Lectura Història Pich_Asesino divino PDF

Preview

Summary

Download Lectura Història Pich_Asesino divino PDF

Description

ASESINO DIVINO – IAN BURUMA - JONATHAN SPENCE – MAO ZEDONG - PHILP SHORT – MAO S’ha dit que Mao no suportava ni les llàgrimes ni veure vessar sang. No és del tot fals perquè en algú veritablement cruel sol trobar-se l’aprensió i el sentimentalisme. Els assassins en massa a gran escala no senten atracció d’encarregar-se ells mateixos del treball brut. Els responsables de la mort de milions de persones no semblen tenir grans sentiments. L’aprensió no és l’única cosa que tenen en comú els tiràs assassins. Hitler i ;ao van patir de neurastènia, nomenada com “l’enfermetat del comunista”. La biografia sobre Mao d’Spence conte una metàfora: Veu a Mao com el senyor del desgovern, com una espècie de príncep festiu de la nit que va capgirar posar el mon. à฀ Metàfora: grans cases europees de l’edat mitja on s’escollia un senyor del desgovern els dies festius per invertir o parodiar l’estat de les coses normals. Es tractava d’un ritual perquè tot el mon es canvies els papers convencionals i es desfogues, sempre per tornar a la normalitat de les jerarquies existents. La diferència és que Mao ho feia de debò i només en ocasions festives, volia generar el caos i invertir l’ordre per sempre. Short en canvi estableix distincions morals entre Hitler, Stalin i Mao. Creu que Mao s’enquadra dins una categoria diferent dels tirans del segle XX. à฀ Hitler va exterminar gent sobretot als jueus perquè pensava que eren una altre raça, Stalin va firmar personalment sentencies de mort perquè podien haver suposat algun tipus d’amenaça per ell, ma va tenir un somni utòpic de transformar totalment Xina per tant es tractaria més aviat d’un homicidi involuntari. Mao tot i que les seves polítiques van provocar la mort de milions de persones mai va perdre del tot la seva creència en l’eficàcia de la reforma de les idees i en la possibilitat de rendició. Mao era fill d’un granger relativament acomodat. El 1910 ja va degustar per primer cop la violència política. Un desbordament d’un riu va provocar una fam extrema. Per llavors Mao ja tenia consciència social, tot i que ell posteriorment va ser responsable de la fam de 30 milions de persones. Va començar com un rebel amb causa justa. Mao admirava de forma especial l’emperador de la dinastia Qin que va unificar Xina el segle III aC. Aquest emperador va ser un tirà despiadat que exigia obediència absoluta. A més Shang encara era pitjro i Mao va escriure un assaig elevant-lo, sobretot dient uqe les seves lleis eren molt necessàries per ordenar a un poble estupid, atrassat i servil. Actualitzant la seva tsi va afegir que els xinos en la seva dilatada historia havien acumulat moltes costums indesitjables, la seva mentalitat era massa antiga i la seva moral extremadament dolenta, i que això no es pot eliminar i purgar sense una enorme força. à฀ despreci per la seva pròpia gent immoral i retrassada + desig d’exercir un lideratge de ferro. Mao desenvolupa el principi del gran líder en la dècada de 1920 “la persona veritablement gran desenvolupa i expandeix les millores i més grans capacitats de la seva naturalesa original. Totes les limitacions i restriccions queden

apartades per la gran força motriu que trobem a la seva naturalesa original. És a dir, el gran heroi no s’haurà de veure frenat per les limitacions habituals ja que l’home veritablement gran està per sobre de totes les lleis. Fins i tot defensa que el caos pot ser desitjable ja que pura pau sense desordre pot ser insuportable. Les idees bàsiques de Mao sobre la humanitat, lideratge, història i política ja es trobaven consolidades abans de la seva conversió al comunisme. El consum de la seva pròpia cultura i el fervor revolucionari estaven molt presents quan Mao era estudiant. Quan va explotar el moviment del 4 de maig de 1919 amb una protesta contra el govern xines per cedir territori a japo a canvi d’uns molt necessaris préstecs financers i mes tard com un radical moviment intel·lectual a favor de la renovació de la cultura i política, Mao treballava com a professor d’història. El moviment va tenir seguiment de marxistes radicals així com de liberals. Mao era un radical empapat de les actituds xines més antigues. Mao crea que xina no estava madura per un canvi radical sinó que s’havia de produir una transformació completa. Aquesta idea d’una transformació completa té sentit en una tradició que veu la política com a part d’un ordre còsmic. La gran tradició xina a l’ordre polític es basa en una ortodòxia moral, preservada per estudiosos oficials i simbolitzada en un governant semidivi el seu govern reflexa l’ordre del cosmos i no es possible canviar una part del quadre sense canviar la totalitat. El 1919 el governant semidiví ja havia desaparegut i s’atacava l’ortodoxia moral. Per xina hauria de ser una desgracia que Mao Zedong tingues la voluntat d’abraçar aquest nou ordre amb conceptes de realesa divina que es remuntaven fins a l’emperador Qin. La violència i l’assessinat massiu eren part d’aquesta empresa des de l’inici. El 1920 Mao ja és comunista. El partit comunista xino es va voler unir al partit nacionalista (GMD). sovint es va dir que Mao va ser essencialment un nacionalista i antioccidental. Ja afirmava que qui no estava a favor de la revolució, estava a favor de la contrarevolució. Així qualsevol persona sospitosa de ser un enemic se l’empresonava o se l’assasinava. Mao va defensar les accions excessives i va afirmar que l’única forma eficaç de suprimir als reaccionaris era executar uns quants a cada lloc. “una revolució no és com sortir a sopar”. Mao abandona als seus fills escapant de les tropes del GMD, Short escriu que això va ser un motiu de la pèrdua d’una petit apart de la humanitat de Mao. El 1930 mao va estar apunt d’usar els mètodes d’Stalin. No era rellevant que no es demostres l’existència d’una facció AB (camarades de dretes infiltrats suposadament al partit comunista). El mètode d’eliminar els consipiradors contrarevolucionaris era arrestar uns probables sospitosos i torturar-los fins que confessessin i implicar a altres, qe després també se’ls arrestaria i torturaria. Les tortures eren tals que les víctimes deien qualsevol cosa per tal de sobreviure. Mao mai va torturar personalment. Un altre escàndol va ser el de Li Lisan que era un líder del partit se shangai que tenia l’estratègia o línia per la revolució xina de concentrar-se a les ciutats i Mao no estava dacord ja que la

major part de Xina era una societat rural que creia aquest que s’havia d’alliberar primer. Per això Li Lisan va quedar com una secta contrarevolucionària. Com senyala Short, Mao sempre va estar disposat a sacrificar inclús als seus camarades més propers quan no els convenia. Kang era el cap de seguretat que disfrutava de la tortura. La seva especialitat era fabricar carrecs contra qualsevol persona que Mao volgués apartar del seu cmaí. Volia eradicar els espies, els trotskistes i els membres d’una camarilla antipartit fantasma. El seu mètode va ser aconseguir confessions publiques per mitja de tortures. Però els veritables objectius eren els potencials rivals de mao pel lideratge del partit i de xina. Aquestes brutals campanyes per reforçar l’ortodoxia del partit van crear tal terror que ningú va tornar-lo a criticar. A partir d’aquí Mao es va convertir en una realesa divina i les seves paraules es van citar com si es tractes de la sabiduria d’un sant. [constant analogia entre gran lideratge i sexe, malgrat Mao fos impotent] Ni Spece ni Short mostren evidencies de que Mao es sentis culpable. Això en Spece no importa perquè mai fa afirmacions morals a favor de Mao però en el cas de Short sí ja que basa la seva tesi en la idea de que les víctimes de Mao van ser els desgraciats desfets de les seves visions polítiques i no les víctimes d’assassinats. Tenint en compte que Mao i Stalin van fer que es mates a molta gent per expandir el seu poder personal, no hi ha diferència categòrica entre ells. Tot i que Mao mai va intentar exterminar una raça [Hitler sí] estava orgullós d’haver destruït incontables membres de determinades categories socials. La mort de 800mil persones va ser en paraules de Mao per què mereixien morir. Una diferència entre Mao i Hitler: Hitler volia matar tots els homes, dones i nens jueus mentre Mao creia que alguns reaccionaris podien reeducar-se. Els “intel·lectuals” era un grup que es va veure especialment afectat per la fúria de Mao. à฀ Per què? Quan el dogma es converteix en instrument d’opressió, qualsevol que estigui en possessió de coneixements per desafiar-lo es converteix en una amenaça. Mao era un intel·lectual, a diferència de Hitler, que al seu dia va desafiar molts dogmes, sobretot el confucianisme. En paraules de Short els intel·lectuals es van castigar de tal forma en la campanya anti-dretes que mai més tornarien a creure en Mao. Igual que Hitler, Mao tenia dons d’artista. Spence es refereix a un dels poemes sobre Mao com commovedor. L’important de la vena artística de Mao era que tenia el poder i el desig d’utilitzar a un país de més de 500 milions de persones. Mao deia que la seva població era pobre i una fulla en blanc. Lo bo és que els pobres volen una revolució i el paper blanc va bé per poder escriure paraules més maques. La xina de Mao igual que el Reich de Hitler seria fruit de l’embogida imaginació d’un sol home. El 1959 Mao va realitzar el Gran Salt Endevant un dels plans més brutals copiant als científics ideòlegs d’Stalin que van causar la mort de molts persones.

Mentre la fantasia de Hitler es va veure alimentada per la biologia i la teoria de la raça, la visió de Mao es va basar en teories agrícoles de Lysenko [home que va transformar la naturalesa segons Stalin] per la idea de plantar cereals a tot arreu, la qual era d’inspiració soviètica. Khruschev ja havia avisat a Mao de les conseqüències de copiar els errors d’Stalin. Spence atribueix aquesta bogeria a l’absolut divorci de Mao respecte la realitat. Short descriu que Mao tenia una idea medieval de la ciència. Hitler ja va dir que hi ha un excés d’educació i que aquests que ho saben tots son enemics de l’acció. Com diu Short és cert que Mao desitjava transformar Xina. Spence també diu que el desig de caos i desgovern de Mao formava part del seu objectiu d’aplastar el vell ordre. Per això comença la revolució cultural, quan Mao ja veia enemics per tot arreu. El diari del poble el 1966 va avisar que mao era la única font de la vida i qui si oposes seria destruït. Van haver moltes purges dins el partit per part ed Kang Sheng com sempre. Xina a dia d’avui encara ha de passar pel procés de desmoificació. Mao serà recordat com un gran líder i com el governant més terrorífic des de l’emperador Qin....