Resum Curial e Güelfa PDF

Preview

Summary

Resum del llibre de Curial e Güelfa i altres articles....

Description

2. Curial e Güelfa • La tradició cavalleresca romànica, les biografies de cavallers dels segles XIV i XV Curial e Güelfa. Edició crítica i comentada de Lola Badia i Jaume Torró 1. Introducció p. 9. Els protagonistes d’aquesta novel·la de cavalleries són italians i l’emperador d’Alemanya i el rei de França hi tenen un paper destacat, però els millors cavallers, els governants més justos i els mercaders més honrats són catalans o aragonesos; la passió amorosa és un dels motius centrals de l’obra, però la Güelfa controla amb severitat extrema la relació amb el seu protegit, Curial, de manera que, quan l’educa com a cavaller i cortesà, manté l’amor en els límits estrictes d’una honestedat que finalment serà premiada amb el matrimoni. … El Curial és un producte literari d’una qualitat excepcional. … La cultura de l’Anònim i la seva manera d’entendre el guiatge de Boccaccio, Dante i Petrarca. Obra rigorosament construïda sobre un motiu tradicional de la narrativa universal. p. 10. La història que ens explica l’Anònim és cavalleresca –totes ho eren a l’època, perquè encara faltaven segles per a la novel·la burgesa–, i s’ajusta en part al roman courtois o d’aventure i al model de les cròniques biogràfiques de cavallers, però alhora és molt nova. … Aquest component aleshores modern fa que el Curial narri els episodis sentimentals amb una complexitat psicològica poc freqüent al segle XV i que l’Anònim reflexioni sobre la manera mateix d’explicar una història. La consciència literària de l’Anònim que se’ns revela als pròlegs dels tres llibres de l’obra, aguda i fins i tot agosarada, connecta amb l’ambient cultural ibèric de les corts dels Trastàmara. Destaca també el fervor monàrquic d’aquest Anònim, projectat en la figura de Pere II el Gran, el rei catalanoaragonès més italià del segle XIII.

2. El manuscrit

Descobert per Agustín Durán. Primera edició: 1901, d’Antoni Rubió i Lluch, a la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Llibre registre de 228 folis de paper datable a mitjan segle XV.

3. El relat a. Resum i lectura de l’argument p. 11. El Curial és una novel·la d’amor i de guerra, la història de la formació d’un cavaller i cortesà que arriba a príncep pels seus mèrits en les armes, per la seva qualitat moral i per la seva competència com a músic i poeta. Llibre I p. 12. El pròleg anuncia el final feliç d’una historia d’amor com un raríssim premi a la fidelitat i la fermesa. I.2-7. Curial, fill únic d’un cavaller pobre, és acollit a la cort de Montferrat a la primera adolescència. La Güelfa, la germana del marquès de Montferrat, vídua del senyor de Mila, s’enamora de Curial. A través del seu procurador, Melcior de Pando, inverteix en l’avançament social de Curial, que queda lligat a la seva senyora per un pacte de fidelitat. Dos vells envejosos calumnien els enamorats. En aquest temps Curial estudia les arts del llenguatge i la ciència i les lletres antigues, i guanya fama de savi. I.8-12. Curial acompanya Jacob de Cleves a defensar en combat judicial l’honor de la duquessa d’Ostalritxe, acusada d’adulteri. Camí de la cort imperial salva la vida d’un cavaller hongarès acusat d’homicidi. La victòria de Curial sobre els acusadors de la duquessa, que se celebra la diada de sant Marc, acaba amb l’execució a la foguera dels calumniadors. I.13-17. Durant la celebració de l’èxit de Curial, el duc de Baviera li ofereix la mà de Laquesis, germana de la duquessa exculpada. Una flamarada d’amor encén els dos joves. La primera carta de la Güelfa trasbalsa profundament Curial, que, abans de dormir al llit de Laquesis en absència de la propietària, troba un retaule de sant Marc a la seva cambra. Aquella nit té un somni admonitori. Laquesis regala a Curial els

paraments del seu llit, brodats d’ulls i llaços d’or. Abans d’abandonar la cort imperial, Curial és informat d ela convocatòria d’un torneig a Melú. I.18-19. La Güelfa ha emmalaltit d’angoixa i es retira a un monestir, on confessa el seu amor per Curial a l’abadessa. La nit anterior al combat, la Güelfa i l’abadessa somnien que sant Marc les adverteix de la victòria de Curial. L’alegria p. 13. de la Güelfa s’estronca quan s’assabenta del festeig de Curial amb Laquesis. I.20-27. El marquès organitza un torneig per celebrar el retorn a Montferrat de Curial. Tres cavallers catalans destaquen per destresa enfront d’un napolità ric i presumptuós, Boca de Far, que pretén la mà de la Güelfa. Curial desaprova que el marquès de Montferrat atorgui el premi del torneig al napolità, que l’acaba reptant a batalla. El combat es fixa per al dia de sant Joan: Curial i els tres catalans derroten tres italians i Boca de Far, que hi perd la vida. El rei Pere d’Aragó atorga una gran rebuda a Barcelona als tres vencedors de Montferrat. Llibre II El pròleg presenta un horòscop anual de Curial i adverteix que la influència de Mart és bona per a la cavalleria, però empeny a la supèrbia. II.2-10. Curial, viatjant d’incògnit en companyia d’Arta, donzella de la Güelfa que pren el nom de Festa, es dirigeix al torneig de Melú. Tot seguit derrota dos germans que rapten donzelles i empresonen cavallers. Un cavaller errant disputa Festa a Curial amb descortesia: Curial el venç. Curial i Festa són acollits en un monestir de monges de la noblesa francesa. Curial s’enfronta a Bertran del Chastel, però les monges interrompen el combat. El senyor de Montbrú assassina una donzella i un escuder. Després de vèncer l’homicida, Curial es veu obligat a matar Carles, el germà del Mort, però Jacques, l’oncle, renuncia a la venjança. II.11-15. Curial i Festa s’associen amb quatre cavallers aragonesos que es dirigeixen al torneig. Laquesis detecta la presència de Curial i li tramet regals. El rei Pere d’Aragó, que viatja d’incògnit, se suma al grup, que combatrà al torneig amb escuts negres.

II.16-25. Durant les vespres del torneig, Curial i el rei d’Aragó es distingeixen com els millors justadors. El rei d’Aragó es dona a conèixer a Curial. L’endemà els cavallers dels p. 14. escuts negres s’emporten repetidament la victòria. El duc d’Orleans, que festeja Laquesis, aconsegueix de fer-li honor, tot i que la donzella dels vencedors sigui Festa. A causa d’una malaltia del fill del rei, es clausura el torneig sense proclamar vencedor. La Güelfa disposa que Curial es quedi a París, on compra una casa amb les lletres de canvi que li facilita Melcior de Pando. II.26-41. Curial participa a la vida cavalleresca de París i obté premis en totes les justes. Al cap de poc temps entra en conflicte amb el Sanglier, un cavaller bretó fatxenda. Es prepara un combat per al dia de sant Jordi. Laquesis i la Güelfa parteixen per Curial. Els dos vells que havien calumniat Curial van a París. El Sanglier, vençut per Curial, es fa franciscà. Elogi del rei Pere d’Aragó. II.42-49. Els vells envejosos fan creure a la Güelfa que Curial l’ha traït. La Fortuna es disposa a perjudicar el protagonista. Laquesis es casa amb el duc d’Orleans. La Güelfa, després de retirar el suport econòmic a Curial, fa un vot: només el perdonarà si la cort de França, reunida al Puig de Nostra Dona, demana mercè per ell sense saber a qui s’adreça. Curial cau en la desesperació. Llibre III El pròleg desenvolupa el motiu de si l’autor del Curial té dret a invocar les Muses, com els poetes de “reverenda lletradura”. III.1-5. Curial nolieja una galera per viatjar a Terra Santa. Un corsari genovès ataca la galera de Curial, però finalment és ell qui s’apodera de la nau genovesa; després, passant per Sicília, s’atura a Nàpols, on Carles d’Anjou li facilita un salconduit. Des d’Alexandria Curial viatja per terra a Jerusalem. Al convent de Santa Caterina del Sinaí, el Sanglier, antic contrincant esdevingut penitent, exhorta Curial a seguir el model de Sant Francesc. Colpit i capficat, el protagonista es dirigeix a Grècia. III.6-9. Fortuna atia Neptú contra Curial, però el déu

p. 15. del mar li nega la seva ajuda. Juno tampoc es presta als seus desitjos. Eixida de seny, Fortuna invoca una vintena de concubines de Júpiter i s’adreça a Dione i a Venus, que tampoc la secunden. III.10-12. Curial visita Atenes i Tebes. Al mont Parnàs té una visió en somnis: ha de fer de jutge en un debat a propòsit dels dos herois majors de la guerra de Troia, Aquil·les i Hèctor. Després de ser coronat amb llorer com a cavaller i com a poeta, Curial pronuncia la sentència. III.13-23. Un temporal d’agost arrossega la galera del protagonista a les costes de Tunis. Curial és venut com a esclau juntament a un català. La Güelfa intenta en va de rescatar Curial, que durant set anys cultiva l’horta de Faraig i conviu amb Fàtima i Camar, la muller i la filla de l’amo. El captiu català esdevé l’amant de Fàtima i Camar s’enamora de Curial (que ara es fa dir Joan), de manera que, quan el rei de Tunis la demana per esposa, ella es rebel·la i el rei fa escapçar son pare. Camar fa vot de virginitat i descobreix a Curial a l’amagatall del tresor de la família. Curial, reconfortat, es recorda de la Güelfa i compon la Cançó de l’orifany. Després d’invocar el suïcidi de Dido i d’haver pres nom cristià (Joana), Camar es lleva la vida. El rei fa llançar Curial als lleons, però Ramon Folc de Cardona i Enric de Castella intercedeixen en favor seu i Curial se salva. III.24-34. Curial es presenta a Montferrat i canta la Cançó de l’orifany davant de la Güelfa, que l’expulsa de nou, tot i que torna a concedir-li suport econòmic. Com que, instal·lat a França, porta una vida de disbauxa, se li apareix en somnis Bacus, déu de ciència, i l’insta a reprendre la lectura i l’estudi. Fortuna es disposa a afavorir Curial i obté el suport de Venus. Guillalmes del Chastel desafia Curial a lluitar davant del rei d’Anglaterra. El rei de França convoca la cort al Puig de Nostra Dona, però els turcs entren en terres de l’Imperi i es prepara una gran batalla campal entre l’emperador d’Alemanya i el soldà. Curial es presenta a la frontera amb un exèrcit propi de mil bacinets. Després d’haver obtingut l’orde i p. 16. la creu de sant Jordi de mans del sant, Curial venç el guerrer turc Critxí i esdevé el comandant dels aliats cristians. L’estratègia de Curial porta el seu exèrcit a la victòria. Carregat de glòria i de riqueses, es dirigeix al Puig de Nostra Dona.

III.35-40. Fortuna s’apareix en somnis a la Güelfa i Venus fa que Cupido li dispari una fletxa d’or al cor. El marquès de Montferrat i la seva germana són convocats al Puig de Nostra Dona. Curial destaca com a justador i obté que la cort sol·liciti la mercè de la seva protectora. La Güelfa el perdona i se celebren les esposalles. El rei de França nomena Curial príncep d’Orange. La cort es trasllada a París, on se celebra el casament de Curial i la Güelfa. La trama sentimental del Curial s’articula en dos triangles que interfereixen en la relació de Curial i la Güelfa: el que s’estableix amb Laquesis als llibres I i II i el que es configura amb Camar al llibre III. La intensitat de les reaccions d’aquests quatre personatges s’explica per la seva joventut. L’Anònim juga amb el sentit dels noms que els posa. Curial és el paradigma cortesà, destre en les armes i les lletres. La Güelfa destaca per la seva rectitud, com escau a una dama de l’alta noblesa. Laquesis, germana de Cloto (i comparada amb Àtropos), representa el mite de les Parques, instruments de la Fortuna. Camar és el nom àrab d’una donzella de Tunis, associada al fatalisme amorós de la cartaginesa Dido. La veu de Melcior de Pando, l’administrador de la Güelfa, un home madur, savi i experimentat, es distancia de la dels personatges joves i s’acosta a la de narrador. Dos primers llibres: s’hi descriu la vida d’un jove cavaller temptat per l’èxit i la passió – representada per Laquesis– que, gràcies a la prova de l’adversitat, aprèn a reconèixer-se i finalment es domina. Aquesta lectura guanya profunditat p. 17. al tercer llibre gràcies a la inclusió de materials mitològics, de manera que resulta impossible llegit l’obra com un simple relat d’amor i d’aventures cavalleresques. Camí de perfecció de Curial. b. La veu de l’anònim i la crònica de Melcior de Pando L’absència del primer quadern del manuscrit del Curial –que no sabem si es va arribar a escriure mai– ens priva del títol la dedicatòria, les rúbriques, la data i el nom de l’autor. Dades procedents del text mateix, donades en clau de ficció. Melcior de Pando, el procurador de la protagonista femenina, la Güelfa, senyora de Milà, i mentor del cavaller Curial, assumeix l’autoria en alguns indrets significatius de la trama. El lloc més explícit és el comiat (III.40.6). Els pròlegs dels tres llibres del Curial estan escrits en primera persona i el tercer conté fins i tot una referència a l’escassa formació rebuda

per l’autor (III.1.5). Al començament de l’acció es diu que Melcior tenia cinquanta anys (1.5.2) i en més d’una ocasió el narrador introdueix comentaris i proverbis i frases fetes, que retòricament no es distingeixen dels que posa en boca de Melcior. Hi ha un passatge en què el presumpte autor, p. 18. que associem amb Melcior, es presenta com un cronista de les gestes del cavaller, que tem no ser cregut (III.10.4). En altres ocasions és més lacònic. Existeixen biografies de cavallers del segle XV, escrites per literats del seu entorn immediat, com la de Pero Niño, obra de Gutierre Díaz de Games, o la de Jacques de Lalaing, compliada per Jean Le Fevre sobre relats d’herals de la cort de Borgonya, i també existeixen biografies fictícies com la del Petit Jean de Saintré, d’Antoine de la Salle. D’altra banda, al Curial es parla en diverses ocasions de posar per escrit determinades gestes d’un cavaller (II.37.7). Paper de cronista que atribuïm a Melcior. Al·lusió potencialment quixotesca (I.2.1). No sabem a qui es dedica el llibre. p. 19. Chrétien de Troyes al segle XII escrivia històries d’amor i de cavalleria per a la comtessa de Champagne. El Filocolo, obra primerenca de Giovanni Boccaccio, amb el qual el Curial presenta un nombre rellevant d’afinitats, es diu escrit per encàrrec de Maria d’Anjou, la filla natural del rei Robert de Nàpols, de qui l’autor es confessa enamorat. c. Una construcció meticulosa El Curial és una obra planificada amb cura, que té ben poc a veure amb una novel·la que es va engreixant a cop d’inventiva, penjant episodis d’un fil, com passa sovint al Tirant lo Blanc. Van ser calculades la mesura de les dimensions, la divisió en llibres, la reiteració de motius simbòlics i la cronologia interna. Cada una de les parts va encapçalada per un pròleg que indica l’abast temàtic i moral de la ficció. p. 20. El llibre I tracta de l’amor, el II de la cavalleria i el III de la ciència moral (Jordi Rubió 1984: 414). L’Anònim intercala gradualment el registre mitològic, amb valor psicològic, moral i natural, en el transcurs de la història. Així, el somni de Curial a I.15 i el de la Güelfa i l’abadessa a I.8 són un primer assaig de poetització de la narració, que no es reprèn fins a II.35, on l’autor blasma l’Enveja, personificació del vici que causa la

dissort del protagonista. Més endavant Fortuna pren la paraula i dona la clau de com cal entendre-la, és a dir, com una figura de ficció xerraire i voluble, incapaç de perjudicar els homes virtuosos (II.44). Darrer llibre i registre poètic: quan Fortuna disputa amb Neptú, Juno i Venus (III.6-9); quan Curial veu e somnis les Muses i Apol·lo (III.10-11); quan Curial naufraga (III.13); quan Curial veu en somnis Bacus i les Arts Liberals (III.26); quan Fortuna obté el favor de Venus per a Curial (III.27) i quan la Güelfa veu en somnis Fortuna amb Enveja i Venus amb Cupido (III.35). Fortuna, Enveja i els diversos déus virgilians i dantescos determinen l’acció en la mesura que representen o bé els vicis (enveja, gelosia, supèrbia, luxúria) i les virtuts (temprança, força, dedicació a l’estudi) dels homes o bé els impulsos naturals (amor) o els successos climàtics. Quan Curial entra a casa del marquès de Montferrat, aquest és un “jove fadrí” i la germana “minyona de poca edat” (I.2.2). La Güelfa tenia tretze anys i no n’havien passat dos que ja era vídua. Entre els tretze i els quinze Curial estudia poesia, filosofia i oratòria, mentre que el marquès es desentén de la seva formació ocupat en la nova vida de casat (I.4.1). L’avançament de la Güelfa es produeix quan tenen quinze anys i la denúncia dels envejosos no pot ser gaire anterior al p. 21. primer viatge de Curial a Alemanya, durant el qual té dinou anys. Pròleg llibre II: dona precisió astrològica del seu vintè aniversari, Curial es disposa a emprendre el camí de Melú. Èxit continut de les cavalleries de Curial. La tempesta que fa naufragar Curial s’esdevé a l’agost (III.13.3). Camar té quinze anys quan coneix el captiu Joan (III.16.1) i sis o set més quan mor per ell. Quan Curial torna a Montferrat té vint-i-vuit anys, i es casa amb la Güelfa al voltant dels trenta. d. Una història moral Obra emmarcada en la didàctica cortesa, exemplifica les vicissituds que posen a prova l’amor de debò fins a la unió definitiva. Narració de la vida d’un jove curial, mostra peripècia més complexa, amb més paranys i més passos en fals, fins a la consecució del coneixement complet d’un mateix. Amor, matrimoni i final feliç El pròleg del llibre I comença amb l’anunci del final feliç dels amors de Curial i la Güelfa.

p. 22. Això equival a una declaració de l’amor honest en el matrimoni, més enllà del motiu universal del casament del protagonista amb una dona de rang social superior. Chrétien de Troyes havia defensat per a un públic cortès el valor ètic de la unió amorosa entre els esposos i la seva compatibilitat amb els ideals de la cavalleria. Un dels models del Curial, el Filocolo de Boccaccio, també proposa la solució matrimonial, d’acord amb el canemàs del roman idíl·lic del segle XII Floire et Blanchefleur. L’Anònim diu que dos amants poden aconseguir la plena integració en la joia de la cort si exerceixen el domini de les passions, cultiven les virtuts i esquiven els vicis. p. 23. Caràcter efímer de l’amor delitable, cal encaminar-lo a un amor honest, que exclogui del tot situacions alienes al matrimoni. L’Anònim transmet els valors de l’amor honest a través d’una història que preveu amb el matrimoni la solució i el premi final als treballs dels protagonistes i confia a la bona literatura la il·lustració d’aquests ensenyaments moral. Els continguts doctrinals apareixen sobretot en els tres pròlegs, però també en els savis consells de Melcior de Pando, converses que sostenen la Güelfa i l’abadessa (I.18.12-19), Laquesis i la seva mare (II.31), Curial i Melcior (II.49.7-12), Camar i Fàetima (III.19), algunes de les expansions retòriques de Fortuna (II.44) i visions en somnis. p. 24. L’amor, ens diu l’Anònim, desvetlla l’oratòria de qui l’experimenta, però, si no és altra osa que un impuls irracional nascut de l’agradança, amb el temps irremeiablement s’atenua fins a dissoldre’s. (a través de la història i passió de Laquesis). Ho explica l’abadessa a la Güelfa: “És cert que amor no és sinó…”. Malgrat la seva edat, la Güelfa es regeix en relació amb Curial amb una maduresa i una severitat extremes, que comencen amb la transformació del seu amor en un pacte de protecció econòmica, destinat a l’educació i l’avançament de l’elegit del cor. El model tràgic de Guismunda i Guiscard (Dec IV.I) li és ben present, però com a advertiment: la continència és la garantia de l’èxit d’un amor secret entre una vídua d’alt llinatge i un cavaller pobre en període de formació. La vergonya, la castedat i la capacitat de “cobrir les passions” guien la conducta de la Güelfa. Molta autoexigència. p. 25. La conclusió ens porta a la tesi de l’exclusivitat i la perdurabilitat de la relació amorosa basada en la virtut i la raó. Però l’Anònim sap que la mort per amor és possible i la donzella mora Camar ho exemplifica de manera digna de tot respecte, car perd la

vida per fidelitat al seu esclau cristià Joan. Es sacrifica per no perdre la virginitat amb unes noces no desitjades amb el rei de Tunis (II.21.2). comparació amb la Dido virgiliana. Conversió in extremis endolceix la terrible tragèdia de Camar. El perfil ideal del bon cavaller i del bon curial p. 26. Curial, enfonsat després del trencament amb la Güelfa, perd el seny i defuig d el’examen de consciència que li proposa Melcior (“Regoneix-te bé e… II.49.10-11). Després d’un seguit d’èxit...