T1 El pas del mite al logos PDF

Preview

Summary

Apunts el pas del mite al logos...

Description

Història de la filosofia T1

TEMA 1 El pas del mite al logos 1. INTRODUCCIÓ Es coneix com «el pas del mite al logos» el moment en què es deixa (encara que no de manera definitiva) el discurs mític per a emprar un discurs de caràcter racional. Els eixos vertebradors del discurs mític són la religió i la mitologia, mentre que el discurs racional es manifesta plenament en la filosofia i la ciència. Aquests dos tipus de discursos presenten, com ens podem imaginar, característiques diferents, a saber: 1.1 El discurs mític és revelat, simplista, dogmàtic, incontrastable, irracional i acceptat per la fe. Respon a les preguntes valent-se de la intervenció d'éssers sobrenaturals. 1.2 El discurs racional és fruit del pensament, justificat, crític i autocrític, obert i constructiu. Respon a les qüestions amb la raó, l'observació de la natura i l'experiència. Pel que als principals articuladors d'ambdós discursos, tenim: a) La religió és una creença relacionada amb allò que és sagrat, quelcom respectable que va més enllà del que és natural i quotidià. Funcions: suavitza temors, crea llaços d'identitat social i organitza la societat, també remou la consciència i sovint propicia el canvi, perquè indueix a la reflexió i a l'autocrítica i, finalment, ajuda a comprendre allò trascendent: l'infinit, l'eternitat... Hi ha diferents tipus de religions: naturalistes, antropomòrfiques, politeistes/monoteistes/sense Déu. b) Un mite és un relat fabulós succeït en un passat remot i imprecís que tracta d'explicar fenòmens naturals, la formació d 'una comunitat o el perquè d 'una habilitat humana. Es complementa amb ritus i prescripcions i també prohibicions morals. Hi ha diferents tipus de mites: antropogònics, cosmogònics, de culpa i càstig, apocalíptics... c) La filosofia és una activitat intel∙lectual, una manera de reflexionar entorn a qüestions que susciten interès a l'home, fruit de l'admiració pel món i del reconeixement de la pròpia ignorància. Amb el temps esdevé un conjunt d'idees. d) La ciència és (del llatí scire, que vol dir saber) és la forma més elaborada i perfecta del coneixement humà. És una activitat intel∙lectual complexa que es du a terme en universitats i centres d 'investigació i genera teories i lleis científiques per explicar i predir fets. Hi ha dos tipus de ciències: formals o ideals i fàctiques o materials o empíriques.

1

Història de la filosofia T1

2. CONTEXT La història de Grècia es divideix en etapes: la primera és la Grècia arcaica (del s. XIII aC, quan té lloc la guerra de Troya; més tard es donen les invasions dels dòrics i jònics; ja al s. VIII trobem els escriptors Homer -La Ilíada i La Odissea- i Hesíode -Els treballs i els dies-. La Grècia clàssica, al s.V aC, és el moment de màxima esplendor de la cultura grega i coincideix també amb el naixement de la democràcia de la mà de Pèricles i amb les guerres del Peloponès, que enfrontaren les polis d'Esparta i Atenes. Finalment trobem la Grècia post-clàssica, que es divideix en el període hel∙lenístic (des de la fundació de l'imperi d'Alexandre el Gran el 338 aC fins les guerres púniques) i el període de subjugació romà (que comença amb la conquesta dels romans el 146, any en què Grècia esdevé península romana i Cartago és destruïda; estem ja en l'època de Juli Cèsar i Marc August). Però pel que fa estrictament al pensament grec, podem afirmar que hi ha 5 períodes bàsics, cinc èpoques o estils de filosofar: 2.1 Període físic o presocràtic (finals del VII aC, tot el s.VI aC i primers anys del s.V aC). 2.2 Període humanístic (tot el s.V aC, on destaquen els sofistes i Sòcrates). 2.3 Període central o ontològic (s.IV aC, encapçalat per les figures de Plató i Aristòtil). 2.4 Període ètic o hel∙lenisme (s.III aC, hi ha crisi social i anarquia política, va de la mort d'Alexandre Magne a l'arribada dels romans. Destaques les escoles dels estoics i epicuris). 2.5 Període religiós o romà (del s.II aC al II-III dC. Aquí trobem els neopitagòrics, el neoplatonisme, l'escepticisme i el sorgiment del cristianisme). El període que ens interessa en aquest primer tema és el primer, ja que és el moment del naixement de la filosofia. El primer problema filosòfic és el de l'arkhé, que és l'estructura físicomaterial de l'univers. Els primers filòsofs es pregunten: de què està fet el cosmos? La filosofia neix com a tal a Milet (Àsia Menor). El primer filòsof és també el primer físic i matemàtic conegut: Tales. Ell és el primer de l'escola de Milet, a la qual pertanyen Anaximandre i Anaxímenes. La segona escola important són els pitagòrics de la Magna Grècia (sud d'Itàlia). Plantegen la qüestió de les matemàtiques i creuen que l'arkhé són els nombres. Un tercer grup és el que es planteja el problema del canvi. No se situa en un lloc geogràfic concret. Quan entra en crisis el problema de l'arkhé físic apareix la qüestió de la metafísica: per què hi ha ésser? Per què l'ésser canvia? Dos filòsofs fonamentals que tracten aquest tema són Heràclit d'Efes (Turquia) i Parmènides d'Elea (al sud d'Itàlia). El primer considera el canvi com a raó, un fet intrínsec a la natura; el segon nega totalment el canvi perquè és impossible conèixer el no-ésser. Per tant, pel que fa al context geogràfic, podem afirmar que la filosofia sorgeix en un vast territori que va de les costes orientals de l'Àsia Menor, les illes del mar Egeu, la Magna Grècia (sud d'Itàlia i Sicília) i el nord d'Egipte. 2

Història de la filosofia T1

Ara bé, com és possible que en un territori tan ampli tothom compartís la mateixa cultura i el mateix sentiment de ser grec? Hi ha bàsicament tres elements cohesionadors de la població: a) La llengua, el grec. Malgrat haver-hi dialectes (com l'eòlic, el dòric, el jònic...) tothom s'entén, perquè parlen el mateix idioma. b) La religió: oficialment hi havia la religió Olímpica (Zeus, Posidó, Demèter, Dionís, Apol∙lo...), de caire més extern, superficial, i que implicava ritus i peregrinatges a santuaris com el d'Esculapi. D'altra banda, i ja al s. VI aC, sorgí l'orfisme (del mite d'Orfeu 1): aquesta religió minoritària, més viscuda i interioritzada, rebia la influència oriental d'altres religions com el budisme i l'hinduisme.

1Orfeu és considerat fill d’Eagre, però les tradicions discrepen sobre el nom de la seva mare. El més corrent és fer-lo passar per fill de Cal∙líope, la musa que té més dignitat de les nou. Orfeu és de Tràcia i és representat cantant. Orfeu és el cantor per excel∙lència, el músic i el poeta. Toca la lira i la cítara. Sigui pel que sigui, Orfeu sabia entonar cants tan dolços, que les feres el seguien, les plantes i els arbres s’inclinaven cap a ell, i suavitzava el caràcter d’homes esquerps. Orfeu va ser sacerdot dels argonautes, però pel que més se’l coneix és per la seva tràgica història d’amor amb Eurídice. Eurídice és una nimfa. Passejant un dia per la vora del riu de Tràcia, va ser perseguida per Aristeu, qui va intentar violar-la. Al córrer per la gespa una serp (o un escurçó) la va mossegar i va morir. Orfeu, inconsolable, va descendir als inferns en busca de la seva esposa. Amb els accents de la seva lira encanta no només els monstres del Tàrtar, sinó inclòs els déus infernals: la roca de Sísif queda en equilibri; Tàntal s’oblida de la seva gana i la seva set, etc. Fins i tot, les nimfes Danaides deixen d’omplir el seu túnel sense fons. Hades i Persèfone accedeixen a restituir a Eurídice a un marit que dóna tals proves d’amor, però posen una condició: que Orfeu torni a la llum del dia, seguit de la seva esposa, sense girar-se a mirar-la abans d’haver sortit del regne infernal. Orfeu accepta i emprèn el camí. Ha arribat quasi a la llum del sol quan li assalta un terrible dubte: el segueix realment Eurídice? I es gira. Però Eurídice es desmaia i mor per segon cop. Orfeu intenta recuperar-la altre cop, però aquest cop Caront es manté inflexible i li impedeix l’accés al món infernal. Desconsolat, ha de reintegrar-se als humans.

3

Història de la filosofia T1 Es creia que les persones podíem purificar-nos i arribar a contemplar el déu Dionís i poder reencarnar-se. D'aquí la creença en la immortalitat de l'ànima, cosa que reprendrien els pitagòrics amb la teoria de la transmigració i Plató mateix. És amb aquesta religió que s'inicia l'antropologia dualista: es separa el cos material de l'ànima abstracta. c) Les Olimpíades: eren panhel∙lèniques perquè es feien amb la participació de tots els grecs. Les primeres es van celebrar a Olímpia l'any 776 aC i des d'aleshores s'han fet cada quatre anys.

3. ELS FILÒSOFS PRE-SOCRÀTICS La paraula pre-socràtics és un mot inventat pels alemanys per designar els filòsofs anteriors a Sòcrates. Curiosament vivien tots en colònies gregues, cruïlla de cultures, lloc on els mites no estaven tan arraigats i per tant tenien la ment més oberta a avenços. D'ells no en tenim obres conservades, però sabem que sempre posaven el títol Peri physio (Sobre la natura) als seus llibres.

Les qüestions filosòfiques que desperten el seu interès són: - L'U i el múltiple: hi ha una unitat real sota la pluralitat aparent? - L'Ésser i el devenir: tot es mou i canvia. Hi ha quelcom de permanent? - Veritat i aparença: què hi ha de fals i de veritable a la realitat? Aquests temes conflueixen en una gran pregunta: quin és l' arkhé, el material o matèria primera de què tot està compost? Podem agrupar els filòsofs pre-socràtics en tres grans grups segons la ubicació geogràfica i la temporització, o bé en dos grups segons siguin monistes o pluralistes: 3.1 Els pre-socràtics jònics o de l'Àsia Menor: Tales, Anaximandre, Anaxímenes i Heràclit. Tots són monistes. 3.1.1 Tales de Milet: eclipse, teorema de Tales (triangle), AIGUA (raons), animisme i panteïsme. 3.1.2 Anaximandre: destí, APÉIRON (indeterminat), Terra com a disc sòlid flotant. 3.1.3 Anaxímenes: el Sol està fet d'una terra incandescent, AIRE (raons), animisme. 3.1.4 Heràclit d'Efes: “l'obscur” i “el melancòlic”. PANTA REI, la dialèctica de contraris, la racioanlitat interna del món o logos, FOC, destí, qüestiona l'esclavisme. Respecte la mort d’Orfeu hi ha diferents versions, la més corrent és que les dones tràcies el van matar perquè estaven geloses per la fidelitat a la memòria d’Eurídice.

4

Història de la filosofia T1 3.2 Els pre-socràtics itàlics o de la Magna Grècia: els pitagòrics, Xenòfanes, Parmènides i Zenó. Tots ells són també monistes. 3.2.1 Els pitagòrics: secta religiosa practicant de l'orfisme, fundada per Pitàgores de Samos a Crotona. Els seus membres eren molt actius en política, però destacaren, sobretot, per ser una comunitat científico-filosòfica. Antropologia: dualisme (cos-ànima), transmigració de l'ànima i reencarnació. Cosmologia: concepció matemàtico-geomètrica del món, NOMBRES; descobreixen el nombre irracional, les propietats dels nombres, associen una realitat material a un nombre (1=raó, 3=masculinitat, 5=matrimoni, 7=plenitud...), etc. Assumeixen la dialèctica de contraris d'Heràclit i creuen, com Anaxímenes, que el món és un gran vivent en un medi que és l'atmosfera. PIOCENTRISME (Aristarc de Samos, traslació, s.III aC i Copèrnic heliocentrisme el s. XVI). 3.2.2 Xenòfanes de Colofó: escriu en vers, TERRA, critica la religió olímpica i la falsedat de la mitologia, panteïsme. 3.2.3 Parmènides d'Elea: obra en vers, ÉSSER (no identificat com arkhé ni amb la figura de Déu, sinó que és l'autèntica realitat i el pensar), qualitats de l'ÉSSER (ingènit, imperible, etern, immòbil, indivisible, u). Creu que la Terra és rodona i coneix l'estel del matí i del vespre. 3.3.3 Zenó d'Elea: intenta demostrar la INEXISTÈNCIA DEL MOVIMENT, afirmant que l'espai és divisible en infinites parts i que, d'haver-se de recórrer, no pot fer-se en un temps finit. Historieta d'Aquil∙les i la tortuga. Contradit només per Aristòtil: una cosa és la divisibilitat i una altra la divisió efectiva, perquè el zero en extensió no existeix -sinó l'espai no seria concebible!. El moviment existeix per experiència, però en rigor no és pensable.

Per a clarificar encara més aquesta paradoxa, us adjunto el següent enllaç (l'explicació és anglès però els subtítols estan en castellà): https://www.youtube.com/watch?v=CZGhenSvqa4ç 5

Història de la filosofia T1 3.3 Els pre-socràtics tardans: Empèdocles, Anaxàgores i els atomistes. Aquests darrers presocràtics són pluralistes.

del

del

3.3.1 Empèdocles d'Agrigent: metge, astrònom, poeta, polític... En cosmologia: formula la doctrina dels 4 elements; tot està compost de terra, aire, aigua i foc per igual, i la varietat món s'explica per la combinació i dosis dels elements. Les forces que porten a la unió i a la separa ció d'aquests elements són l'AMOR i l'ODI respectivament. En antropologia: creu en el dualisme cos-ànima, equilibri i salut per proporció dels 4 elements bàsics (AIGUA, AIRE, TERRA I FOC), malaltia per manca o excés d'algun element. 3.3.2 Anaxàgores de Clazòmenes: mestre de Sòcrates i Pèricles. Va ser acusat d'impietat i va haver de fugir de la capital, Atenes, perquè gosà dir que el Sol era una gran pedra incandescent, negant així la divinitat dels astres. Hi ha infinits elements invisibles i qualitativa ment diferents, les LLAVORS: hi ha tants elements com coses específiques. Introdueix el NOÛS, l'organitzador del món, que està format d'aire i equival a l'enteniment (precedent DEMIÜRG de Plató).

3.3.3 Els atomistes: Leucip i Demòcrit d'Abdera: Leucip va afirmar que els primers elements són infinits en nombre i idèntics, només es diferencien per la forma. Aquestes partícules intangibles i indivisibles s'anomenen ÀTOMS i es mouen en el BUIT. Pel que fa a Demòcrit, sabem que era un geni universal i desenvolupà les idees de Leucip, configurant així el MATERIALISME: la realitat són els àtoms, elements indivisibles i indestructibles que es mouen en el BUIT (que és extensió buida, mentre que els àtoms són exten- sió plena), i en aquest moviment xoquen, separant-se i fusionant-se entre sí (el motiu d'unió i desunió és l'atzar i la necessitat). L'ànima està feta d'àtoms, per tant és material, motiu pel qual es nega la seva immortalitat: l'ànima es desfà amb la mort del cos. També cal destacar la seva teoria epistemològica de LES QUALITATS PRIMÀRIES I SECUNDÀRIES (teoria que reprendrà Locke al XVII): les qualitats primàries són de caràcter objectiu, estan en les coses, són tal i com nosaltres les percebem pels sentits i estan lligades a l'extensió (forma, grandària, moviment, extensió), en canvi, les secundàries són subjectives, no determinen la naturalesa de les coses sinó que són característiques afegides (com el color o l'olor) que resulten del contacte entre la realitat i els sentits de l'home. Es preocupa per la pedagogia, afir- mant que l'educació ens propociona una segona naturalesa que millora la primera.

6...