Pere Calders: «Invasió subtil i altres contes» PDF

Preview

Summary

Apunts d'«Invasió subtil i altres contes», de Pere Calders: introducció, temes a desenvolupar i punts per fer un comentari (llenguatge, estil, personatges, contes més destacats, conclusió…)....

Description

Literatura Catalana V. Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders

Selectivitat 2016 Mario Güera Duch

V. INVASIÓ SUBTIL I ALTRES CONTES Invasió subtil i altres contes és un recull escrit per Pere Calders i publicat el 1978, any decisiu a l’etapa literària de l’autor ja que s’estrena Antaviana, una obra de teatre de Dagoll Dagom basada en els seus textos, que dóna projecció pública i popularitat a l’escriptor. L’obra és un aplec de disset narracions extenses i vint-i-sis títols que l’autor engloba amb el nom de «Contes breus», microrelats que sintetitzen en poques línies el seu particular món literari. Calders, però, no fou només un contista, sinó que també fou caricaturista per a diversos diaris i revistes catalans (entre elles, L’Esquella de la Torratxa, la qual va arribar a dirigir juntament amb el seu amic Tísner), i és per això que els seus relats obren camí cap allò que més tard s’anomenarà «realisme màgic», un context literari practicat, entre d’altres, per Gabriel García Márquez i Julio Cortázar. Calders es va sentir influït pel caràcter provocatiu i iconoclasta del Grup de Sabadell i també pels moviments d’avantguarda, en especial pel surrealisme, que es veurà reflectit a la seva obra amb abundants històries irrisòries i rocambolesques en les que s’hi fonen realitat i fantasia. SOMNI I FANTASIA: LA SUBVERSIÓ DE L’ORDRE LÒGIC DE LA REALITAT Si la literatura fantàstica ha establert els seus propis codis, la narrativa de Calders es distingeix precisament per la manipulació d'aquests codis. La literatura fantàstica es basa en l'especulació sobre els límits de la versemblança, mentre que la literatura de Pere Calders es caracteritza per la transgressió constant i intencionada d'aquest límits. Tots els contes presenten una visió grotesca del món i dels homes a través d’una alteració de l’ordre lògic de la realitat, transgressions que van des de fets insòlit i inusuals, però que encara poden ésser possibles fins a la fantasia, és a dir, fets miraculosos o sobrenaturals. Sovint es tracta d’alguna cosa que altera de cop i volta la normalitat o la tranquil·litat dels personatges i hi provoquen una reacció inesperada. En tots els casos és un fet inexplicable que trenca els esquemes de la lògica i del que és previsible. Així, doncs, els contes de Calders ens porten a través de totes les possibilitats de la imaginació i de la fantasia, sempre des d’una visió crítica de la realitat amb la que se’n riu de la humanitat, que li vindrà lligada de la seva professió com a dibuixant. La literatura de Calders respon a una visió del món: la presència de fets estranys en els contes és més aviat una forma de fer-nos mirar d’una manera nova la nostra realitat quotidiana. En suma, els contes de Calders són també una manera de fer-nos reflexionar sobre allò que considerem «normal» tot mostrant-nos amb normalitat allò que considerem «estrany».

Literatura Catalana V. Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders

Selectivitat 2016 Mario Güera Duch

A MANERA DE COMENTARI INTRODUCCIÓ El conte que ens ocupa pertany al recull Invasió subtil i altres contes, publicat pel narrador Pere Calders l’any 1978, any decisiu a l’etapa literària de l’autor ja que s’estrena Antaviana, un muntatge teatral de Dagoll Dagom basat en els seus textos que dóna projecció pública i popularitat a l’escriptor. Calders es va sentir influït pel caràcter provocatiu i iconoclasta del Grup de Sabadell i també pels moviments d’avantguarda, en especial pel surrealisme, que es veurà reflectit a la seva obra amb abundants històries irrisòries i rocambolesques en les que s’hi fonen realitat i fantasia. ARGUMENT, ESTRUCTURA I TEMES [Per a l’argument i els temes, veure l’anàlisi dels contes.] Segons Amanda Bath, filòloga anglesa que féu la tesi doctoral sobre Pere Calders, les disset narracions extenses es poden classificar en els grups següents: •

Grup de relats de realitat aparent, on l’element sobrenatural actua com a catalitzador de la narració, tot intervenint-hi per tal de destorbar un equilibri previ: «Invasió subtil», «L’Arca de Noè», «Filomena Ustrell (1916-1962)», «La lluna a casa», «El testament de “la Hiena”», «La batalla del 5 de maig».

•

Grup de relats de realisme màgic, on el món és descrit amb quasi realisme i la interacció entre protagonista i element sobrenatural és una aguda juxtaposició del meravellós i el mundà: «Esports i ciutadania», «No s’admeten corones», «Nosaltres dos», «Tot esperit», «Vinc per donar fe».

•

Grup de relats de ciència-ficció, on l’element sobrenatural es racionalitza en termes de pseudociència, la qual ofereix una fórmula de justificació d’allò que, altrament, seria completament inversemblant: «El millor amic», «La rebel·lió de les coses», «Refinaments d’ultramar», «La societat consumida», «Un trau a l’infinit», «Zero a Malthus».

PERSONATGES I EL NARRADOR Un percentatge molt elevat de les narracions de Calders (les primeres nou) són explicades en primera persona; la resta (les darreres vuit), o bé en tercera persona o en primera del plural. És per això que el personatge del narrador és una part essencial en moltes de les històries. Sigui com vulgui, Calders acostuma a jugar amb el grau de confiança que ens inspira el narrador, atès que,

Literatura Catalana V. Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders

Selectivitat 2016 Mario Güera Duch

d’entrada, el lector queda molt fàcilment captivat i accepta, sense parar-se massa a pensar, la perspectiva de la veu narrativa. La presència d’un narrador aparentment innocent, bonhomiós, que ens mostra uns fets explicats amb una credibilitat insuperable, amb un to humil, és un tòpic recurrent als seus contes; al final, ens adonem que aquest narrador no és tan càndid com sembla. Sovint, doncs, un altre personatge és el que posa seny als fets explicats pel narrador; aquestes formes d’objectivització es materialitzen en personatges que apareixen cap al final del conte, com, per exemple, a «Invasió subtil», la dona del propi narrador, que ràpidament és considerada innocent i càndida, o, a «Vinc per donar fe», un periodista de ciutat que posa en dubte la història fantàstica. En tots els casos, però, allò que realment compta és la reacció que tenen els personatges davant d’un fet trasbalsador de la seva rutina, tant si en són els protagonistes com si en són els espectadors. En aquesta reacció sovint pesa més la inèrcia, el costum la incapacitat o la por de canviar de vida. Aquesta incomoditat vers la sorpresa, unida a una manca de voluntat individualista, ens fa pensar en els personatges com en caricatures, ninots o titelles; són, en general, éssers mediocres i anodins incapaços d’afrontar els successos portentosos que se’ls presenta. A tall d’exemple, a «Tot esperit» el narrador és informat que és un fantasma, però és indiferent: ell ha de continuar la seva vida de manera rutinària. Ens posa al descobert el que són en el fons els personatges: més aviat covards, egoistes, vanitosos. Aquesta visió escèptica de la condició humana ens permet parlar d’un procés de caricatura dels personatges, però que conserven del tot l’aparença humana, amb els petits defectes i les preocupacions mesquines. En altres termes, Calders frustra les expectatives del lectors i ens dibuixa un ninot que simbolitza la condició humana, però sota una mirada indulgent que l’endolceix i ens provoca el somriure. ESTIL, LLENGUA I TÈCNIQUES NARRATIVES Quant a l’estil, val a dir que Calders escriu com a entreteniment, per passar-s’ho bé, i intenta buscar-ne un d’únic i singular que no respongui a cap arquetipus i que es diferenciï de tot el que s’havia escrit fins aleshores. Calders és una persona molt optimista, que solia repetir la frase «La sort existeix», i té molta imaginació i una sòlida construcció d’històries en les que representa la seva pròpia percepció de la realitat. A més a més, quan Calders comença a escriure, el català està plenament consolidat i és per això que es pot permetre el luxe de jugar amb la llengua i amb les paraules. Atenent al treball de la llengua, doncs, en el relat dels seus contes l’autor escriu en un registre familiar, que respecta la normativa, per així acostar-se a tota mena de lectors amb un lèxic que s’entén a la primera. Hi abunda, per tant, l’ús de frases fetes ―sovint amb un doble sentit o creant-hi un joc― i també els col·loquialismes presidits per l’humor i la ironia, figures

Literatura Catalana V. Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders

Selectivitat 2016 Mario Güera Duch

retòriques que sovint utilitzarà per destranscendentalitzar, és a dir, per allunyar-se d’una realitat cruel i decebedora en els seus contes. Cal destacar en les narracions de Calders, doncs, una constant invariable, els recursos de l’humor i la ironia, que havia pres del Grup de Sabadell i que implicava un sentit crític de la realitat que anava lligat a l’altre professió de l’autor, la de caricaturista. Així, doncs, tots els contes queden desdramatitzats per l’humor, que es basa, en primer lloc, en un innegable talent lingüístic i un treball de la llengua (les paraules, els girs, les frases fetes posades abusivament en un context o bé tretes de context). En segon lloc, sovint ens trobem amb una gran quantitat de detallets superflus, perfectament inútils, que també donen un to divertit al conte. Per últim, també hi ha humor a les descripcions grotesques dels personatges, i el resultat més habitual és una visió grotesca del món i dels homes, l’humor aplicat ja no a éssers pròpiament humans, sinó a ninots com els que fa el Kalders dibuixant. Però la ironia que usa com el seu principal recurs humorístic no consisteix ben bé en el que seria la definició convencional d’aquesta figura retòrica, sinó en un joc d’artifici una mica més complex com a resultat del contrast entre el que seria d’esperar segons les convencions socials o literàries i el que es diu o el que s’esdevé en la narració, sovint per la falta de congruència entre la situació extraordinària i la reacció natural dels protagonistes. CONCLUSIÓ A tall de cloenda, val a dir que Calders ha marcat profundament moltes de les trajectòries literàries d’escriptors moderns, tant del segle XX com del XXI, i de les noves generacions de narradors i contistes actuals tals com Quim Monzó, Jesús Moncada o Joan Pinyol, que declaren estar influïts per aquesta manera de trencar amb el realisme estricte de l’època pròpia de Calders.

ANÀLISI DELS CONTES INVASIÓ SUBTIL El narrador en primera persona descriu un personatge que veu a un restaurant de Tossa de Mar, un suposat japonès que, amb tot, no comparteix cap característica amb els orientals. Tot allò que esperava trobar en un japonès es contradiu amb el que té davant en realitat; el narrador desconfia del «japonès» per la seva traça a dissimular i a infiltrar-se. El lector, en canvi, desconfia progressivament del narrador, tot i que, en principi, tenim tendència a creure’ns el que ens expliquen. La dona del narrador, un tercer personatge, posa el punt de seny que el lector ja té en compte. Però el narrador segueix capficat i critica la innocència de la seva dona.

Literatura Catalana V. Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders

Selectivitat 2016 Mario Güera Duch

El títol tracta la obsessió neuròtica del narrador causada per la «invasió» per part dels japonesos a la nostra comunitat catalana amb agudesa, que creu que venien disfressats per practicar l’espionatge industrial. •

El tema és l’engany per part del narrador, que ens explica uns fets amb total credibilitat que, al final, seran qüestionats per un altre personatge espontani, tot fent que el lector es decanti més per la visió d’aquest personatge objectiu i realista, que no pas la del narrador.

UN TRAU A L’INFINIT En Ramires ha descobert la quarta dimensió amb un invent, a pesar que el narrador mostri un cert escepticisme i ens fa pensar que en Ramires té poca credibilitat. Per tal de consolar-lo, el narrador aconseguirà que una fàbrica de gasoses li compri la màquina per fer publicitat. L’Enric Comajustans, un tercer personatge, científica de sòlida formació, sentencia el fracàs d’en Ramires i creu que allò són invents d’un aficionat llunyans a la ciència acadèmica. L’Enric Comajustans, qui s’ho ha repensat, es posa a parlar amb en Ramires, tot utilitzant termes científics a manera de paròdia d’un llenguatge incomprensible. Ara la funció del narrador canvia: ja no mostra simpatia, sinó que se sent marginat i s’enfada, i el contrapunt és l’Enric. Quan van a recuperar la maqueta, s’ha produït un fet prodigiós: una noia, la model publicitària, ha desaparegut, i en Comajustans es discuteix còmicament amb el gerent i és ple d’expressions col·loquials. Després d’això, en Ramires té remordiments i, per ajudar a la família de la noia, decideix casar-se amb la seva germana, curta de gambals, però maca. Cinc anys després s’esdevé el final, quan el narrador ja no intervé en la conversa dels altres dos, i el caràcter d’en Ramires dóna un tomb inesperat i maliciós tot desmentint la seva candidesa inicial. •

El tema és tant l’intent per part del narrador d’explicar-nos uns fets que s’acabaran desmentint a l’últim, com la descripció d’una realitat completament diferent a la nostra en la que una quarta dimensió és possible. Tanmateix, l’interès del relat és el descobriment d’un Ramires diferent, moralment més ambigu del que crèiem.

EL MILLOR AMIC El conte és escrit en forma de diàleg, tret d’una breu introducció a càrrec d’un narrador. El fet insòlit és que un boletaire s’ha trobat amb un extraterrestre («sexòfor») que parla un correcte català. El boletaire li fa preguntes, atès que es veu més preocupat per guardar les formes, que no pas sorprès ni espantat, essent la cosa meravellosa la naturalitat de la conversa.

Literatura Catalana V. Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders

Selectivitat 2016 Mario Güera Duch

L’humor rau en la naturalitat del protagonista i la reva reacció educada i astuta, i en l’ús de col·loquialismes per part seva. Seguidament, s’hi afegeix l’aparició del pagès, amb el seu gos, que fa com aquell a qui la cosa no li interessa, un element essencial en el desenllaç del conte. A l’últim descobrim que es tractava d’una declaració, un atestat. El boletaire ha complert amb el seu deure de ciutadà i ha anat a denunciar-ho a les autoritats, però no li fan gaire cas perquè ja n’hi ha massa, de declaracions d’aquesta mena. El descobriment del protagonista és que li fan por els gossos: d’aquí, el títol del conte; el millor amic per als humans, però més irònic pel que fa als extraterrestres. •

El tema és la intenció de Calders de mostrar uns personatges (tant el boletaire com el policia final, que està habituat a declaracions d’aquella mena) que mantenen el seu posat natural davant d’un fet completament insòlit i sobrehumà, com ho és l’aparició d’un extraterrestre.

NOSALTRES DOS Un home està obsessionat amb ell mateix, tot fent una divisió entre el seu cos i la seva ment com si fossin dues parts separades. Al llarg del transcurs del conte, la seva consciència, una veu que li parla constantment, l’empipa amb comentaris poc oportuns i inapropiats. De sobte, passa un fet extraordinari: un nen que dibuixa una porta amb un guix màgic i la porta s’obre. Ell intenta convèncer-se que la seva consciència l’està enganyant; per això, l’enganya i fa passar-la per la porta la primera i la tanca. Però se n’adona que té un buit dins; la veu narradora no pertanyia a la part visible, sinó a la part invisible. Això no obstant, torna a sentir la veu, que no sembla que es pugui separar gaire d’ell. •

El tema és la integració d’un fet fantàstic a la quotidianitat, però amb la fantasia com a evasió de la realitat, davant la reacció força natural dels personatges.

NO S’ADMETEN CORONES «Ell» i «jo» són els protagonistes del conte. El «jo» narrador actua com un home assenyat, escèptic, però temorós d’ofendre el seu interlocutor obsessionat. L’humor es basa contrastat: en una banda, l’ús col·loquial de la llengua (una frase feta com «carregar-se el mort» pren un sentit literal), i d’altra banda el tema, la vida eterna, el més enllà després de la mort. Després d’intercanviar idees vagament filosòfiques, l’interlocutor («ell») vol construir una torre a Vallvidrera, i, finalment, i a contracor, el narrador accepta visitar la torre. En aquesta

Literatura Catalana V. Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders

Selectivitat 2016 Mario Güera Duch

visita, el narrador li fa llàstima el mal gust de l’altre, que n’està satisfet. Però a partir d’aquí, la il·lusió per estrenar el mausoleu precipita la mort del personatge, la salut del qual va en declivi. Finalment, l’autor acaba embolicat en els arguments de l’altre, que acompleix les últimes voluntats d’ésser enterrat a la construcció, amb l’ajuda del cosí, i que no mostra gaire sorpresa quan s’esdevé el fet sobrenatural de la trucada que anuncia que al més enllà no deixen passar el tocadiscos, és a dir, no admeten objectes de valor, «no admeten corones». •

El tema és la intenció de Calders de descriure una realitat completament diferent a la nostra, on els fets insòlits comencen amb la precipitació de la mort del protagonista per estrenar el mausoleu que havia fet construir, i acaben amb la seva trucada del més enllà pel simple fet que està tenint problemes burocràtics amb els seus béns, tot això davant d’un personatge que li fa de contrapunt i que, a l’últim, actua amb total normalitat vers els fets.

EL TESTAMENT DE «LA HIENA» «El testament de “La hiena”» (cal notar la puntuació) és una paròdia de les narracions en què l’autor fa parlar a l’assassí. El narrador protagonista té una actitud de seguretat sobre ell mateix, però el caràcter que s’atribueix xoca ridículament amb els fets que explica. De fet, és un babau ignorant que es deixa enredar per qui havia de ser la víctima, i encara sabem que ha traït els seus còmplices. El que interessa a Calders no és la trama darrera «La hiena», sinó el retrat d’un pobre home tancat a la presó per massa ximple, que, això no obstant, està convençut de ser un gran heroi que li ve del seu sobrenom, tan sonor. •

El tema és la contraposició del caràcter que s’atribueix el protagonista amb els fets que explica, essent això part de la manera ridiculitzada y irònica de l’autor de veure la realitat i de descriure els personatges, sempre de forma grotesca i caricaturitzada.

ZERO A MALTHUS «Zero a Malthus» és un dels contes més pessimistes. L’acció se situa en un futur relativament proper, quan el descobriment d’un sèrum de la vida eterna ha col·lapsat la demografia mundial i els governs imposen l’eutanàsia als setanta-cinc anys. Calders ens convida, doncs, a pensar en el doble aspecte que poden tenir els avenços científics amb la paradoxa que en un món on és possible la immortalitat, la mort té data fixa i s’ha convertit en una execució irrevocable. L’oncle Ventura és a punt d’arribar a la data límit, però se’ns mostra en primer terme la veu narrativa del seu nebot, l’actitud moral dels qui encara no han de passar pel tràngol, limitant l’efecte negatiu

Literatura Catalana V. Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders

Selectivitat 2016 Mario Güera Duch

als efectes individuals, en un món cada cop més abocat al poder de la tecnologia en mans d’un estat burocràtic. El resultat final és la indiferència. L’humor recau en els diàlegs i en caràcter irritable de l’oncle, així com en alguns detalls que Calders afegeix per donar una idea de futur («el sofà-llit-llibreria-armari automàtic»). Però l’humor és, sobretot, en el fet de presentar-nos una situació familiar tan quotidiana i normal, en contrast amb altres visions de futur a què estem avesats. Aquest humor, per això, no aconsegueix treure’ns la sensació que aquest conte ens toca de més a la vora que altres. •

El tema és la indiferència davant la mort per part del narrador, el no voler pensar-hi pel fet que és, encara, la dels altres, i no la seva. Igualment, el tema pot ésser la situac...