Temari - apunts PDF

Preview

Summary

Arqueologia agrària enl’edat mitjanaSeleccionar l’espai (la tria de camps), la preparació dels camps i llaurar (les vegades que convingui, és fa una llaurada abans de sembrar)  això és diu GUARET (sempre és el principi, és feina de preparació), en un context mediterrani en trobem. Permet regular la...

Description

Arqueologia agrària en l’edat mitjana Seleccionar l’espai (la tria de camps), la preparació dels camps i llaurar (les vegades que convingui, és fa una llaurada abans de sembrar)  això és diu GUARET (sempre és el principi, és feina de preparació), en un context mediterrani en trobem. -

Permet regular la humitat

-

Arranca les males herbes (estan consumint els nutrients que han d’anar a allò sembrat)

Per llaurar s’utilitza l’arada (també és pot utilitzar l’aixada): -

Arades simètriques: separar simètricament la terra, obrir sòls simètrics. La seva penetració és bastant limitada (10-15cm). La rella és la part més dura de l’arada.

-

Arada carruca: té la rella, gira la terra (adjuntant a la rella una pala), van regirant la terra. S’utilitza en sòls més humits i a on hi ha més vegetació .

Per llaurar qui aporta la força són els bous. De vegades també poden ser persones. Al cap d’uns mesos s’ha de sembrar, com? La qualitat del gest dependrà de la homogeneïtat de la situació de les llavors (s’ha de tapar de seguida, qualsevol objecte que pugui tapar la llavor). Són cereals que dependent del reg fluvial. S’ha de tenir present que la collita no vagi bé  hi ha unes tècniques per disminuir aquestes conseqüències amb menor intensitat. Quan està sembrat no podem llaurar per això per treure les males herbes s’ha de fer manualment.

Per segar utilitzarem la falç però també és pot utilitzar la dalla. Amb la falç acostuma a ser amb una posició ajupida i és deixa una part de

la

planta (aquesta part és diu ROSTOLL  és deixa per adobar i perquè l’aprofiti el bestiar,

és

una opció si deixar-lo o treure’l. Amb la dalla es sega dret i saga arran, s’endú la major part la major part de la planta, això vol dir que la major part o tota la planta sigui per alimentar bestiar.

el Una dalla

El productes és transporta a l’era  ens trobem el gra i la palla i s’han de separar per premsarlo. El procés de separació és el VENTAR. La palla s’utilitzarà per bestiar, per construcció i per portar-la als corrals (per fer el jas dels animals). El gra l’utilitzarem per: -

Per tornar a sembrar : sense llavor no és pot reproduir el cicle.

-

Consum: s’ha de triturar, convertir el gra en farina i convertir-lo en pa.

-

Per emmagatzemar: reserva (llavor, consum, intercanvi), i tenim les sitges i els graners.

Tots els sistemes agrícoles preveuen les reserves, sempre hi ha una perspectiva de crear reserves de manera sistemàtica  sempre es pretén produir més del que és necessari pel consum, que hi hagi una reserva de gra. Com més potent sigui la reserva, millor. Un factor és la capacitat al produir reserves i la capacitat de gestionar aquestes reserves. 1-4-19 3-4-19 Hi ha presència de cereals, lleguminoses, produccions de plantes amb cicles diferents, zones de pas de persones i bestiar, sobretot predomini d’ovicàprids. Algunes espècies silvestres que eren consumides, el més utilitzat és l’ordi. Això s’interpreta d’aquestes societats (aquests dos elements són claus per la interpretació de les produccions agrícoles: -

La diversificació: diversitat d’espècies, de les produccions.

-

La intensitat de les produccions

S’han trobat terrasses de conreu (construcció en una pendent, és una de les construccions agrícoles més artificioses) en diferents jaciments alt medievals en el País Basc, com a Aistra, Zaballa i conreus terrassats a Galícia. Amb aquest tipus de conreu, és regula la humitat, és habitual que el sòl, a sota, tingui còdols per facilitar el drenatge. També implica molta feina ferlo i mantenir la terrassa. També implica la gestió: -

Els drets d’utilització d’aquests espais: la seva construcció és col·lectiva però cada cel·la és d’ús individual.

Com és que els pagesos alt medievals és compliquen tant la vida? I a més a més, trobem en alguns jaciments terrasses, que és el súmmum de lo complex  doncs aquesta pregunta encara no s’ha resolt. Com és crea una terrassa? Primer de tot s’ha de desforestar i després a partir d’un incendi, podem datar la terrassa. Wickham: la pressió demogràfica i la pressió de les elits, fan que utilitzin aquestes tècniques tant complexes. Però no podem utilitzar aquestes raons per el segle V-VI. Intensitat de les practiques agràries: hi ha dues maneres de mesurar la intensitat agrícola, una manera es considerant tot allò que s’aboca en un espai determinat. Té dues formes practiques: es mesura per allò que va, que s’aplica en aquest espai. Aquesta mesura té dues formes concretes en un context pre industrial: el primer es feina i el segon són els fems. Si en una mateix espai s’utilitza diferents feines, ens permetrà mesurar la major o menor intensitat . Una altre manera de mesurar una practica intensiva es que no té en compte allò que s’introdueix en aquest espai, tampoc el que retorna sinó la freqüència de la producció de les collites en un mateix espai, cada quan es produeix una collita en un mateix espai. Com més temps tingui una collita i una altre, això denota una pràctica poc intensa. Les collites continues, denota unes practiques mes intenses. Aquesta manera de mesurar la teoritza una economista danesa anomenada Ester Boserup, va treballar per les nacions unides i per els anys 60-70, hi havia una por general davant del que es pensava una crisi de subsistència en tot el planeta perquè es considerava que les societats de fora d’Europa hi havia unes taxes de natalitat elevadíssimes, com la Índia o la Xina això causaria

una problema de subsistència a nivell global. Aquelles pautes de reproducció tant elevades, en el temps es van anar reduint. Això el final no va ser tant imminent però aquesta por va generar algunes solucions com la de Ester Boserup, que va elaborar la teoria mes contundent i inqüestionable que va definitivament posar potes enlaire la concepció malthusiana, de Robert Malthus, (que es un personatge molt influent i era un pastor protestant que va viure en primera persona aquest procés d’industrialització a Anglaterra i ell va elaborar en termes científics explicar aquesta. Distribució massiva de tres coses, com els vicis, les malalties i la mort i intenta explicar la lògica d’aquestes tres coses i ell ho va elaborar amb uns termes molts senzills: va plantejar un problema fonamental , que es la quantitat de gent i la producció d’aliments i com va relacionar aquestes dues variables? Mentre la població va generant mes aliments dels que necessita per la seva supervivència, l’especia acostuma a reproduir-se mes, les dues variables creixen de manera diferent i hi ha un moment que es creuen ja que els dos creixen de manera diferent i quan es creuen es quan es produeix la fam, es el moment que la de produir aliments queda per sota al creixement demogràfic i això produeix la mort i la fam)de la relació entre quantitat de gent i producció d’aliment i va capgirar a Malthus. Ella també va relacionar les intensitats humanes i les formes d’organització de la producció d’aliments: Davant d’una pressió demogràfica hi ha la capacitat de produir les formes agrícoles duna manera diferent: ella ho va plantejar que quan augmenti la quantitat de gent, s’optarà per produccions agrícoles intensives, no la fam i la mort. Ella ho va mesurar a partir del temps entre una collita i una altre: amb densitats baixes, els sistemes agrícoles seran de baixa intensitat, com l’agricultura d’artigues que consisteix en fer una clariana, s’aprofita tota l’acumulació de nutrients que s’ha anat introduït en aquest espai, es crema i es sembra. L’agricultura més intensiva serà la de regadiu amb una utilització de fems molt gran. Per Boserup diu que aquesta practica aconsegueix una practica agrícola continua. La critica que s’ha fet a Boserup es perquè ella ho va explicar com una llei general i la majoria de vegades es compleix però a vegades no es dona. Ara tot això com ho encaixem amb Gozquez? Un marcador arqueològic del desenvolupament de practiques agrícoles intensives es la proximitat de les cases amb els camps, ja que es una feina continua i també ho son els fems, la freqüentació de bestiar. Aquest assentaments estan dissenyats per desenvolupar practiques agrícoles intensives: les dues energies son la feina i els fems.

Una altre qüestió es la diversitat en general : en allò que es produeix, la diversitat dels temps de collita i encara trobaríem un altre element de diversificació, els moments de collita i l’espai en que es cull. 24-4-19 29-4-19 Una sèrie de casos des de perspectives diferents, utilitzant registres arqueològics diferents i cronologies diferents, tendències diferents a la especialització. Hi ha una gràfica on es veu la oscil·lació lleugera i parcial dels registres arqueozoològics respecte el període anglosaxó mitja: el canvi que s’observa no és extrem i que no es reproduiria en tots els casos. Posteriorment, vam veure casos més tardans on jaciments andalusins on veiem exemples del sud de Portugal on mostra canvis notables però en aquest cas trobem la grandària del bestiar: el bestiar oví, on és tendeix a sacrificar a una edat més tardana i així s’aprofitava més els recursos que ens poden donar, la llet i la producció de llana. El que ens permet aquest registres veure aquestes diferències. Hi ha un percentatge d’exemplars de joves més alt i això hi ha un indicador de consum càrnic. Per un altre camí, en el sud de Portugal, és veu que després de la conquesta hi ha unes pautes diferents que veiem en el registre arqueològic, és tendeix a allargar la vida dels animals per la utilització de la llet i en aquest cas, la llana. S’introdueix pautes de consum noves després de la conquesta de Al Andalús. Ara parlarem d’un cas bastant contundent a partir de la excavació d’un graner: és reflecteix una tendència més accentuada de la especialització de certes produccions. En aquest cas, veurem la especialització d’alguns cereals. La cerealització d’Europa  a partir d’un cert moment, després de la composició de l’Imperi carolingi, es quan hi ha evidències d’aquest procés de cerealització, és el moment en que es converteixen en uns conreus hegemònic, els conreus més estesos en tot Europa de determinats tipus de cereals. Un dels cereals damnificats és l’espelta, és un blat que fa uns anys era desconeguts i en el segle XX només es sembrava en llocs específics. Per què aquest cereal va ser un damnificat de la ceralització? És un cereal molt poc documentat i que progressivament va anant perdent importància fins al llarg del temps va quedar abandonat, només és sembrava en pocs llocs. La principal característica és que es un cereal de gra vestí, a més a més, no té uns rendiments de llavor molt alt,

però són rendiments més estables ja que suporta molt millor les oscil·lacions de temperatura i humitat. Va perdre espai, presència. Quina característica tenen el blat comú i el sègol? Tots dos són de gra nu. En el cas del blat comú és un gra que quan les condicions són molt bones, els rendiments són més obvi que el triticum spelta. El sègol és un gra nu i que s’adapta millor per sòls humits, que el blat comú. Aquesta substitució en la hegemonia d’aquesta cerealització d’Europa. Trobem aquesta presència de sembrar de manera extensiva uns determinats cereals. Hi ha dos factor del per què d’aquesta substitució: el monopoli dels molins vol dir que hi ha un interès per aquells cereals per produir farina, també hi ha una preferència pel consum de un tipus específics de pa. Aquesta presència de dominis senyorials en que s’ha d’entendre aquesta preferència d’aquest tipus de cereals, però aquesta senyorització d’Europa això comença amb la desfeta de l’imperi carolingi. En el segle VIII-IX trobem arribada de gent cap aquesta zona central que entren a l’Europa occidental, on hi ha un moment on aquest fluxos és capgiren i des d’aquest nucli que es comença les conquestes cap al nord, sud i cap a l’oest. Això és el que es coneix, coincideix en el moment de les croades. Es en aquest context que és va complementar aquesta cerealització d’Europa. En aquest procés expansiu de la cristiandat llatina, estem en una època on és planteja en un llenguatge religiós, ja qui té el monopoli és la Església. És van introduint produccions productives noves, destacant aquest tipus de cereal i la vinya (objecte d’especialitzacions medievals). El pa i el vi és l’acompanyament en la eucaristia, és el cos i la sang de Crist. Aquest es el context del que veurem ara. Ens interessa fixar-nos en la C, que és un castrum

(recinte fortificat i un dels pocs

organitzadors de concentracions a Europa  3 pols organitzatius: les parròquies, els castre i les viles. En aquest cas tenim dos d’aquest elements visibles una banda el castrum i la franja vermella és el lloc on es va fundar una vila en el segle XIII. Estem en un context en una forta presència de poders senyorials que tenen la capacitat de concentrar

i

dominar

gent.

Aquestes

coloraines, són tipus diferents d’espais agraris, és a dir, el gro son camps de cereals, el verd es

de llegums, hi ha pastures, hi ha zones de vinya, de boscos... aquesta diversitat de colors estem davant d’una diversificació d’espais de conreu en un context de domini senyorial molt fort. Això és un exemple de com aquestes nocions que estem treballant de diversificació i especialització no son nocions que es presentin de maners rotunda i el 100% en tots els casos, ja que hi ha una tendència marcada d’especialització en una producció. Tant el registre arqueològic com la documentació escrita, en cap dels dos registres té veu pròpia, la documentació escrita s’ha de revisar, s’ha de fer una lectura critica, entenent el registre que tens a les mans i que normalment no ha estat elaborat amb la intenció d’informar a la persona que investiga, tampoc el registre arqueològic. S’ha de tenir en compte la intenció en que es va fer aquest registre. La sort que vam tenir es que el graner es va incendiar i que estava ple, llavors aquest graner es va cremar quan estava ple llavors. El tall estratigràfic es aquesta capa, el 7 es el nivell de grans carbonitzats i a sobre és el nivell de teules. S’han quedat els grans en el mateix lloc on es van incendiar. La distribució de les restes vegetals les tenim documentades en els diferents gràfics de formatge, és el percentatge dels diferents tipus de gra que és van trobar. El més abundant en diferència és el sègol. El color verd són faves. En aquest gràfic és veu una tendència cap a l’especialització d’un dels productes, en aquest cas és el sègol.

L’associació del sègol i de les faves  el sègol és un cereal de cicle llarg i les faves de cicle curt. Llavors trobem el guaret. S’ha de manejar dos camps, o fins i tot amb tres, si volem una producció l’any següent. Després de una collita, és sembra les faves (preguntar perquè no ho tinc molt clar) És un graner fortificat, de concentració

de

reserves

altament especialitzades, això es un

context

vàlid

bastant

contrastat però no és pot considerar en tots els casos. Aquest graner es comunitari, és de pagesos.

(La relació tensa entre l’arqueologia i els textos  aquesta separació, com s’ha presentat? La visió clàssica és bastant present on dóna més importància en l’estudi d’aquest registre. Hi ha una altre visió menys extrema que ens diu que si en un lloc no arriben els textos, que s’utilitzi el registre arqueològic. Hi ha una visió més extrema en que ens diu que és més fiable les restes arqueològiques que els textos. Aquests registres no s’han creat per donar informació als arqueòlegs del segle XXI, comparteixen aquesta característica. Els dos registres estan intencionats, tant els documents escrits com el registre arqueològic). La percepció dels certs graus d’especialització a partir dels texts  el cas és en la província de Màlaga, a la vall de Genal. Ens situem en el segle XVI, en aquesta zona, on veurem un exemple de la gestió de camps de conreu en un context de conquesta i especialització. Al llarg del segle XVI, en aquesta zona hi haver-hi una coexistència de dos cossos socials segregats: la població andalusina i els nous colons.

Tots els camps que estaven més a prop del poble, camps secants, estaven a mans dels moriscos. Les altres estaven a mans de cristians vells. Això ho sabem perquè és van fer inventaris del que tenien els moriscos. És fan dos tipus de documents: apios (inventaris) i el repartimento (registres)  només és conserva el repartimento. Només hi ha els registre dels moriscos i amb això es crea els lots. Cada comunitat tendeix a compactar.

Un mateix possessor pot tenir diferents parcel·les però mai les te juntes. Aquesta pauta la trobem en els camps secants, les terres dels moriscos. En el cas dels cristians vells no perquè no va quedar registrat perquè no s’havien de repartir. La pauta es la dispersió dels camps individuals, això en el cas dels moriscos. En la zona baixa hi han les terres d’irrigació. Els colors indiquen a on estaven les terres dels moriscos, on es nota una tendència marcada amb una concentració a la part alta, les possessions dels moriscos. En les zones mitjanes-baixes, son possessions de cristians vells. La part alta es la part on arriba mes ràpid l’aigua i en tots aquests espais, alguns, tots estaven terrassats, eren bancals, terrasses petites. A partir del meitat cap avall trobem Vegas, extensions planes.

Tot el que trobem en aquesta zona són vinyes, aquí tots barrejats: terres de moriscos i cristians vells. En tots els espais, els moriscos tenen terres disperses. Aquí trobem les terres més extenses. En les terres secants, les extensions son molt petites.

Quin es el sentit de la divisió de les dos comunitats, de la fragmentació de les possessions individuals i perquè en les terres irrigades els moriscos tenen terres terrassades i els cristians tenen més les Vegas? Comencem per la separació: són poblacions segregades físicament, legalment, l’estatut fiscal... Però no es aquesta la explicació. El criteri es prioritàriament després de la conquesta hi ha un grup que consoliden possessions que tendeixen a ser els camps mes

extensos i sense interrupcions, tant físiques que no hi ha talls ni fragmentacions de possessió, els cristians vells tendeixen a crear possessions continues. Aquesta fragmentació que es troba com a pauta en els moriscos, la tendència es crear patrimonis compactes.

Construir patrimonis individuals extensos i continus, aquesta es la intenció de la fragmentació de les possessions individuals. Una altre intenció es la especialització dels espais, hi ha una relació entre la tendència d’especialització i els espais extensos i sense fragmentació. El que es veu aquí es que un dels grups tendeix a posseir aquests espais. Les especialitats compartides eren: produccions sotmeses a un cert grau d’especialització, dos productes: panses i la seda, ja que tenien moltes moreres per alimentar els cucs de seda. El fet que no estigui compactat vol dir que es una especialització que te uns límits. Hi ha un cert grau d’especialització però hi ha un grup social que tendeix a augmentar aquest grup d’especialització. Trobem possessions individuals que estan incloses en formes de gestió col·lectives, que es més evident en dos dels tipus d’espai de conreu: les pastures i els sistemes d’irrigació ja que t’has de posar d’acord a la manera de distribuir l’aigua, formes per regular l’ús d’aquest recurs. La gestió dels espais de conreu Ens centrarem en dos formes que podríem considerar extremes: les gestions comunitàries d’espais agraris i l’altre son els formes de gestió centralitzades a amb un poder polític exterior dels espais agraris. Es a dir, de quina manera s’ha entès que hi ha un determinat tipus d’espai agrari que només es poden ser concebuts per poders polítics centralitzats. I en la mesura que aquests sistemes siguin mes complexos, més necessària que ha de ser la presencia d’aquest poder que gestiona i formi aquest espai. Quin tipus de camp necessita d’aquest poder centralitza...