Barroc 4 (pintura classicista-caravaggio) PDF

Preview

Summary

Download Barroc 4 (pintura classicista-caravaggio) PDF

Description

Barroc en els segles XVII-XVIII - Carro d’Apol·lo precedit per l’Aurora i voltat per les Hores (1612)  amb colors encara molt lligats al manierisme. Oval que forma una gran diagonalitat que creua el quadre.

- Atalanta i Hipomenes (1616-1618)  versió del Prado. Reni va saber transmetre la bellesa física a les seves obres tot i representar escenes de tensió. En aquesta cas aquesta tensió és pausada i idealitzada. Composició en “V” en la que es juga amb 2 diagonals que s’entrecreuen. L’escena explica un dels moments culminants de la història d’aquests personatges; Atalanta era filla d’un rei grec, però ella no estava gaire interessada en el matrimoni i dedicava el temps a caçar i les activitats atlètiques. El seu pare, preocupat perquè la seva filla no pogués tenir fills, la va empènyer a que busqués el matrimoni, però Atalanta va accedir amb la condició de que aquell que es casés amb ella l’hauria de guanyar en una cursa. Si no ho feia el seu destí seria la mort. Van ser molts els que ho van intentar degut a la bellesa de la verge, però només Hipomenes, gràcies al seu enginy ho va aconseguir gràcies a l’ajuda de Venus, que li va donar 3 pomes d’or. Quan es va produir la cursa, Hipomenes llançava una poma cada vegada que Atalanta tenia avantatge, i així ella es parava a agafar-la i ell podia guanyar. L’amor que va néixer entre ells va ser immediat, i a causa de la seva consumació ansiosa davant un temple, els déus els van castigar per l’ofensa convertint-los en lleons. Aquesta pintura va tenir tant èxit que es encarregar una rèplica, actualment al Museu de Capo di Monte.

IL GUERCINO Pintor de gran qualitat que agafa els plantejaments d’Annibale Carracci de la utilització de la quadratura i ho aplica en un llenguatge més barroc: Aurora (1621) Pastors a l’Arcàdia (1618)

63

Barroc en els segles XVII-XVIII

NICOLAS POUSSIN Artista que no es podria entendre sense la influència d’Annibale Carracci, i és que va ser el continuador de la línia classicista a França. Molt ben considerat pels seus contemporani, va viure etapes de critica pe tractament dels seus colors. Personatge molt preocupat per la geometria, matemàtiques, òptica, antiguitat... Un home molt culte que sempre cercava la perfecció. Passejava pels Jardins del Pincio acompanyat d’intel·lectuals per parlar dels temes que li preocupaven. Treballava de manera lenta i meditada, ja que el seu procés creatiu s’iniciava amb dibuixos, continuava amb maquetes i petits teatrets i finalitzava amb models reals. La seva formació es va realitzar a París sota l’aprenentatge d’un pintor d’arrels manieristes, i va treballar amb Philippe de Champaigne. Finalment acabarà viatjant a Roma on serà contractat per grans prínceps i representants de l’Església. A més, el Cardenal Barberini el connectarà amb l’antiquari Cassiano del Pozzo, autor de L’album Carteceum, obra en la que es van recollir més de 4000 dibuixos que pretenien il·lustrar els vestigis de l’antiguitat romana. Aquests dibuixos van influenciar molt pictòricament i arquitectònicament. Poussin va aconseguir encàrrecs del Vaticà, però l’èxit de la línia caravaggista va ser per ell un desengany que el va sumir en una profunda depressió ja que el van desprestigiar. Tot i així, alguns particulars van continuar creient en la seva vàlua. Poussin és un pintor reclamat pels francesos, però no s’ha d’oblidar que la major part de la seva obra es va produir a Roma. Chantelou va ser un dels seus col·leccionistes, i en el viatge a París de Bernini, l’artista va poder descobrir a Poussin quan irònicament vivien a la mateixa ciutat. A més, Poussin, com li va succeir a Bernini, també va ser cridat per la cort francesa però en aquest cas de Lluís XIII. El resultat va ser el mateix, un desastre, ja que l’ambient era molt proteccionista. Tornarà llavors a Roma, on morirà. Degut al eu gran èxit i qualitat, a l’època es van comercialitzar falsificacions de les seves obres, i fins i tot el màxim representant del classicisme francès, Le Brun, va seguir aquesta practica, ja que signava com ell. - Mort de Germànic (1626-1628)  El cardenal Francesco Barberini li va encarregar aquesta composició inspirada en l’antiguitat. Els colors que va emprar són molt cars, i va ser molt criticat per la sobreposició de tons blaus sobre marrons. - Primera sèrie dels 7 sagraments (comitència de Cassiano del Pozzo) Baptisme, Confirmació, amb referència al Domenichino.

Penitència, amb el tema de la Magdalena que renta els peus a Jesucrist. Eucaristia.

64

Barroc en els segles XVII-XVIII

Orde. En aquesta primera sèrie la imatge del Matrimoni es fa com a la cerimònia jueva (els nuvis es donen les mans) mentre que a la segona sèrie per influència francesa s’intercanvien els anells. Tot i que el viatge a París va ser un fracàs, va deixar petjada en l’escola classicista francesa. Unció dels malats.

- Matança dels Innocents (1628-1629)  Poques vegades va fer escenes de pintura en primer terme i amb concentració dels personatges. Generalment no marca tant la tragèdia. - Martiri de Sant Erasme (1628-1629)  Obra que li va causar depressió perquè va ser millor rebuda la d’estil caravaggista de Valentin de Boulogne. Aquests eren uns encàrrecs per suplir pintures del Vaticà que s’havien fet malbé per la humitat. Actualment a la basílica no hi ha cap pintura perquè es van substituir per mosaics que imitaven a les pintures.

- Inspiració del poeta (Apol·lo) 1624-1633. - Apol·lo i les muses (c. 1631-1632)  inspirada en la pintura del Parnàs de Rafael. Les 9 muses i la seva iconologia i iconografia va ser molt ben estudiada per Panofsky. Els puttis donen aigua als poetes de la Font de Castalia, la font del coneixement, i en aquest moment s’està produint l’ingrés al Parnàs del seu

65

Barroc en els segles XVII-XVIII estimat amic en vida, el poeta Gian Baptista Marino. Rere la seva mort Poussin es va sentir molt trist, i aquest va ser el seu particular homenatge.

- L’imperi de Flora (1631)  obra que en certa manera el que ve a representar és la defensa de la regeneració, és a dir, explicar la regeneració a partir d’històries tràgiques en les que la vida no desapareix, sinó que es manté transformada en la matèria. En aquesta representació podem trobar 3 déus: * Flora, que escampa les flors, la vida que reneix cada any a la primavera i que per fer-ho necessita aigua i llum solar * Apol·lo al seu carro, que és la llum * Pan, el déu protector de les hortes i els jardins que té com a atribut l’òrgan sexual masculí, signe de fertilitat i fortalesa La resta de personatges representen històries relacionades amb aquestes regeneracions citades per Ovidi: -

Cintia va tenir una aventura amb Apol·lo, però ell la va deixar per Leucoté. Quan ho va explicar al seu pare, ell la va enterrar viva perquè es va sentir ofès. D’aquesta manera Cintia es va anar consumint mentre mirava cada dia com Apol·lo travessava el cel amb el seu carro. D’aquest mite sorgeix la seva forma de girasol, per la seva recerca continua de la llum, d’Apol·lo

-

Ayax, disgustat perquè no se li van donar les armes d’Aquil·les, es va clavar una espasa. De la seva sang va brollar el gessamí

-

Jacint era l’amant d’Apol·lo, però el vent del nord estava molt gelós d’aquesta relació i un dia que estaven jugant a llançar el disc va desviar el vent, provocant que Apol·lo matés al seu amant involuntàriament. De la ferida van sorgir flors del seu mateix nom

-

Eco i Narcís es situen al centre, i és que els dos van ser condemnats pels déus. Ell per la seva vanitat, va ser condemnat a enamorar-se del seu propi reflex, el que li va suposar la seva mort, i ella només podia repetir les últimes síl·labes del que escoltava. Quan Narcís es va consumir del tot va sorgir la flor del seu propi nom

66

Barroc en els segles XVII-XVIII

-

Adonis, el gran amor de Venus, que va morir un dia que va sortir de cacera i un por senglar el va ferir de mort a la cama. De la seva sang va néixer l’anemone, flor que dura molt poc, en al·lusió a la joventut en la que va morir Adonis.

L’idea que es troba al transfons de tot això és la de regeneració de la vida. Composició molt ben estructurada i carregada de discurs. Il Guercino va pintar Pastors a l’Arcàdia, tema que es coneix com “Et in Arcadia ego”, frase que es considera com el “Memento mori” medieval. En el fon això és una vanitas, i és que a tots ens espera la mort al final de la vida. El tema de la vida pastoral, el bucolisme es va posar molt de moda, i per això s’idealitzava la Arcàdia virgiliana. En realitat la regió de l’Arcàdia, que es troba al Peloponès, és molt àrida i agresta, però es pensa que Virgili es va inspirar en Roma i Sicília. Però no tot és fantàstic a la Arcàdia, i és que en ella podem trobar un element inquietant, la mort; la tomba de Dafnis. Aquest pastor va tenir amors amb una nimfa a la que va trair, i per això va acabar cec i es va ofegar en un llac. En aquesta obra Il Guercino situa la frase “Et in Arcadia ego”. En ella trobem a dos pastor que van passejant tranquils i de sobte trobem una tomba, una calavera (símbol de la mort), una mosca (símbol de putrefacció i del maligne), un ratolí i una cuca de llum (símbol de la resurrecció a l’altre vida). El tema va impactar molt i va incorporar la frase sota el crani. Poussin respondrà al tema de dues maneres diferents depenent de la traducció de la frase. Aquestes dues obres feien pendant, i eren Mides rentant-se les mans a les fonts del Pactol (c. 1627) que mostra com per alliberar-se del seu poder de convertir-ho tot en or va rentar-se les mans en aquest riu. L’altre obra és Els pastors de l’Arcàdia I (c. 1628) que reprèn el tema de Il Guercino i apareix un petit crani sobre una llosa on es pot llegir clarament la frase. Al 1638-1640 va elaborar una altre versió, Els pastors de l’Arcàdia II, de factura més inquietant i que s’aproparà més a la traducció de la segona frase. En aquesta obra apareixen 3 personatges de caràcters diferents: - Un és reflexiu i vol esbrinar el significat de la classe - L’altre no té interès i vol tornar al camí - Per últim el tercer ja ha descobert el significat i es mira amb preocupació a la figura femenina del seu costat, a la Mort

- Segona sèrie dels sagraments: Baptisme (1647), Confirmació (1646), Penitència (1647), Eucaristia (1647), Orde (1647), Matrimoni (1647), Unció dels malalts (1644)

67

Barroc en els segles XVII-XVIII

- Eliezer i Rebeca (1648) - Judici de Salomó (1649)

Poussin va ser un pintor molt intel·lectual, pel que la seva pintura també, allunyant-se de les meres còpies de models. No va aconseguir treballar sense encàrrecs en tota la seva vida, fins a la última obra, que va fer per ell mateix, i a més, quedà inacabada. Veiem les sinergies entre temes religiosos i atribucions de les estacions a la seva següent sèrie; tot i incloure les figures de l’escena religiosa, ho fan en petites dimensions, ja que la que domina és

la natura

representativa de cada estació, o inclús els fenòmens meteorològics, com grans tempestes. Adam i Eva al

68

Barroc en els segles XVII-XVIII Paradís (La Primavera), Ruth i Booz (l’Estiu), El diluvi universal (L’hivern) i Els raïms de la Terra Promesa (la Tardor) 1660-1664.

Poussin tractarà molts temes al llarg de la seva carrera, provinents de fonts diverses. El canvi de comitència, de l’Església cap a mecenes privats, també influirà. Diverses depressions al llarg de la seva vida, per desenganys al món laboral o morts de persones properes, marcaran la seva producció. Aquí hem de destacar la seva última obra, dedicada a la seva dona, recentment morta:

- Apol·lo amant de Dafne (1660-64)  escull aquests dos personatges perquè la nimfa era l’amor perdut de la divinitat solar, igual que ell que acabava de perdre a la seva estimada. És un Apol·lo castigat, en paral·lel al seus encàrrecs, que havia de realitzar per poder sobreviure. L’aparició d’Hermes robant-li fa referència al “robatori” de protagonisme i fama per part de Le Brun. No obstant, hi ha altres imatges, com la de Dafnis i Cloe, o la de mort de Jacint, que encara no se sap perquè les va pintar. Aquesta última s’ha volgut veure com el record de la pèrdua del seu millor amic, Jean Baptiste Marino, ja que el personatge mitològic era un gran amic i amor homosexual d’Apol·lo.

CLAUDE LORRAIN Va ser un pintor d’origen francès però amb trajectòria romana, seguidor del paisatge idealitzat de línia classicista, amb un gran tractament de la llum, a través d’estudis de la il·luminació al llarg de les hores del dia i la seva incidència.

69

Barroc en els segles XVII-XVIII - Moisés salvat del riu (c. 1639)  ens tornem a trobar amb el domini de la natura per sobre de l’escena, igual que veiem a Poussin. - Sepeli de Santa Serapia (c. 1639)  amb unes característiques similars a l’anterior, s’inclouen unes runes idealitzades que completen el paisatge, que també ho és. - Cleopatra a Tarso  aquí el que destaca és el tractament de la posta de sol.

GIOVANNI PAOLO PANINI És un pintor gens dibuixístic, que treballa amb pinzellades obertes i grans recursos perspectius. Va pintar moltes escenes de celebracions festives, com Carles III es dirigeix a San Pietro (1745) Ens narra la celebració de la Chinea, que era quan el rei de les Dues Sicílies anava a rendir culte al pontífex, portant com ofrena una mula carregada de sacs de monedes.

MICHELANGELO MERISI DA CARAVAGGIO És el gran representant del naturalisme pictòric, que tot i acceptar encàrrecs, se’ls portarà al seu terreny, usant com a models els personatges de l’ambient que l’envolta; tabernes, vida del carrer... No alterarà res del que vegi, pel que deixarà enrere l’idealisme. Aplica un ús de la llum molt particular, el que ha fet que es parli de llum caravagesca; aquesta es utilitzada de manera conceptual, ja que il·lumina allò que vol destacar de l’escena, deixant la resta en penombra. Aquest ús del clarobscur no és una novetat seva, sinó el fet de fer-ho de forma incidental. No va tenir una vida fàcil, ja que va quedar orfe de pare als 6 anys. Molt jove (als 13 anys), va entrar al taller d’un pintor manierista, Simone Peterzano. A la mort de la seva mare, tornà al seu poble per repartir-se l’herència amb els seus germans, i després marxa a Roma, on sempre havia volgut anar. Des del seu naixement, Constanza Colonna serà la seva protectora. A Roma, es va trobar amb uns inicis durs; primer va estar residint a un dels palaus de Camilla Peretti, on convivia amb el seu “cuidador” monsenyor Pandolfo Pucci, per a qui treballava fent còpies de pintures religioses. Desprès, va entrar al taller de Lorenzo Siciliano, pn va conèixer el seu gran amic Mario Minniti, qui l’ajudarà posteriorment quan es trobi en problemes. També treballarà al taller del Cavalier d’Arpino. L’estança a l’Ospedale della Consolazione, a causa d’una llarga convalescència, la pagarà amb la seva pintura.

70

Barroc en els segles XVII-XVIII La primera obra no encarregada i venuda és dels volts del 1595 (amb uns 24 anys), fet que li permetrà independitzar-se. A falta de models, usarà el seu reflex al mirall, igual que feia Bernini. És en aquest mateix any que està documentat per primera vegada a Roma. Va viure al palau del cardenal del Monte, qui li servirà com a protector. - Noi pelant fruita (c. 1593)  és una d’aquestes obres de l’etapa primerenca. El conservat és una còpia, el que demostra la fama que ja tenia l’artista. - Jove amb cistell de fruites (c. 1593)  és probable que el noi plasmat sigui el seu amic Minniti, Ja en aquestes primeres obres, s’aprecia la renúncia a l’idealisme. Posa igual atenció en el treball del model com de les fruites, que es nota que ja estan passades, comencen a florir-se; són les úniques mostres que es podia permetre.

- Bacus malalt (1593)  és el seu primer autoretrat, on reflecteix un deteriorat aspecte físic, pel que possiblement la va realitzar durant l’etapa de convalescència. - Cistell de fruites (c. 1597)  es tan detallista que emociona, ja que tots els elements estan perfectament plasmats al llenç. Es diu que és el primer bodegó aïllat d’època moderna, ja que a la pintura pompeiana ja en trobàvem.

- La Bonaventura I i II (1594-1595) - Els tramposos (1594-1595)  aquesta i les dues peces anteriors reflecteixen aquest món real, de gent de carrer i tabernes que l’envolta, que tan bé sap plasmar a la pintura.

71

Barroc en els segles XVII-XVIII

- Jove mossegat per un llangardaix (1594)  sempre s’ha considerat que pintava sense un treball dibuixístic previ, però les noves tècniques de conservació han permès descobrir que marcava els volums al llenç amb un punxó. Existeix una rèplica de Bartolomeo Manfredi, i es podrien diferenciar en cas de poder aplicar-li l’anàlisi de rajos X. S’ha llegit l’obra com una referència a la mort, per l’aparició de diversos elements, com la imprevista mossegada del llangardaix, la rosa darrere l’orella o el gerro de vidre, entre d’altres. La referència probable a la mort és el fet de la sorpresa de la mossegada del llangardaix, que sorprèn igual que la mort, ja que no s’espera. El gerro de vidre fi també hi al·ludeix per la seva fragilitat. Sabem que Caravaggio tenia interès per diferents tipus de miralls, tant còncaus com convexos, però com eren cars, eren de difícil accés; no obstant, ell els va poder veure perquè el cardenal del Monte en tenia una gran col·lecció, pel que apareixeran constantment a la seva obra. En aquesta cas, el mirall se substitueix amb el gerro de les flors, on es reflecteixen la finestra per la qual entra la llum que il·lumina la composició; no obstant, si recreem l’espai, veiem com el reflex hauria d’estar a l’altre cantó del vidre. Això està molt relacionat amb l’aplicació conceptual que fa de la llum. A més, aquesta il·lumina les parts que on l’artista pretén que l’espectador es fixi; el braç, el rostre i el gerro. Alguns dels seus seguidors adopten aquest concepte.

- Bacus (1595-96)  és un autoretrat davant el mirall; això es fa palès perquè sabem que era dretà, i que per tant, agafaria la copa amb aquesta mà, però al veure’s en el reflex, la imatge queda a l’inrevés. Mentre altres pintors haguessin corregit aquet defecte, Caravaggio no, ho deixa tal qual. En aquesta primera època és més dibuxístic, mentre que més endavant adoptarà una pinzellada més petita i oberta. Aconsegueix donar profunditat a la peça amb el braç de la copa estirat. Plasma molt bé l’efecte barroc de la captació

exacta

d’un

moment,

la

immediatesa, al moviment del vi, acabat de servir, encara movent-se dins la tazza i amb les bombolles a la gerra.

72

Barroc en els segles XVII-XVIII L’etapa al Palazzo Madama, amb el Cardenal del Monte serà important, ja que li aportarà certa estabilitat i molts contactes artístics. El prelat era l’encarregat de la col·lecció Mèdici a Roma, per això la residència al palau, on acolli a tota una sèrie d’artistes, intel·lectuals, científics... Però també joves efebus, ja que tenia una extrema sensibilitat per la bellesa, sobretot per la d’aquesta joventut. Aquest context, on també es trobava Caravaggio, queda reflectit a la seva pintura Músics (1595) Se sap que els instruments són els que pertanyien a la col·lecció del cardenal, igual que les partitures, que són tan detallistes que poden ser fàcilment identificades. Com és habitual, també es retrata a ell mateix, i inclou a Cupido, amb uns raïms en referència al vi; possiblement aquesta relació entre la música i la beguda dels déus la llegí de la descripció al·legòrica de Cesare Ripa. Gran treball dels blancs.

- Llaütista I (1595-96)  altre cop ens trobem amb aquests rostres tan andrògins que fan confondre els nois que són amb noies, com li passà a Bellori. És admirable la delicadesa en el tractament de les mans, que treballa en totes les posicions possibles. Les partitures tornen a ser identificables i pert...