La Guerra dels Cent Anys a la Gan Pantalla PDF

Preview

Summary

treball...

Description

LA GUERRA DELS CENT ANYS A LA GRAN PANTALLA

Alumna: Martina Galilea Grup: A1 Assignatura: Cultura, Història i Societat en l’Època Moderna i Contemporània Professor: Mariano Barriendos

INTRODUCCIÓ Sempre he sentit a parlar de la Guerra dels Cent Anys, he vist referències a llibres, mencionada a exemples d'estratègies bèl·liques, i inclús he vist pel·lícules que es basen en els seus personatges, però sempre es quedava en un segon pla, mai m'havia atrevit a investigar en més profunditat. Sabia que era un conflicte de final de l'edat mitjana (i inicis de la Moderna) però ni tan sols tenia coneixements de quins països s'hi van veure implicats. Quan s'ha presentat l'opció d'aquest treball, de seguida m'ha vingut al cap la idea. Que vull saber? Coses de la Guerra dels 100 Anys. Que m'agrada? El cinema. Tinc un tema, i un munt de pel·lícules que el tracten, és el moment. Quan penso en el concepte de "realitat històrica" o "fidelitat històrica", em venen al cap dues línies d'anàlisi o valoració, una de més general, on s'hi poden encabir ubicacions, països, línies temporals, convencions d'un moment determinat, grans institucions, condicions climatològiques, etc. I una altra més subtil, més prima i que requereix filar més prim a l'hora de valorar: relacions, dinàmiques familiars, intencions, discussions, plans i objectius... És a partir d'aquest patró que he volgut analitzar les dues pel·lícules triades, tot i que no ho exposo d'una manera tan separada, es pot endevinar fàcilment quan segueixo una línia de valoració i quan en segueixo l'altre. Tot i que una part dela meva anàlisi el dedico als petits detalls, aquells que poden passar desapercebuts i que no tenen perquè afectar en gran manera a la percepció que tindrà l'espectador del moment històric veient la pel·lícula, el meu objectiu no és mostrar aquests petits errors o encerts. Busco un marc més general, quin és el missatge que la història ens proporciona d'aquell moment i quin és el que rebem de les pel·lícules. Quina és la sensació que ens deixa la història i que ens transmet la seva representació cinematogràfica. Com jo ho entenc, com més semblants siguin les dues sensacions, més èxit haurà tingut el director en la seva persecució d'una fidelitat als fets reals. Les dues pel·lícules escollides han estat: “The King” (2019), i “The messenger: The Story of Joan of Arc” (1999).

LA GUERRA Precedents La Guerra dels Cent Anys va ser un conflicte armat entre França i Anglaterra que va durar exactament cent setze anys, entre 1337 fins al 1457. El principal motiu, tot i que en van ser un conjunt, va ser territorial. França en va ser "vencedora". Tot i que es caracteritza per la seva durada, és important recordar que no van ser cent anys seguits de conflicte, sinó que es van viure petits i complexos períodes de pau i negociacions. Els motius que van conduir als dos regnes a l'enfrontament bèl·lic en són uns quants. Partint de la base que els dos territoris convivien amb una continuada tensió, podem dividir els antecedents en dues qüestions principals: la territorial i la dinàstica. La primera serà la que ens proporcionarà la causa directa que veurem més endavant.

Comencem doncs per la qüestió territorial: França i Anglaterra tenien en comú moltes més coses de les que a les respectives monarquies els agradaria. La tensió es respirava de fons en totes les transaccions comercials marítimes dels dos països, ja que compartien el canal de la Manxa. A més a més Flandes, territori francès aleshores, amb aspiracions independentistes, estava molt ben considerat per la corona anglesa, rebent ajudes i suport constant i sent el seu principal proveïdor de llana. Un altre territori que també tenia molt bona relació comercial amb els anglesos era Guyana, que importava vins i sal, productes de molt valor comercial en el moment. Una altra zona francesa en domini anglès, era el ducat d'Aquitània i Normandia. Que aquests territoris fossin possessió de la corona anglesa, convertia al rei Eduard III d'Anglaterra en vassall del rei de França, una condició de la qual mai va acceptar els deures. França per la seva part, ajudava activament a Escòcia en les seves contínues lluites contra Anglaterra. Arribem a la part dinàstica: el 1328 mort el rei francès Carles IV, sense cap successor directe. Eduard III d'Anglaterra, el seu nebot, reclama el tro francès, però els francesos no ho accepten, i proclamen rei a Felip VI de Valois, cosí germà del difunt rei. A partir d'aquí, Anglaterra ho veu com una injustícia i reclamarà el seu dret a la corona. Finalment, el 1337, amb una Anglaterra enfadada reclamant el tro veí, Felip VI confisca el ducat d'Aquitània a la corona anglesa, al·legant que no compleixen amb els seus deures de vassallatge. Comença la guerra. Des del inici fins al Tractat de Bretigny (1337 - 1360) L'inici de la guerra va estar marcat per les victòries angleses. El control marítim era una prioritat per als dos països, de manera que la primera batalla va ser naval. Victoriosos, els anglesos desembarquen a l'Ecluse i avancen gairebé fins a la capital francesa. Quan han de retirar-se, l'exèrcit local ataca però és vençut en la batalla de Crécy (1346). La irrupció de la Pesta Bubònica al continent europeu dóna una minúscula treva per als combatents, seguidament, a la batalla de Poitiers, els anglesos tornen a guanyar i a més a més capturen al monarca francès Joan II. L'alliberament del rei forma part del Tractat de Bretigny, firmat pel segrestat Joan el 1360, on es reconeixen de propietat anglesa el territori d'Aquitània (entre d'altres), el rei Eduard III renúncia a les seves pretensions a la corona francesa i s'allibera a Joan II a canvi d'un rescat econòmic. Això va deixar una situació de pau molt fràgil entre les dues parts. El conflicte rural, un nou escenari i qüestions dinàstiques (1358 - 1370) França vivia una situació desastrosa conseqüència de les males collites bèl·liques i la situació que havia deixat la pesta. A la capital, Esteban Marcel, va liderar als burgesos per fer firmar al rei la Grande Ordenance, uns documents on, entre altres coses s'exigia una monarquia més controlada a favor de la creixent burgesia. Al camp, els camperols, desesperats per la fam, la pesta i la violència dels mercenaris i les institucions, fan la Revolta de Jacquerie (1358), on saquegen i assassinen a nobles i alts càrrecs. Finalment, la noblesa recupera el control, Marcel és assassinat i es reprimeix amb duresa als camperols. El 1364 mor Joan II i puja al tron Carles V, qui serà assessorat per Bertrand du Guesclin. La fràgil treva es va veure corrompuda per la Primera Guerra Civil Castellana del 1366, on es

disputaven el tron de Castella Pere I de Castella i Enric de Trastàmara. Els dos països hi van intervenir donant suport a a bàndols contraris. La victòria de Pere I, recolzat per Anglaterra, proporcionarà al país un poderós aliat en el seu conflicte contra França. El 1368, França, regnada per Carles V, havia ant recuperant-se del desastrós inici de la guerra, amb el monarca francès aconsellat per Guesclin, denúncia el Tractat de Brétigny i retorna la guerra. En aquesta segona part, l'exèrcit francès va anar recuperant els territoris conquistats per les tropes forasteres, reduint els seus territoris a Bayona, Burdeos i Calais. Per desgràcia, la bona sort va acabar amb l'arribada al tron de Carles VI, un rei amb fama de dèbil i malaltís, donant més poder a la corona enemiga. Més qüestions dinàstiques, monarques amb noves perspectives i una nova pau (1380 - 1420) Anglaterra tampoc passava per un bon moment, la població estava enfadada per la crisi i els desastres de la guerra. Una insurrecció obrera que va provocar que els nobles destronessin a Ricard II i nomenessin rei al seu cosí, Carles IV. A l'altra banda del canal, la successió de la corona francesa va suposar la davallada altre cop del país, la debilitat del nou rei, va portar al país a ser governat per una regència característicament problemàtica: el poder estava disputat entre el Duc de Borgonya i el Duc d'Orleans, el conflicte entre els dos nobles va portar a una guerra civil. Per desgràcia dels francesos, sumits en el conflicte intern que no es resolia, a Anglaterra, el 1413 pujava al tron Enric V, el jove i prometedor fill d'Enric IV. Va ser considerat un rei hàbil i enginyós, resolent problemes col·laterals del seu regne i fent un pas més cap a un altre període pacífic en el conflicte francès. Va proposar al rebaixat Carles VI un matrimoni de conveniència amb la seva filla, proposta que no va poder rebutjar, ja que no estaven, ni de lluny, en igualtat de condicions. Aquesta unió, segellada el 1420 com a Tractat de Troyes, convertia a Enric V en el futur rei de França un cop el pare de la seva esposa morís. Un altre cop la guerra, nous personatges i el final (1430 - 1457) El 1422, la mort d'Enric V, seguida per la de Carles VI, canvien els plans acordats a Troyes. A França, ignorant totalment l'acord entre els difunts monarques, nomenen rei a Carles VII. A Anglaterra, el fill del matrimoni concertat sí que va obtenir la seva corona com a rei Enric VI i, de fet, també va ser considerat rei de França pel seu poble, convertint a Carles VII en segrestador de la corona legítimament anglesa. Aquesta convicció causada per l'incompliment del Tractat, va portar a un retornament al camp de batalla. En aquest nou període, França no va començar amb bon peu. S'enfrontava a uns soldats anglesos enfadats que volien recuperar una corona que creien legítima i estaven a punt d'arribar al límit quan el territori d'Orleans estava sent assetjat per les tropes enemigues. El 1428, però, amb l'aparició de Joana d'Arc la seva sort va canviar. Joana era una pagesa que reconeixia a Carles VII com a vertader hereter i rei de França i que, a més a més, estava fermament convençuda que se li havia encomanat la missió divina d'ajudar a les seves tropes en la lluita. Va acabar amb l'assetjament d'Orleans i va col·leccionar algunes altres victòries militars contra els anglesos, però hem de recordar que el conflicte per la regència del difunt monarca seguia encès en

el territori. Va ser segrestada pels borgonyes, que la van entregar als anglesos. El 1431 va ser assassinada, cremada acusada de bruixeria per la inquisició. Tot i que la participació de Joana va ser breu, va esdevenir un punt d'inflexió en el conflicte, sent l'inici del final. El conflicte intern de França, juntament amb una millora dels resultats bèl·lics del país, va calmar-se; Felip de Borgonya i Carles VII van arribar a un acord i, a poc a poc França va anar recuperant territori conquistat. El 1441 firmava amb els anglesos una nova treva per a un període de pau, i tot i que va ser trencada per Anglaterra, la nova insurrecció no va precedir. Els anglesos, a França estaven en les últimes, conservant molt poques conquistes, reduint-se finalment a Calais. El 1457 les tropes residuals de l'encara territori anglès van ser vençudes, acabant així el llarg conflicte. Després de la guerra Tot i que el conflicte va deixar als dos països enfrontats en unes condicions dolentes, també va portar importants canvis i avenços que van esdevenir imprescindibles de cara al començament de l'Edat Moderna. França estava exhausta. El feudalisme havia quedat obsolet, la burgesia creixia, s'enfadava i demandava millores i drets, i, al camp, el camperolat no podia trobar-se més empobrit i desprotegit. Carles VII, a poc a poc i amb el recolzament de l'hàbil burgesia va anant posant les coses a lloc, reglamentant l'economia, la justícia i l'exèrcit, tot començant el camí cap a una nova monarquia absolutista. Un canvi irreversible que va deixar el conflicte, va ser la formació d'una identitat nacional, que es va veure afavorida per la ja mencionada desfeta del feudalisme. A Anglaterra, la recuperació va ser més lenta i costosa, almenys des d'un punt de vista militar i econòmic. Es va formar el Parlament, amb l'objectiu de controlar i limitar el poder monàrquic; tot i així, les bases socials i les seves dinàmiques seguien sent molt semblants a les anteriors a la guerra, a excepció de l'exèrcit, que sí que va viure avenços i canvis significatius.

ELS PERSONATGES I INSTITUCIONS I LA SEVA REPRESENTACIÓ The King, 2019 La seva història Enric V, fill d'Enric IV i de Maria de Bohun, va regnar a Anglaterra entre el 1413 i el 1422. Va ser un monarca caracteritzat per la seva astúcia militar i per la gran habilitat en el camp de batalla. Durant el seu regnat va destacar la victòria en la gran Batalla d'Azincourt i el sufocament de les rebel·lions en les terres veïnes de Gal·les. Encara sent príncep, va sufocar la rebel·lió gal·lesa liderada per Owain Glyn Dwe, que s'havia autoproclamat príncep de Gal·les i va viatjar cap a França, aprofitant el debilitament del país a causa de la bogeria que patia Carles VI i així, continuar amb la intermitent Guerra dels 100 Anya. Va

fracassar. Ja de molt jove, i amb la salut del seu pare que anava empitjorant, va prendre responsabilitats polítiques pròpies d'un rei, no d'un príncep, que li van costar alguns conflictes amb el seu pare. Tot i la seva aproximació tan prematura a les responsabilitats de la corona, va tenir fama d'agradar-li la festa i passar-ho bé. Un cop coronat, als 25 anys a Westimer, després de la mort d'Enric IV, tot això però, va acabar: va prometre al seu pare que protegiria la corona anglesa i va allunyar-se dels seus antics hàbit de príncep. Una de les principals empreses que van marcar el seu període, va ser la Batalla d'Agincourt, a França. Durant el seu regnat, a la Guerra dels 100 Anys, Anglaterra no passava per un bon moment, a causa de la mala gestió interna del territori anglès que havia dut a terme Enric IV. Els únics territoris francesos sota domini angles eren Calais i part de Gascunya. El rumb els anglesos va canviar radicalment, però amb la victòria a Agincourt. Amb una sorprenent estratègia i un gran nombre de soldats francesos executats, va permetre l'avançament de l'exèrcit anglès cap a l'interior, on, després de nombroses batalles i victòries, el rei anglès va dominar a la corona francesa amb el Tractat de Troyes, que el feia futur rei de França a través del matrimoni amb Caterina de Valois. Aquest acord, va suposar el clímax del seu regnat. La seva representació The King, 2019 Dirigida per l'australià David Michöd i protagonitzada per Timothée Chalamet, Sean Harris i Joel Edgerton, The King, és una pel·lícula que narra les proeses que van marcar l'inici del regnat d'Enric V d'Anglaterra i la seva coronació, passant de ser un rei qüestionat a guanyar-se l'adoració del seu poble. A l'inici de la cinta, Enric és mostrat com un príncep que no vol ser-ho, viu a la vil·la i ignora totalment les seves obligacions de la cort, així com al seu pare i al seu germà, la mort dels quals canviarà totalment els plans del futur rei, que haurà d'agafar les corretges d'un país que pateix una crisi interna i una guerra amb França. La història està basada en l'obra de Shakespeare "The life of Henry the Fift" de 1599, que forma part d'una tetralogia nomenada Lancaster. El treball de Michöd va ser millor rebut pel públic general que per la crítica, tot i així, les crítiques més aviat neutres, no li van impedir ser guanyadora de diversos premis, com el del Festival de Venècia per Millor Pel·lícula i diverses nominacions i alguns primers llocs al Festival de Cine Australià. És important recalcar, que la pel·lícula no esta basada en la vida d’Enric, sinó en l’obra de Shakespeare que si que sta basada en la vida del rei. Tot i així, les similituds són les suficients poer poder-ne fer una comparació entre la pel·lícula i la realitat històrica. La precisió històrica: Enric V

A la pel·lícula, la imatge que ens donen d'Enric està bastant allunyada de la realitat. Ens presenten a en Hal, un jove que es passa les nits bevent i flirtejant per, l'endemà aixecar-se tard. En nombroses escenes podem veure com rebutja les visites dels enviats de la cort, que contínuament intenten comunicar-se amb ell per part del seu pare, que cada cop està més malalt. Aquesta representació xoca de forma deliberada amb l'autèntica involucració que va tenir Enric en les tasques del seu pare, incús de forma prematura, quan ell encara era viu. Un exemple d'aquest profund interès per les qüestions polítiques, va ser el sufocament de la rebel·lió a les terres de Gal·les, quan ell encara era príncep. El noble Owain Glyn Dwe, va autoproclamar-se príncep dels territoris gal·lesos, títol que li pertanyia a Enric. El príncep va acabar amb la rebel·lió i el noble líder va desaparèixer. A la pel·lícula, aquestes rebel·lions a les terres de Gal·les es veuen en les escenes inicials, i tot i que el conflicte intern que es mostra a la pantalla a arran d'aquestes revoltes no és directament contra els gal·lesos, si que podem veure com la delicada i inestable situació comportava tensions a la cort reial i alguna de les empreses militars que van involucrar al encara príncep Hal. En una escena on apareixen diversos nobles dinant amb Enric IV, el jove Hotspur retornat de batallar contra els gal·lesos, està enfadat amb el rei, ja que li retreu que no vol pagar el rescat del seu cosí Mortimer, segons Hotspur, segrestat pels rebels, però, a ulls del rei, culpable de traïció per unir-se a ells. Passen els dies i Hotspur es pren la justícia per la seva banda, declarant-se enemic de la corona anglesa. Entren en escena en Hal i el seu germà menor, Tomàs, duc de Clarence. Hal és citat al castell, on Enric IV l'informa que, deguda a les seves continuades males actituds i desenteniments cap a les responsabilitats reials, el futur rei d'Anglaterra no serà ell, sinó el seu germà. La primera empresa de Tomàs, és contra Hotsupur, però en Hal, al veure la mala gestió que hi ha amb el problema del noble, decideix intervenir. Proposa a Hotspur que, en comptes d'una lluita dels seus exèrcits, sigui una de només ells dos. Guanya. Com podem veure, hi ha moltes coses que no quadren gens amb la història real. Tomàs mai va ser una opció per al succeir al seu pare, el problema de Hotspur mai va succeir, tot i que sí que hi va haver de semblants, i, el que és més important, es fa una exageració molt gran de la suposada actitud d'Enric en vers al seu pare i a les responsabilitats reials. El que sí que podem veure, però, és un paral·lelisme, la rebel·lió de Hotspur que Hal esfondra a la pel·lícula podria comprar-se amb la que va haver d'enfrontar d'Owain Glyn. Poc després de les dues rebel·lions, tant la real com la fictícia, Enric IV mor. A la pel·lícula el motiu pel qual Tomàs mai arriba al tron és perquè, enfadat amb Hal per robar-li el protagonisme militar davant del seu pare, en una batalla poc meditada a Gal·les, va ser assassinat. Enric V és coronat. A partir d'aquest punt, pel·lícula simplifica de forma rotunda tots els esdeveniments. Un altre punt en el qual la cinta es pren total llibertat, és la posició pacífica que fan adoptar a Enric V en tot moment. Un cop coronat, Hal deixa clar que els enemics del seu pare no són els seus enemics, i, en diverses escenes on es discuteix la situació bèl·lica amb França, Enric esmenta que no veu la necessitat de lluitar i seguir amb el conflicte. Els seus consellers, desitjosos de tornar a la batalla, l'adverteixen que el poble anglès està fraccionat, i que la victòria sobre el territori francès els donaria la unitat que tant necessiten. A la realitat, tot i que Enric V va ser un gran estratega i negociador, tenia clar que el seu deure era continuar amb el conflicte bèl·lic i recuperar els territoris perduts, els moments en el que es va mostrar diplomàtic amb França, van ser originats per qüestions

econòmiques. La precisió històrica: el poble d’Enric V i els seus nobles Sit Joan Falstaff és un personatge totalment inventat, originalment de Shakespeare, que a la pel·lícula té una importància crucial. Ha estat l'amic d'en Hal a Easterchip, el poblat on vivia amagant-se dels seus deures de príncep. Quan de sobte és coronat, es distància totalment d'ell i sembla que perd importància. Arran d'un complot i de l'advertència de la seva germana Philipa, però, decideix que necessita un amic en el qual confiar, i, amb una guerra per venir, decideix nomenar-lo Sir Joan Falstaff, capità del seu exèrcit. A partir d'aquí es converteix en un membre imprescindible a la cort d'Enric. A la ba...