Resum Tema 14 - franquisme PDF

Preview

Summary

1- LIBERALITZACIÓ ECONÒMICA I PLANS DE DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC1-El Plan de Estabilización:Cap al 1957 l’economia espanyola era tot un desastre, degut a l’exhauriment de les reserves del Banc d’Espanya, gran dèficit comercial, inflació elevada i fort desequilibri pressupostari. Per estabilitzar l’ec...

Description

1- LIBERALITZACIÓ ECONÒMICA I PLANS DE DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC 1.1- El Plan de Estabilización: Cap al 1957 l’economia espanyola era tot un desastre, degut a l’exhauriment de les reserves del Banc d’Espanya, gran dèficit comercial, inflació elevada i fort desequilibri pressupostari. Per estabilitzar l’economia, Espanya va acceptar una nova orientació econòmica, que va quedar recollida en el Plan de Estabilización (1959), que agrupava tres grans eixos: 

Estabilització econòmica: Per reduir la inflació, es van elevar els tipus d’interès, es van limitar els crèdits bancaris i es van congelar els sous.



Liberalització interior econòmica: Es va dur a terme eliminant organismes estatals interventors i també la reglamentació de preus fixos.



Liberalització exterior econòmica: Liberalització de l’entrada i sortida de mercaderies. Per facilitar els intercanvis, es va devaluar la pesseta quasi un 50%.

Al contrari, uns quants organismes internacionals van atorgar préstecs a Espanya per evitar una possible suspensió de pagaments i plantar cara a la greu situació econòmica. A llarg termini, aquesta nova política pretenia incorporar l’economia espanyola als mercats internacionals i estimular el creixement econòmic. 1.2- L’hora dels tecnòcrates: A partir del 1957, els governs nomenats per Franco van incorporar una nova generació de polítics. Presentaven un perfil més tècnic que ideològic i estaven més preparats professionalment que els antecessors. Per això, se’ls deia tecnòcrates. Per als tecnòcrates, l’única manera de mantenir el règim franquista era fer algunes reformes administratives i impulsar una política de creixement econòmic (el desarrollismo econòmico). El predomini dels tecnòcrates va despertar les reticències dels sectors falangistes, que van ser relegats als ministeris més socials (treball, habitatge, sindicats). 1.3- Els plans de desenvolupament: Després del Plan de Estabilización es va crear uns plans de desenvolupament econòmic i social. Eren un planificació orientativa amb l’objectiu d’impulsar l’activitat del sector públic i d’oferir previsions i ajudes als inversors privats. Es van promulgar tres plans de vigència quadriennal i es va crear una comissaria del Plan de Desarrollo, presidida per Laureà López Rodó. Aquests plans van obrir dues línies d’actuació: les accions estructurals i els pols de desenvolupament. Els resultats de la planificació franquista van ser molt limitats, perquè en molts cassos els recursos es van invertir ineficaçment. El resultat més reeixit va ser dotar el país d’infraestructures (carreteres i refineries de petroli) i de matèries bàsiques (acer i carbó).

1.4- El paper de l’Estat: La proposta dels tecnòcrates incloïa la necessitat d’adequar el funcionament de les administracions públiques a la nova orientació econòmica i incrementar-ne els recursos: es va implantar una reforma fiscal que va resultar insuficient. L’actuació d’Hisenda es va concertar a limitar el dèficit públic i a controlar la despesa pública. Durant aquests anys es van modificar les prioritats econòmiques del govern, motivades per les necessitats del desarrollismo. Els pressupostos dels ministeris dedicats a serveis socials i a infraestructures van experimentar un creixement notable. 2- ELS ANYS DEL CREIXEMENT ECONÒMIC 2.1- El protagonisme de la indústria: El motiu principal de l’expansió econòmica va ser la indústria que va augmentar la producció un 10% anual. Les causes van ser la millora de la productivitat industrial, la importació de maquinària de tecnologia, la inversió i els baixos costos salarials. Es va produir una diversificació de la producció, derivada d’un creixement del sector metal·lúrgic, químic i alimentari. També hi va haver una reestructuració dels sectors tradicionals. Algunes indústries amb una necessitat tecnològica poc important van experimentar un creixement considerable. Les zones amb més tradició fabril van continuar el seu predomini, tot i que també es va produir la industrialització de zones noves. A Catalunya van experimentar un creixement les indústries metal·lúrgiques, químiques i farmacèutiques. Als anys 70 es van obrir les centrals nuclears de Vandellòs i d’Ascó. 2.2- La transformació de l’agricultura: Durant els anys 60 es va produir una crisi de l’agricultura tradicional cerealista. L’adequació de la producció agrària a les necessitats de la dieta de les classes urbanes va comportar l’abandonament de les explotacions agràries menys rendibles. L’augment de la demanda de productes ramaders i hortofrutícoles va portar molts propietaris a invertir en espècies, maquinàries, adobs i llavors. Això va comportar una intensificació dels conreus i la creació d’ explotacions ramaderes modernes. A Catalunya, el canvis més important es va produir en la ramaderia intensiva, 50% de la producció agropecuària. Per millorar la rendibilitat de la nova agricultura, el govern va estimular la concentració parcel·lària i va promoure els regadius. La mecanització agrícola va fer que molts pagesos emigressin cap a zones industrials. Això va transformar el camp espanyol: l’ èxode rural va comportar la disminució de la població activa agrària, la desaparició de moltes explotacions petites i la creació de noves empreses agràries.

2.3- La modernització dels serveis i de la construcció. Es va produir un increment considerable del pes dels serveis en l’economia com a resultat de la urbanització, de l’augment de les xarxes de comerç, de la millora dels mitjans de transport i de comunicació i el desenvolupament del turisme. El comerç internacional va créixer tant en les importacions com a les exportacions. Les exportacions principals van deixar de ser els productes agrícoles i minerals i van passar a ser-ho els béns d’equipament i els automòbils. La construcció va rebre un incentiu, gràcies a l’edificació de nombrosos habitatges a les àrees urbanes en creixement i d’instal·lacions hoteleres a les àrees turístiques. A Catalunya s’hi van construir les primeres autopistes de peatge. La necessitat de finançament de les noves activitat econòmiques va promoure el desenvolupament del sector bancari, que va invertir capitals en noves indústries, va atorgar crèdits i va actuar en les inversions de capital estranger. El reforçament d’aquest sector, va venir acompanyat d’una concentració bancària molt notable. 2.4- La fragilitat del model econòmic: La llarga etapa de creixement econòmic va generar un increment del 40% de la renda per habitant entre els anys 1960 i 1975. A més, el nivell de vida dels espanyols, s’anava apropant a la mitjana europea. Però la rapidesa i la profunditat de les transformacions que es van produir no podien amagar la feblesa del model econòmic. Tot i que la producció havia augmentat, també ho havia fet la dependència de l’economia espanyola de factors externs. Espanya necessitava importar tecnologia i inversions estrangeres, que implicaven molts costos. La manca de recursos públics va fer que l’Estat no fos capaç de complir la seva funció pel que fa a la redistribució de rendes, ni impulsar la construcció de les infraestructures adequades... Totes aquestes febleses i mancances es van palesar en la greu crisi econòmica mundial iniciada el 1973. 3- EUROPA VA SALVAR ESPANYA? El canvi d’orientació econòmica iniciat amb el Plan de desestabilización va donar lloc al creixement i la modernització de l’economia. A Catalunya es va produir una expansió superior a la mitjana espanyola. El discurs franquista va presentar el desenvolupament econòmic dels anys 60 com a resultat dels encerts del règim. La majoria d’historiador coincideixen que va ser un “miracle espanyol”, com a resultat de la vinculació de l’economia espanyola al mercat internacional i a l’aprofitament de l’onada d’expansió econòmica europea. Els enormes recursos financers que es van invertir per evitar la fallida de l’economia espanyola provenien de l’exterior. Van arribar a Espanya per tres camins: les trameses dels emigrants, les divises dels turistes i les inversions de les empreses estrangeres. Espanya va rebre de l’exterior els recursos financers que van permetre equilibrar el dèficit de pagaments. La prosperitat de l’economia europea dels anys 60 va salvar la filla de l’espanyola i en va permetre el creixement i el desenvolupament. 4- ELS CANVIS DEMOGRÀFICS I SOCIALS

4.1- Un gran creixement demogràfic: En 15 anys Espanya va experimentar l’augment de població més alt de la seva història. Aquest creixement va ser provocat per la davallada evident de la mortalitat i pel fet d’una taxa de natalitat elevada. Tots dos factors eren el resultat del millorament de les condicions de vida. A Catalunya, l’índex de mortalitat va descendir i la natalitat es va mantenir. El 1970, la piràmide de les edats catalana reflectia un rejoveniment de la població. De 0 a 14 anys va augmentar, més de 65 anys va créixer també. La taxa de mortalitat es va situar de 67-70 anys (homes) i de 72-76 (dones). 4.2- Del camp a la ciutat: El fenomen demogràfic més remarcable d’aquesta etapa van ser els moviments migratoris. Això es van deure a la gran onada d’espanyols que van emigrar a l’estranger i els moviments de població a l’interior d’Espanya entre el 1960 i el 1975. Les causes d’aquest fenomen migratori van ser la capacitat d’atracció de les grans ciutat industrials espanyoles i europees, que oferien unes condicions de treball i de vida més bones. L’èxode rural va ser molt intens a les zones agrícoles latifundistes del sud d’Espanya (Andalusia i Extremadura), on els pagesos no tenien feina. Però també les àrees de minifundis (Galícia i Castella-Lleó) van perdre part de la població agrària. Les zones de més atracció d’immigrants eren les que oferien més oportunitats de feina. Com per exemple: Madrid i Catalunya. Aquest procés migratori va ser intens a Catalunya, on l’arribada de nous treballadors va ser el més gran de la seva història. Els immigrants procedien de Andalusia, Extremadura, Aragó... Aquests van instal·lar-se al cinturó industrial (Badalona, Terrassa, Sant Boi..) Aquesta immigració va comportar un increment de la natalitat a les zones receptores. En el terreny social, la manca de previsió de la massificació del moviment migratori va provocar la proliferació del barraquisme als afores de les ciutats. 4.3- Els canvis de l’estructura laboral i social: El creixement de la població urbana va permetre que les activitats professionals i les formes de vida de les ciutats s’anessin imposant al conjunt de la societat. El desenvolupament industrial i del sector serveis va canviar l’estructura socioprofessional, perquè es va incrementar els assalariats i la classe mitjana va augmentar el pes social. Això va consolidar una burgesia catalana. Els canvis de la distribució sectorial de la població són una mostra d’aquesta transformació. Per primera vegada, el nombre d’obrers industrials era superior al de pagesos. 4.4- La millora del nivell de vida: La millora dels salaris i l’increment del nombre d’ocupats van fer pujar la renda per capita com la familiar. L’increment del nivell de vida va millorar la capacitat de consum de béns i de serveis per habitant, que es va duplicar.

Les despeses familiars va variar i es va produir una davallada notable de les despeses destinades a l’alimentació, mentre que les despeses destinades a l’habitatge, les domèstiques i les de lleure augmentaven. 5- PROCÉS D’URBANITZACIÓ I DESEQUILIBRIS TERRITORIALS El creixement econòmic i les transformacions demogràfiques i socials de l’etapa 1960-1975 no només van ser molt ràpids, sinó també poc regulats pel govern i per les administracions locals. La conseqüència va ser un procés intens d’urbanització amb la creació de barris nous i densament poblats. La magnitud del fenomen migratori va desbordar les previsions oficials, que van ser incapaces d’atendre eficaçment les demandes creixent d’habitatge, d’infraestructures i de serveis públics. A contrapartida del dinamisme econòmic i social de les regions més industrialitzades, les zones amb més tradició agrícola es van despoblar i l’activitat econòmica estava estancada. Com a conseqüència, les diferències territorials es van ampliar, de manera que es van configurar dues Espanyes: una de mes poblada, dinàmica i amb població jova i l’altra despoblada, més pobra i amb un població envellida. 6- LA MODERNITZACIÓ DE LA SOCIETAT Les transformacions socials, la urbanització progressiva i la millora del nivell de vida van fer possible l’abandonament de moltes actituds, de les normes de conducta i de la rigidesa de la moralitat de la postguerra. La societat fou més oberta gràcies als hàbits socials i culturals de les societats europees. Modernització en els àmbits: 

L’accés progressiu a la societat de consum gràcies a l’augment del poder adquisitiu i a la incorporació creixent de les dones al treball.



Un procés de laïcització i de secularització que va distanciar la societat de les normes i de la tutela de l’Església.



L’accés a l’ensenyament bàsic dels espanyols i un augment d’universitaris. Gràcies a La Ley general de Educación del 1970.



La modificació de l’estructura familiar que va comportar el pas de la família extensa a la fàbrica nuclear. La gran influència dels mitjans de comunicació, el turisme i els viatges a l’estranger van imposar les pautes de comportament familiar a Europa.



El canvi del paper de les dones es va veure en els àmbits: educatiu, laboral, ideològic...

El canvi generalitzat de les pautes socials i l’arribada a l’edat adulta de les generacions que no havien viscut la Guerra Civil van afeblir els suports socials del règim franquista i van estimular l’antifranquisme. 7- REFORMISME POLÍTIC SENSE LLIBERTATS 7.1- El reformisme limitat dels tecnòcrates: Els governs dels anys 60, formats a partir de la influència de Carrero Blanco van voler impulsar una sèrie de reformes polítiques que adeqüessin el règim a les transformacions econòmiques i socials que s’estaven produint i que alhora amaguessin alguns dels aspectes més autoritaris del franquisme.

Aquests governs es van orientar cap a la promoció del desenvolupament econòmic, també cap a una renovació política que comportés la modernització de l’administració, la legislació i les institucions dels país. Darrere això hi havia la convicció que el desarollismo consolidaria el règim franquista gràcies al consens de sectors molts amplis de la societat. 7.2- Les reformes institucionals i legislatives: El 1963, es va crear el Tribunal de Orden Público (TOP), que passava els delictes polítics de la jurisdicció militar a la civil. En el terreny social, el 1967 va entrar en funcionament la Ley de Bases de la Seguridad Social, que va ampliar els mecanismes de cobertura, amb càrrec a l’Estat, de les assegurances de malaltia, vellesa i viduïtat. Amb això s’estimulà una construcció d’un Estat de benestar. L’any 1966, el ministre Manuel Fraga Iribarne va promoure una Ley de Prensa e Imprenta que va suprimir la censura prèvia i va permetre la publicació de revistes, diaris i llibres que havien estat prohibits. Però si es passava la permissivitat de la llei s’imposaven multes. El 1967, es va promulgar la Ley Orgánica del Estado, que pretenia coronar l’edifici institucional del franquisme. La llei introduïa retocs en algunes lleis fonamentals i confirmava el caràcter monàrquic del règim. La Ley de Representación Familiar va permetre l’elecció de 108 procuradors a Corts que formaven el “terç familiar”. El juliol de 1969, Franco va designar com a successor Joan Carles de Borbó. Aquest nomenament significava la culminació del programa d’institucionalització auspiciat per Carrero Blanco. 7.3. Tensions entre immobilistes i oberturistes Totes aquestes reformes van incrementar les divergències ideològiques dins del règim franquista i fins i tot dins del mateix govern. Algunes lleis van ser bloquejades, com la Ley de Bases de la Seguridad Social, Els enfrontaments entre reformistes i immobilistes al si del govern esclaten públicament l’any 1969 arran de l’escàndol Matesa (empresa maquinària tèxtil connectada amb l’Opus Dei), que va destapar un cas de corrupció que va ser àmpliament difós per la premsa, i els sectors immobilistes van donar la culpa a la Llei de Premsa per ser massa tolerant. Aquesta crisi es va resoldre amb la victòria de Carrero i amb la formació de l’anomenat govern monocolor, que va comportar la sortida dels ministres més oberturistes (Fraga i Solís), considerats responsables de la contestació social. Carrero Blanco, consolidat com el braç dret de Franco, va modificar la Ley de Premsa i va ordenar reprimir els opositors. 7.4. Crisi i renovació de l’Església El Concili Vaticà II va manifestar que l’Església catòlica espanyola s’havia d’apartar de la dictadura i retirar el seu suport incondicional atorgat des del 1939. L’Església devia apartar-se del seu govern i aquesta va posar al capdavant el cardenal Vicente Enrique i Tarancón, que defensava el reformisme i el liberalisme, fet que va provocar la irritació del govern i Franco es va sentir traït. Aquest canvi també va ser degut a una crisis interna de la institució, com l’increment de laïcització.

8- LA REORGANITZACIÓ DE L’ANTIFRANQUISME 8.1. Els grups d’oposició política Als anys seixanta els partits antifranquistes planificaven una nova manera per plantar cara al franquisme denunciant les condicions de vida i la manca de llibertats polítiques. També van proposar la necessitat de superar la Guerra Civil i fer les paus entre vencedors i vençuts. El Partido Comunista de Espanya (PCE), dirigit per Dolores Ibárruri i Santiago Carrillo, tenia una gran presencia en els moviments de masses. Va patir durament la repressió franquista. El PSOE, amb menys presencia, va estar condicionat per l’enfrontament entre la direcció de l’exili i la militància interior. També es va reunir una part moderada opositora, formada en part per dissidents del mateix règim, i que van participar al Congrés del Moviment Europeu per denunciar internacionalment la dictadura. 8.2. El nacionalisme basc i la creació d’ETA Al País Basc el Partit Nacionalista Basc (PNB) perdurava com a referent i inspirava el govern basc a l’exili. Al 1959 va aparèixer ETA, una organització revolucionaria i nacionalista radical que defensava el combat polític i social, i era partidari de la lluita armada. Al 1968 es van cometre els primers atemptats mortals. L’increment del terrorisme d’ETA va comportar que el govern franquista declares sovint l’Estat d’excepció ( suspensió temporal de drets fonamentals) i considerés aquests delictes una rebel·lió militar. El judici contra ETA al 1970, en el que es demanava la mort contra militants d’aquesta, va comportar una major revolució i les seves files van augmentar. 8.3. El nou moviment obrer La protesta dels treballadors va ser la principal manifestació d’oposició al règim a partir dels anys seixanta. Entre el 1960 i el 1975 els conflictes laborals es van multiplicar i es localitzaven tant a les zones de tradició obrera com a les noves ciutats. Qualsevol manifestació o reivindicació era considerada un problema d’ordre públic, i per tant, era reprimida. Cal destacar la creació el 1964 de Comissions Obreres (CC OO), una organització clandestina que impulsava la lluita laboral. El seu èxit en les eleccions sindicals del 1966 va comportar que el govern la declares il·legal i la reprimís durament, acabant aplicant condemnes molt severes. Al 1967, els sindicalistes vinculats al JOC es van separar de CC OO i van fundar la Unió Sindical Obrera (USO). La UGT va mantenir una activitat clandestina, mentre que la CNT va desaparèixer. 8.4. Protestes estudiantils i ciutadanes Els nous estudiants que comencen a formar part de la universitat tenen una nova mentalitat i els fa recuperar el sindicat d’estudiants, com per exemple, el Sindicat d’Estudiants de Barcelona, per tal d’ enfrontar-se al SEU, el sindicat falangista obligatori. La resposta del govern va ser la repressió, tancament de centre i expulsió de professors, que només va provocar la radicalització del moviment. També va ser significatiu el sorgiment de nous moviments socials a favor de les llibertats i de la democràcia manifestats per un gran nombre d’entitats legals, com ara Justícia i Pau. 9- LLI...