Tema 7 Història de la Música PDF

Preview

Summary

Llorenç Gelabert. Apunts de classe...

Description

TEMA 7 HISTÒRIA DE LA MÚSICA Èpoques: Pregunta examen: paraules soltes i crear un fil conductor amb aquestes com aquí •

Grècia –> instruments

•

Roma

•

Edat Mitjana (V-XIV) --> Cant gregorià (a capetlla)

•

Renaixement(XVI) -->

•

Barroc ( XVII) --> Opera, Bach, Castratis

•

Classisme (XVIII) –> Mozzart, simfonia

•

Romanticisme ( XIX) – > ( Nacionalisme) Beethoven

•

XX – > Discogràfica, Beatles, Jazz.

•

XI

INTRODUCCIÓ Fonts --> Restes arqueològiques, pintures rupestres, ceràmiques, instruments, manuscrits, partitures, fonògrafs (primer aparell en capacitat de registrar música (1877) Origen --> Grècia: primers manuscrits on mostren que hi ha les primeres notes musicals. Edat mitjana, cant salms Polifonia renaixentista (antecedents musicals). Evolució –> - Evolució instrumental –

Evolució harmònica ( música a distintes veus, experimentar amb les veus)

–

Context històric

GRÈCIA –

Civilitzacions antigues: Mesopotàmia, Egipte, Índia, Xina, Roma.

–

2.500 a.C fins a mort Alexandre Magne ( 323 a.C). Fonament de la cultura occidental ( llengua, política, educació, filosofia, ciència, art, etc.)

–

Mousiké (art de les muses)

–

Concepte relacionat amb quelcom bell i amb capacitat d'influir en l'ànima i el cos.

–

Considerada coma forma pròpia d'educació.

–

Acapara un paper important dins la societat. Present a qualsevol àmbit: festes, celebracions, funerals, etc.

–

Apareixen primeres nocions i referències musicals en la literatura. (manuscrits que demostren que hi ha una successió de notes.

Característiques:

–

Papirs amb notacions musicals a partir de l'alfabet grec.

–

Apareixen primeres escales o modes (base del gregorià) Predomina dòric (sonoritat arcaica).

–

Instruments podien fer notes simultànies, però no amb idea harmònica.

–

Música vocal homòfona (unisonant o a octava).

–

Cors formen part important de tragèdia grega.

–

Instruments: lira, cítara (apol·lini) (aquest son de corda, similar a l'arpa), aulos (dionisíac, seria la flauta), flauta de pan, hydraulis, trompeta, krótala, Tympanon.

Apol·lini: Deu d'allò bell i que tenia virtut. Dionís: Relacionat amb la festa, beure, orgies. Per això hi ha alguns instruments relacionats a cada un dels dos deus. MÚSICA CRISTIANA –

Música a Bíblia compleix, principalment, la funció de lloança, adoració i glorificació de Déu.

–

Llibre dels Salms (rei David) es fa una exhortació de lloança de Déu amb cants grupals, instruments musicals de vent, de corda, i de percussió (arpa, flauta, timpanon).

–

No només al servei culte, també victòries guerreres, festes o esdeveniments importants en la vida del poble.

–

Al Nou Testament la música cristiana demostra el seu caràcter com a forma de culte, enaltiment i agraïment de Déu. Preponderància de la música vocal.

–

Papir d'Oxirinc és un dels primers exemples de música cristiana de començaments del mil·lenni. S'hi trobà el manuscrit d'un himne cristià que contenia tant la lletra com la notació musical. Cant de lloança a la Trinitat.

–

Divisió de l'Imperi Romà 395 a.C., cant cristià a Europa Oriental en grec, en el cant bizantí; Europa Occidental en llatí, pas previ al Cant gregorià. Anteriorment l'Imperi Romà era politeista, però es va passar al catolicisme, ja que tot Europa es va passar a aquesta religió.

CANT GREGORIÀ –

Cant litúrgic, monòdic i en llatí de l'Església Catòlica. Orígens alta Edat Mitjana( segle V a X).

–

Papa Gregori I (590-604) instaura la reforma de la litúrgia romana, per tal d'unificar-ka a tot l'Occident.

–

Es crea l'Schola Cantorum a Roma i es difon per tota Europa. Aprenentatge del cant i de la teoria musical.

–

Va augmentant repertori adaptat a diferents festivitats de l'any litúrgic: himnes, trops, seqüències, etc.

–

Notació neumàtica ( hereus de la quironimia grega) pentagrama de 4 línies i notes similars a les actuals.

–

Trets musicals: Cant monòdic a capella de ritme lliure, interpretat per homes en llatí, música modal (8 modes)( escales distintes), POC IMPORTANT --> alternança de cant sil·làbic, melismàtic i pneumàtic; responsorial, antifonal o directe.

INICIS POLIFONIA- ARS ANTIQUA –

Polifonia d'Aquitània: a s. XII. Sur de França. Dues tècniques, organum No necessari saber definició -->(duplicació de melodia a distància de 4a, 5a, o 8a. Moviment paral·lel), i discantus no necessari--> (veus es mouen per moviment contrari). Sobre melodies gregorianes i altres de nova creació.

–

Polifonia de Notre Dame: finals s. XII-XIII. Centre torna a París. Estil polifònic més grandiós. Enorme difusió cap a Anglaterra i Espanya. Normalment cants responsorials de Missa. Més de dues veus.

–

Manuscrits de Montpeller. Conjunt de 336 obres polifòniques a l'estil de Notre Dame. Compostes entre els anys 1250 i 1300.

BARROC Característiques generals: –

1600-1750: Període de monarquies absolutistes. Espanya, Anglaterra, França.

–

Barroc: quelcom ampul·lós, sobrecarregat, poc natural, desigual, “pijo”.... Es substitueix la naturalitat renaixentista per l'artificiositat: palau, perruques, individualisme...

–

Esfondrament filosofia en front de la ciència (Kepler, Galileu, Newton,etc.)

–

Coincideix amb Contrareforma catòlica. Concili de Trento (1545-1563)

COMPLETA DES QUADERN

–

Instruments de corda evolucionen a partir de la viola de gamba renaixentista. Neix orquestra corda completa, vent i timbals.

–

Gèneres: Opera (Orfeo C. Monteverdi), Oratori, Passions, Cantata

–

Compositors: J.S. Bach(Cantata 140), G.F. Händel(Hallelujah), H.Purcel.

–

No hi ha directors que dirigesquin aquests tipus de música.

CLASSICISME 1750-1825(mort Bethoven) Clàssic: bell, exemplar, proporcional, harmoniós, senzill i comprensible. Resultat intemporal; equilibri de forma, contingut, sentiment i raó.

Contra mode de vida carregat del barroc, es decanta cap allò senzill i natural. Coincideix amb il·lustració. Ruptura societat estamental amb Revolució Francesa, abolició esclavitud, tolerància religiosa, educació,etc. Rousseau parla de la importància de la música en la societat. Característiques musicals: Tres grans figures: Haydn, Bethoven( te més de Romanticisme) i Mozart. Melodia per sobre l'harmonia subordinada. Ritme regular. Auge de la música pura (només instruments). Sinfonisme i música de cambra. Música molt present a nova burgesia; cases, salons, cafès, petits cercles socials, etc. Músic és converteix en un artista liberal. Neix figura del solista i del geni musical. Gran presència de música de cambra i òpera. No polifonia. Òpera gènere vocal més acceptat. Neix gènere opera bufa(còmica) (Mozart, Pergolesi). Polifonia en decadència. Es composen grans obres sacres que compaginen solistes amb cor i orquestra. ROMANTICISME Com a moviment neix a Alemanya a finals del segle XVII, i en l'àmbit literari. Musicalment abasta tot el segle XIX (mort de Bethoven, 1827, fins a I Guerra Mundial). Romanticisme, en l'ideari dels il·lustrats, significa tot el contrari a quelcom racional: expressivitat, sentiment, el món dels somnis... Substitueix l'equilibri i raó clàssiques per l'expressió del jo, el subjectivisme i l'emoció. Naixement dels nacionalismes en front dels estats-nació centralistes. Característiques musicals: Canvis constants: tempos, intensitat, velocitat. En general la música sacra no ocuparà ja el centres de la vida musical, com en èpoques pretèrites. Amb tot la tradició misses i oratoris continua. Grans compositors ja no treballen al serveis de l'església. Obres sacres es feien o per encàrrec o per gust del compositors. Es recupera el gust per l'escriptura coral a capella. Tot i considerar-se anacrònica en un sentit esdevenia adequada per l'estat i importància actual del sentiment. Mendelssohn, Liszt, Schumann, Brahms, Chopin, Dvorak... Pont amb músiques del segle XX: Postromanticisme ( Stratuss), Nacionalisme (Txaikovski,

Smetana), Impressionisme ( Debussy, Ravel, Fauré) SEGLE XX •

Pluralisme d'estils i la seva constant evolució.

•

Richard Strauss (1864-1949) marcaria la frontera del romanticisme tardà amb la nova onada.

•

Esdeveniments històrics marquen tendències.

•

Revolució tecnològica.

•

Obertura clara a nous elements tímbrics, rítmics i harmònics.

Èpoques: –

1920-30: Expressionisme/dodecafonisme; Es deslliga composició de nomes i formalismes (atonalisme): Schoenberg, Webern i Barg, Messiaen, Yves, Hindemith, Weill, etc.

–

Finals 30: Neoclassicisme: Hindemith, Stravisky, Milhaud, Poulenc, Orff, Duruflé, Britten, etc.

–

1950...Darreres tendències: Sorollisme/ Música concreta/Música electroacústica/ Serialisme integral/Música aleatòria/música estocàstica/Música intuïtiva/Minimalisme (sons natura, instruments no convencionals, atzar, noves grafies, improvisació, etc.)...