Karoline von Günderrode, Reflexions sobre la música PDF

Preview

Summary

Download Karoline von Günderrode, Reflexions sobre la música PDF

Description

Literatura alemanya 2019/2020 Karoline von Günderrode, Reflexions sobre la música Karoline von Günderrode va ser una important poetessa romàntica, amb una vida molt breu (1780-1806). •

1797 convent luterà von Cronstetten-Hynspergische Damenstift (Frankfurt del Main)

•

Admiració per Hölderlin, Schiller, Novalis, Schelling

•

Contacte amb la filosofia oriental a través de Friedrich Creuzer

•

Sentiment d’inadequació, desig de vida activa

Pertanyia a una família aristocràtica vinguda a menys i és per això que als 17 anys es va recloure en una mena de residencia per a joves de famílies aristocràtiques vingudes a menys, de recursos modestos: el convent luterà von Cronstetten-Hynspergische Damenstift, on hi va viure fins al final de la seva vida sense haver de fer vots ni de castedat, ni de pobresa, ni de obediència, simplement era una residència que li permetia viure segons les normes del seu estament social. Va sentir admiració per molts autors importants d’aquell moment com Hölderlin, Schiller, Novalis i Schelling. La filosofia de la natura de Schelling la va interessar molt, ella era una persona amb molts interessos i inquietuds intel·lectuals, tant d’ordre artístic com d’ordre especulatiu, molt vives, i Schelling va ser un dels pensadors que més la va influir. Schelling tenia molta implicació en la natura i en la consciència humana. També va tenir contacte amb la filosofia oriental que ella va conèixer a través de la seva relació amb Friedrich Creuzer, un acadèmic especialista en el tema. Un dels aspectes que resulta molt colpidors de molts dels seus textos és el sentiment d’inadequació tant viu que s’hi percep, el desig frustrat d’una vida més activa, amb més oportunitats, que li resultaven prohibides pel fet de ser una dona. Ho podem veure en aquesta carta a Gunda Brentano, una germana d’un poeta romàntic important: “[...] Mi vida es tan vacía , tengo tantas horas aburridas y sin contenido. Gunda, ¿es sólo el amor el que vierte vida y sentimiento en este pesado vacío?, ¿o hay más sentimientos que lo consigan? Hay aquí una laguna en mi alma; en vano intento llenarla, en vano superarla razonando; el arte sólo puede

Literatura alemanya 2019/2020 desarrollarse unido a la naturaleza, sin ella no puede hacer nada. He sentido intensamente

desde

muy

temprano,

me

temo

que

he

gastado

tempranamente mi capacidad de sentir; sólo me quedó la medida de lo anterior y el ideal, estoy entre ambos y no puedo conseguir ni lo uno ni lo otro. E incluso ahora que te describo este estado, lo siento menos que lo reconozco.” Aquest sentiment d’inadequació, de buidor, d’avorriment, de manca de contingut es fa molt evident en aquesta carta. Ella diu que aquesta buidor que sent ella l’intenta reparar amb l’exercici intel·lectual, raonant. “Lo siento menos que lo reconozco”, l’intel·lecte per ella havia de suplir aquest sentiment. Aquesta buidor, sentia que li havia erosionat, esmussat la sensibilitat. Música com a metàfora de l’ “esperit viu” En el regne dels sons En tota matèria resideix una vida misteriosa, però hi està atrapada, subjectada amb els forts lligams de la substància, i tota sola no se’n pot deslliurar. Però quan un cop extern toca la matèria, llavors les lligadures es desfan. Els sons s’escapen dels seus calabossos, abracen l’aire amb trèmula alegria i flueixen els uns dins els altres tot vibrant de manera harmònica. Fa temps, quan totes les coses apareixien barrejades en masses sense desbastar, l’esperit viu flotava sobre la matèria, i com que l’abraçava, d’aquesta barreja va aparèixer una sèrie de figures harmòniques. Patiment per la condició femenina i els rols de gènere imposats. Importància de la natura per a ella: interès en la filosofia de Schelling i per la filosofia oriental Utilitza la música com a metàfora d’una mena de principi vital primigeni. Veiem amb aquesta metàfora com s’expressa el vincle tant extret entre matèria i esperit i com es busca també l’expressió poètica d’aquest vincle. L’expressió musical barreja la manifestació de l’esperit viu i la del subjecte que l’acull, i hi deixa la seva empremta. Això ho podem veure molt clarament en el passatge següent: La música

Literatura alemanya 2019/2020 Però com que els sons fugissers remoregen, tot passant de llarg l’oïda, l’ésser humà els va acollir dins seu, sota el cor, i després que els hagués insuflat part del seu cor i del seu esperit, els va demanar que migressin i parlessin a les ànimes bessones. Es així, doncs, com cada músic duu, un cop més, tot el regne dels sons sota el cor, el nodreix amb el seu esperit, el dona a llum de nou, i aleshores aquest regne mostra els seus trets i segueix el seu camí fins a la següent reencarnació. La història de la música i de l’art en general es presenta aquí com una successió de reencarnacions de la força vital. Són unes reencarnacions on es manifesten, en aquest esperit vital, els trets de cada artista que hagi acollit aquesta força vital, aquests sons, aquesta energia de la vida en el seu interior, i l’hagi conformat d’acord amb aquest interior, amb aquests sentiments. Es a dir, que aquí, els límits entre aquest subjecte conscient, el que sent i es conscient dels seus sentiments, i aquesta energia inconscient vital es un límit molt fluid, entre allò conscient i allò conscient, una cosa va entrant en l’altra i en va sortint sense solució de continuïtat. També, en els escrits privats, sembla bategar un desig molt poderós per esborrar els límits entre el subjecte que pensa i que sent i el mon circumdant. En la carta següent, que Karoline dirigeix a Clemens Brentano, el germà de Gunda, ella expressa la seva voluntat de fer públics els seus pensaments. Aquesta decisió era molt mal vista per part dels seus coetanis, precisament perquè era una dona i es considerava que l’àmbit en que havia de romandre era el domèstic i que no li esqueia superar aquesta àmbit presentantse davant la opinió pública amb una publicació. [...] ¿Quiere saber cómo tuve la idea de hacer imprimir mis poesías? Siempre tuve una oscura inclinación a hacerlo, por qué y para qué me lo pregunto rara vez; me alegré mucho cuando surgió alguien que se encargara de representarme ante el librero; fácilmente y sin saber lo que hacía, rompí la barrera que separaba mi alma más íntima del mundo, y hasta ahora no me he arrepentido de ello, pues siempre siento en mí el anhelo de expresar mi alma de modo duradero. Ho va publicar sota un pseudònim masculí. La publicació dels seus escrits es considerada per ella com una forma de fer visible allò que no se li permet manifestar pel

Literatura alemanya 2019/2020 fet de ser dona, i com una forma de presència perdurable en el mon, transcendir les limitacions que com a esser finit té. Efectes de la música Mi capacidad de atención no puede acompañar en su curso a una bella música; escucho durante un rato, pero pronto se pierde mi espíritu en una sucesión de imágenes que van y vienen […] esta vida que la música despierta en mí se hace tan poderosa que ya no la percibo, y una música que no obra en mí de modo análogo me da poca alegría . La tormenta es para mí un verdadero despertador de entre los muertos. Porque cuando percibo su rugir me surgen de sus tumbas las imágenes del pasado, y camino de nuevo entre ellas. Karoline més aviat sembla mostrar-se molt allunyada de l’art musical, molt poc sensible als seus encants si no fos perquè el considera un estímul molt poderós del sentiment. Sembla que la música només li serveixi de pretext per connectar amb les seves fantasies i els seus records. El desgast emocional al que fa referència a la carta Gunda sembla que la musica el pugui compensar com estímul poderós de la emotivitat que és. En aquest passatge sembla que Karoline apreciï en la musica, sobretot, aquesta capacitat estimulant, aquesta capacitat de connectar amb el cor, amb allò més íntim. I és curiós que sense solució de continuïtat, Karoline en aquest passatge passi de parlar de la musica a la tempesta: aquesta tempesta que per a ella és un veritable despertador d’entre els morts, com un veritable esperor de la memòria en temps passats. Com si la tempesta fos una mena d’expressió sonora, i per tant musical, de la natura. Art i vida connectats d’una manera fluida, sens eque es manifesti un límit clar entre una cosa i l’altra. En la darrera frase “porque cuando percibo su rugir me surgen de sus tumbas las imágenes del pasado, y camino de nuevo entre ella”, es refereix al rugit de la tempesta. Expressa que aquesta memòria és tan intensa, tan vigorosa, que el “jo” conscient present com a present, no percep el passat com una cosa que pertany a un altre moment històric sinó ella es sent caminar acompanyant els seus records. Is talles stumm und leer (todo vacío, todo mudo está) Aquest és un poema de desamor, en que es percep aquell sentiment de buidor i de melangia que és fruit d’aquesta buidor i d’inadequació. Aquí el jo poètic també es

Literatura alemanya 2019/2020 lamenta d’aquesta buidor, podríem dir que es troba en un estat gairebé de privació sensorial (ni aromar los perfumes, ni los aires refrescan), la melangia li afeixuga el cor i tot li sembla buit, que res l’interpel·la, que res parla per ella ( ya nada me contenta). Hi ha una insatisfacció molt profunda en aquesta primera estrofa. La segona estrofa continua parlant d’aquest estat d’insatisfacció. Sembla que ha perdut encís i valor, el jo líric sent el cor acovardit i la ment que ha perdut tot coratge, i tot es veu supeditat en un desig que no es sap definir. Sembla que a la primera estrofa ens trobem amb aquesta insatisfacció difusa encara i en la segona es concreta una mica en forma d’un desig que encara no està definit i que tanmateix inquieta, arrossega al jo líric i el sumeix en una angoixa que no cessa. El procés es concreta una mica més a la tercera estrofa, no hi ha alleujament però si sembla afinar-se una mica més aquesta representació de l’origen d’aquest estat en que es troba el jo líric. I precisament la metàfora que fa servir per parlar d’aquesta origen és una metàfora pictòrica: parla d’un quadre, el desig es concreta en una imatge que s’empara amb la metàfora d’un quadre magistral que obsessiona el jo líric (me ha hechizado el sentido). El jo líric se sent obsedit per aquesta imatge que es sempre amb ell però no li fa companyia, no li permet el repòs, perquè sempre esta lluny malgrat sentir-lo tan endins, tan íntimament. Es una cosa que li es pròpia, que li esta emparentat, com si fos part d’ell mateix però alhora no la pot atènyer. Després d’haver arribat a aquest punt d’intentar acostar-se a aquesta causa del seu malestar, sembla que a la quarta estrofa (el mig del poema), arribi a una mena de oasi, un espai de calma ocupat per un acord que té una efectes benèfics, que sona suaument, continuadament com una paraula de consol que atura les ganes de plorar. Es un espai recollit i molt asserenador aquest espai interior. En aquest ver on sembla que reposi tot el poema, hi ha un adverbi que senyala la continuació, on aquest malestar es fa cada vegada més fort. Aquest adverbi que prefigura aquest final és “aún” (un acorde reposa, dentro de mi corazón, que aún alivia el ánima), encara però potser més tard ja no ho farà, de moment encara puc reposar, després no sé què passarà. En les estrofes següents es veu veritablement que aquest repòs efímer, una calma que no perdura. En la cinquena estrofa sembla que comenci amb un record bonic, el record de la primavera i de les flors que broten, però aquest record tan reconfortant de l’etern

Literatura alemanya 2019/2020 retorn, de la vida, primavera, del renéixer, no li porta pau en el jo líric sinó que li recorda justament allò que no tronarà, allò que s’ha perdut per sempre. La bellesa de l’amor s’emmiralla amb la bellesa de les flors però no s’emmiralla amb la fidelitat de les flors o la primavera que tornen a brotar, sinó que la bellesa de l’amor és una bellesa infidel. A la sisena estrofa el malestar sembla que s’aguditzi per l’esqueixament tant fort que sent el jo líric. Se sent esqueixat, se sent incrèdul davant una paradoxa que el tortura. El jo líric ho expressa amb dues preguntes retòriques consecutives (¿Puede ser el amor tan descortés, lo que era mío, no volver jamás?¿Puede el deseo ser tan doloroso tan amable la infidelidad?) La paradoxa de l’amor que ja no retorna l’amor dipositat en ell, la paradoxa que uneix la delícia i la pena, que ajunta un lligam que es deslliga, un desig que fa mal, una infidelitat que es alhora ocasió per recordar la persona estima però que és l’agulla que la tortura. I el poema acaba amb un comiat força amarg. Representa la persona estimada que s’allunya com un au fènix capaç de renéixer de les seves cendres (aquí les cendres series el record) i s’expressa la certesa que aquesta bellesa que reneix amb el record més formosa i que s’allunya cap al raig del sol, no s’ha convertit en més compassiva sinó que es totalment indiferent a la pena i el dolor de qui resta allà, cada vegada més lluny que aquest au que se’n va. Aquest és el recorregut que fa el poema. És molt interessant el centre del poema, un centre musical en el qual reposa el text i que ens pot evocar un dels passatges sobre la música anteriorment comentats, “En el regne dels sons”. El poema de Karoline en aquesta quarta estrofa sembla que evoqui un vestigi d’aquesta força, d’aquesta vida misteriosa del que parlava en el regne dels sons. Aquesta energia que resideix en el si de la matèria i que l’anima. És aquesta capacitat que té tot i trobant-se el jo líric en un moment de tant de dolor d’aconseguir encara una mica de consol i de repòs en aquest espai. Malauradament en el poema aquest espai és efímer i el jo líric no es capaç de preservar aquesta força vital que li hagués permès retenir dins seu aquest moment d’harmonia....