Dossier- Arendt 1516 - Apuntes del tema PDF

Preview

Summary

IES BIEL MARTÍBATXILLERATHannah ArendtHannah Arendt1. Introducció. Apunt biogràfic. Hannah Arendt (Linden, Hannover 1906 – New York 1975) es va formar a les universitats alemanyes de Friburg i Heidelberg. Va tenir com a mestres Heidegger, Jaspers, el teòleg Bultmann i els seus col·legues Hans Jonas,...

Description

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA. 2n BATXILLERAT Hannah Arendt

IES BIEL MARTÍ

Hannah Arendt 1. Introducció. 1.1. Apunt biogràfic. Hannah Arendt (Linden, Hannover 1906 – New York 1975) es va formar a les universitats alemanyes de Friburg i Heidelberg. Va tenir com a mestres Heidegger, Jaspers, el teòleg Bultmann i els seus col·legues Hans Jonas, Karl Löwitz, entre d'altres. Es sap que, molt jove, va ser amant de Martin Heidegger, amb el qual va restablir el tracte després de la seva tornada a Europa el 1949; i que va tenir una amistat entranyable i duradora amb Karl Jaspers, director de la seva tesi sobre l'Amor a San Agustí. El 1933 el nazisme la va obligar a assumir la seva condició de jueva i va entrar a col·laborar amb una organització sionista. Això va provocar la seva detenció per la Gestapo i el seu posterior exili a París fins a 1941, des d'on emigrà als Estats Units. París continuava sent la capital cultural d'Occident, la ciutat del cubisme i del surrealisme, l'àmbit en el qual es movien els grans creadors de la modernitat i on havien anat arribant els alemanys perseguits pel nazisme, entre ells els membres de l'Institut per a la investigació social de Frankfurt, Horkheimer, Adorno i, més tard, Benjamin. Era també la ciutat de l'exili, aquest més daurat, de la generació perduda d'escriptors nord-americans: Hemingway, Gertrude Stein, etc. Arendt va entrar en contacte amb intel·lectuals francesos com Alexander Koyré, la qual cosa va afavorir que conegués autors de la talla de Kojève, Bataille o Camus. De Camus, que era tal vegada el qui més apreciava, va escriure a Jaspers el 1946: "És un nou tipus de persona, algú que senzillament i sense cap nacionalisme europeu, és un europeu." Després de la invasió de França es va establir a Montauban, on va coincidir amb Manuel Azaña, molt pròxim ja a la seva mort. Mentre el món s'esfondrava al seu voltant, ella llegia, abstreta, les obres de Marx (pels matins) i les de Simenon (per les nits), i discutia de política amb el seu recent segon marit, l'antic comunista Ernst Blücher, actiu durant la República de Weimar. Travessà Espanya per embarcar a Lisboa. Entrà a Catalunya per Port Bou, fent una ruta semblant a la del seu amic Walter Benjamin, amb qui havia estat poc abans que aquest trobàs el seu tràgic final a la frontera espanyola, en suïcidar-se per ser-li denegada l'entrada. És una dada poc coneguda que en una de les seves últimes trobades Benjamin va confiar a Arendt el seu manuscrit "Tesi sobre filosofia de la història". Ja als Estats Units va conèixer una fama puntual arran de la publicació a la revista New Yorker de les cròniques del judici que l'Estat d'Israel va instruir contra Adolf Eichmann, prèviament segrestat a Buenos Aires. L'objectivitat, la distància irònica i l'absència de tòpics sentimentals amb què va tractar el procés i els assumptes subjacents van provocar un cert escàndol als lectors jueus, especialment en els propers al sionisme. El més greu és que li va costar la pèrdua d'algunes de les seves amistats més fermes. Quan va aparèixer el llibre que reunia les cròniques, Eichmann a Jerusalem. Un estudi sobre la banalitat del mal (1963), Arendt era ja una prestigiosa investigadora, professora de la New School for Social Research, que havia publicat alguns dels seus llibres com Els orígens del totalitarisme (1951), obra que va concebre i va iniciar quan es va assabentar del que estava passant a l'Alemanya nazi. "El decisiu -afirmà en una entrevista- va ser el dia en què varem saber d'Auschwitz", el 1943. Ella mateixa reconeix que aquest esdeveniment divideix en dos la seva biografia. Al llibre La condició humana (1958), Sobre la revolució (1965), Homes en

Hannah Arendt 1/24

IES BIEL MARTÍ

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA. 2n BATXILLERAT Hannah Arendt

temps de foscor (1968) i Crisi de la República (1972), l'últim llibre publicat per la pròpia Arendt. Pòstumament va aparèixer La vida de l'esperit (1978), editat per la seva amiga Mary McCarthy i la col·lecció Assaigs de comprensió (1930-1945), i Diari filosòfic (1950-1973). 1.2. Obres principals. Els orígens del totalitarisme. (1951) La condició humana. (1958) Eichmann a Jerusalem: Un informe sobre la banalitat del mal. (1963) Sobre la vida de l'esperit (Pensar, voler, jutjar). (1998) 1.3. Debat amb la tradició de la filosofia política. A la introducció del llibre Sobre la vida de l'esperit Arendt escriu que, amb aquest títol tan pretensiós, no vol actuar com a «filòsofa», com a «pensadora d'ofici» (segons l'expressió de Kant), però tampoc deixar el pensament exclusivament a aquests. L'origen dels seus estudis sobre qüestions com el pensar, la voluntat o el judici va ser, entre d'altres, el llibre sobre Eichmann, en el qual va analitzar els «actes monstruosos» d'un malfactor «corrent» i «irreflexiu». Això va portar a la qüestió de si el pensament, és a dir, el costum d'investigar-ho tot, sense consideració dels resultats, pertany a les condicions que protegeixen l'ésser humà de fer el mal. “H.A. - Em sap greu haver de protestar d'entrada: jo no pertany al cercle dels filòsofs. La meva tasca – per dir-ho amb termes generals – és la teoria política. No em sent filòsofa de cap de les maneres i tampoc no crec que hagi estat rebuda en el cercle dels filòsofs, contràriament al que vostè diu amb prou amabilitat. I pel que fa a l'altra qüestió suggerida per la seva observació preliminar, vostè diu que això es tracta, generalment, d'una tasca d'homes. Certament, però no per això aquest fet haurà de subsistir necessàriament: un bon dia podria existir perfectament una dona filòsof ... G.G. - Jo ja la tinc per filòsof, però. H.H. - És el seu problema, però pel que fa a mi no me'n consider gens de filòsofa. Ja fa molt de temps que me'n vaig acomiadar definitivament de la filosofia, com ja sap; vaig estudiar filosofia, però això no significa, en absolut, que hagi continuat sent filòsofa.” Conversa amb Gunter Gauss (1964) Arendt debat sovint amb la tradició de la filosofia política. H. Arendt debat amb profunditat sobre la filosofia i el pensament polític de Plató (d'acord amb els seus conceptes en els textos originals). Sovint tracta sobre Kant, Heidegger i Marx (sobretot del seu concepte de treball), però també sobre Hegel, Nietzsche i molts altres pensadors que han reflexionat sobre la qüestió política. No queden exclosos en les seves reflexions, encara que en menor mesura, alguns poetes i escriptors com Hölderlin, Dickinson, Goethe, Dostoievski i Kafka. A més, també va escriure alguns poemes propis que no van ser publicats en vida. També inclou reflexions sobre el llenguatge. Amb aquest rerefons, Arendt desenvolupa els seus conceptes, com per exemple els de «natalitat», «pluralitat» i «entre». Empra conceptes d'ús corrent amb un significat més específic: així, per exemple, el polític, la llibertat, el treball, la producció, el pensament, l'acció, el jutjar, el mal, la banalitat, el poder, la violència, la veritat, la mentida i la ideologia. A més, reflexiona sobre la història, la política i notablement menys sobre la societat, així com les ciències històriques, polítiques i la sociologia i delibera sobre pensaments religiosos. Les seves anotacions curtes i clarament estructurades sobre cada tema formen una de les bases de les seves declaracions escrites i orals, tant les públiques com les privades que ens han arribat. Hannah Arendt 2/24

IES BIEL MARTÍ

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA. 2n BATXILLERAT Hannah Arendt

1.4. El mètode fenomenològic. Per entendre Hannah Arendt s'ha de tenir en compte un element epistemològic que prové de la seva època d'estudiant i dels seus mestres, sobretot de Husserl. Tracti del que tracti, Arendt agafa com a punt de partida els fets (fenòmens), les coses, els esdeveniments, no mai parteix d'una teoria prèvia general. Es tracta del mètode anomenat fenomenològic. Arendt, en tant que investigadora, parteix del camp d'extermini, de la policia secreta, de la persecució política, per després construir les hipòtesis, les explicacions i la teoria. Aquest va ser el criteri que li permeté arribar a conclusions tan òbvies com que el totalitarisme, sigui quin sigui, és una ideologia hostil. La teoria ha de ser post facto, això és, no s'ha de partir d'una teoria – la de l'imperialisme capitalista o la de l'anarquisme llibertari o de qualsevol altra – per després comprovar la conducta dels seus representants o com funcionen les seves institucions, sinó a l'inrevés. 1.5. Problemàtica general de la reflexió de Hannah Arendt. “Què ha succeït? Per què va succeir? Com ha pogut succeir?” (Els orígens del totalitarisme). Aquestes són les qüestions que esperonen la reflexió política de H. Arendt. Alemanya i jueva, li va tocar viure d'una manera directa un dels esdeveniments més durs de la nostra història recent: la consolidació del moviment nacionalsocialista a Alemanya, l’holocaust i el sorgiment dels totalitarismes. El nucli de la seva reflexió, girarà el voltant de l'intent de comprendre el que havia passat, “jo només vull comprendre”, ens diu. No és senzill presentar l'obra d'Arendt com a una proposta unitària pel fet d'haver crescut entorn d'un tema. Però, tot i així, l'origen de la seva obra està sens dubte en la qüestió política del totalitarisme i en les seves implicacions, ja que la política és una realitat humana (més concretament la realitat humana que obeeix a les capacitats de l'acció i el discurs). Però, en la mateix direcció, també cal descriure la seva obra com a configurada a partir de la pregunta per l'acció humana, la vita activa i els seus quefers. En qualsevol cas, poques vegades es troba una obra que, després d'un aparent desordre, resulta ben estructurada entorn dels seus grans motius temàtics.

2. Els totalitarismes. Els orígens del totalitarisme (1951), l'extensa, complexa i inclassificable primera obra madura d'Arendt, és la resposta personal als esdeveniments que es van deslligar sobre el món des de 1933, que culminen en la irrupció d'un nou ordre polític mundial: el fenomen de les formacions polítiques totalitàries, la finalitat de les quals és la dominació absoluta de l'ésser humà. Comprendre aquesta novetat és el repte que intentarà respondre aquest llibre (i la proposta d'Arendt en general). La qüestió jueva i la qüestió política convergien en un mateix horitzó de problemes: la naturalesa del totalitarisme. L'anàlisi del totalitarisme, alguna cosa que havien fet els homes amb la seva intel·ligència i la Hannah Arendt 3/24

IES BIEL MARTÍ

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA. 2n BATXILLERAT Hannah Arendt

seva voluntat, per monstruós que fora, plantejava moltes preguntes. En el pròleg que va afegir a la tercera part del llibre, “Totalitarisme”, redactada al juny de 1966, observa que els anys que van seguir el final de la Segona Guerra Mundial i la consegüent derrota del nazisme, van esser els primers en què els esdeveniments històrics van donar una treva per analitzar el succeït, “...el primer moment possible per articular i elaborar les preguntes amb les quals la meva generació s'hi havia vist forçada a viure durant la major part de la seva vida d'adult: Què ha succeït? Per què va succeir? Com ha pogut succeir? ” (Els orígens del totalitarisme) Cal destacar que no podem classificar la reflexió d'Arendt com a “filosòfica” (ella mateixa rebutjà aquest adjectiu), però molt menys considerarem la seva obra com “històrica”. En tot cas, si haguéssim de classificar Arendt, l'etiquetaríem de “pensadora política” o “teòrica política” –partidària de la vita activa en front de la vita contemplativa. Aquesta obra, de gairebé mil pàgines, ha esdevingut un clàssic dels estudis polítics i un referent en l'àmbit de les ciències socials. L'obra està dividida en 3 parts: Antisemitisme, Imperialisme i Totalitarisme. 2.1. Antisemitisme. L'antisemitisme es va convertir al llarg dels segles XVIII i XIX en una ideologia irracional lligada al nacionalisme. Especialment important per al desenvolupament d'aquesta ideologia de les nacions i pobles és, segons ho veu Arendt, l'imperialisme. Mentre que l'antisemitisme «nacional» cerca l'expulsió dels jueus del país, l'antisemitisme «imperial» cerca l'anihilació dels jueus en totes les nacions. L'imperialisme va descompondre els espais polítics de la societat, en eliminar els obstacles de política interior i exterior que impedien l'expansió del capital. Arendt expandeix el concepte marxista de l'imperialisme amb la dimensió del racisme i critica la reducció de la discussió sobre el capitalisme a pures qüestions econòmiques. El mòbil polític de l'imperialisme és l'intent de dividir la humanitat en «races de senyors i esclaus», en «negres i blancs». En el curs de la seva política de conquesta del món, els règims totalitaris van augmentar molt el nombre de refugiats i apàtrides i es van esforçar a destruir les seves posicions jurídiques i morals, per dissoldre els Estats nació des de dins: “Qualsevol que els perseguidors expulsessin del país com a escòria de la humanitat – jueus, trotskistes, etc.–, també era rebut com a escòria de la humanitat a tot arreu, i quan se'l declarava com a indesitjat i molest, se'l rebia com a estranger molest, en qualsevol lloc on anàs.” La qüestió de “per què els jueus van ser triats com a víctimes?” va ocupar sovint la pensadora. Ja en la “Introducció” critica els historiadors que no van més enllà de la imatge del “jueu errant”, de l'antisemitisme natural i etern o que difonen la teoria del “cap de turc”, per explicar l'anihilació dels jueus per part dels nazis. “Si és cert que la humanitat sempre ha insistit en assassinar els jueus, llavors l'assassinat de jueus és una activitat normal i humana i l'odi als jueus és una reacció que ni tan sols fa falta justificar.” No obstant això, de fet no hi ha res tan «terriblement fàcil de recordar» com la innocència de Hannah Arendt 4/24

IES BIEL MARTÍ

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA. 2n BATXILLERAT Hannah Arendt

tots aquells que es van veure atrapats per la «màquina del terror». 2.2. Imperialisme. Explica el desenvolupament i el funcionament del racisme i l'imperialisme al segle XIX i principis del XX. L'imperialisme era un fenomen desconegut fins que el desenvolupament econòmic i el ritme de producció industrial forçaren el límit territorial de l'Estat nació. La seva característica més destacada, “l'expansió per l'expansió”, supera el que abans s'havien considerat interessos Estatals, és a dir, la defensa del territori i el creixement limitat per annexió de territoris veïns. El fet central del període imperialista europeu va ser l'emancipació política de la burgesia, que fins el moment havia tengut importància econòmica però sense aspirar al poder polític. Segons Arendt, “l'imperialisme ha de ser considerat com la primera fase de la dominació política de la burgesia més que la darrera fase del capitalisme.” L'imperialisme va ser el resultat de l'intent de l'Estat nació per sobreviure en el marc d'una nova economia i en un mercat mundial emergent. Les noves circumstàncies plantejaven obstacles de difícil solució, com per exemple el conflicte entre l'expansió exigida pels interessos econòmics individuals i la justificació d'aquesta expansió. A més de l'imperialisme colonialista, també analitza l'imperialisme intraeuropeu i annexionista basat en una consciència tribal capaç d'unir tots els pobles d'origen semblant; per exemple, el pangermanisme i el paneslavisme. 2.3. Els totalitarismes. Arendt restringeix el concepte de totalitarisme al nacionalsocialisme (que va acabar amb la mort de Hitler) i l'estalinisme (que ella situa entre 1929 i la mort d'Stalin en 1953, dins la història de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques). Es tracta, segons la seva concepció, de «variacions del mateix model». En definitiva, per a la política totalitària no són importants ni l'Estat i ni la nació, sinó el moviment de masses, que es recolza en ideologies com el racisme o el marxisme. Aquesta anàlisi mostra que aquestes noves dictadures tenen peculiaritats qualitatives que les fan diferents a tots els règims dictatorials anteriors; és a dir, són una “radical novetat històrica”. En la tradició històrica provinent de la política d'Aristòtil hi havia tres formes bàsiques de govern: la monarquia, l'aristocràcia i la democràcia ( politeia). El totalitarisme és un tipus de govern contemporani, sense precedents, que no s'assembla a cap dels tres models tradicionals. Es tracta d'un sistema en el que només es pot ser executor o víctima. Arendt sempre insistí que no li interessava especialment la novetat del fenomen, sinó la destrucció de les nostres categories de pensament i dels nostres criteris de judici que el totalitarisme provoca. El terror i la ideologia són les eines bàsiques del totalitarisme. Amb la unió de la repressió (camps de concentració per a dissidents, assassinats en massa, partit únic) i ideologia (adoctrinament obligatori, politització de la vida quotidiana, ...), es crea un clima social de brutalitat extrema i posa en qüestió la humanitat de l'ésser humà. La bogeria de voler crear un “home nou”, un “home total”, du a la destrucció pura i simple de la humanitat. El totalitarisme s'ha d'entendre com una amalgama de certs elements presents en tots els problemes polítics del seu temps: l'antisemitisme, la decadència de l'Estat-nació, el racisme, l'expansió per l'expansió, l'aliança entre el capital i la massa de gent desarrelada. Com a característiques d'aquesta forma de govern Arendt veu: la transformació de les classes —sobre la base d'interessos— en moviments de masses fanàtiques, Hannah Arendt 5/24

IES BIEL MARTÍ

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA. 2n BATXILLERAT Hannah Arendt

l'abandonament de la solidaritat de grup, el “Führerprinzip” (cabdillisme, principi d'autoritat, principi del cap o principi de supremacia del cap), els assassinats en massa, la passivitat de les víctimes, les delacions, així com l'«admiració pel crim». En conseqüència, els seguidors de moviments de masses totalitaris no són permeables als arguments i ignoren el seu instint propi de supervivència. Els líders totalitaris es vanaglorien dels seus crims i anuncien altres de nous. Executen «lleis de la naturalesa o de la història». Mentre que el materialisme dialèctic es basa en les millors tradicions, el racisme és penosament vulgar. Ambdues ideologies resultaven en l'eliminació de “el perjudicial” o “el superflu” amb vista al fet que un moviment avanci sense obstacles. D'aquesta manera, la llei de la Història o de la Naturalesa s'executa directament sense necessitat de traducció a normes sobre el que és just o injust per al comportament individual. Segons Arendt, el totalitarisme és l'única forma d'Estat amb la qual no pot haver-hi una coexistència o un compromís. Els moviments totalitaris estan caracteritzats, segons Arendt, per la lleialtat dels seus seguidors. Precisament una gran part de l'elit intel·lectual i artística es va identificar (almenys per un temps) amb el govern totalitari. Després de la presa de poder dels «moviments», la propaganda va ser substituïda per l'adoctrinament . El terror ara no només es dirigia contra els suposats enemics, sinó també contra els amics que s'havien tornat incòmodes. El lliurament dels membres fidels arribava així a tal punt que estaven disposats a sacrificar les seves vides pel líder o el partit en qualsevol moment. Durant l'època del nacionalsocialisme, continua Arendt, l'aparell de poder va ser establert íntegrament, uniformitzat i, a poc a poc, estructurat de forma cada vegada més radical i inescrutable. El «dret a l'assassinat», juntament amb els mètodes per eliminar el coneixement de la societat, es van convertir en la cosmovisió visible. Mentre que els nazis van mantenir sempre la ficció de la conjura mundial jueva, els bolxevics van canviar la seva ficció en diverses ocasions: de la conjura mundial trotskista, passant per l'imperialisme, fins a la conjura dels “cosmopolites sense arrels”, etc. L'instrument de poder d'Stalin era la transformació dels partits comunistes en filials del Komintern rus, dominat per Moscou. Dins el «món totalitari» dominava l'aparell policial en forma de policia secreta, OGPU (Directori Polític Unificat de l'Estat, fins el 1934) o Gestapo (Geheime Staatspolizei). El terror, com a essència d'un govern totalitari, produeix ...