Temari final - apunts PDF

Preview

Summary

El cicle dels cerealsCicle molt determinat per la latitud en la que ens trobem. Ens centrarem en el cicle d’aquesta latitud, tot i que hem de pensar que tot el que veurem és una simplificació del cicle que no és fals, el que succeeix és que, en la concreció, quan el cicle es troba en un context dete...

Description

Arqueologia agrària

El cicle dels cereals Cicle molt determinat per la latitud en la que ens trobem. Ens centrarem en el cicle d’aquesta latitud, tot i que hem de pensar que tot el que veurem és una simplificació del cicle que no és fals, el que succeeix és que, en la concreció, quan el cicle es troba en un context determinats, sempre hi ha variants locals. Abstracció d’una realitat molt diversa. Cicle que és recorrent i inexorable, no ens podem saltar fases però que en la seva concreció, presenta una gran variant de…. Cada tria respon a una lògica específica. És important per què, en l’execució d’aquest cicle, s’utilitzen espais i implica el desenvolupament de pràctiques. Els espais com les pràctiques han deixat traces, unes més evidents que unes altres però totes derivades d’aquest cicle i els espais on es va desenvolupar localment, té un potencial arqueològic important. La importància d’almenys estar familiaritzat amb un de tants processos agraris desenvolupats al llarg de la humanitat. Com es comença el cereal? 1. Seleccionar el lloc i dissenyar l’espai, la mida de l’espai. 2. Preparació del camptreure la vegetació que hi ha. 3. Llaurar el campdepèn del lloc es faran tantes vegades com calgui. Es fa a la tardor. Quan es comença a llaurar? Al començament de la primavera. Es fa una llaurada abans de la sembra. Tot aquest conjunt de llaurades es diu guaret: no es mai el final, està sempre al principi, vol dir feina de preparació. No sempre té per que haver guaret però a un context mediterrani es normal. Permet regular la humitat del terra. Efectes: a) Arrenca les males herbes per que consumeixen un nutrient que hauria de consumir el que volem plantar. Instruments: arada amb dos dissenys bàsics: +arades simètriques o mediterrània, dissenyada per separar simètricament la terra. Penetra la terra i la va separant obrint solcs simètrics. La capacitat de penetració és bastant limitada: 10-15-20 cm com a màxim, res a veure amb les modernes que poden arribar a 40-50 cm. Hi ha una part de l’eina que és fonamental per què fa la feina principal: entrar i anar separant rella, la part més dura de l’arada. Poden ser metàl·liques o de fusta endurida. +carruca: a més de tenir la rella, el que fa, en lloc de dividir simètricament, gira la terra d’un cantó. Això es fa adjuntant a la rella una pala lateral. A mesura que la rella fa feina, les pales regiren la terra. Aquesta fa més feina però no vol dir que sigui millor. Habitualment, aquesta arada s’utilitza en sols més humits, pesants i a on hi ha més vegetació. El que fa és aixecar pams de terra, girar-los de manera que les herbes queden amb les arrels girades cap a dalt i el sol les acaba de cremar. Hi ha un eix que serveix per que algú tiri de l’arada, algú que condueix i porta el mànec. Qui arrossega? Habitualment els bous. Depenent del període, es van utilitzar mules, camells, ases, humans, etc. Com sempre, quan un estri depèn de l’energia humana, té forces limitacions, per exemple, moldre. La capacitat de moldre amb l’humà és limitada, quan és energia animal o hidràulica és superior. El transport, si l’ha de fer l’humà és limitada, si ho fa l’animal és superior. 1

Arqueologia agrària A tot això, cap de les dues eines és millor, depèn de la feina que vulguis fer. Altres instruments: aixada: s’utilitza en contextos on la feina és limitada. Es poden utilitzar els dos instruments. Amb l’aixada, que és més precisa, podem acabar la feina que l’arada no pot. Aquestes operacions poden deixar rastres arqueològiques, tot i que es molt raro. Cada fase haurà deixat un tipus de rastre o una arada o altre instrument que fa la mateixa funció. 4. Sembrar: tardor. Com es sembra? Eixams (a voleo). És una operació molt delicada per que la qualitat del gest depèn de la distribució homogènia de les llavors i, per tant, de les plantes que naixeran. És un producte molt buscat, sobretot pels ocells. La llavor de seguida s’ha de tapar. És habitual utilitzar objectes que serveixin per talar superficialment la llavor. Parlem d’un cicle de cereals que depèn del rec fluvial  de secà. Si hi ha un rec artificial, seria un altre cicle. 5. S’espera que faci el temps que toca per al cereal. Quan es sembra el cereal depèn del temps que faci i lo que duri el mal temps o el bon temps. En el disseny del que faran està present l’eventualitat, busquen estratègies per disminuir els efectes d’aquestes circumstàncies imprevisibles. Sempre s’han desenvolupat maneres per evitar les conseqüències de que no plogui. 6. La única feina que es pot fer és acabar o intentar disminuir la quantitat de males herbes manualment. S’espera a que la mala herba tingui una certa alçada per poder arrancar-la. Esperem a que maduri la planta i, en el moment que maduri, es sega. Habitualment, hi ha dues fases comunitàriament organitzades:

que

són

més

susceptibles

de

mobilitzar

feines

a) Feina de llaurar. S’ha de fer en un laxa de temps molt curt. Si la planta madura massa, el que pot passar és que, a l’hora de segar caigui el gra. Es sol segar quan encara li falta un punt de maduració. El que es fa, habitualment, és mobilitzar treball extra per fer aquesta feina, per accelerar l’execució d’aquesta feina. No és estrany que es comparteixin bous, arades. Mantenir el bestiar és molt car i és habitual que es comparteixin el “material”, és una operació que implica connexions col·lectives a l’hora de fer-les. b) Feina de segar: és la fase gairebé final. L’instrument que s’utilitza és la falç però també es pot utilitzar la dalla. La diferència entre una dalla i una falç és: +el gest que es fa. El gest associat a la falç es segar ajupit i, normalment, és una sega que implica deixar una part de la planta al camp. Queden uns centímetres variables de la planta al camp. Això es una qüestió interessant: l’alçada a la qual es fa la sega i que té implicacions arqueològiques potents. Té relació amb l’instrument que s’utilitza i, a vegades, s’han identificat conreus, no per què s’hagi trobat una llavor, sinó per què s’ha trobat una planta associada a aquell conreu. Això és possible depenent de com es sega. El que queda amb la falç és el rostoll. És important saber si queda o no, per què es deixa deliberadament, la feina que fa aquest tros de planta és adob, matèria orgànica, i per a que l’aprofiti el bestiar a l’hora de pasturar. Amb la dalla es sega dret. El que és interessant és que sega arran. S’endú la major part de la planta i es fa voluntàriament. Habitualment, quan es sega arran, vol dir que bona part de la planta s’utilitzarà per alimentar el bestiar reserva de menjar per al 2

Arqueologia agrària bestiar. Quan es sega per al bestiar, s’acostuma a segar en verd amb un període de creixement més curt per que aquella planta s’emmagatzemarà. L’instrument contrari a la dalla seria les mesories el que fa és endur-se l’espiga, per arrancar les espigues i queda tota la tija, per tant, no sega, tiba. La dalla, en un lloc pedregat no es pot utilitzar, ha de ser un lloc pla. S’utilitza normalment en llocs argilosos, sense pedres i a on es sembra, de cereals o lleguminoses al consum animal, per a reserves per al bestiar. Tenim el producte que es transporta a l’heraes bat el cereal. Un cop batut el cereal, ens trobem a l’hera dos productes: el gra i la palla. Aquests dos materials s’han de separares venta: aixecar la palla i fer que la gravetat faci que el gra tendeixi a caure verticalment i la palla es vagui desplaçant si fa una mica de vent. La palla tindrà diferents usos: aliment per als animals, per a la construcció com a desgreixant i per a fer els terres del bestiar. Barrejat amb els purims i els fems del bestiar fa una pasta orgànica molt valuosa. El gra té diferents usos: 1. Per tornar a sembrar la llavor. Sense llavor no es pot reproduir el cicle. És l’ús principal. 2. Consum. El gra, en el consum humà, el gra el convertim en farina. Normalment és fa per convertir la farina en pa. Una manera d’organitzar el consum del gra és a través de la panificació. A partir d’aquest podem començar amb altres aspectes de l’elaboració del pa. Convertir el gra en pols es fa amb un molí hidràulic, no a mà amb el qual trinxem. Segons el tipus d’elaboració i eina que s’hagi utilitzat, la forma de consum variarà. Si s’obté pols, es panificarà o sinó, es tendirà a consumir d’una altra manera: torrar, bullir, etc. +les condicions en que s’utilitza una eina i l’altre. 3. Per fer una reserva. Dins de la reserva, tindrem: llavor, consum i intercanvi o pagaments: si s’ha de pagar tributs amb la llavor. Aquesta és la composició universal, la orientació final de les collites. En tots els sistemes agrícoles, es contempla la creació de reserves. La qüestió és: qui domina aquelles reserves. La manera de gestionar les reserves de cereal, informarà el grau d’intervenció política damunt d’aquest procés. Hi ha un registre arqueològic vinculat estretament amb la creació de reserves les sitges i graners. És a dir, totes les fases anteriors, el rastre arqueològic és bastant difícil de trobar. A partir del moment de la sega, habitualment trobem el registre arqueològic més gran. S’emmagatzema en forma d’eines de transformació i altres elements de magatzem: estris utilitzats per a l’elaboració del consum del cereal: estris de cuina. Des de la perspectiva dels pagesos, perspectiva de reproduir el cicle, l’interès o necessitat de crear reserves de manera sistemàtica, sempre hi ha la previsió de tenir sempre més del que és estrictament necessari per al consum o es pretén produir més. Sempre es preveu tenir una reserva de gra. Això és així perquè si hi ha més d’una mala collita, com més potent és la reserva, menys afecta aquesta imprevisibilitat, aquest risc que sempre es corre en les produccions agràries. La quantitat de reserves gestionades pels pagesos és inversament proporcional al risc que corren. Hi ha dos factors en tot això: 1. Capacitat de generar les reserves. 2. Capacitat de gestionar les reserves: objecte de disputa política.

3

Arqueologia agrària Han de comprar llavor si perden la reserva i el consum, per tant, s’endeuten amb l’estat. S’endeuten i no poden sortir mai, tendeix sempre a augmentar. Algú endeutat és algú políticament dominat. En el moment que es força l’endeutament pagès, s’intensifica el domini polític sobre els pagesos. S’arriba a això, fent que els pagesos perdin la capacitat de gestionar, mantenir per la finalitat originària del mànec de la llavor.

Poblat de Gòzquez És un jaciment que forma part d’un conjunt d’excavacions molt interesants que han tingut lloc durant 20 anys. Un dels efectes del boom constructiu va ser la possibilitat d’excavar coses que, d’una altra manera no s’haguessin excavat. Un dels resultats més espectaculars a la Península van ser els programes d’excavacions portats a terme en diferents jaciments de la Messeta, sobretot a Madrid. Parlem de Gózques. Un jaciment que es troba al sud de la província de Madrid amb una cronologia que va del segle VII i que té un final no destrucció, sinó d’abandonament a mitjans segle VIII. Cobreix tot el període medieval. Un dels efectes més contundents d’aquestes excavacions sigui que a trastocat de dalt a baix la visió que es tenia sobre l’Alta Edat Mitjana a Europa i a la Península. El context cronològic de l’Alta Edat Mitjana a Occident: -edat fosca. En el context anglosaxó, la denominació d’aquest període és dark age. El manual per excel·lència de la història medieval és: “Una nova història de l’Europa Medieval” de Chris Wickham. És un manual que fa un repàs de tota la història Alt-medieval europea. És l’obra de referència sobre l’Alta Edat Mitjana. En quins termes s’ha entès, habitualment aquesta apagada després de la divisió de la Roma a Occident? La primera vegada que es va formular aquesta pèrdua de to, es va fer en els termes de la pèrdua del volum i la intensitat dels intercanvis. El que havia estat un espai de comunicacions continues a la Mediterrània, tot això s’interromp. Aquesta interrupció, va ser deguda a l’expansió de l’islam al nord d’Àfrica. Van produir una fractura entre el nord i el sud de la Mediterrània, de manera que aquesta antiguitat que havia perdurat després de Roma, va quedar troncat per aquestes invasions. Qui va formular aquesta teoria va ser un historiador belga als anys 30 del segle passat: Henri Pirenne: la seva tesi, sobre la fractura a la Mediterrània, que el que havia provocat segons ell era un desplaçament. Si en època romana el pes de la circulació de les mercaderies havia pivotat sobretot al voltant de la Mediterrània i, en el cas d’Europa Occidental, al sud de la Mediterrània, el que va passar és que els organitzadors del comerç van desplaçar-se cap al nord. Pirenne explicava l’origen de la fundació dels carolingis a partir d’aquest desplaçament. És a dir, la fractura provocada per les conquestes islàmiques permetien: explicar la pèrdua de to de la intensitat dels intercanvis i, a més, connectava amb el principi d’aquesta Europa carolíngia. A partir dels anys 70/80 del segle passat, es va explicar tot això a partir de l’arqueologia. Pirenne no coneixia el registre arqueològic de l’època per què no s’havia estudiat i tota aquesta tesi la va elaborar a partir de l’estudi dels textos. A partir de l’arqueologia, fer un registre nou, es va qüestionar una qüestió clau: la cronologia. Efectivament, es va produir un 4

Arqueologia agrària canvi en les pautes organitzadores en els intercanvis, darrera dels intercanvis no hi havia un Estat en la magnitud que havia tingut Roma. A partir d’aquest registre arqueològic, el que van fer és demostrar que aquesta davallada que s’havia produït, no s’havia produït després de les conquestes islàmiques sinó que s’havia produït abans. No era una fractura produïda per les conquestes el que havia fet declinar la llum que representa que emanava de l’Imperi romà, sinó una apagada anterior. La teorització de les societats alt medievals europees, ha pivotat tradicionalment sobre les evidències d’intercanvis. No s’havia fet fins fa molt poc temps sobre la perspectiva de no com circulen les coses sinó com es fan. De fet, tothom tirava de llocs comuns elaborats a partir de lectures diferents dels escassos textos produïts en aquesta època, comparativament amb els que es produiran en els segles XI-XII. Quins eren els llocs comuns abans de conèixer llocs com Bózquez o altres? Si resulta que, a partir de la segona meitat del segle V cap endavant, desapareix de l’Europa Occidental el poder polític que ha tingut la capacitat de intervenir massivament en l’organització en la distribució de produccions agrícoles i en els contenidors d’aquestes produccions, en el moment que desapareix aquest poder polític  villae. Si desapareix aquest poder polític amb capacitat d’organitzar aquestes produccions massives i massivament destinades al comerç, els pagesos que tendiran a fer? Després de Roma, la gent tendia a l’esforç productiu mínim. Sense un poder polític exterior que pressionés, tendia a tenir lo just per a sobreviure. Això, pot ser és cert però, en tot cas allò que es just per sobreviure, és més complexa del que aparentment es donava a entendre. Justament, aquestes excavacions bastant generals les trobem a tota Europa. El que ofereix aquest cas és un panorama d’unes complexitats que no s’esperava trobar. Hi ha dos aspectes interessants: -en general, la distribució dels camps de conreus alt medievals, no són reconeixibles a simple vista. Hi ha alguns parcel·laris medievals que han quedat fossilitzats en els paisatges que han arribat fins a l’actualitat. -En els parcel·laris bizantins, són invisibles fins i tot en la prospecció. Els mateixos jaciments també són invisibles a partir de la prospecció. Hi ha un altre exemple molt clar de jaciment excavat d’aquesta època alt medieval: Faballa (Álava): en aquest cas, construïen una presó quan van entrar les excavadores i es van trobar que sortien coses. Van aturar les obres i van posar molts diners per excavar en extensió i ràpidament per què s’havia de construir la presó. Era una zona que havia estat prospectada i on no hi havia constància de l’existència de cap ocupació alt-medieval, baix medieval si. Si no hagués estat per aquesta casualitat, ningú hagués tingut constància d’aquest jaciment. Això ha passat a molts jaciments alt-medievals. Gózquez il·lustra molt bé l’excavació en extensió per què si no hi ha el risc altíssim de no entendre els diferents factors que s’interrelacionen en un jaciment i que si que es poden revelar quan es fa una excavació en extensió. Pel que fa a la planta del jaciment, és un espai agrícola. Hi ha una associació d’aquestes estructures domèstiques associades a vies de trànsit i al seu torn, associades amb espais

5

Arqueologia agrària intersticials entre les cases que s’han identificat com espais de conreu. De manera que a Gózquez, hi ha una articulació molt estreta entre vivendes i camps de conreu. Aquesta associació només ha estat possible detectar-la de manera sistemàtica, per què s’han pogut fer excavacions en extensió. Si l’única possibilitat hagués estat fer sondejos limitats o de poca extensió, probablement aquesta pauta no s’hauria trobat, no només en un jaciment sinó en diferents casos. Jaciments com Gózquez han permès que, per primera vegada, després de molt de temps, des de la perspectiva arqueològica, no només hi hagi llocs d’enterrament sinó també llocs on la gent vivia. Tot això és la pauta general. En aquestes estructures, veiem un altre aspecte molt important i una pauta que es repeteix: associació sistemàtica d’estructures d’emmagatzematge amb les cases i, particularment, sitges: forma característica de la gestió de les reserves. La major part de coses que s’excaven són negatius: sitges, pous, rasses, forats per ajustar pals que sostinguin construccionscabanes. No és l’únic tipus constructiu sinó que es troben restes que tenen uns fonaments fets, habitualment de pedra sobre la qual es van construir les parets de tova. El que han quedat són aquests fonaments que normalment estan sense rassa de fonamentació. També es va trobar una pedra de molí manual. El jaciment es va abandonar a mitjans del segle VIII, després de la conquesta del 711 però no hi ha rastre de destruccions. És com si la gent hagués marxat i s’ho haguessin emportat tot. No a quedat un aixovar potent. En la planta general del jaciment, es veu no només el cementiri sinó la relació espacial que hi ha entre el cementiri i on vivia la gent. Encara hi ha cementiris buscant els llocs on vivia la gent. Es van fer sis tipus diferents d’enterraments simplificats en dos: 1. Enterraments concentrats: compartit però amb formes d’enterraments amb individus aïllats i alguns dels quals estan en aquests llocs no originàriament pensat per acollir gent morta. 2. Enterraments individuals o de poques tombes: hauríem d’incloure el que fins fa poc es coneixen com a enterraments especials gent enterrada en llocs que, inicialment no van ser concebuts per acollir cadàvers. No és estrany que en alguns jaciments es trobin cadàvers en pous i molts destacadament en pous de sitges. En el cas dels jaciments catalans, eren gent amb unes condicions alimentàries i una petjada en el ossos en l’activitat de la gent i la mala manera en que van ser llençats a aquestes sitges, fa pensar que podrien ser esclaus. En el cas dels jaciments de la Messeta, es van trobar aquests mateixos tipus d’enterraments que coexistia amb enterraments aïllats fora dels espais i cadàvers llençats a sitges però, en algun jaciment, han trobat alguns d’aquests espais no previstos inicialment per acollir cadàvers però si acondicionats per poder encabir un cadàver depositat i la sitja es va buidar prèviament per a posar a la persona allà. En l’estudi d’aquests jaciments, s’ha inclòs totes aquestes anàlisis per veure si es troben pautes entre la gent enterrada en cementiris comunitaris i els de fora. 6

Arqueologia agrària La conclusió d’ara és que no hi ha diferències. No hi ha, des d’aquesta perspectiva cap indicador físic d’aquesta separació entre gent enterrada dins i fora. Es un context sense memòria escrita, només per testimonis. Tot això, es dóna per la proximitat de camps i cases. És important aquesta proximitat per què a Gózquez i altres jaciments alt-medievals europeus, passa freqüentment que l...