Tema 3 Imperi romà d Orient PDF

Preview

Summary

imperio romano de oriente...

Description

Tema 3: d’Arcadi (395-408) a Justinià (527-568): de l’Imperi Romà d’Orient a l’Imperi Bizantí Mai els habitants d’aquesta part de l’imperi es van anomenar a si mateixos bizantí ni grec. Teodosi el Gran tingué dos fills: Arcadi i (...). Fou el primer rei catòlic que governà tot l’àmbit de l’imperi. Va dividir el territori en dos, una part per a cada fill. Arcadi, governador de la part oriental, semblava que seguia el seu propi camí.

Marc cronològic: Els principals esdeveniments polítics tenen lloc entre la mort de Teodosi a Milà (395 dC) i la mort de Justinià a Constantinoble (565 dC). A més de les dates de començament i finalització, existeixen fets que mereixen atenció: Marc geogràfic: Orient mitjà: Siria, Anatòlia (Turquia i Armènia), Palestina, Egipte i Xipre. Egeu i Mediterrani: Xipre, Rodes, Lemnos, Imbros, Thera (Santorini) Paraules clau: Scolae: escola militar de la guàrdia personal de l’emperador. Imperi i ciutat: nea roma constantinopolitana Després de la derrota de Licini, Constantí es va convertir en l’únic emperador i va decidir consolidar el seu domini sobre les seves províncies recentment adquirides, les més poblades i riques. Entenia que els seus èxits eren un senyal de Déu al seu favor, i es considerava a si mateix el tretzè apòstol (isapostolos). Constantí estava convençut que necessitava una nova seu de poder. Roma tenia una gran tradició pagana al darrera per esdevenir una nova ciutat cristiana, mentre Milà, Nicomedia (península anatòlica) i Antioquia (proper orient) estaven estretament associades a al tetrarquia. Es necessitava una nova Roma. A Constantí li agradaven Calcedònia, Adrianòpolis, Bizanci o Crisòpolis perquè eren llocs propers als camps de batalla on les seves tropes van derrotar Licini. Es va decidir finalment per Bizanci, una ciutat construïda per colons grecs de Megara al Bòsfor per tal d’assegurar la ruta entre el Mar Negre, el Mar de Màrmara i el Mar Egeu.

Calcedònia tenia una badia on els vents i els corrents predominants al mar de Màrmara en feien un port idoni. No obstant això, Constantí va preferir Bizanci. Bizanci tenia una comunicació directa per terra amb la fronteria del Danubi i amb la frontera orientat un cop creuat el Bòsfor (braç de mar). Bizanci es trobava a Tracia, una diòcesi densament poblada on eren fàcilment disponibles la terra i els aliments. Bizanci tenia només un costat que donés al terra. Amb un mur poderós per aquesta banda i un estol que la protegeixi, esdevingué una capital inexpugnable, capaç de suportar els pitjors setges. Bizanci era una ciutat antiga, però no tenia cap associació amb cap governant o amb un passat gloriós. Era un lloc apropiat per construir una nova ROma, lliure de les limitacions d’un passat pagà o una capital de la tetrarquia. Bizanci també tenia set turons, com ROma, i Constantí tenia la intenció de construir, com un nou emperador, una nova Roma. Bizanci tenia un magnífic port a la Banya d’Or (Haligi en turc).

El

palau

de

l’emperador:

Està conformat per una barreja de capes, fins i to dins del palau i, disposa de palaus més petits. Era una estructura molt complexa. L’emperador va construir-lo dins d’un altre palau per protegir-lo més. Aquest és conegut per unes portes de bronze gegantines (Palau de Calque). Connectava directament amb l’hipòdrom a partir de la kathisma (passadís entre el palau i l’hopòdrom. Allà l’emperador i la seva família feien els actes protocolaris. També es feien execucions per a crear una interrelació entre l’emperador i els seus súbdits).

Imperi bizantí i imperi sassànida: l’errada de Julià el filòsof i el nou traçat de fronteres: Julià fou una persona relacionada amb la família de Constantí. Malgrat la faceta pública de Constantí, la seva vida personal era força complicada: execusió d’un fill per usurpar el seu poder, problemes greus amb les seves dones… Julià va apeendre a menysprear la seva família i els cristians (representació directa de tots els mals i problemes d’una persona crescuda en la cultura clàssica). Julià el filòsof, o l’Apòstata, es va adonar que els seus esforços per expulsar el cristianisme es trobaven amb una oposició organitzada. També era conscient que els pagans no tenien el zel i la cohesió dels cristians. Va decidir llançar un atac total contra Pèrsia, com un nou Alexandre el Gran. Però Pèrsia no estava sota el domini del feble Darío Codomanus, sinó sota la mà de ferro de Shabur II. L’expedició de Julià va ser un fracàs i, l’emperador va perdre la vida, ja sigui per una llança persa o per una llança en mans d’un cristià. La frontera bizantina-persa va patir un canvi radical i tots els guanys adquirits per Galeri i Dioclesià van ser revertits als sassànides: Armènia i el Caucas va cure sota protectorat persa. La ciutat de Nisibis (Nusaybin) va ser cedida a Pèrsia. Gairebé tot el territori romà a l’est de Nisibis va romandre sota el domini sassànida fins el 591 dC. Va provar a assetjar la ciutat de Ctesiphon, però no va ser capaç de dur-ho a terme perquè també volia vèncer als perses. Va pagar una retirada. Credo del concili de Nicea (325 dC) Es condena la visió adriana de que el pare i el fill no tenen la mateixa substància. Formula de Reunió (433 dC) Creien que la natura humana de Déu era la més important. Concili d’Efes Concili de Calcedonia (451 dC) La major part de governants orientals eren de tendències calcedonianes, tot i que els seus súbdits no ho compartien. Molts governants d’altres territoris romans volien evitar aquesta dogma. Justinià Campanyes iniciades sota el seu comandament però que foren realitzades per Belisari: Africana: cops de fortuna més estraordinari de la història universal. Una província romana ocupada pels vàndals durant el segle V, la qual fou recuperada en només dues batalles en un any. Foren ràpides, sense saquejar cap ciutat i amb un botí considerable. Justinià pensà que podia portar a terme una campanya tant exitosa a Itàlia i a la costà septentrional balcana (governada per Teodoric el Gran, governant més remarcable del seu segle. La fortuna el portà a tenir una filla (Amalasunta, no era gaire estimada pel seu poble però Justinià li mostrava recolçament), amb la qual Justinià es pogué repensar la seva campanya contra els vàndals). Itàlica i balcànica: els gots van assassinar a Amalasunta i, van elegir a Theopahad. Tenia la mateixa educació i coneixements que un romà però, com a governant era feble. Justinià envià l’exércit però, en comparació amb Àfrica, Itàlia era un territori més extens i, estava convençut que podia conquerir-lo amb un pressupost similar. A més, l’exèrcit no tenia ni la traça ni les capacitats de Belisari. No podia dividir les seves forces entre Itàlia i

Àfrica, ni assegurar la conquesta goda. La conquesta del regnat got fou més llarga degut a guanyar el territori i aturar la seva conquesta. Justinià, nebot de l’emperador, aconseguí la successió durant el regnat del seu tiet. Era conscient de que la competència militar podia assolir les ganes d’arribar al poder. Tenia por de que, en cas de que obeís el requeriment de reforços de Belisari, hauria escurçat el temps de la conquesta itàlica i, també hi havia el risc de que Belisari pensés que era més factible destronar a Justinià. Un cop conquerida Itàlia, abandonà la península i, els gots reprenen les armes. Per tant, qui acabà aconseguint que Itàlia formés part de l’Imperi romà d’orient és Narses (d’origen armeni el qual fou envit per Justinià a Itàlia). L’avantatge d’envia Eclesiàstics: volien que desaparegués abans perquè era el cap eclasiàstic. Igual que el seu tiet, es considerava capaç de portar la perfecció i la felicitat cap a la vida en el més enllà. Justinià tenia un coneixement teològic i aconseguí l’enemistat de la majoria dels religiosos (calcedonians i monocifiques). Això el portà que, els seus actes en front de l’Església fossin plenament criticats pels altres. Militars: Justinià anava endarrerint el pagament i els suministres dels seus soldats. Era un interventor que ho volia controlar tot: es coneixia com l’emperador que no dorm. A part, les seves conquestes implicaven la defensa del territori conquerit i la posibilitat de perdre més vides a part del camp de batalla. Poble: Justinià esfixiava el seu poble en impostos a causa dels alts costos del manteniment dels exércits i de les fronteres. A causa de la pesta, es debilitaren, per la qual cosa, la càrrega era més feixuga pels vius (lleves i tributs). El llegat de Justinià fou bastant difícil de mantenir pels seus successors. A més, no tenien els coneixements necessaris per portar-lo a terme i, es van enfrontar a la conquesta islmàmica. Justí II: 565-578 nebot de Justinià. No tenia ni la personalitat, voluntat ni relleu personal que Justinià. Entengué que, si volia governar sense problemes, no li interessava guanyarse l’oposició dels grups que havien estat més descontents amb el govern del seu tiet. Baixà el control sobre les classes benestants i portarà a terme mesures econòmiques. La frontera danubiana s’havia defensat gairebé intacta gràcies a la pràctica sàvia de la política de divideix i venceràs i la informació procurada sobre l’equilibri i els pobles de l’altra banda del riu per part de Justinià. Però preferia, enlloc d’enviar i reforçar inútilment la frontera, enviar subsidis i aliances amb els pobles per tal d’aconseguir que cap grup aconseguís el predomini sobre l’altre. Justí II volia disminuir les despeses en la frontera danubiana. Va irrompre pel nord d’Itàlia un grup anomenat llombard (la conquesta medieval d’Itàlia començà gràcies a ell, cosa que la portà a la primera divisió territorial de la península). No aconseguiren conquerir tota la península. En un moment, foren reprimits per Carlemany (francs), la qual cosa portà la divisió del territori en: franc, llombard i romà. Legenda de la conquesta llombarda: Justí II volia marcar la seva política. Belisari morí i Narses encara vivia. Justí volia desfer-se d’ell, enviant-lo lluny amb unes bones condicions. Justí li encarregà que teixís una tela mentre estava a Itàlia lluitant contra els llombards. Justí decideix sense causus beli ni miraments a l’imperi persa. Els llombards ocuparen l’espai que es troba entre els estats pontificis (nord

d’Itàlia) i, a l'Àfrica hi havien problemes per mantenir la frontera. La pèrdua d’Itàlia significava una pèrdua de prestigi romà: perdre la capital històrica de Roma. Tiberi II: 578-582 Abans de ser emperador, havia estat associat amb Justí II. Maurici I: 582-602 Fou un dels emperadors més remarcables de l’època daurada de l’Imperi d’Orient. Era una persona amb les mateixes virtuts que Justinià i, a més, era valent i tenia una voluntat de ferro. Tenia una àmplia experiència en l’administració civil i militar. Tenia experiència en els Balcans i en la frontera d’Armènia. Era conscient de què havia d’aconseguir aturar la guerra en la frontera oriental: havia de destruir l’exèrcit persa (sino seria destruit ell) o aconseguir una pau duradora amb ells. La seva oportunitat d’or se li presentà insospitada. 590 dC: el shar de Pèrsia era Hormuzd. Així com Justinià comptava amb Narses i Belisari, Hormuzd disposava del general Bahram Chobin. No sempre aconseguien els seus objectius. En un episodi de la guerra entre Roma i Pèrsia, Chobin fou derrotat per un general romà. Un cop el shar ho va saber, va enviar-li un regal al general: un vestit de tela exquisita de senyora amb un escrit (ja que el teu resultat en el camp de batalla és el que és, aquí et deixo el vestit que et mereixes). Amb el seu descontent pel regal, va assassinar al shar i es proclamà emperador. Però Hormuzd tenia al seu fill Cosroes II (Kisra Anushirwan o Khusraw II). Va evitar el seu assassinat però no estava en condicions per plantar-li cara. Va anar a la frontera romana-persa per tal d’aconseguir la condició de refugiat. La noticia es transmeté a Constantinople i provocà una discussió entre els governadors. Amb una suma quantitat de riqueses, els hi va demanar que no fessin cas als mandats de Chobin. Va demanar la condició de refugiat a canvi de retornar la frontera natural d’aquell territori (abans del fracàs de Julià l’Aposta). Maurici coneixia a Chobin i el risc que comportava ser el sha. Una part de l’exercit fronterer abandonà la seva posició amb Cosroes II, va destronar a Chobin i, l’imperi romà recuperà la seva frontera natural oriental. Cosroes II esdevení shar amb l’ajuda dels romans. La seva condició era no poder trencar la frontera persa. A mig termini, Maurici aconseguí no haver esperar una ofensiva i, podia establir una part dels recursos que es trobaven allà en una altra qüestió (frontera danubiana). 593-599 dC: concentració dels esforços de Maurici en la frontera danubiana. Els àvars eren els enemics més perillosos. Duien a terme incursions profundes continuament i, afavorien l’aparició dels eslaus (gent que no tenien un cap reconegut. Com a grup, els comanda quan realitzaven incursions. Eren grups ràpids i petits, agrupats en camperols que es volien instalar un cop conquerir el territori). La presència eslava era una lluita sense fi. Maurici es va donar compte de què havia de canviar les seves tàctiques. Normalment les batalles no es realitzen a l’hivern. En aquest cas, la batalla s’instalà a la riba esquerre del Danubi (part nord dels Balcans) en ple hivern. Aventatges: On hi hagi neu, el rastre de la neu era més fàcil de detectar. On hi hagi neu, la movilitat de les tropes es reduïa dràsticament. Es glacaven els torrents i els llacs.

No aturar l’ofensiva a l’inici de l’hivern, podia inclinar la balança cap a Roma (l’exèrcit estava acostumat a penalitats i, l’emperador era massa valent). 602 dC: en una de les campanyes, es produí una intervenció àrab i es captivaren alguns soldats romans. Li enviaren una carta a Maurici per tal de què pagués el rescat. Es negà a pagar-lo (no pago el tribut perquè incentivaré a les persones que vulguin fer el mateix) i els van matar a tots els captius. Un dels soldats (Phocas) va encapçalar un pronunciament degut al seu descontent a causa de la negació de Maurici a pagar pels seus soldats captius. Va arribar a Constantinople, on va conseguir suport i va matar la familia de Maurici. A l’imperi sassànida, Cosroes II li arribà la noticia de què Phocas passaria a la història per haver matat a Maurici. Aquest va reflexionà sobre el seu passat i arribà a la conclusió: jo he de venjar la mort de Maurici i m’apoderaré de l’imperi romà d’orient, cosa que no va poder fer Xerxes (els perses volien fer el mateix recorregut de conquesta d’Alexandre el Gran però a la inversa). Va fer una crida general al seu exèrcit i va atacar la frontera oriental per tal de convertir-la en un camp hostil. 602-628 dC: guerra entre els partidaris de Phocas i l’imperi sassànida. En aquest moment, l’imperi bizantí estava conformat per: Constantinople, un troç de la Tràcia, els territoris itàlics restants de l’imperi sense l’ocupació lombarda i alguns territoris africans. La guerra acabà casi en un desastre. Va anar de molt poc la desaparició definitiva de l’imperi bizantí.

La circulació de la moneda: Comes Sacrum Largitionum: treballava amb l’or i d’argent. Comitatensian Mint: feien les monedes. Praetorian Prefect: treballava només amb coure. Cambistes: un cop els que rebien en forma de monedes els seus sous, se’n van als cambistes que es queden les monedes d’or que portaven els soldats i els membres del servei civil. Si malversava els diners, podia ser condemnat a ser cremat viu. Iugum i cens: La mesura del iugum es va definir en els dies de l’emperador Dioclesià i fou instituïda com estatutària: 5 iugera que donen 10 plethra de vi tenen l’equivalència d’un iugum, i 20 iugera de terra llaurada que donen 40 plethra proporcionen l’annona d’un iugum. 220 perticae de velles oliveres proporcionen l’annona d’un iugum, 450 perticae de muntanya (amb oliveres) proporcionen (l’annona) d’un iugum. Així és també amb la terra que és de vàlua inferior, com la dels turons: 40 iugera que donen 80 plethra proporcionen l’annona d’un iugum. Treball: FROM ROMAN FONDUS TO EARLY MEDIEVAL GRAN DOMAINE: CRUCIAL RUPTURES BETWEEN ANTIQUITY AND THE MIDDLE AGES Gran domaine (gran domini): propietat en el camp dividida en dues parts (règim domanial). Cadascuna de les parts es diu reserva (demesne). Es caracteritza per ser una propietat dividida en reserves o terres arrendades (una part de la terra ha estat assignada en parceles quadrades, rodones o diagonals. Cadascuna està assignada a una família camperola que per gaudir-ne del seu ús ha de pagar una renda i un component innovador:

aquests camperols no només han de treballar la terra, sino que una part de la renda és la part proporcional de la collita i, una altra, les prestacions de treballs dels arrendataris) FRANS THEUWS: SETTLEMENT RESEARCH AND THE PROCESS OF MANORITALITION IN NORTHEM AUSTRASIA CHARLES WEST: VISIONS IN A NINTH-CENTURY VILLAGE: AN EARLY MEDIEVAL MICROHISTORY BREVE DE NUVILIACO: Nuviliaco: indret italià. Andegavo: comarca d'Anju. Mansus: unitat de producció. Pregunta 1: es respon amb el paragraf A Paràgraf A: descripció de les propietats que es troben als masos nuvilians que no han estat arrendats a ningú. En total, hi ha 40 boundaries. Tenen prats de cega amb plantes farratgeres, dels quals es poden equivaler a deu collites de fem. Hi havia 800 porcs per tot el bosc, l’objectiu del qual era engreixar els porcs. Càlculs pregunta 1: representar els càlculs de cadascun dels ítems a calcular en hectàrees (bosc, pastura i cega). Posteriorment, s’ha d’especificar el tant per cent del total d’hectàrees de l’extensió. Càlcul de la proporció de les propietats arrendades. I paràgraf: Recull de persones arrendatàries. Homines=en el sentit medieval de homo, es algú. Dependents de l’Església. Primer mas d’una família d’arrendataris: 6 bonuaries i mig de cega. Obligacions de la parella de camperols imposades pel monestir per tal de conseguir les bonuaries i la cega: a l’hivern han de llaurar 4 perchas, i a la primavera 13=rotació de conreus (guaret). Feina: llaurar la terra i portar fems (porcs feréstecs i salvatges del bosc) al monestir. Pregunta 2: suma total dels masos. Masos: extensió de terra asociada als pagaments i a la força del treball. Es respon amb la resta de paragrafs II paràgraf: categoria jurídica: el colonos tindria més drets que el lidus (origen germànic) i, per últim, el servus. 15 bonuaries per llaurar. III paràgraf: els camperols han de pagar una taxa a l’exèrcit, tot i que serveixen a una comunitat monàstica. exiculos: llistons de fusta estretes. exquindolas: teules de fusta. dova: fusta corvada que forma la paret d’una bota de vi. Feina: tancar amb una tanca de fusta el prat de sega. Primers indicis de societats precapitalistes amb la delimitació dels prats. Últim pagament: monetari. Les persones que apareixen en la resta de paràgrafs feien feines pel seu amo: llaurar tantes hectàrees de terra al mansus dominicatus com lis deia l’amo. Segon exercici: Steven RUNCIMAN: Historia de las Cruzadas. 3. El reino de Acre y las últimas Cruzadas. pp: 252-254 Luis: Lluís de França. Tots els topónims del text es troben a Egipte. Tournois: moneda d’àmbit franc o de la França governada pels Vouloir (Lluís de França). Rio y delta: riu Nil i delta del Nil. Turanshah: sultà que havia derrotat a l’exèrcit franc. Desidí celebrar la victòria amb els seus aliats (emires). S’enfrontà directament als mamelucs

(fidels a Ayub i a la seva esposa esclava), el qual acabà derrotat en les seves mans. Cautivos: rei de França, la seva familia i els soldats més destacats. Paragraf Cuando Turanshah: fets que pasen en el banquet. Ayub: sultà gran i amb una salud delicada d’Egipte que sabia que el rei de França atacaria a l’islam. Esperava un desembarcament acre a les portes de Jerusalem en motiu de la croada. Sabia que si els croacs prenien Egipte, ell estava perdut. Morí al Caire per l’exèrcit franc. En el decurs de les seves campanyes de gent de la pròpia família, es van trobar que els soldats a càrrec d’ell el traicionaren, per la qual cosa, va comprar esclaus per a convertir-los en mercenaris mamelucs. Mameluc: de Mamluk (allò que es posseït). Persona comprada en un mercat d’esclaus quan és una criatura o preadolescent. Se l’instrueix als principis bàsics de l’islam i militar, sobretot en el tir amb arc. Desenvolu...