Tema 12 Modalitat, modalització i identitats discursives PDF

Preview

Summary

Català 2020-2021 1r 1r Trim // Rosa Estopà...

Description

Llengua Catalana Tema 12

LA MODALITAT, LA MODALITZACIÓ I LES IDENTITATS DISCURSIVES OBJECTIUS -

Conèixer els termes discursius modalització i identitat discursiva i saber-los aplicar en discursos reals.

MODALITAT (Payrató, 2003, 108) [...] podem afirmar primer de tot, com a fet més evident, que els missatges inclouen un contingut proposicional, una informació sobre un estat de les coses del món; per exemple, en el cas de l’enunciat (1), sobre l’activitat que ha realitzat un subjecte: (1) Ha fet la volta al món en un globus. Però al mateix temps que els parlants donen una informació [...], en el mateix procés expressen, d’una manera més o menys implícita, quina és la seva actitud respecte del que estan dient o enunciant. [...] S’anomena modalitat l’expressió lingüística de l’actitud, la valoració i les creences dels parlants respecte dels enunciats que produeixen. [...] L’exemple (1) és diferent dels següents precisament per la modalitat: (2) Ha fet la volta al món en un globus? (3) Ha fet la volta al món en un globus! Mentre que en l’enunciat (1) asseveràvem un contingut, en el (2) el preguntem i en el (3) ens admirem d’un fet. Si utilitzem altres recursos [...], de seguida ens adonem que podem modalitzar de formes encara més diverses el contingut [...] de l’enunciat (1); per exemple, si volguéssim remarcar que no estem convençuts (del tot) de la veritat del que enunciem, podríem dir: Potser / Segurament ha fet la volta al món en un globus Deu haver fet la volta al món en un globus És possible que hagi fet la volta al món en un globus”

LA MODALITZACIÓ “Fenomen que dona compte de la manera com l’emissor incorpora a l’enunciat marques de la seva presència i, de vegades, també la del receptor.” (Conca et al., 1998, 51) “La presència del subjecte parlant en els discursos que produeix és un dels temes més apassionants de la lingüística de l’ús. El subjecte modela el text, s’hi infiltra, es mostra o s’amaga: opina d’una manera encoberta o explícita a través de les seves paraules. La

llengua, en conseqüència ofereix un repertori de formes per a aquest joc, dissimulat o descarat a voltes, d’expressió de la subjectivitat de l’individu.” (Castellà, 1992, 185) MARQUES DE LA MODALITZACIÓ La modalització es marca amb elements lingüístics que indiquen subjectivitat; per contra, la manca d’aquests elements indica objectivitat. “La modalitat es pot assenyalar o matissar per mitjans lingüístics diferents, com ara els adverbis modals (probablement, potser), els verbs i predicats modals (poder, deure, caldre, ser necessari), alguns temps verbals, els modes verbals, l’entonació oracional, etc.” (GIEC, 2016, 933) a. La modalitat oracional § Modalitat declarativa o assertiva, quan informem el destinatari: L’OTAN s’ha tornat a equivocar. La modalitat oracional assertiva és la més comuna en els textos de modalització neutra, és a dir, objectius. § Modalitat interrogativa, quan demanem una informació: Has pogut aparcar el cotxe a prop? Hi ha una apel·lació directa al receptor. § Modalitat imperativa, quan es vol influir en la conducta del receptor: Vine de seguida. Com les interrogatives, també impliquen directament el receptor. Els altres tipus de modalitat es combinen amb la modalitat oracional. b. Modalitat de l’enunciador “Aquestes modalitats es refereixen a nombrosos aspectes de l’actitud i les creences del parlant, els quals queden reflectits, també d’una manera més o menys explícita, en l’enunciat.” (Payrató, 2003, 115) §Modalitat deòntica (o de l'obligació): es refereix a les actituds que tenen a veure amb l’obligació, la prohibició i el permís. He d’arribar puntual a classe. Podeu descansar 10 minuts. Us prohibeixo que arribeu tard a classe. §Modalitat epistèmica (o de les creences): es refereix a l’actitud amb què el parlant situa els continguts del missatge en un grau de certesa o probabilitat. Puc afirmar i afirmo amb contundència... Sense cap mena de dubte... És ben segur que... Segurament...

§Modalitat optativa: es relaciona amb el desig. Tant de bo que aprovi l’examen de conduir. Que plogui d’una vegada! §Modalitat valorativa: s’hi manifesten els judicis de valor que els interlocutors fan d’allò que diuen. Inclou marques que indiquen una avaluació positiva o negativa. Ha estat un discurs interessantíssim. Malauradament no he pogut assistir a classe. He anat a la festa més avorrida de la meva vida.

c. Marques de la modalitat o modalitzadors Els modalitzadors pertanyen a diferents nivells de l’estructura de la llengua, són molt diversos, es combinen entre ells i amb les modalitats oracionals i de l’enunciador. Elements prosòdics L’èmfasi amb què es pronuncia (per mitjà del ritme i, sobretot, de l’entonació) un element o un enunciat, considerat el focus d’atenció, manifesta valoracions positives o negatives, incredulitat, ironia, etc. A l’escrit es representa amb marques tipogràfiques: És MOLT INTERESSANT això que expliques. La teva obligació, O-BLI-GA-CI-Ó, és fer bé el portafolis! Elements lèxics § Adverbis modals i locucions adverbials: probablement, evidentment, necessàriament, tant de bo... § Verbs modals i semimodals: poder, haver de, gosar, saber, voler... § Verbs valoratius: responsabilitzar, solidaritzar, enganyar, merèixer... § Adjectius, substantius, adverbis o sintagmes preposicionals valoratius: magnífic, sincer, perfecte, trist, admiració, llàstima, noblesa, desesperadament, feliçment, amb eficàcia... § Quantificadors que afegeixen una valoració: molt, poc, massa, gens, força...

Elements morfològics Mode verbal § Mentre que l’indicatiu se sol dir que és el mode de la realitat (Ha arribat), el subjuntiu s’associa amb la irrealitat (Si poguessis venir...; Que arribi!). Pel que fa al temps verbal, el condicional té valor d’incertesa (Arribaria demà). Afixos Prefixos i/o sufixos que expressen un judici subjectiu §Diminutius formats per sufixació: -et, -eta (homenet, doneta); -ó, -ona (petitó, marona); -im (polsim, plugim)... §Augmentatius i pejoratius formats per sufixació: -às, -assa (peuàs, manassa); -arro, -arra (peuarro, veuarra); -ot, -ota (homenot, donota)... §Superlatius formats per sufixació: -íssim, -íssima(senzillíssim, caríssima); -èrrim, -èrrima (acèrrim, celebèrrima), i per prefixació: re- (redolent, rebò); arxi(arximilionari); hiper- (hipercrític).

IDENTITATS DISCURSIVES: LA CONSTRUCCIÓ DELS ENUNCIADORS I DELS DESTINATARIS DIXI PERSONAL “Parlem de dixi personal quan algun element de l’enunciat remet a les persones de l’enunciació, és a dir, a l’emissor o al receptor.” (Conca et al. 1998, 18) Les marques lingüístiques de dixi personal són, bàsicament, de tres tipus: 1. El pronoms de primera i de segona persona “Quant als pronoms personals, cal dir que els de primera i segona persona són inherentment díctics. La tercera persona no participa en l’intercanvi comunicatiu i, per tant, designa el que es denomina la no-persona.” (Conca et al. 1998, 18) 2. El morfemes verbals de primera i de segona persona De vegades hi apareix perquè es vol destacar el paper de l’emissor: No calia que ho fessis, pare, ja tenia intenció de pagar-me’l jo, el cotxe. 3. Els possessius de primera i de segona persona Els possessius representen una relació de pertinença respecte als interlocutors (emissor i receptor). Com els pronoms i els morfemes verbals, si remeten a una tercera persona, no són generalment díctics, sinó anafòrics.

DIFERENTS VALORS DEL NOSALTRES “La primera persona del plural, nosaltres (i les seves variants, com ens, nostre...) presenta una relativa complexitat, perquè és un terme polisèmic o, si es vol, ambigu. No sempre representa un jo plural, és a dir, diversos jo, sinó que pot representar diferents combinacions de jo i altres persones”. (Conca et al. 1998, 21) 1. Nosaltres = jo Majestàtic: l’empren els reis i els papes. Modèstia: S’empra en textos tècnics i científics, com a marca d’objectivitat. 2. Nosaltres inclusiu (jo + tu + tu...) Universal (té un abast més ampli) Col·lectiu, no universal (té un abast més restringit) 3. Nosaltres exclusiu (jo + ell + ell..., no tu)

DIXI SOCIAL La presència de marques díctiques de persona en un text ens mostra no sols la referència estricta a les persones de l’enunciació, sinó que també pot manifestar la manera com els interlocutors es relacionen entre si. En aquest sentit, cal tenir en compte les circumstàncies d’aquesta relació, com el desconeixement mutu, la falta de confiança, l’estatus social, etc. Parlaríem, doncs, de dixi social. Quan la relació és de distància, es necessiten fórmules de tractament formal: vostè, vós, però també marques no pronominals: senyor/a, Molt Honorable President, etc. Si la relació, en canvi, és de proximitat o vol marcar-se com a tal, s’empra el tractament de tu, i l’emissor s’adreça al receptor pel nom directament, no pel cognom.

DIXI ESPACIAL “L’espai de l’enunciació és aquell que es determina des de la perspectiva dels interlocutors, és a dir, és el lloc on es produeix l’acte comunicatiu, i a partir del qual concebem la resta de llocs del discurs, per proximitat o per llunyania. [...] Les marques díctiques d’espai són els demostratius espacials i els adverbis i les locucions adverbials de lloc.” (Conca 1998, 34) Aquest llibre és interessant / Aquí no hi ha res interessant / Això és interessant. Hi ha dos graus de dixi espacial: Proximitat: aquest, això, aquí Llunyania: aquell, allò, allí/allà

DIXI TEMPORAL “El temps i l’espai tenen en comú de definir-se amb relació al discurs en què són definits, sota la dependència d’un jo. Aquí i ara són el lloc i el temps de l’enunciació. Tot el sistema d’adverbis locals i temporals, i tota la conjunció verbal, parteixen d’aquests eixos. El temps del present és el temps en què és parla, i a partir d’aquesta coordenada es defineixen tot els altres temps.” (Castellà, 1992, 186) “El temps del discurs es pot considerar en tres moments: l’araenunciatiu, l’abans d’ara i el després d’ara. Les marques que assenyalen aquesta temporalitat poden manifestar-se sota la forma d’adverbis temporals [ahir, avui, demà, etc.], sintagmes nominals amb demostratius [aquest matí, aquesta tarda, etc.] o morfemes verbals [el present indica simultaneïtat respecte al moment de parla (ara), el passat indica anterioritat (abans d’ara) i el futur, posterioritat (després d’ara).” (Conca et al. 1998, 36-37) Avui faig el dinar jo, perquè ahir el vas fer tu i perquè demà anirem al restaurant.

POLIFONIA (desdoblament del subjecte) “Coexistència de diverses veus en un missatge.” DIEC2 La lingüística moderna ha estat fonamentada sobre la unicitat del subjecte parlant i l’existència d’una única veu darrere qualsevol enunciat. Bakthine, però, ja va observar que al text literari hi ha diverses veus que parlen alhora, i va proposar el terme polifonia per designar aquest fet”. El desdoblament polifònic que proposa Ducrot dona lloc a tres subjectes diferents: -

L’emissor o subjecte empíric de l’enunciat, que és l’individu que el pronuncia o l’escriu. El locutor o subjecte discursiu. És qui pren l’enunciat sota la seva responsabilitat, és a dir, qui el subscriu. L’enunciador o subjecte-punt de vista, que consisteix en l’expressió, per part del locutor, d’un punt de vista particular, amb el qual pot identificar-se o no....