelifracció. Les rossegueres responen a períodes que eren menors al actuals.  haloclàstia: L’haloclàstia consisteix en el trencament de la roca pel creixement de cristalls de sals ens els porus o clivells de la roca, sobretot a causa del creixement reiterat per adició de substància salina (arriba com a pols, la plutja, pujen pels capil·lars) (per ruixim, capil·laritat, pluja, evaporació, etc.). els cristalls arriben rompent la estructura interna del rocam i provoca la desintegració granular. S’associa amb el buidatge carvernós (tafoni) o en bresca, panel en troços de marell (honeycomb). Principal problema de les fasanes històriques. En els contraforts orientats al sud dominen els colós vermellosos, taronja, gran grau d’alteració. En canvi, en els que estan cap al nord veim un grau molt menor d’alteració. L’onatge i el vent d’aquesta area es de component sud, per tant, aquells contrafort que reben mes vent i mes sals estan orientats al sud. Els contraforts que no reben el impacten no presenten alteració. 2. Químics  dissolució: La dissolució és el procés pel qual una roca, un mineral (solut) es dispersa en una altra substància, generalment un líquid (dissolvent) i dóna un sistema homogeni

o una solució amb la seva corresponent forma iònica, molecular o col·loïdal. En la majoria dels processos de dissolució l’aigua es el fluid que actua de dissolvent. La dissolució es un procés d’alteració que no afecta a tots els minerals per igual L’equilibri de solubilitat d’un mineral representa les condicions en què aquest roman estable en contacte amb un fluid. S’expressa en parts per milió (ppm) o bé en mg·l-1. Alguns minerals com l’halita són molt solubles NaCl, mentre que d’altres com el quars (SiO2) tenen una solubilitat molt baixa. La solubilitat depèn de la temperatura i el pH. A Mallorca amb tantes roques carbonatades, aquest factor es molt important. Aquesta dissolució pot fer el camí invers, que es la precipitació.  hidratació: La hidratació consisteix en l’agregació de molècules d’aigua a molècules minerals tot desfent-ne els enllaços. Aquí no hi ha substitució sinó que hi ha incorporació de molècules d’aigua. De la mateixa manera que incorpora pot tamber mollarles amb la dessecació. Això produeix esquerdes, amb part d’alteració física. Aquesta humectació te importància per que al haver roques amb capacitat d’agregar les molècules d’aigua, aquestes molècules faciliten l’acció d’altres processos d’alteració química ja que amb la hidratació poden penetrar dins les estructures cristal·lines. Afavoreixen que es vagi degradant materials de textures mes fines  hidròlisi: La hidròlisi consisteix en la reacció directa de l’aigua amb els minerals més enllà d’actuar com un dissolvent, això és amb la substitució o recombinació dels cations metàl·lics (K+, Na+, Ca+, Mg2+) per ions H+ o la combinació amb hidroxils OH-. El resultats és el trencament de les estructures cristal·lines i la formació de cretes o sòls residuals (sauló) o argiles. És el procés més comú d’alteració de les roques cristal·lines. Molta relació amb la hidratació, però no s’incorpora la molécula d’aigua. Material mes fi seran típicament argiles. Els sols es desenvolupen formant un modelat molt característic. Acaba florant un paisatge de roques cristal·lines.  oxidació: L’oxidació és el procés pel qual un àtom o ió perd un electró i així pateix un increment en la seva càrrega positiva o decreixement de la seva càrrega negativa. L’oxigen dissolt a l’aigua és d’enfora l’agent més oxidant. La reacció inversa a l’oxidació és la reducció. El resultat és que el mineral esdevé més o menys inestable a d’altres reaccions químiques. Poden formar-se pàtines i capes dures (i.e. ferricretes). En funció de si tenim un augment en la carrega negativa o un decreixement podem tenir mes o menys inestable. La part central queda protegida per altres agents d’alteració. Els rocams assoleixen colors vermellosos. 3. Biològics  Física: els organismes mecànicament desintegren el rocam o be per alimentar-se, o be per que estan cercant el seu nínxol es el cas de les arrels. O cas dels cucs que fan galeries.  químic: organismes com poden ser els muscles ataquen amb àcids orgànics la roca i es mantenen en les perforacions. O be es fongs, líquens que ataquen amb àcids

orgànics les roques que lis permetin tenir bones condicions d’humitat. Per evitar la depredació. Les rates pinyades que el fet de ser gregàries (colònies), augmenten les temperatures i canvien les condicions de dissolució de la roca o be pels seus excrements que son mes àcids i ataquen químicament la roca ....