Resum serminari 5 PDF

Preview

Summary

Download Resum serminari 5 PDF

Description

Seminari 4 - Fonaments d’economia Pública Judith Gangolells Rodríguez

L’EQUITAT DELS IMPOSTOS - Albi Quan s’estableix un impost neutral el resultat és eficient. Però per raons d’equitat el Sector Públic en algunes situacions no pot utilitzar impostos neutrals. Quan el Govern no pot aconseguir la neutralitat el seu objectiu serà el de minimitzar la pèrdua d’eficiència dels impostos: -

No intentarà reduir la pèrdua d’eficiència a zero (només és zero si l’impost és neutral) sinó de fer-la el més petita possible.

-

Second Best: impostos que minimitzen la pèrdua d’eficiència (sense fer-la zero).

-

First Best: impostos neutrals que eliminen la pèrdua d’eficiència.

L’EQUITAT DELS IMPOSTOS Els principis d’imposició La distribució de la càrrega dels impostos entre els contribuents es pot realitzar utilitzant diferents principis: el benefici, la capacitat de pagament i el consum. Diferents criteris de tributació:

1) EL PRINCIPI DEL BENEFICI o

Els impostos que ha de pagar un contribuent han d’estar relacionats amb els beneficis que rep dels béns i serveis públics: a majors beneficis, més impostos.

o

Transformació dels impostos en un sistema de preus: El Sector Públic no ha de redistribuir res entre els ciutadans (cadascú paga segons el que rep i, per tant, el residu fiscal dels individus és zero).

Principi del Benefici per als Béns Públics (problemes que presenta): o

En el cas dels béns públics l’exclusió no és possible. El principi del benefici implicaria que cada individu pagués un impost (preu) per unitat rebuda igual a la seva valoració marginal del bé. Però a la pràctica les valoracions individuals dels béns públics no són observables i aquest principi assumeix que tots els contribuents els valoren igual.

o

Això portaria a uns impostos per càpita iguals:

o

-

El finançament d’un bé públic mitjançant un impost per càpita no distorsionarà les decisions individuals de consum  d’aquesta manera el nivell de despesa que es finança és eficient i, per tant, l’impost per càpita mantindrà l’eficiència.

-

Però una regla de finançament igual per càpita no ajuda a escollir els nivells de despesa més eficients. És a dir, proporciona un finançament eficient però no el més eficient possible.

L’aplicació del principi del Benefici implica l’establiment d’una taxa d’utilització. Ex: peatges a les carreteres o quota de connexió a internet.

1

-

Aquest mecanisme de finançament de la despesa no és eficient.

-

Ex: s’estableix un peatge a una autopista on hi ha menys trànsit que a la carretera nacional. Principi del benefici: reps un major benefici (t’estalvies el trànsit) i pagues més impost (peatge).

-

Llavors, els que valoren l’utilització de l’autopista per sota del cost del peatge no la utilitzaran ni que per a ells utilitzar-la augmenti la seva utilitat o tingui un cost zero en recursos (perquè no està congestionada).

-

D’aquesta manera seria possible aconseguir una assignació Pareto Superior si no s’exclou a ningú de la utilització de l’autopista.

-

Conclusió: ni que es consideri just, no és eficient finançar un bé públic exclusiu mitjançant el principi del benefici.

Principi del benefici per als Béns Privats proveïts pel Sector Públic: Argument a favor: o

El principi del benefici conduirà a un sistema de preus que, si es dissenya adequadament, portarà a l’eficiència. A més, els béns privats proveïts pel Sector Públic són de consum individual. Per tant, s’hauria d’utilitzar el principi del benefici per al finançament d’aquests béns.

Arguments en contra: o

Però la majoria de vegades que el Sector Públic proveeix béns privats ho fa per raons redistributives. Ex: Educació o Sanitat. -

No té sentit finançar béns redistributius mitjançant el principi del benefici perquè això eliminaria el seu component redistributiu.

-

Els únics candidats a ser finançats mitjançant el principi del benefici són els béns privats que el Sector Públic proveeix per raons d’eficiència. Ex: monopolis naturals (gas, electricitat, aigua...).

-

Les Taxes i els preus públics són exemples d’impostos que, a la pràctica, es basen en el principi del benefici.

2) EL PRINCIPI DE LA CAPACITAT DE PAGAMENT o

Segons aquest principi, la capacitat de pagament de la despesa pública s’ha de distribuir entre els contribuents en funció de la seva posició econòmica: millor situació econòmica (més renda), més impostos.

o

Implica una redistribució entre els individus: els que tinguin pitjor situació econòmica obtindran un residu fiscal positius i els millors situats tindran un residu fiscal negatiu.

Arguments a favor (perspectiva de l’igualitarisme): o

Els impostos basats en la renta generen distorsions, per tant aquest principi generarà assignacions ineficients. Però els beneficis d’equitat de l’aplicació d’aquest principi compensen les pèrdues d’eficiència que implica. 2

o

Aquest principi és el fonament dels sistemes fiscals moderns: tots els impostos directes són aplicacions del principi de la capacitat de pagament. I en el cas dels impostos indirectes es busca l’aplicació del principi establint tipus més elevats sobre els béns consumits per les rendes més elevades.

Arguments en contra (problema d’equitat): o

No es té en compte l’esforç realitzat per obtenir una renda elevada: el principi de capacitat de pagament fa recaure el finançament del Sector Públic sobre aquells que prefereixen els béns produïts (Ex: tenir un cotxe, una casa...i que per a finançar les seves preferències necessiten treballar més i obtenir més renda) que els que prefereixen béns no produïts (Ex: oci... treballen menys i tenen menys renda).

o

Solucions possibles: -

Incloure alguna mesura de l’oci i de la capacitat de generar renda per a aquells que tenen preferències pels béns no produïts.

-

Prendre com a indicador de la posició econòmica d’un individu la seva utilitat i basar els impostos en els nivells d’utilitat dels individus.

3) EL PRINCIPI DE LA UTILITAT o

Els impostos s’han de basar en els nivells individuals d’utilitat i no en els de la renda: Segons el principi de la utilitat la posició econòmica dels individus està mesurada pel seu benestar i no per la seva renda.

o

Àmplia tradició amb Hisenda i els autors clàssics (Pigou, Dalton i John Stuart Mill) que van proposar principis de justícia tributària basats en les pèrdues d’utilitat que causa el sistema fiscal als contribuents.

o

Teories del sacrifici igual (Pigou, Dalton i John Stuart Mill): el sistema fiscal més just és aquell que causa una pèrdua d’utilitat igual a tots els individus. Aquestes teories no es van utilitzar perquè es va considerar que el nivell d’utilitat dels individus no era mesurable ni comparable. Però la nova Economia del Benestar ha tornat a posar a la utilitat en el centre dels anàlisis del benestar. Problemes que planteja:

o

Les funcions d’utilitat són diferents entre els individus i inclouen arguments no econòmics. Ex: un milionari pot tenir una utilitat baixa perquè no en té prou amb tots els diners que té i una persona de renda baixa pot ser molt feliç amb el que té.

o

Per tant, si es vol aplicar el principi de la utilitat la funció d’utilitat només pot dependre de variables econòmiques (consum, renda, esforç laboral...) i no de fets subjectius.

o

D’aquesta manera es crearia un índex comú per a tots els individus i qui consumeixi més o tingui més renda, per exemple, necessariament tindrà un major benestar.

o

Si tots els individus tenen la mateix funció d’utilitat, el principi de capacitat de pagament i el d’utilitat coincideixen.

3

4) EL PRINICPI DEL CONSUM o Els impostos s’han de basar en el consum que realitzen els individus i no en la seva renda: Consum = Renda – Estalvi. Un impost sobre el consum és equivalent a un impost sobre la renda que permet deduir de la base l’estalvi realitzat. Arguments a favor o

Els impostos sobre el consum presenten avantatges d’equitat i eficiència en relació als impostos sobre la renda. Avantatges d’equitat: -

És més just gravar als individus en base al que utilitzen per a sí mateixos (consum, el que retiren de la Societat) que en base al que aporten a la producció (la renda és el valor dels béns que produeix un individu).

-

Elimina la doble imposició de l’estalvi: Els impostos sobre la renda generen una doble imposició de l’estalvi perquè has de pagar impostos en el moment en que estalvies diners (tens més renda) i posteriorment també n’has de pagar si decideixen consumir.

Avantatges d’eficiència: -

Estimula l’estalvi: com que incentiva l’estalvi augmentarà l’acumulació de capital en l’economia, el seu nivell de producció i la seva taxa de creixement.

Aquest argument pot ser qüestionat des de diferents punts de vista: -

Les persones amb renda més baixa és més probable que destinin més part de la seva renda al consum: Per tant, s’han de posar impostos sobre la renda perquè aquesta dóna poder, influència i seguretat ni que no es consumeixi.

-

La doble imposició de l’estalvi no condueix necessàriament a un impost sobre el consum: gravar els rendiments de l’estalvi és equivalent a augmentar el preu del consum futur. Per tant, és igual d’injust gravar l’estalvi que gravar el consum.

-

La teoria de la imposició òptima diu que en un context de Second Best, en general, no és eficient eximir de tributació els rendiments de l’estalvi: gravar l’estalvi pot ajudar a compensar altres distorsions introduïdes pel sistema fiscal i a millorar l’eficiència:

-



Si es graven els rendiments de l’estalvi disminueix el tipus d’interès que reben els estalviadors i es fa necessari estalviar més per poder consumir una unitat en el futur.



Gravar els rendiments de l’estalvi encareix el cost del consum futur i pot impulsar als individus a treballar més avui.

La relació entre l’impost sobre el consum i el nivell d’estalvi també planteja problemes: Un augment de l’estalvi no implica sempre més benestar. Per tant, per introduir un impost per augmentar el nivell d’estalvi és necessari justificar que el nivell d’estalvi és ineficientment baix.

4

5) EL PRINCIPI D’EQUITAT o Els principis d’equitat en el disseny d’impostos es divideixen en dos grans grups: -

Principis d’equitat horitzontal: l’equitat horitzontal s’ocupa de com el sistema fiscal ha de tractar als individus que són iguals des del punt de vista econòmic.

-

Principis d’equitat vertical: s’ocupa de com ha de tractar el sistema fiscal als que es troben en una posició econòmica diferent.

Equitat horitzontal o

És un principi de justícia fiscal que exigeix que el sistema fiscal ha de tractar igual als que són iguals des del punt de vista econòmic: garanteix la igualtat dels contribuents davant la Llei Fiscal. És a dir, no fa discriminacions entre contribuents per raons que no siguin econòmiques com el sexe, la raça o les creences.

o

Problema de determinar quins són iguals des del punt de vista econòmic: Hi ha característiques fàcilment observables com la renda o la riquesa. El problema està en que hi ha moltes característiques que no està clar si s’han de tenir en compte a l’hora de discriminar fiscalment (ex: preferències, edat, origen de la renda...). -

o

És legítim discriminar fiscalment entre dos individus perquè a un li agrada la lectura i a l’altre jugar al bingo? 

No  Serien inequitatius horitzontalment tots els impostos indirectes que graben els béns a tipus diferents (impostos especials).



Sí  S’estaria legitimant des de la perspectiva de l’equitat horitzontal la imposició indirecta amb tipus diferenciats.

-

L’elecció més senzilla com a indicador de la posició econòmica és la renda: dos individus són iguals si tenen la mateixa renda i, per tant, hauran de pagar els mateixos impostos. D’aquesta manera, no es pot gravar amb tipus diferents als béns de consum ni discriminar entre rendes del treball i rendes de capital (per tal que amb igual renda es paguin els mateixos impostos independentment de quan consumeixen o d’on prové la seva renda).

-

Però la renda no és el millor indicador de posició econòmica perquè no té en compte el benestar del temps que es dedica a l’oci si no es treballa i, per tant, no s’obté renda.

Possible solució al problema  Feldstein (1976) va proposar una definició d’equitat horitzontal basada en la utilitat: un impost és equitatiu horitzontalment si tots els que tenen la mateixa utilitat abans de l’impost també la tenen igual després de pagar-lo. És a dir, si el sistema fiscal causa la mateixa pèrdua d’utilitat als considerats iguals. -

Implicació d’aquest principi: com que les preferències per l’oci difereixen entre individus, cap impost sobre la renda o sobre el consum serà equitatiu horitzontalment.

-

Ex d’un yuppy i un hippy amb la mateixa renda: la utilitat d’un yuppy (prefereix treballar i consumir béns produïts) disminuirà quan pagui l’impost sobre la renda però la d’un hippy (prefereix no treballar i consumir oci) no perquè

5

aquest impost no grava l’oci. D’aquesta manera, cap d’aquests impostos serà equitatiu horitzontalment en termes d’utilitat. o

Problemes de la definició d’equitat en termes de la utilitat: Basar la fiscalitat en nocions subjectives d’utilitat pot conduir a resultats èticament inacceptables. Ex: no és raonable que el ric trist pagui menys impostos (perquè té una utilitat subjectiva menor) que el pobre feliç.

o

Una altra interpretació del concepte d’equitat horitzontal és la que es realitza en termes d’igualtat d’oportunitats: un impost és equitatiu horitzontalment si altera d’igual forma les oportunitats d’elecció de tots els individus. És a dir, si tots els que actuen igual paguen els mateixos impostos. -

Un impost indirecte amb tipus diferenciats sí que seria equitatiu horitzontalment perquè augmenta d’igual forma el preu dels béns per a tots els individus que consumeixen els mateixos béns.

-

Els únics impostos que incomplirien aquesta definició serien els que discriminen per raons com el sexe i la raça.

Conclusió: existeix una ambigüitat inherent al concepte d’equitat horitzontal. Per tant, no es pot afirmar que existeixi una única definició d’equitat horitzontal aplicable a totes les concepcions de justícia distributiva. Equitat vertical o

S’ocupa de com ha de tractar el sistema fiscal a individua amb situacions econòmiques diferents.

o

No existeix un tractament just dels individus en posició econòmica diferent: El que es consideri com un tractament fiscal just depèn de la concepció de justícia distributiva que s’apliqui. Per tant, el tractament més just (i la definició adequada d’equitat vertical), depèn de la concepció de justícia distributiva dominant en la societat.

o

Com es formalitzen les nocions de justícia distributiva en l’economia?

Funcions de Benestar Social Els judicis distributius en economia es modelitzen mitjançant funcions de benestar social: són codis de valors col·lectius que estableixen com varia el benestar social davant de canvis en la utilitat de cada individu. Transforma les utilitats individuals en una mesura del benestar col·lectiu.

De la mateixa forma que un individu escull entre vectors de consum alternatius mitjançant la seva funció d’utilitat, la societat escull entre distribucions alternatives d’utilitat mitjançant funcions de benestar social.

6

Requisits mínims per tal que es compleixi qualsevol funció de benestar social: 1) Individualisme: Quan augmenta la utilitat d’un individu sense disminuir la de cap altre, W ha d’augmentar. La funció de benestar social ha de donar valors més elevats a assignacions Pareto Superiors (la direcció de l’augment del benestar social és la que indiquen les fletxes del gràfic). 2) Anonimat: El benestar social ha de dependre de l’estructura de la distribució d’utilitats però no de qui siguin les persones concretes que gaudeixin de cada nivell d’utilitat. Per tant, les corbes d’indiferència social (CIS) són simètriques en relació amb la línea de 45 graus. Ex: ha de ser socialment indiferent que A gaudeixi d’una utilitat de 7 i B de 3. 3) Aversió a la desigualtat: Una combinació lineal de dues distribucions igual valorades socialment ha d’augmentar el benestar social. Les distribucions igualitàries són preferibles a les no igualitàries. a. Les distribucions B i D estan situades sobre la mateixa CIS. Les combinacions lineals d’aquestes distribucions seran totes aquelles que, com H, estan sobre la línea discontínua que uneix els punts B i D. b. L’aversió a la desigualtat significa que tots aquests punts són socialment preferits a B o D. Per tant, aquesta propietat implica que les corbes d’indiferència social són estrictament convexes. Donada una funció de benestar social, l’òptim social es determinarà resolvent el següent problema:

G = frontera de possibilitats d’utilitat. L’òptim social s’aconsegueix en el punt C, on la CIS de nivell més alt possible és tangent a la frontera de possibilitats d’utilitat. Polítiques de redistribució coactiva: La distribució de nivells de benestar que correspon a C és factible i maximitza el benestar social. Però el punt C no s’aconseguirà voluntàriament. Es necessita una acció col·lectiva que redistribueixi coactivament els recursos per tal d’aconseguir l’equitat col·lectiva. Ex: si l’equilibri resultant del lliure mercat és B, l’individu A no donarà voluntàriament recursos al B per tal que augmenti el seu benestar i s’aconsegueixi la distribució C. El Segon Teorema de l’Economia del Benestar El Sector Públic pot prendre mesures per tal de garantir que el lliure mercat acabi conduint al punt C? Segon Teorema de l’Economia del Benestar: sota certes condicions, un sistema competitiu de preus de mercat és capaç de produir qualsevol assignació eficient que es desitgi mitjançant redistribucions realitzades amb impostos. Condicions necessàries: -

Que les preferències siguin quasi còncaves. Que no existeixin rendiments creixents d’escala. Que els mercats siguin competitius.

7

És suficient fer redistribucions neutrals (mitjançant impostos que no distorsionin les decisions individuals) i després deixar funcionar el mercat per tal que qualsevol punt de la frontera de possibilitats d’utilitat sigui el resultat de l’equilibri competitiu.

Si l’equilibri competitiu inicial (sense impostos) està en A, a mesura que el govern redistribueix renda de l’individu A al B, l’economia es desplaçarà del punt A al punt C al llarg de la frontera de possibilitats d’utilitat, augmentant el benestar social de CIS0 a CIS2. És possible redistribuir renda de manera neutral? Exemple: un impost sobre la renda salarial que gravi a l’individu A en RA per entregar la recaptació a l’individu B: o

Aquest mecanisme redistributiu només serà un impost neutral que permetrà aconseguir un nivell de benestar social CIS2 si l’oferta de treball és fixa.

o

Si l’oferta de treball és variable l’impost distorsionaria l’elecció entre treball i oci ja que afectaria el preu ...