Apunts Personalitat PDF

Preview

Summary

Curs 2017-2018...

Description

PSICOLOGIA DE LA PERSONALITAT TEMA 1. INTRODUCCIÓ A LA PSICOLOGIA DE LA PERSONALITAT Diferència amb altres disciplines La psicologia de la personalitat és l’estudi singular de les persones. Etimològicament el terme “personalitat” deriva de persona, per tant, la psicologia de la personalitat s’ocupa de l’estudi de la persona. Etimologia del terme “persona” -

Podria provenir del persa “phersu” o dimoni. Allò que l’experiència humana no pot controlar.

-

Altres propostes (Huber, 1981) parlen del grec “prosopon” que correspon a careta o màscara que els actors feien servir per identificar-se en escena, tenia una funció social o pública.

-

Més tard deriva en el llatí “personalitas” que expressa la essència o element més intern de la persona. La veritable persona és la seva essència, només “s’obra” amb algú que et coneix.

Objectius de l’estudi singular d’una persona Descriure, explicar, predir i intervenir en el comportament diferenciat d’un individu. Quan una persona té reforços positius sobre una conducta tendeix a repetir-la. Descriure vol dir conèixer, és difícil descriure aquesta essència. És una ciència que es demana: -

Com és aquesta persona? (Descriure) És una ciència que utilitza adjectius per descriure l’altra persona. EX: obert-tancat, tranquil-nerviós, depenentautònom

-

Per què és d’aquesta manera? (Explica) continuïtat, experiències prèvies… de manera que dóna sentit a com ets. Perquè com jo sóc així, actuo d’aquesta manera. Teoria humanista→ té un ideal i el vol aconseguir o la teoria cognitiu-conductual que ha seguit un model li donen un reforç positiu o negatiu. EX: el seu comportament és degut a causes biològiques, socials

-

Com es comportarà en un futur? (Prediu) trets de la personalitat d’un mosso d’esquadra per predir un comportament: autoconfiança, empatia… tendim a seleccionar el personal.

-

Es pot modificar el seu comportament? (Intervé) trastorn de la personalitat: rigidesa en la forma de ser com els narcisistes. La personalitat és pot modificar si hi ha una acceptació i té ganes de voler canviar, però hi ha trets que són més durs que altres.

Darrera de cada explicació hi ha una teoria que explica com és l’essència i la personalitat de cada persona. De manera que establim un lligam entre com és la persona i de quina manera es comporta. En general podríem dir que la personalitat busca estabilitat, costums, hàbits, tendències... busquen si aquesta persona ha repetit el comportament, és a dir, si tendeix a dur a terme una mateixa conducta. Busca la tendència en el temps i en la situació (temporal i situacional) per buscar la fiabilitat de la conducta. Volem veure si la persona tendeix a dur a terme una mateixa conducta i si davant de determinades situacions diferents es comporta igual o no. En la personalitat hi ha d’haver una certa estabilitat en el temps i repetició del comportament, hi ha d’haver un hàbit i una certa durada en el temps. És un concepte que ens permet entendre per què diferents persones responen de manera diferent davant de les mateixes situacions, per què una persona es comporta de manera semblant davant de situacions diferents i per què algunes persones presenten una respectable continuitat en el tipus de conducta que manifesten al llarg de la seva vida. També que si davant de situacions que respon de la mateixa manera trobem una estabilitat transituacional. La personalitat és més que un conjunt de trets o característiques diferenciadores, és també un conjunt de subjectivitats que constitueixen de forma individualitzada una història de vida, un perquè o sentit personal, en que s’agrupen determinades conductes, pensaments i sentiments.

La personalitat està feta d’estabilitats i també de canvis. Més enllà de l’enfocament dels trets de la personalitat, és un procés dinàmic de variacions, on els trets s’expressen com a tendències o possibilitats de canvi, com impulsos cap a determinades maneres de ser i on prenen pes les circumstancies històriquesculturals que a cadascú li toca viure. Per tant s’inclouen tant les motivacions personals, com les influencies ambientals. Els escriptors, amb les seves afinades observacions, han sabut sovint caracteritzar psicològicament als personatges de les seves novel·les. Dotant-los de trets, de maneres de ser, pensar i actuar característics, emergent una notable varietat de perfils psicològics. Són caracteritzacions de personalitats diferenciades que es situen al llarg d’un contínuum de ficció-realitat. Per alguns psicòlegs com Pelechano (1996)1 la psicologia només està descobrint el que la literatura “sempre ha dit”, però sent més precís, més exacta i més verificable, que la literatura i les belles arts. Característiques del concepte de la personalitat ● Singularitat: distinció i diferència La personalitat ens fa ser diferents. S’ha de fer encabir dins de la cultura en què es troba l’individu. Cultura occidental: individualisme. La voluntat de distingir-se i ser diferents pels altres és conseqüència de l’individualisme de la civilització occidental. Això s’oposa a la holística d’Orient que ignora l’individu, el subordina a la totalitat social. Personalitat, identitat i self Identitat. Continuïtat en el cicle de la vida. Dóna sentit a les coses que fem. Associada a la resposta de qui sóc jo (viure en parella o no, orientació sexual, etc), és a dir tot allò que triem. Dóna continuitat de l'ésser de manera que ens podem reconèixer al llarg del temps.

Self. Principi organitzador de la nostra conducta. Moviment cap a la coherència. Organització coherent d’un mateix. Va més associat a que fem coses que sentim que són integres a nosaltres. Hi ha coses que no faríem perquè “no som així”, ja que sinó ens porta a un estat de dissonància. A vegades aquesta tasca de definir la nostra identitat sobretot durant l’adolescència és molt difícil, però la nostra identitat ens dóna rumb al llarg de la vida. “La consciència és el contacte social amb un mateix” (vigotsky) La personalitat actual Com Z. Bauman i R. Sennet -

Fragmentat i múltiple. El jo és més aviat múltiple, no hi ha un únic jo. De manera que no és tant una màscara sinó que formen part de nosaltres mateixos com fragments. Som els rols perquè el comportament varia segons la situació i ho hem d’integrar. Convé que siguem adaptatius i assimilem diferents rols depenent de qui hi hagi i de les necessitats. No són màscares sinó rols.

-

Canviant. La personalitat pot canviar al llarg de la nostra vida.

-

Contextual. Depèn de la situació

-

Saturada. Està saturada perquè a tot arreu ens exigeixen papers importants i això ens porta a vegades a contradir-nos. A vegades comporta una diferència entre el que som i el que és correcte en aquell moment. EX: compaginar vida familiar i laboral.

La pantalla digital -

S’ha convertit en els últims anys en l’epicentre de la construcció del jo.

-

La pantalla ja no és el medi, sinó el mediador. No es tan medi com l’escriptura o el telèfon, podem expressar i representar un rol determinat que afecta a la relació humana amb les altres persones. Es un mediador i construcció de la nostra identitat. Una persona tímida construeix un altre jo a través de la pantalla, es reben uns reforços i reconeixements que el fans ser més atrevit. Construeixen una nova identitat.

La personalitat com a procés És un procés de canvi, ja que no ets el mateix. Els aborígens australians canvien els noms a mesura que es van fent grans, remarcant la idea de canvi, creen un abans i un després. -

El sentiment d'identitat és un lloc en permanent moviment.

-

L’adolescència i la vellesa són dos moments especials de revisió de la identitat.

-

En la nostra historia interior hi ha una configuració social i afectiva i de les innumerables identificacions.

2. Ús comú del terme personalitat 2.1. Visió quantitativa de la personalitat Tenir més o menys personalitat. “... és una persona amb molta personalitat”. Va associat a una persona assertiva, una persona que diu el que pensa i el que sent però respectant els altres. Una persona que ha actuat amb personalitat vol dir que es sap defensar (defensor dels seus drets i les seves decisions). És un terme que va molt relacionat amb les habilitats socials (hhss). “... ha fet això perquè no té gens de personalitat”. És mostra insegur, dubitatiu, que no sap defensar els seus drets (poc assertiu), presenta immaduresa emocional… Objectes diferents, singulars 2.2 Objecte amb distinció, original, únic o singular “edificis i hotels amb personalitat”, “cotxe amb molta personalitat”. Caràcter té connotacions de valors morals. Trets descriptius que una societat valora com a morals i correctes però per a una altra cultura potser serien uns altres. La personalitat engloba el caràcter. Ex: es una persona educada, perquè seu bé (però per una altre cultura potser no).

2.3 La personalitat és un constructe La personalitat és quelcom que no es pot observar de forma directa, és un constructe, un concepte integrat dins d’un marc o teoria científica. Es necessiten diferents marcs teòrics per parlar de la personalitat. La personalitat és més que un conjunt de trets o característiques diferenciadores, és també un conjunt de subjectivitats que constitueixen de forma individualitzada una història de vida, un perquè o sentit personal, en que s’agrupen determinades conductes, pensaments i sentiments. La personalitat està feta d’estabilitats i també de canvis. Més enllà de l’enfocament dels trets de la personalitat, és un procés dinàmic de variacions, on els trets s’expressen com a tendències o possibilitats de canvi, com impulsos cap a determinades maneres de ser i on prenen pes les circumstàncies històriquesculturals que a cadascú li toca viure. Per tant, s’inclouen tant les motivacions personals, com les influències ambientals. (STD 1). 2.4 l’estudi científic de la personalitat -

No hi ha un paradigma comú, un sistema integrador sinó diverses teories o marcs teòrics, que afecten en la manera d’explicar i avaluar les conductes.

-

Hi ha 22 teories de la personalitat

-

Abordem sobretot aquelles teories que compleixen les condicions de ciència, és a dir, segueixen el mètode científic

-

Com a psicòlegs hauríem de tenir una formació àmplia i estar familiaritzats amb moltes teories.

3. Concepte i definicions de “personalitat” Ha anat variant al llarg de la història, les cultures i les societats. L’estudi científic de la personalitat és la continuïtat històrica de la tradició mèdico-clínica de l’estudi de la constitució i del temperament, i de la tradició filosòfica-literària del caràcter. Posicions més filosòfiques i no científiques (importància en les motivacions).

L’estudi de la personalitat va néixer dels grecs. Els termes constitució, temperament i caràcter van molt associats a aquesta tradició filosòfica, els quals van intentar estudiar com és que les persones davant d’una mateixa malaltia amb un mateix tractament reaccionaven de manera diferent. Uns van dir que era per la constitució (més biològica) i altres van dir que pel temperament i el caràcter. Això portava a unes conductes o unes altres. 4. Les teories de la personalitat No es pot entendre correctament una definició de la personalitat sense atendre al marc cultural en el que apareix i el context biogràfic del seu autor. Cadascuna de les teories sobre la personalitat conté elements de veritat per cada àmbit d’especialitat. Per separat són inadequades per descriure la totalitat, anem cap a teories parcials, no teories hegemòniques. Sis dominis o enfocaments 1. Domini disposicional: estudi dels trets 2. Domini biològic: aspectes biològics. 3. Domini intrapsíquic: Conflictes de la pròpia ment de la persona 4. Domini cognitiu: experimental. Pensaments, sentiments, desitjos, creences i altres experiències subjectives. 5. Domini social i cultural: Posicions socials, culturals i de gènere en el món. 6. Domini d’adaptació: Ajustament que la persona ha de fer davant dels reptes inevitables de la vida. TEMA 1. INTRODUCCIÓ A LA PSICOLOGIA DE LA PERSONALITAT 1.1.

Terminologia

Individu: entenem per individu un exemplar concret d’una espècie qualsevol d’èsser viu. En psicologia de la personalitat, en lloc de parlar d’individu parlem de persona.

Organisme: l’organisme fa referència al conjunt de funcions fisico-biològiques de l’individu. Organisme= constitució... nivell biològic Psiquisme= personalitat... nivell psicològic Temperament El temperament és un conjunt de trets relativament estables de l’organisme, determinats primordialment per la seva biologia, morfologia i fisiologia. Adjectius: nerviós, excitable, actiu, inhibit, impulsiu, temorenc. -

Temperament= tendència de resposta emocional de caràcter hereditari.

És arbitrari. Els nadons mostren diferents temperaments des de que neixen. Hereten una predisposició d’origen biològic que interacciona amb els factors mediambientals ja des de l’embaràs. És important per distingir uns nens d’uns altres. (Shiner i altres, 2012). Des que naixem tenim una manera de ser que és la base de la personalitat, aquesta té una base de sentiment i de vincle afectiu que a partir d’això fa que es vagi desenvolupant la personalitat. Tipus de temperament: -

Difícils, fàcils i lents de reaccionar (Alexander Thomas i Stella Chess).

-

Actius, facilitat per angoixar-se i irritar-se amb facilitat

-

Recentment s’ha considerat l’atenció i l’autoregulació com aspectes importants del temperament.

PAS. -

Cal destacar les persones altament sensibles (correspon un 80% a introvertits i un 20% a extravertits). Són nens molt ansiosos. Són persones molt empàtiques que s’estressen molt fàcilment davant un fet personal. Triguen més a donar respostes, triguen tant que a vegades l’entorn els maltracta sense entendre que estan estressats de tanta estimulació. Tenen trets de introversió, ja que tenen un sistema nerviós més sensible.(introversió + neuroticisme).

Creieu que el temperament del nadó pot influir en la relació i el vincle que s’estableix amb els seus cuidadors?

Caràcter El caràcter implica judicis de valor ètic i moral. Fenòmens matisats pels valors èticmorals de la societat en que viu l’individu. Demana un estudi més qualitatiu. Tradicionalment ha rebut un tractament no científic. Adjectius: orgullós. Vividor, hipòcrita, educat, bevedor, autoritari, caritatiu, etc. Caràcter o personalitat? Pels psicòlegs nord-americans el caràcter té una connotació ètica i moral molt clara, i per tant no es pot investigar objectivament. El concepte caràcter en el sentit psicològic esta vinculada a la psicologia de tall filosòfic. El terme caràcter s’ha mantingut a Europa i cal substituir-lo pel de personalitat. Per tant, en terme científic millor utilitzar personalitat i no caràcter. Estil de vida Es refereix fonamentalment al conjunt de patrons de conducta que un subjecte desenvolupa i les conseqüències que té el subjecte, especialment en l’àrea de la salut. Capacitat, aptitud i habilitat Capacitat. S’atribueix a la potencialitat dels objectes o de les persones per realitzar alguna cosa. Ex: moto és capaç de córrer a més de 180 km/h. Aptitud. Contingut mes específic que el de capacitat. Està relacionada amb el grau màxim de rendiment que un subjecte pot aconseguir. Més concret. Ex: té capacitat de memòria/ té aptituds per recordar les marques dels cotxes. Habilitat. Conducta susceptible de ser apresa. Habilitat. Alguna cosa que s’aprèn amb la pràctica. Hàbil és el que fa alguna cosa amb facilitat, factible, fàcil de fer, àgil en una determinada conducta. Habilitats socials. Pot haver-hi una persona amb habilitats socials però que prefereix estar sola.

Habilitats o aptituds? Tenir habilitats és fer alguna cosa amb facilitat. Les aptituds tenen un component genètic fort, mentre que les habilitats o destreses tenen una influència ambiental o d’aprenentatge directa. Exemple: té aptituds musicals, però no té l’habilitat per tocar un instrument. Idiogràfic o nomotètic Són dos enfocaments bàsics en l’estudi de la personalitat. Tot ésser humà és en cert sentit, com tots els altres (universals), com algunes altres (particulars) i com cap altre; cap persona és igual a una altra (únics). Això té com a conseqüència que el camp de la personalitat s’ocupi de tres temes: -

Els universals humans

-

Les diferències individuals

-

La unicitat individual

Tot ésser humà és en cert sentit: ● Com tots els altres (universals). ● Com algunes altres (particulars). ● Com cap altre, cap persona és igual a una altra (únics). Nomotètic vers ideogràfic Ideogràfic. Comprensió única de cada persona. Estudi centrat en una persona concreta. Per exemple analitzar un dibuix. Nomotètic. Tracta de comprendre com funcionen les persones en general, com s’organitza la personalitat: lleis, processos,... Per exemple a través de testos. En l’estudi de la psicologia de la personalitat ens interessen tant estudis nomotètics com ideogràfics. El psicoanàlisi seria una teoria idiogràfic i la teoria conductista nomotètica.

Idios + nomos Els universals i també les diferències individuals. La psicologia de la personalitat necessita d’un i altre enfocaments. Necessita desenvolupar coneixement sobre el funcionament i estructura de la personalitat en general i de les personalitats reals i/o concretes. 1.2.

Controvèrsia herència-entorn

Abans havien estat molt rellevants. Determinats del comportament Models teòrics en psicologia de la personalitat: internalista, situacionista i interaccionista. ·

Conclusions: les característiques conductuals són el resultat d’una

complexa interacció entre els gens i l’entorn. Tant els gens com l’entorn influeixen en les característiques psicològiques, també en els estudis fets amb bessons. Personalitat: f (genètica x ambient). Com és que dos germans poden ser tant diferents? Gen= potencial de desenvolupament Entorn= facilita, estimula optimitza el desenvolupament. ESTAT → TIPUS TRANSITORI. Fluctuacions temporals dels trets. TRET → estabilitat. TEMA 2. ENFOCAMENTS FISIOLÒGICS DE LA PERSONALITAT 1.

Introducció a la influència física en la personalitat

El cos i la ment estan connectats de manera íntima. Els que pateixen no són els cossos, són les persones (Cassell). La persona no és l’organisme: no és la ment, no és el cervell, no és el jo→ és el resultat de la seva història biogràfica en entorns concrets i en contínues interaccions.

Phineas Gage. Lesions cerebrals traumàtiques poden comportar canvis en la personalitat (Tate, 2003). Per exemple, disminuir la capacitat per inhibir el control dels impulsos, respostes impulsives, canvis d’humor sobtats, episodis d’agressió. Abans de l’accident. Treballador, agradable, escrupolós, eficient. Després. Funcions intel·lectuals intactes, falta d’autocontrol, llenguatge obscè, falta d’estabilitat laboral, capriciós i vacil·lant. 2.

Filosofia i medicina grega

Històricament, no s’ha donat una claredat conceptual en les diferències dels termes constitució, temperament i caràcter. S’han emprat com a sinònims o intercanviables. Des de sempre, la clínica s’ha enfrontat amb la necessitat de classificar les malalties i els malalts, donat que no tots els malalts reaccionen de la mateixa manera. Els grecs es van interessar molt en el tema de la constitució. En la filosofia grega es concebia el terme constitució com un element global, tant la part física com la part mental de la persona, que recollís les varietats clíniques de la malaltia del malalt (tant física com mental). Constitució = malaltia (part física) + malalt (part mental). Després, el terme temperament va voler recollir el concepte més mental i la constitució. Després el temperament feia referència a ...