Empirisme-HUME - Apuntes del tema PDF

Preview

Summary

Apuntes del tema...

Description

IES BIEL MARTÍ

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA. 2n BATXILLERAT L'empirisme. David Hume.

L'Empirisme. David Hume. 1. Introducció. Vida i obra. David Hume (1711-1776) va néixer a Edimburg (Escòcia) i estudià a la Universitat d’aquesta ciutat, on ja s’interessà per Newton. El 1734 es traslladà a França on visità París, Reims i el col·legi de La Fléche, on havia estudiat Descartes. Allí va escriure la seva obra fonamental, Tractat de la naturalesa humana. El 1737 tornà a Londres per fer-ne la publicació (17391740), es va publicar en dos volums i anònimament. L’obra va representar un fracàs absolut, i més tard Hume va escriure: «Ja va néixer morta quan sortia de les premses i no va aconseguir ni un murmuri entre els fanàtics.» El 1740 en publicà un breu Resum (an Abstract). El desengany va ser tal que Hume repudià aquesta obra (publicada anònimament) i la refongué (no en la seva totalitat) en unes altres de més breus titulades Investigacions. Ja llavors s’havia guanyat el nom de «Mr. Hume, l'ateu», la qual cosa el va fer fracassar en intentar ocupar la càtedra de Filosofia Moral (1745). Però va ser nomenat tutor del Marquès d'Annandale i posteriorment Secretari del General St. Clair, que era parent seu. Després de passar diverses peripècies que no tingueren èxit, passà, acompanyant el general, a les Ambaixades de Viena i Turí, en les que a més de dur l'uniforme d'oficial de l'exercit era presentat com a Ajudant de Camp del general. Aquesta situació s'allargà durant dos anys, la qual cosa li permeté estalviar una petita fortuna amb la intenció de poder viure sense preocupacions quan tornàs a Escòcia. Ja de tornada a Escòcia, intentà de nou ocupar la càtedra de Filosofia Moral (que havia estat ocupada per Adam Smith, que l'havia deixada vacant per poder ocupar la de Lògica), però una altra vegada no li va ser concedida. El 1752, malgrat les acusacions d'heretgia, va aconseguir el càrrec de bibliotecari de la Societat d'Advocats d’Edimburg. Entre 1763 i 1766 va acceptar el càrrec de Secretari d'Ambaixada a París, on va aconseguir gran renom entre els il·lustrats francesos; així, en retornar a Londres, va acompanyat de Rousseau. Entre el 1767 i el El 1768 treballà en un alt càrrec en el Ministeri d'Assumptes Exteriors. Just després encarregà la construcció d'una mansió a Edimburg, on es retirà definitivament. A morir el 25 d'agost del 1776. L’evolució del pensament de Hume pot ser descrita així: El Tractat sobre la naturalesa humana. Es considera Hume com «el Newton de la ciència moral». El títol complet de la seva obra principal ho dóna a entendre: Tractat de la naturalesa humana. Assaig d’introducció del mètode experimental de raonament en les qüestions morals. Hume pretengué, doncs, aplicar el mètode newtonià —que ja havia demostrat la seva validesa en el camp de la ciència de la Naturalesa— als «afers morals», és a dir, a la «ciència de l’home». Els paral·lelismes són molt clars: la mateixa negativa a «fingir hipòtesis» (cercar explicacions últimes) i un curiós recurs a «experiments» de caràcter psicològic (Tractat, 11, 2, 2). Hume concebé la ment pràcticament com Newton concebia l’Univers: les «impressions» equivalen als corpuscles que es repel·leixen entre si per una espècie de “gravitació” (lleis d’associació d'idees). Però Hume anà molt més enllà en la seva intenció quan escrigué el Tractat: volia unificar totes les ciències (el mateix intent que Descartes) basant-les en una ciència fonamental, la ciència de la naturalesa humana. En efecte, afirmà «totes les ciències es relacionen en major o menor grau amb la naturalesa humana [...]. És per això que la missió d’aquesta nova ciència consisteix, en primer lloc, a examinar «l’extensió i les forces de l’enteniment humà i explicar la naturalesa de les idees de les quals ens servim i de les operacions que realitzem quan argumentem». El projecte haurà de realitzar-se dins un marc empirista —«no podem anar més enllà de l’experiència»— i mitjançant l’ús de la metodologia newtoniana. Aquests són els propòsits L'empirisme. David Hume. 1/15

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA. 2n BATXILLERAT L'empirisme. David Hume.

IES BIEL MARTÍ

enunciats per Hume en la Introducció al Tractat. L’instrument d’anàlisi més important són, en aquesta obra, les lleis d’associació d’idees, que expliciten «els llaços únics que uneixen entre si les parts de l’Univers, perquè [...] són els únics llaços dels nostres pensaments, i per això són, per a nosaltres, els fonaments de l’Univers » (Resum, 12). La Investigació sobre l'enteniment humà. Tot amb tot, la conclusió de la Primera part del Tractat és absolutament pessimista: Hume confessà sentir-se «desesperat» i a prop de l’«escepticisme total». A més, el Tractat va ser acollit amb absoluta indiferència. Per això, vuit anys més tard publicà la Investigació sobre l‘enteniment humà, els objectius semblen haver canviat radicalment. Hume abandonà la idea de crear una ciència de l’home i ja no pretenia aplicar el mètode de Newton. La nova obra és molt més breu, se centra en l’anàlisi de l’enteniment humà i mostra un caràcter marcadament crític. El que Hume cercava era fixar els límits de la capacitat del coneixement humà. I l’instrument d'anàlisi que emprà és pràcticament nou: la distinció entre qüestions de fet i relacions d’idees, L’escepticisme moderat constitueix la tònica de l’obra. El filòsof il·lustrat Abandonat el seu primer projecte, Hume es dedicà a estudis més particulars sobre diversos temes dispars (moral, religió, economia, política...), i hi emprà un mètode descriptiu i històric (la «història natural» de l’època). L’«esperit de sistema» ha desaparegut del tot i Hume es presentà com el típic «filòsof il·lustrat». En conclusió, Hume, un cop madur, abandonà la seva idea primitiva d’una fonamentació positiva de totes les ciències en la Ciència de l’home (i també el projecte de crear un nou sistema de les ciències) i es dedicà a investigacions particulars de caràcter crític sobre els temes més diversos. Obres principals: - Tractat de la Naturalesa Humana (1739/1740) va ser publicat anònimament. - Resum d'un Tractat de la Naturalesa Humana (1740), és coneix amb el nom Abstract, també va ser publicat anònimament. - Assaigs morals i polítics (1741/1742) - Tres assaigs (Del caràcter natural; El contracte originari; L'obediència passiva) (1748) - Investigació sobre l'enteniment humà (1748), és una reconsideració i modificació sobre el llibre I del Tractat de la Naturalesa Humana. - Investigació sobre els principis de la moral (1751), és una reconsideració i modificació sobre el llibre III del Tractat de la Naturalesa Humana. - Discursos polítics (1752) - Història de la Gran Bretanya des de la invasió de Juli Cèsar fins la Revolució el 1688 (6 volums, des del 1753 fins el 1762). Aquesta obra va ser la qui la va donar més reputació social en vida. - Quatre dissertacions (La història natural de la religió, De les passions; De la tragèdia; De la norma del gust) (1757) - Dos assaigs (Del suïcidi; De la la immortalitat de l'ànima) (1797) - La meva vida (1777), breu autobiografia. - Diàlegs respecte la Religió Natural (1779) Recordem la comparació entre el racionalisme i l'empirisme:

Facultat fonamental Primer coneixement Criteri de discriminació Mètode

Racionalisme Raó Idees innates

Empirisme Sensibilitat Impressions

Evidència

Experiència

Deductiu

Inductiu L'empirisme. David Hume. 2/15

IES BIEL MARTÍ

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA. 2n BATXILLERAT L'empirisme. David Hume.

2. L’origen del coneixement. “Principis assumits confiadament, conseqüències deduïdes defectuosament d’aquests principis, falta de coherència en les parts i de deficiència en el tot: això és el que us trobareu en els sistemes dels filòsofs més eminents; això és, també, el que sembla haver arrossegat cap al descrèdit la filosofia mateixa. És impossible predir quins canvis i progressos podríem fer en les ciències si coneguéssim per dintre l‘extensió i la força de l‘enteniment humà, i si poguéssim explicar la natura de les idees que fem servir, així com la de les operacions que fem en argumentar.” HUME, Tractat de la natura humana Hume analitzà i establí els principis del funcionament de l’enteniment humà i posà les bases per fixar els límits dintre dels quals pot moure’s la investigació de l’home, sobretot en el camp de la filosofia. La teoria del coneixement de Hume és molt senzilla: Tots els nostres continguts mentals, percepcions, es redueixen a impressions i idees. Per saber què vol dir això, cal demanar-se: com coneixem? La resposta ve contestada amb les passes següents i que constitueixen un plantejament distint i innovador enfront de les teories innatistes. 2.1. Impressions i idees Els filòsofs innatistes defensaven que els homes naixíem posseint idees innates. Hume rebutjà l’idealisme de Plató i el racionalisme de Descartes i juntament amb altres filòsofs, —com Aristòtil—, constatà que el nostre enteniment, al néixer, “és com una pissarra sense res escrit”(“tamquam tabula rasa”) i que necessita trobar-se en presència de l’objecte per poder conèixer-lo. Per tant, el coneixement de la realitat no és innat sinó adquirit. “Tots els coneixements que adquirim d’aquest món exterior els adquirim a través dels sentits “ únics mitjans de què disposem per captar-los. Hume anomena “percepció” a tot allò que pot estar present en l'esperit; els actes i els continguts del coneixement són percepcions. Segons Hume hi ha dos tipus de percepcions: a) Impressions. Són les percepcions més vives, penetren amb més força i violència (imatges d'objectes externs o sentiments). Poden ésser: • Sensacions (l'olor a herba fresca); • Passions (l'excitació d'un petó passional), • Emocions (el que sentim quan comprovem que se'ns estima). b) Idees. Es mostren més febles, són imatges de les impressions. Podem constatar que no són res més que còpies de les primeres (impressions) afeblides per la llunyania del temps i, per tant, amb trets menys específics i concrets. Rebutja, en conseqüència, l’existència en el nostre enteniment d'idees innates. Les percepcions poden ser simples o complexes (compostes). Així que, hi ha impressions simples i complexes, i idees simples i complexes.

L'empirisme. David Hume. 3/15

IES BIEL MARTÍ

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA. 2n BATXILLERAT L'empirisme. David Hume.

a) Simples. Tant si són impressions com idees, són les que no admeten distinció ni separació ( per exemple, un color). Totes les idees simples en la seva primera aparició deriven d'impressions simples a les quals corresponen i representen exactament. b) Complexes o compostes. Pel que fa a les impressions com a les idees, són aquelles que permeten distingir-ne parts (per exemple, un quadre o una poma). Les impressions, segons el seu origen, es poden dividir en: a) Impressions de sensació. Apareixen en l'ànima per causes desconegudes. b) Impressions de reflexió. Són impressions causades per les nostres idees. (Per exemple, el sentiment d'alegria quan pens en les vacances) 2.2. El criteri de discriminació (o criteri de certesa de les idees) La negació de les idees innates permeté a Hume construir un criteri de discriminació que utilitza amb molta freqüència (sobretot en la crítica a la idea de causalitat i a la metafísica). En el Resum explicà Hume la manera com ell mateix havia emprat aquest criteri en el Tractat. «Quan una idea és ambigua, sempre es pot recórrer a la impressió corresponent, que la pot convertir en clara i precisa. Així, quan l'autor sospita que un terme filosòfic no està aparellat a cap idea, com és molt comú, es pregunta sempre: de quina impressió deriva aquesta idea? I si no pot remetre's a cap impressió, conclou que el terme en qüestió manca de significat. D'aquesta manera ha examinat la nostra idea de «substància» i d'«essència», i seria desitjable que aquest mètode rigorós es practiqués més sovint en els debats filosòfics.» HUME, Tractat de la natura humana. Per tant, el criteri a tenir en compte serà: una idea és vertadera si es correspon amb una impressió. 2.3. Com es relacionen les percepcions? Lleis d’associació “Com que totes les idees simples poden ésser separades per la imaginació i unides novament en la forma en la qual a aquesta li sembli, res fora més inexplicable que les operacions d'aquesta facultat si no estigués guiada per alguns principis universals que la fan, en certa manera, estar conformada amb ella mateixa en qualsevol temps i lloc“. HUME, Tractat de la natura humana. Ara bé, podem observar que el nostre enteniment és un continu fluir d’impressions i idees. Però és un fluir ordenat, seguint unes lleis comunes a tots els enteniments. Així com el moviment ordenat de les estrelles i dels planetes està regit per unes lleis pròpies, segons acabava de descobrir-se durant la Revolució Científica i completades per Newton, a qui Hume admirà profundament, també hi ha unes lleis que regulen el nostre coneixement. Hume renuncià dissertar sobre la natura d’aquestes lleis d’associació de les idees complexes. Només constatà el fet (fruit de l’observació), que les idees “s'atreuen entre elles amb una força suau que normalment preval” i que aquesta “força suau” pertanyeria, segons ell, a la natura mateixa de les idees, i que cal atribuir-ho a una qualitat associativa que posseeixen les idees. Per això el nostre enteniment va d’una idea a l’altra portat per aquest flux d’associacions L'empirisme. David Hume. 4/15

IES BIEL MARTÍ

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA. 2n BATXILLERAT L'empirisme. David Hume.

contínues. Segons Hume, aquestes lleis poden ser: • De semblança: un home gras i baixet al costat d’un d’alt i prim ens fan pensar en “Don Quijote i en Sancho Panza”. • De contigüitat en el temps i en l’espai: el cant de nadales i els anuncis de cava ens recorden el Nadal. • De causa-efecte: uns núvols foscos i uns llampecs amb trons ens anuncien la pluja. El nostre enteniment no acaba aquí les seves operacions. Estableix agrupacions d’idees que formen unitats compactes: • Idees de substàncies. Formen “paquets complexos d’idees a les quals es dóna un nom únic i es prediquen sempre juntes d'un subjecte que suposem que és una unitat substancial que les sosté”. Reben el nom de substàncies (a una olor, gust, tacte, forma i color determinats els donem el nom de poma ¡ ho diem d’una fruita) • Idees de mode (o de relació). Unes altres són "agrupacions d'idees, menys sòlides, són referides a situacions, conceptes, etc. i constitueixen col·leccions de característiques o símptomes “ Exemple: les característiques d’un malalt d’asma. 2.4. Relacions d'idees i Qüestions de fet. A més de la distinció entre impressions i idees (distinció referida als elements del coneixement), Hume introdueix una important distinció relativa a les maneres o tipus de coneixement, és a dir, a l'anàlisi i comparació d'idees: 1.- Relacions d'idees (Relations of ideas). 2.- Qüestions de fet (Matters of fact). Aquesta distinció guarda un cert paral·lelisme amb la classificació que Leibniz feia de les veritats, diferenciant les veritats de raó i les veritats de fet. En la seva anàlisi del coneixement Leibniz distingeix entre dos tipus de veritats: • Veritats de raó: són les veritats analítiques. N'hi ha prou amb analitzar el subjecte de la proposició per comprendre que el predicat no afegeix res de nou (per ex. “El tot és major que les seves parts”. En analitzar el subjecte “tot” comprendrem que el predicat no diu res de nou, ja que és necessari que sigui “major que les seves parts” -no pot ser d'una altra manera, ja que “tot” és alguna cosa composta de diverses “parts”). El criteri de debò de les veritats de raó serà la lògica (el principi d'identitat i el principi de no-contradicció). • Veritats de fet: aquestes veritats no són analítiques. No n'hi ha prou amb analitzar el subjecte per comprendre el predicat (per ex. “Joan va ser al cinema”. En analitzar el subjecte “Joan” no podrem mai concloure, sense més recurs que la referència a la lògica, que “va ser al cinema”). Hume, basant-se en aquesta distinció leibniziana, defensarà que el nostre coneixement pot ser de dues maneres: • Relacions d'idees: el coneixement que Hume denomina “relacions d'idees” es basa en simples relacions entre idees que no es refereixen als fets. Per exemple la proposició “la suma dels angles d'un triangle és igual a la suma de dos angles rectes” no és un coneixement que es refereixi als fets, sinó que es refereix a la relació entre les idees de “la suma dels angles d'un triangle” i “la suma de dos angles rectes”. Encara que aquestes idees, com tota idea, procedeixin -en últim terme- de l'experiència, la relació entre elles és independent dels fets: L'empirisme. David Hume. 5/15

IES BIEL MARTÍ

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA. 2n BATXILLERAT L'empirisme. David Hume.

una vegada establert el significat de “triangle” seria contradictori negar la proposició abans assenyalada; o dit d'una altra manera, si sabem que és un “triangle”, basant-nos en pures relacions d'idees -sense referir-nos als fets-, arribarem a concloure que “la suma dels seus angles és igual a la suma de dos angles rectes”. A aquest tipus de coneixement pertanyen la lògica i la matemàtica. Cal recordar que les relacions d'idees es formulen en proposicions analítiques i necessàries. Hume diu referent a aquestes proposicions: “Poden descobrir-se les proposicions d'aquesta classe per mitjà de la sola acció de la raó, amb independència del que en realitat existeixi en una part qualsevol de l'univers. Encara que en la naturalesa no hi hagués cercles ni triangles, les veritats demostrades per Euclides conservarien tota la seva certesa i la seva evidència.” (Investigacions sobre l'enteniment humà) . • Qüestions de fet: El coneixement factual -de fets- no pot tenir, en últim terme, una altra justificació que el recurs a l'experiència (a les impressions). Un exemple de proposició que expressi una “qüestió de fet” -un coneixement factual- seria “Demà no sortirà el sol”. Si analitzem aquesta proposició observarem que no és menys intel·ligible i que no implica contradicció alguna afirmar que “Demà sortirà el sol”; és a dir, proposicions d'aquest tipus no impliquen necessitat alguna (a diferència que les proposicions que expressen “relacions d'idees”). Vegem com ho diu Hume: “El contrari a qualsevol qüestió de fet sempre és possible, perquè mai pot implicar una contradicció, i la ment ho concep amb la mateixa facilitat i la mateixa claredat, que si fos del tot conforme a la realitat”. (Investigacions sobre l'enteniment humà). Així doncs, no podrem tenir coneixement factual del que passarà en un futur: Des del coneixement factual no podem afirmar amb rigor que “demà sortirà el sol”, ja que com podríem tenir impressions del que passarà demà matí? A partir de les qüestions de fet només podem afirmar impressions actuals (i records, és a dir, idees d'impressions passades). Implícitament Hume està qüestionant que es pugui derivar una certesa absoluta de ciències empíriques: d'aquestes ciències només es pot obtenir un coneixement probable. De les qüestions de fet es deriven veritats de fet, veritats que són només probables. Per exemple, una veritat de fet seria "l'or és groc". Les veritats de fet són veritats contingents (no hi ha necessitat alguna que el que s'afirma sigui tal com és -es pot pensar en un món on l'or no sigui groc). Però encara que aquestes veritats no siguin necessàries són informatives, ja que el predicat diu alguna cosa sobre el subjecte que aquest no conté. La conclusió a la qual ens ha duit aquesta caracterització de les qüestions de fet és que, en sentit estricte, el nostre coneixement factual -dels fets- queda reduït a les nostres impressions actuals (el que ara veiem, sentim, etc.) i als nostres records [idees] actuals d'impressions passades (el que recordo haver vist, etc.); però no podré tenir coneixement de fets futurs. Hume va observar que la nostra "certesa" sobre el que succeirà en un futur no es basa ni en les qüestions de fet ni en les relacions d'idees, no es recolza ni en l'experiència ni en postulats de la raó lògica; sinó que és una creença basada en el costum, hàbit. (Si analitzem la proposició “Demà no sortirà el sol”, es veurà com no es deriva ni de les relacions d'idees ni de les qü...