Ingeborg Bachmann - Teresa Vilardell PDF

Preview

Summary

Teresa Vilardell ...

Description

INGEBORG BACHMANN (Klagenfut 1926- Roma 1973) Autora austriaca, que va haver de lidiar amb tota la problemàtica posterior a la Segona Guerra Mundial. El llenguatge és facilment manipulat i quan això es dóna sota un règim totalitari, naturalment aquesta corrupció té un abast molt més gran. Els autors que s’incorporen a l’escriptura han de depurar tots aquests mals i retòrica, en aquest cas nacional-socialista, que havien portat a construir un imaginari determinat. “Tala” del llenguatge poètic “Kahlschalg” Inventari - Günter Eich Aquesta depuració a vegades se la coneix amb el nom de “tala”, com es fa amb els arbres. És un poema sense cap floritura en què el “jo poètic” va allistant totes les seves necessitats: la gorra, llauna de conserves, estris, clua, posa de pa que també es converteix en coixí. Per tant, podem veure la mínima expressió del comfort. El text s’escriu just després de la guerra, per tant, el “jo” poètic podria ser un soldat. Poema: Aquesta és la meva gorra, aquest és el meu abric, aquí els estris d’afaitar dins la bossa de lli. La llauna de conserva: el meu plat, el meu got, a l’estany, hi he gravat el nom. L’hi he gravat aquí amb aquest clau valuós, que amago als ulls cobejosos. A la bossa del pa hi ha un parell de mitjons de llana, i unes quantes coses que no revelo a ningú , així li serveix de coixí a la nit, al meu cap. El cartró d’aquí és entre jo i la terra, La mina del llapis és el que més m’estimo: de dia m’escriu versos que he inventat de nit. Aquest és el meu quadern de notes, això la meva tenda, Aquesta, la tovallola, Això és és meu cordill.

El grup 47: En acabar la guerra, Alemanya queda dividida entre les quatre forces guanyadores (anglesos, francesos, russos i americans). Dins del sector anglès, els presoners de guerra van fundar una revista anomenada “La crida” també esperonats per les autoritats Britàniques que volien facilitar aquest procés de desnazificació del llenguatge i revertir la manipulació ideològica nazi que havia contamitat tota la llengua alemanya. Per tant, veiem que els propis aliats afavoreixen iniciatives com aquesta. A partir d’aquesta revista, comença un moviment que fomentava l’aparició d’autors novells. Durant el III Reich, el panorama literari en llengua alemanya s’havia vist devastat. D’una banda perquè molts autors jueus van haver d’exiliar-se i, per altra banda, perquè després dels horrors viscuts, molts dells renuncien a la llengua alemanya i adopten la llengua del nou país al qual han anat a parar. Per ells era una manera de deixar enrere tot i començar de vell nou. A aquesta situació també se li ha de sumar una situació econòmica molt precària. Hans Werner Richer, va ser un autor molt important dins d’aquest grup 47. Anualment feien una trobada en la qual convidaven escriptors joves, crítics literaris, professors de literatura, intel·lectuals del món cultural, etc En aquestes sessions es llegia públicament fragments d’aquests nous autors que s’engrescaven a escriure,i els altres (escriptors, crítics…) en feien comentaris al respecte. Aquest, va ser un grup molt actiu que va dur a terme la seva activitat durant vint anys. “Pensa que , després de les grans destruccions, tothom ha de demostrar que era innocent”, Günter Eich → Ells volien demostrar que la llengua realment no era innocent, més aviat era depravada i, els escriptors, amb molt d’esforç, havien d’acabar amb aquesta contaminació a la qual s’havia vist immers el llenguatge. Aquesta feina pertanyia sobretot als periodistes, escriptors, intel·lectuals, etc. L’any 1952, Bachmann és convidada a fer una lectura pública dels seus poemes. Per tal d’engrescar als escriptors i, amb l’ajut de l’administració, editorials, etc, es va instaurar un premi pel millor. L’any següent, Bachmann el guanya i, a partir d’aquell moment, es converteix en un personatge cèlebre que arriba a aparèixer en portada en una revista austríaca. Ella neix en una ciutat fronterera i aquest fet es converteix en un punt important en la seva poesia. L'austriaca, plasma la idea utòpica de l’espai obert, espai sense fronteres, sense límits, en la qual hi conviu una gran diversitat de polítiques, ideologies, cultures, races… I tothom, es desenvolupa amb plenitud i lliurement.

Exili - Bachmann En aquest poema s’hi reflecteix la voluntat de transgredir les fronteres, les quals havien resultat mortíferes durant la IIGM.

L’autora reflexiona sobre la llengua i posa de manifest que aquesta s’ha convertit en un espai incòmode per a ella; la llengua la fa sentir fora de lloc i desplaçada i, per tant, la vol fer reviure d’alguna manera. Des dels seus inicis com a escriptora, Ingeborg mostra una gran preocupació per la llengua. Aquest fet segurament es deu a dos motius:  El fet d’haver viscut en una ciutat fronterera i per tant, en contacte amb moltes llengües  El fet que el seu pare hagués estat nazi. Constata que el seu pare participa d’una ideología que havia causat molt dolor. Per tant, una llengua familiar que es troba lligada a aquesta llengua que cal depurar. Com he de dir-me? En aquest poema es posa de manifest una consciència molt gran del fet d’haver de treballar amb un material que ha estat malmès profundament i el qual acaba afectant a la identitat (com he de dir-me?). Ou brut: és com si hagués nascut d’un element incial que ja d’entrada es troba malmès. A partir d’aquest inici contamitat i impur, ja venen tots els dubtes : com he de comportarme? com ho he de dir? I també la consciència de què falta la paraula sanadora que reverteixi aquesta situació i converteixi la llengua materna en una llengua adequada per dir el món sense agredir o violentar. Culpa heretada: es refereix a la llengua contaminada, de la qual és difícil sortir. Hi ha una volutant d’expressar-se i cantar, però també de lluitar contra la culpa, Ella vol expressar-se en la seva llengua però vol que aquesta llengua sigui una “altra”; Una de no pervertida, ni contaminada, que no faci mal... Aquesta sensibilitat respecte de la llengua ve reforçada pels interessos filosòfics que te.L’autora, passa la seva infància i adolescència a Caríntia i, després, marxa a Viena a esutudiar a la Universitat. Allà se centra en la lectura de Wittgenstein i el seu tractatus. Bachmann recull tota la tradició de reflexió sobre el llenguatge i acusa a aquest d’estar pervertit, igual que feia Kraus. A més a més, parla de la creixent i gran incomoditat que causava la falta de capacitat adequada que tenia el llenguatge per transmetre. Wittgenstein diu “ Sobre allò de què no es pot parlar, cal callar” : En el Tractatus es posa de manifest que hi ha una sèrie d’elements de l’àmbit metafísic pels quals, les lleis del llenguatge no acaben de ser adequats; Davant d’això, l’autor pensa que és millor el silenci. Aquesta idea de silenci com a purificador, inspira a l’autora , la qual pensa que és una solució molt efectiva contra els abusos del llenguatge. Aquesta idea també la trobem en Els últims dies de la humanitat de Kraus. Concretament, ho podem veure en el preliminar. L’autor expressa que l’excés de llenguatge no porta cap a un llenguatge més adequat per representar la realitat, sinó cap al soroll. Per tant, el silenci no és repressió de la paraula sinó replegament, introspecció per aconseguir un llenguatge més eficaç a l’hora de representar el món. Això ho podem relacionar amb la “tala” i la pròpia poesia de Bachmann.

Poema Exili: Un mort sóc que camina ara ja no registrat enlloc desconegut en el regne dels prefectes escadusser en les ciutats daurades i en el camp verdejant ja fa temps rebutjat proveït amb no-res Només amb vent amb temps amb so jo que no puc viure entre persones amb la llengua alemanya aquest núvol envoltant-me que considero casa meva l’empenyo a través de totes les llengües Oh com s’ha fet fosc obscurs els tons de la pluja només en cauen uns pocs En zones més clares la llengua fa emergir el mort En relació a les trobades del grup 47, Bachmann coneix a un poeta d’origen jueu, Celan, amb qui inicia una relació amorosa. Aquest fet és molt important per la seva producció poètica perquè ell que tindria totes les raons per abandonar la llengua alemanya, no només no renuncia a la llengua alemanya sinó que busca explorar totes les seves possibilitats, fins i tot musicals. Fuga de la muerte, Celan, 1945: Es posa de manifest la voluntat d’apropiar-se d’una llengua que és seva però que els havia estat arrabassada pels nazis. És un poema que juga amb les imatges. Aquesta riquesa d’imatges i musicalitat és una manera d’escriure que es considerava massa grandiloqüent, poc ajustada a aquesta depuració que es buscava. En el mateix títol hi apareix la paraula “fuga” que fa referència a una forma de construcció musical en la qual s’interposen diverses veus. Apareix la llet, menjar associat a la mare, infància, puresa pel color… Aquí és una llet negra, una llet que es beu a la nit, lligada al mestre de la mort...Per tant, té unes connotacions negatives. Vala, fossa.. Tot això són referències oníriques o directes a l’extermini jueu. Aquestes referències negatives es contraposen al discurs amorós referit a una tal Margarida (cabells rossos, Solamita que és un personatge Bíblic que manté un diàleg amorós…). Tenim, doncs, un discurs perturbador en el qual, igual que passa amb la fuga, s’interposen diferents elements amorosos i de mort. Per tant, podem veure que ens trobem en mig d’un context en què conviuen dues tendències: Per una banda, una que té una clara voluntat de depurar el llenguatge per mitjà de la “tala” d’imatges, retòrica, floritures (primer poema que hem vist) i, per altra banda, una altra tendència que busca una

poesía plàstica, rítmica, sonora, amb combinacions d’imatges, etc (Celan, Bachmann). Hi havia una tendència cap a la depuració que passa per la contenció formal i una altra tendència que no vol renunciar als recursos lírics, literaris, musicals, metaforics, que la gran tradició literària havia anat posant a l’abast dels autors i autores al llarg dels segles. En el cas de Bachmann, aquesta no-renúncia va molt lligada amb la consciència molt acusada de la necessitat imperiosa de depurar la llengua poètica d’aquestas abusos a la que havia estat sotmesa en el 3R i posteriorment en àmbits com en la publicitat (àmbit corruptor segons la seva opinió). En els seus poemes, molts cops oscil·la entre alguns plens de grans imatges i altres en què es parla de manera explícita de la necessitat de depurar la llengua i que aquesta passi pel silenci. Sobre la consciència lingüística, ella va escriure també assajos. És una autora que comença com a poeta i té molt d’èxit. A partir d’una determinat moment, vol deixar de publicar poesia i passa a la narrativa. Poema (darrera estrofa) Negra llet de la matinada et bevem a la nit et bevem al migdia la mort és un mestre vingut d’Alemanya et bevem al vespre i al matí bevem i bevem la mort és un mestre vingut d’Alemanya el seu ull és blau t’encerta amb bala de plom en el punt just t’escau a casa hi ha un home els teus cabells daurats Margarida ens aquissa els matins ens fa do d’una fossa en l’aire toca serpents i somnia la mort és un mestre vingut d’Alemanya els teus cabells daurats Margarida els teus cabells cendrosos Sulamita

Fragment I, “¿Para qué poemas?” : “El terreno de juego es la lengua, y sus límites son los límites del mundo; un mundo no cuestionado, desvelado y pensado con exactitud, experimentando en el dolor y elogiado y alabado en la felicidad” : Sempre que ens movem en el món de la llengua en trobem amb les nostres possibllitats però també els límits. “Personalmente nunca me ha preocupado la discusión entre la literatura pura y literatura engagée, la considero anticuada. La causa es que cuando se escribe, por lo único que vale la pena esforzarse es por el lenguaje. Éste encierra el ayer, el hoy y el mañana. Cuando el lenguaje de un escritor no se sostiene, tampoco se sostiene lo que él dice” : És una afirmació que fa pensar en el discurs de Canetti. Ell també reclamava la paraula dicher, del que representa o vol que representi l’escriptor. Ell reclamava aquest terme i es mostrava escèptic respecte la literatura compromesa. El verb engagée, es fa servir pel compromís real però també en l’àmbit legal, com a contracte. El nostre lligam amb la llengua és molt més profund, d’abast més ampli que aquest legal. Poeta = preservador de les

metamorfosis, fer teu el caos del món per preservar les paraules i cultures dels que no tenen veu. Bachmann afirma que la literatura que té raó de ser és aquella amb un compromís absolut amb la llengua; entenent compromís com a ús rigorós, responsable i intens de les paraules. “Encara sé poc sobre els poemes, però el poc que se pertany a la sospita” → Alguns poemes condueixen cap a la reflexió sobre el silenci que veiem prefigurada en Wittgenstein. Per arribar a aconseguir aquest alt grau d’afectivitat, s’ha de tenir la capacitat de traspassar l’arc del temps i això sempre s’aconsegueix a través d’un ús conscient del llenguatge, un ús que se sotmet a un escrutini o sospita continuada. Cal aprofundir en la desconfiança del llenguatge perquè som extremadament sensibles a la manipulació (com vèiem en Klemperer). Els propis jueus acabaven utilitzant un llenguatge antisemita. No ens hem d'abandonar a les inercies del llenguatge, sempre hem de vigilar-lo. Reklame (1956) o “Publicitat” D’entrada hi ha un element gràfic que és l’ús de la cursiva, que marca un discurs determinat. La cursiva és el llenguatge publicitari que mostra despreocupació, alegria ignorant, escapisme… És un llenguatge que se serveix de la música, en fa abús, amb finalitats alienadores; Ens vol portar a una vida més superficial, buida de contingut i allunyar-nos de la part fosca de nosaltres (certesa mort, dolor…), que igualment forma part de la nostra essència. És interessant veure com apareix el recurs dramàtic, dialògic, d’un llenguatge que apareix en paral·lel amb l'altre i en conflicte. El llenguatge invasiu, pretesament alegre que vol tallar a l'altre que es molt mes reflexiu, que no acaba silenciar-se. Al final de la trajectòria poètica d’IB, aquesta sospita es fa més explícita. Vosaltres, paraules: És un poema dedicat a una poeta d’origen jueu. Es dirigeix directament a les paraules. És un clar exemple de la tendència que va cap al silenci. En un determinat moment decideix callar com a poeta i es passa a la prosa. Aquesta sospita a la que sotmet a les paraules, aquí es posa clarament de manifest; Insta a les paraules a què la segueixin. D’igual manera que hi ha un llenguatge publicitari que mai calla, que vol colonitzar els sentiments, pensaments… una paraula arrossega altres paraules, és a dir, hi ha una inèrcia en el llenguatge de convertir-se en discurs i, al mateix temps, aquest tapar o soterrar altres necessitats de silenci i reflexió callada. Tots tenim una necessitat expressiva però també una altra de reflexiva, de la qual el món en vol prendre possessió a través d’un llenguatge contaminat. Hem de mirar cap endins i veure-hi clar. Kaus ja va dir en el pròleg dels últims dies de la humanitat “qui vulgui dir una paraula genuïna que faci un pas endavant i que calli”. El llenguatge ha de saber quan guardar silenci. El “jo líric” insta al llenguatge a callar i que sigui el cor el que s’expressi.

No es tracta de renunciar definitivament a ell però sí saber quines paraules ens porten vida i quines ens porten mort. Les paraules buides d’expressió són soroll. L’última estrofa és un prec a callar.

Ingeborg Bachmann - “Tot”, dins Als trenta anys (1961) A partir dels 60 renuncia a aquest territori de confort en el que s’ha convertit la lírica i decideix evocar-se a un territori nou per ella que és la prosa. Tanmateix, cal dir que inicialment es dedicà a la publicació d’articles divulgatius o culturals, però això no seria prosa sinó més aviat narrativa. Aquest canvi que duu a terme Bachmann té a veure amb la crisi dels 30; crisi que va experimentar en passar a la maduresa i que va de la mà amb el canvi de registre que aplica en els textos. L’utopia d’una nova llengua és tractada amb la seva ambigüitat i ambivalència. Aquestes ja les havíem vist en Klemperer, Kraus,etc. Fins i tot els intel·lectuals no són immunes a aquests discursos contaminats. El relat gira al voltant d’una parella amb un fill. El pare, narrador, quan la dona està embarassada ii amb el naixement, comença a imaginar si ell amb la manera d’educar-lo podria salvar-lo de la maledicció d’un llenguatge vell que ha portat a què el món sigui com és: marcat per la destrucció, dolor, opressió… Aquest projecte educatiu és molt arriscat. Com pots educar a un fill amb un llenguatge que tu encara no coneixes? El conte mostra com aquesta utopia es reflecteix en les relacions pare i fill i amb la parella. El conte pertany al llibre “Als trenta anys” que també és títol d’un dels contes. Cites: En una entrevista ella descriu aquesta crisi dels trenta anys i explica aquesta decisió de sortir del confort de la lírica per endinsar-se en la narrativa dient: “Escriure prosa després de la poesia,” En relació a aquesta crisi també diu en el conte als 30 anys: “Cuando alguien cumple treinta años, nadie deja por eso llamarlo joven”  Es tracta del final d’una etapa primerenca en la qual encara ningú et jutja, i l’entrar en l’etapa en què tot i ser jove seras avaluat d’una altra manera pel món exterior. El protagonista del relat “Tot” quan té el fill també té 30 anys. Es troba en l’impàs de veure el món d'una manera diferent. L’estructura del relat és circular. Comença amb el present d’una parella que es troba en crisi (el fill ha mort). Bona part del relat és una retrospecció que ens mostra aquest origen de la crisi que al final sabrem que es la mort de fill. Aquesta mort, reflecteix el fracàs de la utopia que el seu pare havia projectat en la figura del fill. El fill representa pel pare la possibilitat de què

el món es reinici. Es un mon que no ha d’arrossegar el passat a través del llenguatge anterior. Vol alliberar-lo de la cadena de generacions que ens lliga a tots nosaltres amb les generacions precedents. El pare, però, no té aquest llenguatge nou i aquesta desconnexió és molt difícil de dur a terme. La visió retrospectiva ens situa en el moment del naixement, en l’intent de pare de trencar l’inèrcia generacional a través de l'educació i les dificultats que es troba com a pare a l’hora d’abordar aquesta empresa utòpica tan ambiciosa com ho és la voluntat de generar un home veritablement bo. Aquestes dificultats acaben desembocant en fracàs, ja que el noi no compleix les altíssimes espectatives de salvar l’humanitat. Aquest fracàs es la constatació del que ha esdevingut aquest projecte vital del narrador: proveir el seu fill d’un llenguatge inexistent. Hi ha una deserció com a pare i com a marit. Aquesta utopia eterna acaba de tenir un reflex en la vida. El fracàs de l’utopia educativa del pare, acaba donant lloc en el text, (de manera atzarosa) a la mort del fill. Després de narrar la mort del fill i tot el procés que culmina en aquesta mort, el text ens torna a situar a l’inici, present de la parella en crisi. Inici i final són el mateix punt. El narrador, al llarg del text, ens proveeix d’eines per interpretar aquest text. Aquest relat ens mostra la part ombrívola de la utopia (el llenguatge nazi també ho era). Aquest element destructiu del llenguatge, com passava en Klemperer, es posa de manifest en un context molt més reduït: una família. L’utopia també pot crear problemes, no només és la solució. Per tant, mostra la doble cara de la situació. En els seus poemes, en canvi, apareixia la part més lluminosa. Llenguatge adàmic: El narrador vol convertir el fill en l’home nou que vol trencar l’onada generacional de dolor i destrucció que la generació humana ha construït amb el temps. Vol fer ho donat el fill d’un llenguatge adamic, totalment nou. En el llibre del Gènesi (Bíblia), en el relat de la creació, en un moment se’ns diu que Déu, després d’haver creat tots els animals, els acosta a l’ésser humà perquè aquests li donin nom. Per tant, el llenguatge, ja des dels inicis, és l’eina que permet operar a l’ésser humà. Aquesta utopia del llenguatge adamic, neix en la ment del narrador per la certesa de què la humanitat, al llarg dels segles, ha quedat presonera d'una llengua que ha portat a una apropiació destructiva de l’Univers. Tenim una h...